divendres, 12 d’octubre de 2007

Zooteràpia

La Karina és una noia introvertida, de setze anys, a la que se li va diagnosticar un transtorn de psicosis que la mantenia desconnectada del món on vivia. La Karina no parlava amb ningú, no es comunicava i s'allunyava sempre del grup de teràpia.

Tot això fins que va aparèixer la Delfina, una gossa labrador, especialment ensinistrada per a tractar amb nens amb deficiències de comunicació. La Karina va començar a raspatllar-la, a passejar-la amb corretja i, mica en mica, va començar a parlar amb la Delfina.

Com va aconseguir la Delfina aquest miracle? Doncs estant contínuament pendent de la seva nova amiga. Cada vegada que la Karina s'allunyava la gossa anava a buscar-la, li agafava la mà amb la boca suaument fins que la portava cap al grup. Quan la Karina mirava a l'infinit, la Delfina la despertava de la seva letargia omplint-li la cara de llepades. Poc a poc, quan el grup feia passejos amb els gossos, els terapeutes van adonar-se que la Karina començava a parlar amb la gossa. Gràcies a les converses que va mantenir amb la seva nova amiga, els terapeutes van poder esbrinar molts aspectes sobre l'enfermetat de la Karina i va ésser molt més fàcil ajudar-la. La Karina encara no parla amb ningú més que no sigui la gossa, però la seva actitud ha canviat molt, expressa felicitat quan està prop de la Delfina i manté més contacte amb els altres nens.

El tractament amb animals (o zooteràpia) no té més secret que aprofitar l'alta sensibilitat i les ganes d'estar prop dels humans que tenen alguns animals. La teràpia es basa en l'estimulació mitjançant el joc i l'afecte que comparteixen malalt i terapeuta. Una relació cara a cara, sense instruccions i amb un únic objectiu: aconseguir el benestar del malalt.

Poder treballar en Zooteràpia seria la il.lusió de la meva mestressa. Una disciplina que inclou allò que més li agrada a ella: els animals i la psicologia (una carrera que té a mig fer i no pensa acabar mai). Mentrestant, a casa, en Nervi, en Negrito i en Cookie actuem de terapeutes moltes vegades. Perquè, a banda de la utilització d'animals “terapèutics” de forma professional, estem nosaltres, els animals domèstics, que compartim tots els moments (bons i dolents) d'una família i sempre tenim una llepadeta o un moviment de cua per a dedicar-vos a vosaltres, estimats amos.

Ah, per cert, la història de la Delfina i la Karina, prové de Buenos Aires (Argentina). Allí la zooteràpia és un servei que ofereix la sanitat pública. Així que potser n'hauriem d'aprendre aquí. Menys PROZAC i més GOSSOS!! I, alhora, potser seria una manera de buidar una miqueta les protectores i donar utilitat a tots aquests animals desamparats. És una idea ... !!

4 comentaris:

Gemma-Rafa ha dit...

i encara hi ha gent que s'atreveix a maltractar-los????
no ho entendré mai de la vida això

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Si que és una teràpia molt bona, tenir animalons, la meva mare te un gat fà 8 anys, i a part de fer-li companyía, li fa fer molt exercisi, i aixó que la mare ja té 82 anys, pero está força aixerida.

Eva ha dit...

Ara recordo que els metges recomanen a la gent gran tenir un animal de companyia per seguir estant actius, rebre amor i sentir-se acompanyats (i als qui encara no som grans també ens va bé, eh).

I se m'acuden molts més casos on pot ser terapèutic treure a passejar el gos i dedicar-li atenció! El que s'hauria d'aconseguir és que associacions d'ajuda a gent amb necessitats especials es posessin d'acord amb associacions d'ajuda a animals necessitats... se'ls faria un gran bé a tots!

FAG ha dit...

impresionant....