diumenge, 30 de desembre del 2007

Feromones masculines

Definides com a substàncies químiques que es secreten cap l'exterior, a fi de que l'individu en qüestió comuniqui algún tipus d'informació a membres de la seva espècie. I perquè vull parlar-ne? Doncs perquè n'hi ha unes que a casa ens causen alguns problemes de convivència.

El primer problema és que a casa convivim membres de diferents espècies, i que els inidividus dominants del nostre grup no són, precisament, gossos, sinó humans, que viuen segons unes normes de convivència, ordre i neteja diferents a nosaltres.

A casa som tres mascles (bé, dos i mig) i, és clar, de tant en tant hem de dir-nos coses que no podem expressar d'altra manera que no sigui deixant unes gotetes de pis en algún lloc. Els amos es fan un tip de rondinar quan s'ho troben! Però què voleu fer-hi, és la nostra forma d'expressar-nos. I apa, toca bronca! - Qui ha sigut? La, la, la, ...! tots dissimulem. És un avantatge ser tres “pressumptes culpables”, perque si vas amb compte no hi ha manera que t'enxampim.

I perquè ho fem això? Docs és la típica conducta de mascle territorial i dominant, amb la necessitat de posar portes i barreres al seu territori. Els humans no saben entendre que nosaltres tenim un gran sentit de la propietat. Però perquè els ha d'extranyar si ells són l'espècie més territorial de la terra? No són ells els que presumeixen tant de les seves pertenences davant els altres? No anel.len continuament tenir més i més, i encara més que el seu veí? Doncs nosaltres també, apa!

Els gossos, i els cànids en general, però, el què protegim no és una propietat en concret, sinó els límits del nostre territori. Així com a la natura els cànids marquen camins i corriols, nosaltres marquem portes d'entrada, la porta del balcó o el jardí, ... és a dir, els llocs per on pot penetrar un “invasor” del territori.

Una curiositat: no us penséssiu pas que aquesta manera de marcar territori és una conducta lligada al sexe masculí. En el cas de les hienes, en el que el cap del clan sempre és una femella, és aquesta la que fa les funcions de marcatge, i per a fer-ho ha desenvolupat un petit “fals penis” amb el que apart d'evaquar també marca.

L'arribada d'en Donald va provocar una explosió de feromones, i els primers dies van ser molt desagradables pels humans (que corrien tot el dia rondinant amb la fregona, amunt i avall). Hores d'ara, el problema està controlat. Però, ai! que ningú canviï un moble de lloc, perquè ....... pipì al canto!

diumenge, 16 de desembre del 2007

A REVEURE, ESTIMADÍSSIM COOKIE!

Aquest matí, en Cookie ha mort i a casa estan tots molt tristos, sobretot la mestressa i en Pau, que no han parat de plorar en tot el dia. En Pau està dessolat, era el seu conillet, tan carinyós, tan tendre, ... En Pau i en Cookie tenien un feeling especial, ningú com en Pau podia tenir-lo en braços i adormir-lo.

Quines converses tan tristes les d'avui:

- Mama, tenen ànima els conills?

- I què és l'ànima?

- Allò que no mor mai i on viuen els sentiments.

- I tant que en tenen, en Cookie t'estimava i el seu amor el tindras per sempre, igual que tú el recordaras i estimaras tota la vida.

Que trist és veure un nen perdre la seva estimada mascota. Que trist és veure una mare desconsolada que no pot consolar el seu fill. Que trist és perdre un company com en Cookie.

Eres un conill genial! Ens has deixat molt bon records i no t'oblidarem mai! T'estimem Cookie preciós!



dijous, 13 de desembre del 2007

La Favorita busca família


Des de la Fundació Bocalán m'han enviat la foto de la "Favorita", una gossa labrador de sis anys. Era gossa de cria i ara l'han retirat i la donen en adopció. La Favorita ha estat mare de molts gossos d'assistència entrenats per aquesta associació i, evidentment, té grans qualitats en quan a fisiologia i caràcter. Si algú hi està interessat que es posi en contacte amb la Isabel Lizana de Bocalán, al mail isabel (arroba) fundacionbocalan.org. Bocalán només desitja trobar una bona llar per aquesta gosseta i que rebi la compensació que es mereix per haver fet un servei tan gran a la societat.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Víctimes de la societat de consum

No és que estigui en contra de que la gent compri gossos. Ni pensar-ho! Hi ha moltes raons per la qual la gent vulgui un gos d'una raça determinada: pel seu tamany, pel seu caràcter, per les seves aptituds, ... El comprador responsable és aquell que s'informa bé abans de comprar un gos i, sobretot, que coneix els pros i els contres de la tinença d'un ca, i no el compra per una moda passatgera, sinó perquè desitja disfrutar de les aptituds o virtuds d'una raça en especial. Una altra cosa és el què diu el meu amic Marc, que té vuit anys, i pensa que una vida no es pot pagar amb diners (i per això van haver d'explicar-li bé que la mare havia pagat per les vacunes i el xip d'en Donald quan van anar a recollir-lo, i no pas pel gos)

Un gos l'adoptem per tota la vida. Sí, sí, dic adoptem! Perquè paguem o no un preu per ell, aquest gos acabarà formant part de la nostra família, i per tant, serà un individu adoptat i integrat en el nostre nucli familiar.

Hem de ser conscients que en la llarga vida d'un gos ens podem trobar amb molts inconvenients, i hem de saber com superar-los abans de comprar-lo. I no parlo només de que el gos es posi malalt o necessiti cures especials, sinó de què farem durant més de deu anys amb el nostre gos si marxem de vacances, si sortim un cap de setmana, si passem moltes hores fora de casa .... Estem disposats a compartir tots aquests anys amb un cànid?

Si ara adquirim una raça de moda hem de pensar que d'aquí a cinc o sis anys el nostre gos ja no causarà l'admiració que causa ara. Les modes i les tendències canvien, i també ho fan en el món caní. Hem vist passar modes canines i omplir-se les gàbies de les gosseres d'aquests gossos (pastors alemanys, dàlmates, gossos nòrdics, molosos, ...) i d'aquí a poc temps veurem les gosseres plenes de bulldogs, yorkis, beagles i chiuaues. Esgarrifa, sobretot, veure com la gent s'atreveix a fer criar els seus gossos, i fer-ne calés. Si visites webs d'anuncis gratuïts, són plenes d'anuncis d'aquests particulars. No vull ni pensar, per exemple, què pot passar quan la gent comenci a fer criar els seus bulldogs, raça especialment problemàtica a l'hora dels parts. Quines masacres, ja ho veureu!

Comprar o adoptar: dues opcions en principi ben diferents. Si compres, a priori, saps què et trobaras quan el gos sigui adult. Saps el tamany i les característiques físiques quasi del cert, i en quan al caràcter, pots fer-te'n una idea, encara que, hi ha moltes influències ambientals en el periode de desenvolupament del gos que poden influir considerablement en el seu futur caràcter i convertir un gos previsiblement valent en poruc, un gos previsiblement carinyós en agresiu, o un gos previsiblement fidel en pasota.

L'adopció, em sembla a mi, és una filosofia de vida. Apart de la satisfacció que causa solventar el mal que un altre humà ha fet a un animal que tú admires, també té altres avantatges pràctics sobre la compra. Generalment, l'animal que s'adopta no és cadell, i per tant, se'n pot conèixer el caràcter i la complexió física. Les dificultats provenen del maltracte o abandonament anterior, però, afortunadament el gos és un animal que sap perdonar, i si se sap estimat, oblidarà el mal tràngol passat amb un humà per donar tot el què té de bo a un altre humà que sàpiga estimar-lo.

Conclusió: tant si compres com si adoptes, fes-ho de forma responsable. Si el què vols és seguir la moda, compra't un bolso o una jaqueta. Fixa't però, de quina pell està feta. No t'agradaria pas dur un bolso de pell de gos, no? I de guineu? Potser de foca? .... I ni se t'acudeixi regalar un gos a una altra persona sense conèixer perfectament la seva disposició per a tenir-lo i cuidar-lo durant molts i molts anys!!

Ja n'hi ha prou que els humans sigueu víctimes de la societat de consum. Compreu, compreu! Consumiu, consumiu! Buideu-vos les butxaques i exhibiu tot el què teniu!. Però, SOBRETOT, No ens hi emmerdeu a nosaltres!


dijous, 6 de desembre del 2007

Comencem a fer balanç

Fa deu dies que en Donald és amb nosaltres, i ja podem començar a fer balanç de la nostra convivència i adaptació a la nova situació. Positiu, molt positiu!!!

El menjar: La situació més delicada (donar menjar a tres gossos alhora) està més que controlada. Ara ja no cal separar-nos en habitacions diferents per a donar-nos menjar. Menjem tots tres a la cuina, en diferents racons i diferents plats, però cadascú ja sap on ha de colocar-se quan la mestressa apareix amb el sac de pinso i els pots de menjar. No hi ha cap disputa, només una pressa excessiva en acabar primer per després anar a repassar els altres plats per si algú s'ha deixat alguna cosa. Evidentment, ningú ha deixat res al plat.

Els passejos: Al matí a mi no m'agrada massa sortir. Fa fred i hi ha humitat. Se'm mullen els peus i no ho suporto. Per tant, només d'aixecar-me demano per sortir a la terrassa, hi faig un pipí que la metressa frega seguidament i me'n vaig rondinant a sota el llit dels amos. Els dos “cabretes” (Negrito i Donald) surten a passejar amb la mestressa, i els encanta còrrer entre l'herba molla. Arriben amb les potes i les panxes ben molles! El passeig del vespre sí que el fem tots plegats. Normalment, si no anem a Agility, és l'amo el que ens treu, i ens fa fer una llarga caminada (Buff! quina mandra que fa de vegades!).

L'Agility: Justament ara que he deixat l'agility, perquè en Marc ho està fent amb en Donald, vaig quedar-me altra cop clavat de l'esquena. L'amo va adonar-se'n a la nit que caminava encongit i amb la cua entre cames. Però van donar-me un antiinflamatori de seguida i m'he recuperat ràpidament. Si hagués continuat fent agility haguéssin dit que era aquesta la raó de la meva “clavada”. Ara en Marc està començant a ensinistrar en Donald. Cada migdia, a l'hora del sol, surt una estoneta a la terrassa i practiquen allò tan pesat de “seu-quiet” i li comença a fer saltar algún obstacle. Jo, tot i que estic retirat, també reclamo poder fer alguna cosa, i em poso entre en Donald i l'obstacle fins que, per treure'm del mig, em fan saltar alguna cosa i em donen un premi. Què s'ha pensat aquest, que és l'únic que sap saltar?

La convivència: Entre els jovenets no hi ha baralles i juguen molt. Jo, com sempre, continuo rondinant (sobretot a en Negrito) per avisar-lo quan fa alguna cosa malament. Els humans em troben pesat de vegades, però què farieu vosaltres si haguéssiu de conviure amb dos adolescents enjugassats? Si no els poso una mica a ratlla aviat em pujaran a sobre i no podré controlar-los.

Carai, quin rotllo m'ha sortit. Ja continuaré un altre dia explicant-vos cosetes. I intentaré afegir alguna foto de la família sencera, però heu d'entendre que és molt difícil agafar-nos a tots alhora.

dijous, 29 de novembre del 2007

Ja hem negociat la jerarquia.

Observant-nos la mestressa s'ho passa teta aquests dies. Des de l'arribada d'en Donald hem començat les nostres “guerres” jeràrquiques, i hores d'ara ja està ben clar qui és qui a casa.

Evidentment, jo sóc el gos alfa de casa. La mestressa va poder admirar com, en pocs menys d'una hora, i sense ensenyar ni una dent, vaig deixar-li ben clar a en Donald la meva superioritat. És ben fàcil, és com un ball de saló. Es tracta sobretot de tenir molta autoestima, estar molt segur d'un mateix i posar-se molt xulo i, sobretot, no deixar mai que el teu contrincant, que està intentant muntar-te, aconsegueixi el seu objectiu. El ball, que va durar, em sembla que ja ho he dit, més o menys una hora, recordava una mica el llenguatge de les abelles, tot gestual i postural.

En canvi, en Negrito, insegur per la seva ja rebaixada posició, va intentar el pitjor: guanyar en Donald amb violència. I en Donald, lluny de rendir-se, s'hi va tornar. Una lluita curta, fent més fressa que endreça, però que al final va tenir un clar guanyador: en Donald.

Ara en Negrito ja ha acceptat el seu paper, encara que hi ha alguns privilegis que té adquirits que encara defensa i no es deixa prendre. Però, tractant-se de sociabilitzar tres mascles, podem estar contents amb el resultat, encara que, en un futur, segur que apareixerà algún altre intent d'en Negrito per a escalar posicions.

No penseu però, que en Donald i en Negrito no són amics. Ans al contrari! Els haurieu de veure còrrer l'un darrera l'altre, o practicant aquests jocs socials de “ara et llepo la boca ara et mossego el clatell, ara et llepo les parts i ara me les llepes tú, ....” . Al carrer, quan els deixen còrrer lliurement, es munten unes curses que ni que fossin llebrers. Són joves i àgils els punyeteros! Això sí, però, aquí hi ha un servidor que els fa i farà anar a rega. Els humans de casa ja m'han rebatejar: El Master del Universo!



dissabte, 24 de novembre del 2007

Un altre a casa!

Doncs sí senyors, ja som més arreplegats a casa. Aquest és en Donald, un altre petaner que ha robat el cor a la meva família. I aquí el tenim, compartint teulada amb nosaltres. En Donald té un any i prové del Refugi Bu-Bup Parc de La Bisbal. És mascle, com tots el arreplegats de la casa, només que a aquest li han extirpat allò que ens fa tan xuletons als mascles. Aquesta tarda l'hem anat a buscar.
La mestressa i els nens ja l'havien conegut la setmana passada, i després de donar-li el vist-i-plau ells, avui ens ha tocat el torn als quadrúpedes de casa. Així que, aquesta tarda, hem pujat al cotxe i ens hem anat a La Bisbal. Allí hem conegut en Donald, hem passejat amb ell, hem estat amb ell dins una habitació i tot semblava que podia funcionar. L'hem carregat al cotxe i apa som-hi!. Pels nens és una experiència extraordinària, se senten herois: acaben de salvar un gos abandonat i a partir d'ara el mimaran i el cuidaran. Quina satisfacció més gran!

Pel camí, però, hem hagut de parar dues vegades. Es veu que aquest noi no està gaire acostumat a viatjar, o que el nerviosisme del canvi li ha causat una mala passada, i ha vomitat dues vegades dins el cotxe. Després d'això, hem anat al Club d'Agility, a conèixer col.legues i que en Marc fardés una mica del seu nou gos.
Arribem a casa, pendents tots de la reacció dels altres. Cap problema! En Donald s'ha passejat per tota la casa i després de revisar-ho tot, ha triat un lloc on fer el seu jaç. Fruit del desordre dels nens ha trobat un lloc idoni on instal.lar-se: al seu despatx (o habitació d'ordinadors, escriptori, llibres, paper, paperots i altres trastos), on ha trobat uns papers a terra i s'hi ha estirat a sobre. La mestressa ha buscat un tros de roba per fer-li un jaç, però en Donald no s'hi volia estirar. La solució ha estat posar papers sobre la roba, i de seguida en Donald s'hi ha enroscat. A nosaltres no és que ens faci gaire cas, però està contínuament pendent dels moviments dels nens i busca la seva companyia (d'aquí que hagi triat aquest lloc per dormir).

En Donald ja té lloc on dormir, ja ha menjat i ha mogut les orelles al ritme de la cua, un moviment molt divertit que fa quan està content i que sembla que la cua i les orelles estiguin connectades i ballin al mateix ritme (extranyot el noi!)
Sembla, doncs, que tot va bé a casa, tot i que tots estem canviant les nostres posicions. Jo per si de cas, m'he instal.lat estratègicament sota una tauleta al rebedor, des d'on ho veig tot i em sembla que ningú em veu i en Negrito, no perd la mestressa de vista, no sigui que aquest nouvingut li prengui. Doncs ja ho veieu, a casa la diversió està assegurada.
Ja us aniré explicant coses de la nostra coneixença i sociabilització. I per cert, vull aprofitar per donar les gràcies a:

-La meva família, per ser tan sensible amb l'abandonament i donar-nos una nova oportunitat de tenir família als que hem estat abandonats. També per educar els seus fills en l'amor i estima de tots els éssers que ens envolten, mirant-los sempre als ulls i prescindint de color de pell, races o aparença.
-
A l'amo, que no només tolera els capricis de la mestressa i li permet tenir gossos a casa, sinó que ens rep amb les mans obertes i ens ofereix molta estima, llargs passejos, bona companyia i bon menjar.
- A la Fundació Altarriba i a totes aquestes associacions que, amb molt, moltíssim esforç, aconsegueixen donar una millor vida a aquells que, sense merèixer-ho, hem estat despreuats. I sobretot a totes aquelles persones, amb noms propis, com els que hem trobat al Bu-Bup Parc, que no només treballen pels meus companys abandonats mentre estan al refugi sinó que es preocupen de saber on van a parar i donar totes les facilitats perquè el gos adoptat estigui el millor acollit possible.

Mireu, m'he posat tendre, però què voleu que hi faci!. Després de sentir plorar desconsoladament un nen de vuit anys, abraçat al seu nou gos, dient que avui era el dia més important de la seva vida ...... ja podeu treure consoles i robots programables, que l'escalfor d'aquella abraçada i l'estrèpid d'aquell batec de cor no l'aconseguireu.

dimarts, 20 de novembre del 2007

El gos dels nassos

Potser us penseu que és un gos esguerrat que té més d'un nas. o que és aquell que surt el 31 de desembre i té tants nassos com dies li queden a l'any. Doncs aneu molt errats. El gos dels nassos és, vés per on, el meu amic Negrito (no podria ser altre).

Ja he explicat alguna vegada la seva afició per les joguines dels nens, per raptar-les i dur-les sota el llit per després desquarterar-les. Ara, però, hem fet una descoberta. El què més li agrada a en Negrito és arrancar els nassos dels peluixos. He fet una foto a la seva última víctima perquè jutgeu vosaltres mateixos si en Negrito es just mereixedor del títol “Gos dels Nassos”.

Així que, ara que està tan de moda això de la cirugia estètica, si algú està descontent amb el seu nas i vol una rinoplàsia baratíssima, no aviseu en Negrito, que segur que us destrossa la cara.

dijous, 15 de novembre del 2007

La pau és possible

El primer problema que va aparèixer amb l’adopció d’en Cookie va ésser l’instint perseguidor d’en Negrito. Estava obsessionat amb el conill, i no el deixava viure. Algún cop que l’havia empaitat, l’acorralava i el pobre Cookie es posava molt nerviós. Fins i tot un dia va arribar a entretenir-se a arrancar-li pèl i va deixar-lo mig despullat.
L’amo va fer un tancat a la terrassa per en Cookie, perquè s’hi sentís protegit però tingués espai per còrrer i estirar les potes.
En Cookie, però, és un animal intrèpid i aventurer. Ha trobat la manera de sortir del seu tancat i a la nit, que és quan està més actiu, viu lliurement per la terrassa. Només entra al seu tancat per a menjar i fer els seus cagallons al seu water particular (és net el noi!)
Són escapades consentides pels amos, ja que el pobre animal no fa cap mal i s’ho passa pipa enfilant-se al safareig o amagant-se darrera el munt de trastos que els nens deixen a la terrassa.
Ara en Cookie ha aconseguit quelcom increïble: controlar en Negrito. Cada matí, quan la mestressa es lleva ens obre la porta de la terrassa i sortim esperitats. En Negrito busca com un boig en Cookie, que surt tranquil.lament del seu amagatall i s’acosta a en Negrito per donar-li el bon dia fregant-se els nassos. I tot això, lentament, amb calma, sense corredisses ni por, enmig de la terrassa, sense necessitar un lloc on protegir-se en cas de sentir-se amenaçat.
No sé quin llenguatge han fet servir per a entendre’s aquests dos, però el què és segur és que la pau és possible, essent d’espècies diferents, entre depredador i presa, amb llenguatges diferents, …. només cal posar-hi voluntat i ganes.

dissabte, 10 de novembre del 2007

Delicatessen!!


Ahir, xerrant al Club d'Agility, la mestressa escoltava una noia que dèia que el seu gos tenia gustos molt extranys, que li encantava menjar xocolata, sobretot la xocolata Kinder. I què té això d'estrany? A la mestressa en qüestió se li va posar la cara de pòker quan la Montse va comentar-li els meus gustos culinaris. A l'estiu: gelats d'orxata i a l'hivern: CASTANYES!! Sí, sí. ho heu llegit bé. És la última descoberta que han fet els meus amos. Ara que ha arribat la tardor i que a casa encenem la llar de foc cada vespre després de sopar, sempre couen castanyes. Un dia en va caure una a terra i jo vaig còrrer a menjar-me-la. Mireu-lo que beneït, veu caure una cosa de la taula i se la cruspeix sense miraments! -comentava la familia. Doncs no, no es tractava d'un reflexe momentari. M'encanten les castanyes, ben cuites i calentones. I ara, al vespre, prop del foc, cada dia en menjo un parell o tres.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Mitja història d'una adopció

Vet aquí la història d'un gos anomenat Golfo, un braco de dos anys, amb molt bona estampa (amb estampa de caçador), però completament negat per a la cacera. El seu primer amo bé que va provar d'ensinistrar-lo en aquestes arts, però l'únic resultat va ésser un gos totalment desmantellat, físicament i psicològicament.

En Golfo va ésser abandonat, tancat en una pudenta i bruta gàbia, amb un herpes a l'ull, amb el coll cremat per tantes i tantes enrampades amb el collar d'ensinistrament, i amb un principi de leismania. En Golfo patia, a més de les seves ferides físiques, les ferides produïdes per l'abandonament, i cercava la carícia de tot aquell que s'acostava a la seva gàbia, intuïnt l'existència d'un gest humà que mai havia vist. En Golfo no havia estat sociabilitzat, ni havia compartit espai ni jocs amb altres gossos.

I per fi, la gàbia d'en Golfo s'ha obert i ha trobat qui li brindés aquest gest i amics canins amb qui compartir jocs. Ha estat curat de les seves ferides físiques i la seva leismania de primer grau, sense afectació orgànica, està essent controlada i medicada. En Golfo, després de dos anys, disfruta de la vida que tots mereixem. Ara només li falta una cosa: acabar la història de la seva adopció. Li cal una família humana estable, amb qui compartir jocs i tota aquesta energia positiva que desprèn.

Aquest és un video d'en Golfo, que penjo amb els millors desitjos per a ell i tants gossos que esperen dins una gàbia que arribi una mà amiga que li doni la oportunitat de viure feliç. Perquè sé què és que t'abandonin, sé què és viure en una gossera i, afortunadament, sé què és recuperar la felicitat enmig d'una familia humana que t'estima, et cuida i et dóna l'escalfor i seguretat que et fa viure feliç.

Si tens espai, temps i amor per oferir a un amic, ADOPTA! Hi ha un munt d'amics que t'esperen darrera freds barrots i el temps passa ......... (tic, tac, tic, tac, tic ....)

Vols acabar tú la història de l'adopció d'en Golfo?

http://es.youtube.com/watch?v=lVXK70zc9Ec


dijous, 1 de novembre del 2007

El passeig d'en Cookie

Ara que en Negrito ja té clar que és un gos, és en Cookie el que té problemes de personalitat. El conill es pensa que és un gos!! I el pitjor de tot és que fins i tot els humans de casa s'ho han cregut, i mireu-lo com el treuen a prendre el sol:

Vaja, que segons qui vegi això es pensarà que la meva família humana està malament del terrat. Però a mi em sembla que en Cookie s'ho passa molt millor així que no pas tancat en una gàbia, com la majoria de conills domèstics. Al principi li costava sortir del transportí, però el què costa ara és tornar-hi per anar cap a casa. Li encanta olorar l'herba i plantes fresques, i fa uns saltirons quan corre! Ja uns posaré algún video un dia.

divendres, 19 d’octubre del 2007

El petarding tricolor del gironès

Gos de talla mitjana (35-40 cms), de pèl curt, tricolor. Cua llarga i lleugerament peluda. Té el cos allargat amb una aparença esbelta, potes llargues, cap triangular amb orelles caigudes i arrodonides.

De caràcter “bosquimà”, amb bon olfacte, de moviments ràpids i amb instint d'escapament, especialment si a prop hi ha un conill o un gat.

S'adapta perfectament a la companyia de persones i a la vida en un pis (sabent fent bon us del mobiliari, especialment sofàs i llits). Necessita de llargs passejos en llibertat, sense corretja.

Els origens de la raça es remunten a l'any 2006, quan es va trobar per primer cop un exemplar d'aquesta raça en un bosc de Santa Cristina d'Aro. Actualment aquest individu viu a Sant Gregori, xulejant de la seva puresa de raça, aprofitant el desconeixement i la innocència de la majoria de gent.

Apa! Aquest és el meu regal per en Negrito. Ara ja compleix un standard i ha deixat de ser un “petaner” per ser un “petarding tricolor del gironès”.

Si algun altra gos es troba en la mateixa situació, que faci el mateix: t'inventes un standard, un nom “comercial” i ja tens raça!

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Intentant prendre posicions.

Ahir en Negrito es va passar en la seva gosadia. Ja fa temps, pobret, que intenta fer-se un lloc a l'escalafó de la família, però no hi ha maneres. Primer, ho va provar amb mi, i jo no vaig deixar-me pujar a sobre (jo trio on dormo, quan menjo, i no em deixo manar per un orellut).

Però, ahir, ui el què va fer ahir!

Fa uns dies va descobrir la comoditat del matalàs dels amos i que si era cautelós podia estar-se estirat sobre el llit, al costat de la mestressa, fins que venia l'amo. Quan ell venia, l'agafava en braços i l'apartava per poder-se posar al llit.

Però, ai ahir! Quan l'amo va voler anar a dormir, en Negrito va negar-se a baixar del llit, rondinant primer, roncant després i finalment ..... va voler mossegar l'amo!! Bé, més que una mossegada va ser una marcada, que si hagués volgut clavar les dents ho hagués pogut fer perfectament. Us imagineu la que es va liar?

L'amo, tot tranquil, però molt sever, va anar a buscar la corretja de llaç, molt seriós, molt i molt seriós, .... no l'havia vist mai tan seriós. Va agafar en Negrito, i amb una breu però contundent esbroncada va deixar-lo a la terrassa. I jo, burro de mi, que vaig seguir-lo i també m'hi vaig quedar tancat i he passat la nit a la terrassa (no es pot ser solidari).

Ara la cosa ja està més tranquil.la, però aquest migdia a l'amo encara li durava la rabieta. A sobre, quan la mestressa ha arribat de treballar, enlloc de dirigir-nos la primera salutació a nosaltres, que l'esperem a peu de porta, ha passat olímpicament de nosaltres i ha anat primer a petonejar l'amo. Avui tot ha estat molt tens i la cua d'en Negrito no ha passat de mitja alçada, però em sembla que tot plegat ha servit per definir definitivament les posicions a casa. Perquè, si és veritat tota aquesta teoria de l'individu Alfa de la manada, a casa ja tenim tots clar qui és el més fort, el més poderós, el què ens protegeix i ens dóna menjar.

Com que sé que l'amo llegeix aquest blog, aprofito per demanar-li perdó, per dir-li que l'estimem molt, que ens agrada molt fer-li companyia, sortir a passejar amb ell i que ens doni (d'amagat de la mestressa) les sobres d'aquests suculents plats que prepara. És un sol!

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Passejant per la pineda

Hola a tots!

Estem provant això d'afegir videos al post, i aquí en deixo un de molt curtet, que vam gravar aquest cap de setmana a la Pineda de Sant Gregori.




A més (no m'hi puc resistir) us poso una foto meva que em van fer el mateix dia, perquè estic guapíssim (accepto floretes).


divendres, 12 d’octubre del 2007

Zooteràpia

La Karina és una noia introvertida, de setze anys, a la que se li va diagnosticar un transtorn de psicosis que la mantenia desconnectada del món on vivia. La Karina no parlava amb ningú, no es comunicava i s'allunyava sempre del grup de teràpia.

Tot això fins que va aparèixer la Delfina, una gossa labrador, especialment ensinistrada per a tractar amb nens amb deficiències de comunicació. La Karina va començar a raspatllar-la, a passejar-la amb corretja i, mica en mica, va començar a parlar amb la Delfina.

Com va aconseguir la Delfina aquest miracle? Doncs estant contínuament pendent de la seva nova amiga. Cada vegada que la Karina s'allunyava la gossa anava a buscar-la, li agafava la mà amb la boca suaument fins que la portava cap al grup. Quan la Karina mirava a l'infinit, la Delfina la despertava de la seva letargia omplint-li la cara de llepades. Poc a poc, quan el grup feia passejos amb els gossos, els terapeutes van adonar-se que la Karina començava a parlar amb la gossa. Gràcies a les converses que va mantenir amb la seva nova amiga, els terapeutes van poder esbrinar molts aspectes sobre l'enfermetat de la Karina i va ésser molt més fàcil ajudar-la. La Karina encara no parla amb ningú més que no sigui la gossa, però la seva actitud ha canviat molt, expressa felicitat quan està prop de la Delfina i manté més contacte amb els altres nens.

El tractament amb animals (o zooteràpia) no té més secret que aprofitar l'alta sensibilitat i les ganes d'estar prop dels humans que tenen alguns animals. La teràpia es basa en l'estimulació mitjançant el joc i l'afecte que comparteixen malalt i terapeuta. Una relació cara a cara, sense instruccions i amb un únic objectiu: aconseguir el benestar del malalt.

Poder treballar en Zooteràpia seria la il.lusió de la meva mestressa. Una disciplina que inclou allò que més li agrada a ella: els animals i la psicologia (una carrera que té a mig fer i no pensa acabar mai). Mentrestant, a casa, en Nervi, en Negrito i en Cookie actuem de terapeutes moltes vegades. Perquè, a banda de la utilització d'animals “terapèutics” de forma professional, estem nosaltres, els animals domèstics, que compartim tots els moments (bons i dolents) d'una família i sempre tenim una llepadeta o un moviment de cua per a dedicar-vos a vosaltres, estimats amos.

Ah, per cert, la història de la Delfina i la Karina, prové de Buenos Aires (Argentina). Allí la zooteràpia és un servei que ofereix la sanitat pública. Així que potser n'hauriem d'aprendre aquí. Menys PROZAC i més GOSSOS!! I, alhora, potser seria una manera de buidar una miqueta les protectores i donar utilitat a tots aquests animals desamparats. És una idea ... !!

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Sessió fotogràfica

I com sempre faig, després d'un article emotiu i profund com l'anterior, i per empassar-nos el nus de la gola, us poso unes fotos molt divertides dels habitant de la casa (els de quatre potes).

Un primer pla d'en Cookie (que cada dia està més guapo el punyetero!)


En Negrito protegint-se del sol a la terrassa:I jo, amb el cap sobre el coixí, intentant agafar el son:

Recordant .....

En el número 135 de la revista “El Mundo del Perro”, de l'agost de 1991, apareixia, signat per la mestressa, un article dedicat a la Ketty, la seva primera gossa. Avui l'hem rellegit, i el transcric en el meu blog per compartir-lo amb vosaltres, mentre encara veig l'emoció de la mestressa en recordar aquesta especialíssima gossa:

Ya de cachorra enamoraba a la gente. Su carácter afable y cariñoso, que conservó durante toda su corta vida, hacía que su lejano parecido a una perra Pastor Alemán rozara la perfección de un perro de raza. Nunca me importó, y sigue sin importarme, la pureza de raza de un perro; y aún menos cuando la falta de pedigree se ve compensado con un gran carácter y buena predisposición en conectar con los humanos. Y Ketty (ése era su nombre) tenía todo lo que un perro debe tener para mi.

Existía entre nosotras una conexión difícilmente atribuible a dependencia física alguna. Yo para ella no era la camarera que le servía la comida; ella para mi era algo más que una perra, era una amiga, una compañera, alguien que me acercaba al mundo canino (en el que yo siempre había querido penetrar). Me hizo comprender qué es realmente la fidelidad canina y lo cerca que se encuentran nuestros mundos si somos receptivos.

Desde que la conocí (porque llegamos a conocernos) mis ojos miran de otra forma a los perros; ya no como objetos de escaparate, medidos por su belleza física, sinó como individuos a los que merece la pena conocer.

Llegó a mi vida de rebote. Había sido abandonada al lado de una carretera y un amigo de mi padre la recogió. Era todo pelo, pequeñísima, sólo sus grandes orejas parecían no poder pertenecerle. Fue creciendo a mi lado y pude ser testigo de la transformación de su cuerpo, tomando la forma de una grácil dama de su especie: cuerpo alargado, cuello enhiesto, patas largas y bien asentadas, ... todo lo que una señorita de su raza pueda desear.

Su fortaleza física le permitió seguir mis juegos, corretear a mi lado cuando paseaba a caballo, saltar cualquier obstáculo que le pusiera delante; en definitiva, podía haber llegado a ser una campeona de Agility. Por aquel entonces yo contaba diecisiete años, edad en la que una chica intenta evadir la inevitable tarea de convertirse en una mujer, en la que la incoherencia sale a la luz, combinando el comportamiento adulto con el infantil. Ketty compartió conmigo muchos ratos en los que nuestros juegos iban variando al son de mis pensamientos, a veces ambiguos, a veces totalmente infantiles. Me acompañaba con su mirada quieta, atenta a lo que yo le contaba, cuando yo miraba al futuro o criticaba el presente; jugueteando a mi lado cuando, en mis últimos juegos infantiles, me lanzaba a disfrutar de aquello que creía que iba a perder.

Fue un sábado cuando su horrible enfermedad me estremeció. Fue la primera vez que vi la muerte de cerca, y su visión fué horrorosa. Quizás ésta fue la señal de que debía ser consicente de que los cuentos de hadas habían terminado, que la vida era algo más que un juego. Nuestra despedida fué forzosa y urgente; no pude hablarle como había hecho en tantas ocasiones; quería decirle que no moriría, que era imposible, que no había fuerza en el mundo que pudiera separar una amistad como la nuestra. Había intentado levantarse, meneando su hermosa cola, y no supe percibir que aquello era su despedida, el último gesto que podía dedicarme para demostrar que mi amistad también le había valido a ella. Cuando más tarde regresé a visitarla toda opción de despedida se había desvanecido.

La posición de su cuerpo, ya frio y tieso (horríblemente tieso), denotaba el último esfuerzo que había podido realizar para acercarse al bote de agua. Rogué para que aquello no fuera cierto, intenté abrir sus ojos, mover su cuerpo, ... y hablé con ella, esperando aquel gesto que parecía indicarme que me había entendido. No he vuelto a ver gesto semejante en ningún otro perro. Y es que Ketty fué mi primera perra, la inolvidable, la insustituible, la perfecta, como, creo, serán mis otros perros. Pero su recuerdo, aunque muy lejano para otra personas, para mi está vivo, cercano e imborrable. siempre ha existido y seguirá existiendo aquel momento en que la necesitaré, desearé tocarla y juguetear con ella. Pero ahora todo es un sueño.”

Els que coneixeu la mestressa ja us imagineu com està ara, després de transcriure aquest text i recordar la Ketty, i els que van venir després i ja no estan amb ella (en Tarzan, la Nina i la Xispa). Però, tant de bo, tots els records fóssin tan bons i positius com els que han deixat aquests animals en el cor de la mestressa.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Sensibilitat cap als animals.

Una autèntica "xiuxejadora de cavalls" (i no pas de pel.lícula). Entrenant els cavalls primer a la mà, sense filet ni bocado, amb regnes llargues i sobretot, amb molt de contacte oral i visual. Donant instruccions amb la veu i lleus contactes amb la mà. Una ensinistradora francesa, sensible i amant de l'animal amb el que treballa, que ens ha donat una lliçó a l'Equus. Les seves premises, ben simples:

1. Procuro que els meus cavalls visquin molt bé, en un entorn agradable i sense cap estrés.
2. No em barallo mai amb un cavall
3. No has de deixar mai que un cavall acabi cansat d'una sessió d'entrenament
4. L'ensinistrament a la mà és molt més efectiu, perquè et permet un contacte més directe amb l'animal. Quan treballi bé a la mà és quan pots decidir-te a muntar-lo i ja no cal ni filet ni espueles.
5. No cal donar-li copets a un cavall per premiar-lo. Si és prou sensible per sentir una mosca passejant sobre el seu llom, la millor recompensa és una suau carícia.

Aquesta ensinistradora, a més, treballa sempre amb cavalls sencers (sense capar, perquè ens entenem). Així vol demostrar que és errònea la creença de que es treballa millor amb animals castrats, perquè són més dòcils, no es distreuen tant i és més fàcil treballar amb ells. El bon resultat de l'ensinistrament depèn de l'actitud que pren la persona davant l'animal. Si un cavall s'excita per la presència d'una euga en zel a prop, hem de procurar cridar-li més atenció nosaltres (i això no és fàcil i no s'aconsegueix precisament amb violència ni cops).

I dic això perquè fora del recinte on hi havia aquesta noia, l'amo d'un cavall espectacular el fuetejava enmig de la gent per provocar la seva excitació, i que la gent s'hagués d'apartar per evitar un accident i que, a la fi, es fixéssin més en el seu espectacularíssim cavall. Del què no se n'adonava aquest "senyor" és que el centre de l'espectacle no era precisament el seu cavall sinó la seva actitud i comportament.

D'ambos casos (el sensible i l'insensible) n'hi ha arreu: enmig de companys, amics, familiars, coneguts, desconeguts i afiliats. Es tracta d'acostar-se als primers, perquè del costat dels segons en podem sortir escaldats!!

divendres, 5 d’octubre del 2007

Els cavalls d'Alvaro Domecq

Amb motiu de la celebració de l’Equus Catalonia, aquest any Alvaro Domecq ha portat el seu espectacle a Girona. Cavalls preciosos i amb una doma impecable i un espectacle amb moltes mancances. El muntatge de l’espectacle és tot menys espectacular. Amb uns cavalls com els que porten, i amb l’execució tan impecable que fan dels moviments, falta una mica de posada en escena per treure-li tot el suc. L’ambientació musical: molt clàssica i gens original.
Potser forçat per haver de muntar el seu propi espectacle després de sortir de la Real Escuela de Arte Ecuestre, el nou muntatge es centra excessivament en la figura de Alvarito Domecq, que esdevé el protagonista indiscutible, i la resta de genets prenen el paper de figurants, galopant al voltant del mestre mentre aquest executa els moviments de doma clàssica.
El millor de tot, allò que busquem el agilitistes: CONCENTRACIÓ i COORDINACIÓ! El què hagi participat en un carrousel eqüestre sabrà com és de difícil coordinar-se els moviments, i més quan hi ha canvis i creuaments tan complicats com els que ahir van executar al galop onze genets. Més complicat sembla que un cavall doni una volta sencera a la pista fent canvis de galop al tranco, executant el passage o el pas espanyol, sense perdre la concentració i d’una forma impecable. Home i Cavall: Concentrats i Coordinats. A veure si ho aconseguim nosaltres fent agility!!

dimecres, 3 d’octubre del 2007

He posat uns videos de l'IMCA-PAWC

Aprofitant una de les eines d'aquest editor de blogs, he afegit al marge dret una serie de videos de l'IMCA-PAWC d'aquest any.
En un podreu veure la representació teatral que es va fer a l'acte de la innauguració. Si el mireu, ja podreu observar que els nens que adopten el gosset, són en Pau i en Marc. Ara bé, el què no apreciareu, i jo us ho desvetllaré, és que sota la disfressa de gosset hi ha la mestressa!!! Sí, sí!! Al Club van tenir molt clar que els nens sortirien en aquesta representació i quan es va demanar un voluntari per fer de gos, els nens van mirar la mare amb uns ullets ....!!! (je, je!!! ja ho deia jo que la mestressa té algún gen caní).
Després podreu veure l'entrada dels equips, i apreciar que hi ha gossos de tot tipus i tamany, i la quantitat de països que van venir a participar (alguns amb una nombrosa representació i altres només amb un membre).

Vinga, doncs, a entretenir-vos una estona!!

diumenge, 30 de setembre del 2007

No són petons d'amor!

Cada matí, quan en Negrito i jo ens trobem al passadís (un ve de l'habitació dels amos i l'altre del sofà de la cuina), fem el mateix ritual. En Negrito s'estira davant meu i em fa petonets als llavis i jo mentrestant rondino.

Que antipàtic! -pensen tots el de la casa- Reb petons i encara ha de rondinar ...

Doncs avui, per fi, la mestressa ha entès el meu comportament. Ha estat gràcies a la lectura d'un article d'Antonio Pozuelos en el que explica aquest tipus de comportament.

A la natura, quan els progenitors tornen de la cacera, els cadells que s'estan destetant, llepen la comissura de la boca paterna per a estimular la regurgitació del menjar predigerit. Aquesta conducta adaptativa que en principi s'utilitza per a obtenir un recurs alimentari, es manté durant el llarg de la vida com a acte social de submissió.

O sigui, que quan en Negrito s'estira davant meu i em fa “petonets” el què fa és demostrar-me la seva actitud submissa, i jo, és clar, he de mantenir el meu llideratge i rondinar una miqueta.

O sigui, que quan intentem fer-vos petonets a la boca als humans, i vosaltres ens aparteu amb cara de fàstic, esteu rebutjant el nostre reconeixement.

O sigui, que ens jutgeu amb ments humanes com si nosaltres haguéssim de tenir intencions humanes en els nostres actes.

O sigui, que la única persona que ens entén és en Marc, que es deixa petonejar per mi i per en Negrito.

O sigui, que encara us queda moltes coses per aprendre per arribar a entendre'ns.

dissabte, 29 de setembre del 2007

Qui ha sigut?

Desapareix una sabatilla. On és? Qui se l'ha endut? Has sigut tú Nervi? On carai és en Negrito?
I apareix en Negrito. El molt tanoca es pensa que dins la llar de foc no el veu ningú i allí es disposava a rossegar el seu botí. Home, no és el primer lloc on aniries a buscar un gos, però vaja, si entres a la cuina, el primer que et crida l'atenció és que hi hagi un gos dins la llar de foc. I al seu costat: la sabatilla desapareguda, encara sense esmicolar.

- Què has fet Negrito!!!! Vine aquí!!!!
- Jo no he sigut, a mi que em registrin!
Però que no te n'adones que aquesta postura et delata?

dimarts, 25 de setembre del 2007

Volem adoptar més ocells.

Ja fa prop de quatre anys que tenim orenetes a casa. Tenen el niu just al costat de l'habitació dels nens, i cada any vénen a criar-hi. És un privilegi poder gaudir del cant, la companyia i la observació d'un ocell sense tenir-lo engabiat. A més, també fa molta il.lusió que cada any, a casa, hi neixin pollets i aprenguin a volar des de la terrassa.

Aquest any les orenetes han fet reformes al seu piset. Hi han afegit una mena de terrasseta a l'entrada. Els ha quedat molt coquetona.

Ara volem adoptar més ocells, i per això els nens van participar en un taller dels Naturalistes de La Garrotxa, i van aprendre a construïr nius. Ja el tenim penjat a la barana de casa, a l'abric de les branques d'un arbre del carrer. Esperem que la primavera que ve alguna parelleta decideixi fer-ne el seu niuet d'amor i que podem gaudir de la companyia de més ocells a casa.

diumenge, 23 de setembre del 2007

Ens agrada molt el riu.

La mestressa ens ha encomanat a tots el seu amor pel riu. Ella de petita se'n va fer un bon fart d'anar al riu amb el seu pare i ara és ella qui porta als seus fills a conèixer-lo.
A l'estiu, tot sovint s'escapen amb els nens a banyar-se a alguna gorga de Canet, però a nosaltres no ens hi volen. El que sí fem, és una visita al riu cada cap de setmana. Quan arribem el comentari sempre és el mateix: quina llàstima! I és que fa molt temps que el riu baixa mig eixut. Aquest any només l'hem vist mig ple un dia, i tot i això, no ocupava ni la meitat del cabal.
Hi ha un tram de riu on sempre perdem en Negrito. Sempre ens hi quedàvem un estona cridant-lo, però al final vam optar per girar cua (que nosaltres no el veiem, però en Negrito bé que ens vigila i corre cap a nosaltres si veu que ens allunyem). Però aquest cap de setmana hem fet una gran descoberta: la raó per la qual en Negrito es torna boig i corre descontroladament en aquest tram de riu. I la raó és que hi deu haver un munt de conills en aquella zona. Nosaltres no els hem vistos, però hem trobat gran quantitat de cagallons que els delaten. En Negrito, evidentment, els olora i detecta, i corre esperitat per veure si n'atrapa algun. Amb l'avalot que munta en Negrito, és impossible que n'hi hagi cap que es deixi veure.
Desavantatge de les nostres excursions: torno a tenir les potes plenes d'aquelles empipadores llavors (que anomenen “gossos”) que se m'aferren al pèl. Qualsevol estona la mestressa agafarà les tisores per acabar “ipso facto” amb el problema, ja que no em deixo raspallar les potes (no ho suporto, què hi farem!)

Recollim les tifes.

Tot i que sempre passegem per descampats, pel bosc o vora el riu, la mestressa sempre surt amb la seva ronyonera, on hi porta premis, joguines, bossetes per recollir-nos la caca i una petita ampolla d'aigua per si pixem en algún portal o a la vorera. Les bossetes són imprescindibles, però no sempre és fàcil trobar un dispensador al carrer on proveïr-nos. No és extrany, doncs, que molts amos poc previsors, es trobin amb la impossibilitat de trobar una d'aquests bossetes, i deixin la tifa allí on el gos l'ha deixat anar. Que marranots! Fins i tot a mi em fa fàstic trobar-ne.

Però el què em fa més ràbia és que ens dirigeixin a nosaltres, que no embrutem mai el carrer, comentaris sobre la poca higiene dels gossos.

Primer, no és culpa del gos, sempre és culpa de l'amo que la tifa es quedi a la vorera i segon, si hi haguéssin més dispensadors de bossetes al carrer, també es conscienciaria més als amos de la necessitat d'utilitzar-les.

Ahir a la tarda, passejant per una urbanització en construcció, en Negrito va deixar la seva cacona en una parcel.la, just al costat d'uns senyors que la feien petar. Quan la mestressa va passar pel seu costat, van alçar la veu, tot dient: és que són un fàstic, caguen i pixen per tot arreu!. La mestressa ja duia a la ma la bosseta, amb la que va endur-se el pudent regal. Però, jo em pregunto: on van llençar la burilla de la cigarreta aquells dos? Porten potser un cendrer portàtil a la butxaca?. Perquè burilles, plàstics, embolcals i llaunes nosaltres no en tirem mai. I tot això ni la pluja ho desfà.

Siguem justos i que no paguin innocents per pecadors!


dimecres, 19 de setembre del 2007

Reforç positiu a les escoles

Perquè no apliquen el reforç positiu a les escoles? Amb nosaltres funciona molt bé. Potser amb nens, que encara són més intel.ligents que nosaltres, funcionaria millor.

El càstig, com a base educativa, no aconsegueix millors resultats que el premi. Això sí, el resultat és més inmediat, el què passa és que s'obté submissió més que educació.

Intentar fer les coses bé és estimulant. Fer les coses amb por d'equivocar-te o de fer-les malament produeix molta angoixa i inseguretat, tant li fa si ets gos o persona.

El meu petit amo, en Marc, després de només cinc dies d'anar a escola, ja n'està fart de veure i patir càstigs injustos i, a més, té por de parlar-ne amb la senyoreta. Potser haurem de regalar-li un clicker i un llibre de la Karen Prior o convidar-la a fer agility.

Senyorets i senyoretes: Ensenyar amb reforç positiu és tan divertit i plaent com aprendre-hi, i els resultats són molt millors, perquè apart de la conducta que persegueixes, obtens també una actitud del teu alumne molt positiva. I el reforç positiu es pot aplicar a un grup. O sigui que, tenir classes de 20 o 25 nens no és excusa per no intentar-ho.

Tots plegats serieu molt més feliços i no estarieu tan estressats. Creieu-me.


dilluns, 17 de setembre del 2007

Hem estat nominats. Ara nominem nosaltres.


L'Spooky és un blogger al qual hem conegut intercanviant-nos comentaris als nostres blogs. El seu és http://nacidoslibres.blogspot.com. Ara, l'Spooky ens ha nominat pel premi “Blog Solidari”, una iniciativa que pretén crear una xarxa de bloggers, fent que cada nominat en recomani set mes. Gràcies Spooky pel teu reconeixement!

I aquestes són les meves nominacions:

Per ser amos-adoptants de gossos, i compartir amb els Internautes les seves experiències:

http://www.pirata-diari.blogspot
http://www.viviterrassa.blogspot.com
http://gemmarafa-nuestrosnenes.blogspot.com/

Blog d'en Jimmy, per la seva edat i la seva bondat i per representar un futur millor per als animals:

http://jimmymer.skyrock.com/

Blog de Martí Peraferrer, per ser un gran actor i sobretot director i per haver estat el primer a dirigir el meu fill Pau en un espectacle teatral i transmetre-li el seu amor pel teatre:

http://martiperaferrer.blogspot.com/

Per ser un gironí d'adopció preocupat pel bon funcionament de la seva ciutat. Un futur agilitista i amic.

http://miquel.wordpress.com/

Blog de Sara Loscos, presentadora del programa “Gossos” a TV3, per sensibilitzar al públic i fer al meus grans amics més propers a tothom.

http://blogs.ccrtvi.com/historiesgossos.php

Quinze anys després


Fa més de quinze anys, en una Protectora de Girona, hi va aparèixer la Lluna, una gossa mestissa, obesa, de color canyella, amb paràlisis a la zona posterior del tronc.
Fa més de quinze anys, hi havia en aquella Protectora un grup de joves que tenien cura dels animals. Sense recursos, amb un refugi que queia a trossos, sense aigua potable, i amb una Directiva que posava l'avantfirma de President, Secretari (o el que fos) de l'Associació i es fonia els diners en actes, presentacions, material d'oficina, ... Tot menys menjar digne i medicaments pels animals.
Fa més de quinze anys, hi havia una noieta, aficionada a la veterinària, que havia ajudat a alguns veterinaris a les seves consultes, i era l'encarregada de vacunar i guarir els animals, perquè no es podien permetre dur un veterinari al refugi.
Fa més de quinze anys que aquella noieta i les seves amigues van voler ajudar la Lluna, li van construïr un carretó sobre el què s'asseia i caminant amb les potes de davant es podia desplaçar.
Fa més de quinze anys que la Lluna, juntament amb altres gossos vells i malalts, van desaparèixer del refugi. La falta de pressupost, van dir els directius, havia obligat, pel bé dels altres animals, a sacrificar aquells que no tenien cap possibilitat de ser adoptats.
I més de quinze anys després, aquella noia llegeix al diari la història de la Zarra, gossa recollida a la Protectora de Badajoz, també invàlida, amb un carret semblat al què ella va construïr per la Lluna, i que HA ESTAT ADOPTADA. Ha caigut en millors mans que la Lluna, aquella dolça, carinyosa i per alguns “inútil i indesitjable” gossa.
Quinze anys després llegeixo la ràbia i l'enuig en els ulls de la mestressa.

diumenge, 16 de setembre del 2007

M'han tunejat!


Al club d'agility ja sóc el centre de moltes bromes, i em diuen el gos tunning. En Marc m'ha comprat aquesta mena de capa fluorescent per a fer agility. Es pensa que semblo més esportista així, però segons la mestressa (i he de donar-li la raó), em semblo més a una pilota de tennis (rodona i fluorescent) que a un esportista d'èlit.
La meva capa ha agradat tant al meu petit amo que fins i tot me la posa per passejar pel poble. Us imagineu la reacció de la gent? Doncs sí, tothom em mira. Però en Marc va tant content amb el seu gos tunejat ... Ahir, fins i tot va empaitar en Quim i en Pirata per ensenyar-los el meu modelet. La mestressa li va preguntat després: què ha dit en Quim quan ha vist en Nervi?. Ha rigut, va contestar en Marc. I és clar, què voleu que faci la gent al veure'm?
Em sembla però, que el que realment fa més gràcia no és la meva indumentària, sinó el posat del meu petit amo que em passeja tot orgullós.

Reeduqueu-vos! Encara hi sou a temps.

Un anònim ha contestat el meu post sobre Tordesillas i la seva brutal tradició, amb un video sobre el tracte que reben els animals abans de convertir-se en una hamburguesa (també brutal!).

I pensant-hi una mica, no crec que ensenyant imatges tan dures sigui la forma més correcte d'educar-nos en l'amor i respecte a altres animals. La mestressa, per exemple, va deixar que els nens veiéssin les imatges de Tordesillas, mentre va durar el “joc” previ a la mort, però no va deixar-los veure la mort del toro, per considerar-ho inadequat i per creure que el què havien vist fins aquell moment els nens ja era prou alliçonador.

I si el què volem és conscienciar els nens, se li acut una solució ben fàcil i amb resultalts a pocs anys vista. Què passaria si en lloc de prohibir l'entrada d'animals a l'escola, reservessin un espai on els nens tinguessin cura d'un gos, un conill, un xai, una vaca, un porc, .... En Pau i en Marc, quan van a la carnisseria i veuen un conill, no veuen un ingredient suculent per a un rostit, sinó que hi veuen un Cookie espellat i esquarterat, i són incapaços de tastar-ne la carn.

La mestressa m'explica que en Pau, quan tot just tenia tres anys, després de passar un mes de vacances a la muntanya, donant de menjar als porcs, gallines i conills cada dia, va tornar a casa i acompanyant a la mestressa a la carnisseria va posar-la en un compromís. Va començar a mirar l'exposició de carn i quan va arribar al cos d'un pollastre sencer, al que només li faltàven les plomes va començar a plorar i cridar: assassí! assassí!, tot mirant-se al carnisser (quin compromís, déu meu!)

A casa no són vegetarians, i no els hi veig cap intenció de ser-ne. Però els nens són incapaços de jugar a torturar cap animal, com fan alguns dels seus amiguets, i de vegades tornen a casa indignats perquè una sargantana o un escarabat ha estat víctima del joc d'algun del seus companys.

És precisament la generació del petroli, de les comoditats, la dels cotxes, del creixement de les grans ciutats, de l'abandonament del món rural, .... la que ha provocat en poc temps aquest deteriorament desmesurat del món natural i l'allunyament de l'home respecte al seu lloc a la natura. Caldria potser reeducar-vos per tornar a conviure en harmonia amb altres espècies, on l'home tornés a ser un depredador més, que no trenqués la balança i abandonés la seva actitud agressiva, supèrbia i egoista.

divendres, 14 de setembre del 2007

Endavant! Endavant!

Si tens en compte les principals característiques del meu caràcter, sóc un gos ben fàcil d’entendre, com també és fàcil preveure la meva conducta.
Sóc possessiu amb el meu territori, el meu menjar, els meus amos, el meus companys (Negrito i Cookie), enyoradís, afectuós, obedient, gandul i dormilega, afamat, marranot, cridaner, …. en fi, en una paraula, sóc ENCANTADOR.
Però la principal característica del meu caràcter és que sóc totalment previsible. Només mirar-me la mestressa ja sap què vull. De vegades no vull sortir a passeig tan aviat (quina mandra!) i només em crida una vegada i ja no insisteix més. Sap que si aconsegueix treure’m al carrer no passaré de la cantonada. Així que ho deixem per més tard.
El què potser no s’esperàven és que m’agradés tant anar a fer agility. M’encanta! El primer dia em van comprar una corretja nova, d’aquelles que es passen al voltant del coll i alhora fan de collar. És cómoda per en Marc perquè així no em deslligo, ja que amb el collar i la corretja convencional he aprés a fer una clau de judo amb el coll i em deslligo molt fàcilment.
Doncs quan veig aquesta corretja em torno boig. Surto a passejar molt més content. En Negrito, quan el deixen anar, sempre surt corrents, disparat com una bala. Jo fins ara em quedava prop de la mestressa i anava fent tot xino-xano. Ara no! Quan sortim amb la nova corretja em venen unes ganes boges de còrrer i quan la mestressa em deslliga surto corrent darrera en Negrito, tot i que és impossible atrapar-lo. Les cames em toquen al cul (o més ben dit, a la panxa).
En Marc té por que amb el meu tipus arribi a un punt que no pugui fer agility amb mi. Però faré el què pugui, estigueu-ne segurs. I si ara que faré més exercici aconsegueixo aprimar-me una miqueta i estar més àgil, que tremolin els campions! Sé que és un handicap important, però almenys jo sóc un gos creient (no com en Negrito, que continua sent un escapista i despistat). Ja he demostrat a casa que voluntat no me’n falta i que si cal fer algún saltiró el faig. Sé que no tinc tant de potencial com en Negrito, però segur que sóc molt més fàcil d’ensinistrar que ell i per en Marc és molt més fàcil treballar amb mi.
Ja he superat molts obstacles a la meva vida i sempre he tirat endavant! endavant!
Si algún dia en Marc arriba a ser un bon agilitista vull que em recordi a mi com al gos que ho va fer possible, com el gos amb el que es va iniciar en aquest esport i com al seu primer i especialísim gos.

dimarts, 11 de setembre del 2007

Demà comença el cole.

Després d'escriure un post com l'anterior, sempre em veig amb la necessitat de canviar de xip, sinó la mala llet s'apodera de mi i no hi ha qui em suporti en tot el dia.
Heu llegit el titular? Doncs sí, demà comença el cole, pels nens i per mi també. Sí, sí, demà començo el cole! En Marc em durà per primer cop a una classe d'agility. La condició és, però, que faré el què podré i arribaré fins on arribi ... No sé, potser no se'm dóna tan malament i acabo fent l'eslàlom més ràpid que en Negrito. Estic d'uns nervis!

Tordesillas: poble covard!

Ja sé on no ens durà mai la mestressa de vacances: a Tordesillas. Covards! cridava tot mirant la televisió. I no només pel què fèien, sinó pel què no volien ensenyar. El poble de Tordesillas no permetia que es gravés i s'ensenyés per televisió la mort de Jaquerito. No és una tradició ancestral? No és motiu d'orgull cultural? No és una lluita justa? Perquè no ens ho voleu ensenyar? És potser massa cru, massa inhumà, massa injust? M'ha semblat un poble avergonyit per la seva tradició però covard per a reconèixer que és una bestialitat i que cal fer un punt i apart a la tradició i donar al Toro de la Vega una millor vida.
Espero que Jaquerito hagi estat la útima víctima d'una tradició antiquada i inadequada pel segle vint-i-u, quan tots haurem d'exercir una mica més l'ecologisme si no volem acabar de carregar-nos el què ens queda.
EM CORREGEIXO: Acabo d'enterar-me que Jaquerito s'ha salvat. Es veu que no donava "la talla" i al final l'han substituit. La víctima ha estat "Enrejado" que sembla que estava més preparat per fer de la seva mort un espectacle.

dilluns, 10 de setembre del 2007

Els noruegs s'han quedat sense cotxes ecològics


El govern norueg ha prohibit a partir del proper 15 d’octubre qualsevol publicitat que relacioni un cotxe amb l’ecologia i el medi ambient. Segons els noruegs, no existeix el cotxe ecològic: no hi ha cap cotxe que pugui fer res de bo pel medi ambient, el què pot fer és menys mal que altres.
Mentrestant aquí la majoria de famílies continuen creient que tenir dos cotxes és una necessitat, i s’hipotequen per cases on els nens tenen una habitació de 10 metres, els gossos una terrassa de 7 ó 8 i els cotxes un garatge el doble de gran. A més, la majoria no se n’adonen que tenen el garatge a dins de casa, i mentre surten al carrer a fer el cigarret per no omplir la casa de fum, s’empassen els gasos que els seus cotxes deixen inevitablement dins de casa quan els aparquen.
Tot això, sumat a la sobreexplotació petrolífera del globus i els seus “efectes colaterals” (danys al territori, a la població, conflictes armats, ….) i als nous problemes que ja es veuen venir amb la utilització de cereals per a obtenir un combustible substitut, un pensa si no és millor aparcar definitivament el cotxe i oferir als vostres fills un futur millor. Però no n’hi ha prou aparcant només un cotxe. Tot plegat, culpa de tots i culpa de ningú. Els humans sou així, si podeu compartir la culpa us sentiu menys culpables.

Esperit de superació (L’altra cara d’una competició)


Ja ha acabat l’IMCA-PAWC d’aquest any a Girona i, apart de veure grans agilitistes i recorreguts, ha estat tota una lliçó d’empenta, de fer bé les coses, de companyerisme, d’esforç, de treball en equip, … tots aquells factors que propicien que les coses al final acabin sortint bé. L’Agility Club de Girona ha demostrat tenir un equip de gent disposada, treballadora, col.laboradora, amb ganes de superació i d’aconseguir resultats perfectes.
I apart dels organitzadors, tots els participants s’han encarregat de donar-nos a la pista aquesta lliçó contínuament.
El PAWC ens ha donat la possibilitat d’emocionar-nos veient gent amb greus discapacitats sortint amb ganes, il.lusionats, compenetrats amb uns gossos que esperen pacientment sobre la rampa que el seu amo arribi al seu costat per a continuar el recorregut i que, arribant al salt, el superen amb tota la seva empenta per a tornar a esperar les instruccions del seu amo que, lentament, s’acosta recolçant-se en unes crosses o damunt una cadira de rodes.
A l’IMCA ens ha impressionat veure grans equips, amb un munt de gent i gossos molt competitius, realitzant grans recorreguts, però també recolzant a aquells participants que havien vingut sols i que quan sortien a la pista rebien l’escalfor i suport de tot el pavelló.
I després de tot, es referma el nostre orgull de formar part d’un club com l’AGILITY CLUB DE GIRONA que, molt lluny de comptar amb recursos econòmics, té un grup de gent que substitueix els euros per esforç i aconsegueix, si cal, millors resultats. Això sí que és MÉS QUE UN CLUB!.

dissabte, 8 de setembre del 2007

Cookie monster


No, no us parlaré del conill ara. El verdader "Cookie Monster" sóc jo. I és que em perdo per una galeta! Els nens fa masses dies que estan de vacances, i a falta de Playstation han d'inventar-se nous jocs per a distreure's. I com que a casa jo sóc el substitut de la Playstation, avui s'han inventat un joc protagonitzat per mi i per la meva debilitat per les galetes "Maria".
Les regles són ben senzilles: lligues una galeta a la cua d'en Negrito i t'asseus a mirar. Apa, som-hi! En Negrito amunt i avall del passadís intentant que jo no li mossegui l'exquisita cua i jo esbufegant darrera d'ell. Els nens, ja us ho podeu imaginar, fent-se un bon panxot de riure.
Tots tranquils! No ha passat de ser un projecte que no s'ha fet realitat. No sabem ben bé perquè: potser per problemes tècnics (a l'hora de lligar la galeta a la cua), per problemes morals (això no es fa a un animal) o per por a les conseqüències (aquest cap de setmana aparqueu la bici o no aneu al Campionat d'Agility, ....)
El cas és que, d'una manera o altra, els nens sempre ens tenen presents als seus jocs, encara que de vegades en som una mica víctimes. Però, tinguent uns gossos tan xulos com nosaltres, qui vol una Playstation?