dijous, 17 de desembre de 2009

Treballs d'eslàlom

En Negrito ja ha assolit un nivell de comprensió de l'eslàlom que fa que la mestressa pugui treballar amb ell diferents maneres d'entrar-hi. A la llarga, aquest treball hauria de permetre assegurar una correcta entrada a l'eslàlom d'en Negrito, independentment de la posició de la mestressa a la pista. En aquest video es veu com en Negrito entra estant la mestressa en diferents posicions: quedant-se darrera, anant per davant, acompanyant en Negrito, i fent-li fer un gir de 180 graus per encarar l'obstacle en direcció contraria.



Em fa il.lusió ensenyar-vos com la Pixie ja està mecanitzant aquest obstacle. I dic mecanitzar, i no pas comprendre'l, perquè com podreu observar, la Pixie té diferents errors els primers cops, fins que recorda el moviment correcte i el mecanitza. La millora està en què ara mateix els pals ja estan alineats i la mestressa ja no li assenyala la porta per on ha d'anar passant, sinó que la Pixie quan entra correctament a l'eslàlom ja el realitza sense cap més indicació.

dissabte, 5 de desembre de 2009

El Síndrome d'Estocolm en gossos de competició

Ja fa un temps que la mestressa i en Marc es comencen a moure pel món de l'agility i la mestressa es sorprén agradablement quan veu que cada cop es generalitza més els mètodes positius per ensinistrar els gossos en agility. Gossos que entren motivats a la pista, que són voluntàriament retirats pel seu guia quan veuen que el gos no es troba cómode a la pista, gossos que són eufòricament premiats pels seus amos quan acaben (havent-ho fet bé o malament), .... No obstant, encara queden aquelles persones que tracten els seus gossos com a eines de treball, que els exigeixen el màxim rendiment i millors resultats sense tenir en compte l'estat de l'animal, que els criden, que els empenyen o els condueixen amb collars d'ofeg o de càstig.

Una pràctica, sortosament poc generalitzada, que es dóna també en alguns guies "exigents" és mantenir aïllat el seu gos i no deixar-lo sortir del transportí només que per entrenar i fer les seves necessitats. I diuen que així aconsegueixen un gos 100% atent i altament rendible a pista (grrrrrrrr!!!). La mestressa no entenia com aquests gossos podien mostrar tant de "vincle" amb el seu amo, estant tractats com estàven i portant la vida que portàven. I vet ací que, navegant-navegant, ha trobat un article interessant que dóna una resposta prou coherent: aquests gossos desenvolupen una mena de Síndrome d'Estocolm vers el seu amo.

Aïllar un animal social com un gos és la forma més ràpida de crear-li neurosis i conductes anormals. I això és fàcil mitjançant l'aïllament social i mantinguent-lo en un ambient sensorial estèril. L'amo tem que el seu gos prefereixi la companyia d'altres gossos o persones abans que ell i el què fa és procurar que el seu gos no interactuï (ni positiva ni negativament) amb cap altra ésser. Evidentment, si l'amo és el que el proveeix de menjar, joc, diversió, .... aconseguirà la màxima atenció del seu gos en ell. Però no pas perquè hagi establert un vincle sinó perquè ha desproveït el seu gos de les seves actituds canines, per acabar convertir-lo en un esclau, en un robot que no coneix altra cosa que les instruccions del seu amo.

Es dóna una comunicació 100% efectiva entre gos i amo, però una comunicació que només va en una direcció, la de l'amo vers el gos, i sempre en forma d'ordres o instruccions. Patètic!!!

I tan maco que és adonar-te que el teu gos no és que no vol obeïr-te en un moment donat, sinó que t'està intentant dir alguna cosa: que no es troba a gust en aquell ambient, que et veu nerviós i no li interesses, que hi ha una gosseta guapíssima en zel a prop, .... hi ha tantes coses que pot dir-te un gos si li cedeixes la paraula ....

dimecres, 25 de novembre de 2009

Com reacciona un gos davant un eriçó


Doncs últimament els voltants de casa són plens d'eriçons, que trobem sobretot quan fem el passeig del vespre.
I vet aquí, les diferents reaccions que un gos té davant d'un d'aquests animalons:

Jo (Nervi): Mantinc les distàncies (em fa por).
Negrito: Molt a prop d'ell, olorant-lo i observant-lo.
Donald: A poques passes, i lladrant com un desesperat.
Pixie: Ai, la Pixie!!! La bogeta Pixie!! No se li acut res més que agafar-lo amb la boca i jugar-hi com si fos una pilota. I el pobre eriçó es converteix en una pilota punxaguda, però a la Pixie no li importa i el llença enlaire i el torna a recollir.

I pel bé de l'eriçó, i per la meva tranquilitat, acabem el passeig tots lligats, tots mirant enrere, on hem deixat aquest animaló tan curiós.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Tots a treballar!!!

Us penjo uns quants videos, dels diferents treballs que estan fent els gossos de casa (no sé perquè la mestressa no grava la meva feina, com si criar panxa i jeure tot el dia no costés prou, jajaja!!)

La Pixie s'està iniciant en l'eslàlom. En el primer video veureu com treballa passant entre els pals separats, i en el segon la mestressa ja els ha juntat una miqueta perquè la Pixie hagi de fer el gest de moure el cos per passar-los. Ho fa prou bé per ser el primer dia.






En Donald està aprenent a fer-se el "mort". El video no es veu massa bé, perquè s'estava ponent el sol i la llum és dolenta. En Donald comença fent un "demana", que és l'exercici que havien practicat ahir. Ho fa perquè veu el clicker a la mà de la mestressa, i sap que toca treballar i comença fent la última cosa que havien fet ahir. Però, mica en mica, es deixa dur per les indicacions de les mans de la mestressa, i acaba fent un "mort" bastant xulo per ser el primer dia que el practica.



Amb en Negrito la mestressa continua treballant el "toca". Ara ja ha retirat el target, i utilitza una mini-zona molt rudimentària que s'ha inventat (però que serveix per practicar). Avui, apart de la mini-zona, hi ha introduït un mini-eslàlom de quatre pals, per assajar l'entrada i que en Negrito el continuï sense necessitat que la mestressa el segueixi al costat. Amb quatre pals ho ha pillat força, a veure quan n'hi afegeixin més!!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Entrenant el "Toca". Següent pas

Estem esmicolant l'exercici de tocar les zones en petites passes. Esperem que, un cop fet tot el procès l'aprenentatge sigui prou consistent com per fer-lo dins la pista enmig d'una cursa.

Fins ara el “toca” era el simple moviment de tocar l'objecte diana. En Negrito ho feia en un moviment ràpid, clicàvem quan tocava i immediatament se li donava el premi. Avui l'exercici consistia en aconseguir que en Negrito mantingués el “toca” fins que se li donés una senyal d'alliberament, i per això hem retardat el so del clicker.

No ens hem fixat en la posició en què el feia, ni si el tocava amb les dues potes o amb en una, o ho feia dret o estirat. Crec que això ho haurem de concretar practicant en una zona perquè no estic segura de quina és la posició més còmoda per a fer un “toca” mantingut baixant de la zona per a després continuar la pista. El més important d'avui, i crec que ho hem aconseguit, era que en Negrito toqués l'objecte diana i no deixés de fer-ho fins que se li digués. I ho hem aconseguit.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Buscant, buscant, .... amb el nas!!!

Aquest cop li hem posat més difícil a la Pixie. Hem amagat una de les seves joguines sota un test. N'hi ha tres repartits per la terrassa.

Primer veureu que insisteix en el primer dels testos. I és perquè abans li haviem amagat el seu premi allí, però l'havia trobat tan ràpid que el video no té massa interés. Així doncs, quan torna a començar la recerca el primer que fa és assegurar-se que la seva joguina no continua allí mateix on l'havia trobat feia una estona.

A mitja recerca ella torna amb un dels seus nusos, que havia quedat descuidat en un racó de la terrassa, però aquesta no era la joguina que voliem que trobés. La Pixie no té cap problema en continuar la recerca quan se li indica que encara no ha acabat el joc.


divendres, 16 d’octubre de 2009

Entrenant amb el clicker: "passa" i "toca"

L'objectiu d'aquest exercici és aconseguir que en Negrito travessi un tauló de fusta sense haver-lo d'acompanyar fins el final, és a dir, que la mestressa li pugui donar l'ordre i ella quedar-se darrera. Aquest exercici serà molt útil per després dur-lo a les zones de contacte de la pista d'agility.

Primer de tot hem d'ensenyar-li a en Negrito a tocar un target (objecte diana). Per això agafem una tapa de plàstic, la deixem a terra i premiem en Negrito quan el trepitja. Quan veiem que ha relacionat aquesta acció amb el premi, introduïm l'ordre “toca”.

Després, tot acompanyant-lo, ensenyem a en Negrito a passar per sobre el tauló. Quan ja ha assumit els dos moviments (tocar un target i passar per sobre un tauló), juntem els dos exercicis en un per aconseguir el nostre objectiu. Li diem “passa” i “toca”, quedant-nos darrera.



Com podeu veure, s'ha aconseguit el resultat amb molt poques repeticions. Ara cal pulir coses, com per exemple la mala entrega del premi que fa la mestressa. En Negrito no hauria de girar-se i recular per recollir el premi, sinó que la mestressa li hauria de tirar per davant del target perquè en Negrito continuï en la mateixa posició i pugui, en un exercici posterior, continuar la pista.

El so del video és l'original. Podreu comprovar que no es fa cap mena de correcció, ni verbal ni física, a en Negrito. I és que és així com li han ensenyat a la mestressa que s'ha d'educar als gossos. Per sort, ha coincidit amb moltes persones que li han ensenyat que ensinistrar de forma positiva és molt més gratificant, tant per les persones com pels gossos, i tenir sort d'anar a petar a l'Agility Club Girona on va conèixer el métode clicker i la seva aplicació a l'agility.

Encara queda aquella persona que pressiona al seu gos o fins i tot el castiga. Però d'aquesta manera els resultats obtinguts mai seran tan consistents com els aprenentatges obtinguts de forma positiva i gratificant. Perquè,encara que no ho volgueu creure, el gos és una animal que no treballa mai per res, sempre ho fa amb l'objectiu d'aconseguir alguna cosa positiva: sigui menjar, una carícia, una paraula amable o una estona de joc.

Treballant així l'agility és diversió: diversió compartida per l'amo i el gos. I els amos que disfrutem d'aquesta manera de treballar també disfrutem compartint el nostre temps: xerrant i aprenent junts.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Treballant amb el nas de la Pixie

La Pixie és una gosseta treballadora i molt activa. Necessita que se l'estimuli per fer-li fer coses noves, i disfruta molt fent-les i mostra una predisposició increïble.

Avui la mestressa se l'ha endut a la Pineda de Sant Gregori. Allí ha estat posant a prova el seu nas, tot amagant un nus de roba entre l'herba i donant-li l'ordre de "busca" a la Pixie. És curiós com, de vegades, la Pixie passa prop del nus i no el veu, perquè ella està treballant amb el nas i es guia pel trencament d'olors per a trobar la seva joguina. El trencament d'olor de l'herba que ha estat trepitjada a l'hora d'amagar la joguina és que el li dóna la pista a la Pixie d'on es troba.

Vet aquí un video d'una de les seves recerques:

dilluns, 21 de setembre de 2009

Seminari de clicker amb Pere Saavedra

Aquest cap de setmana la mestressa i en Marc han marxat altra cop a Vallgorguina, amb en Donald i en Negrito. Aquest cop han anat a un seminari d'iniciació al clicker, impartit per Pere Saavedra.

El seminari els ha interessat molt, sobretot a en Marc, que quasi no havia fet servir aquesta eina d'ensinistrament. A la mestressa li agraden alguns matissos que la Pere Saavedra fa sobre aquesta eina, adaptant-la a la seva forma particular d'ensinistrar i veure els gossos. Una manera de veure no tant rígida com els "clicker trainers" purs, però que dóna uns excel.lents resultats, potser fins i tot més ràpids i consistents.

A la mestressa li agrada la feina que fa Pere Saavedra i la seva manera de fer-ho. Llàstima, diu, que sigui molt racista en el món dels gossos i està aferrada a dues races (border collie i shetland), gossos amb unes característiques i forma de treballar que no es poden generalitzar a altres tipus de gos. Això sí, en el seminari ha hagut de treballar amb tot tipus de gossos, des dels nostres mestissos, fins a un minúscul rater mallorquí de dos mesos.

dijous, 10 de setembre de 2009

Tornada a l'escola (aquest cop amb reforç positiu!!)

Resulta que la mestressa fa temps que té cert remordiment: ella ens ensinistra a nosaltres amb mètode positiu, però veu com a l'escola dels nens es continua utilitzant el càstig o les "amenaces" com a elements educatius. I és clar, a ella li remou la consciencia. Fins i tot va arribar a parlar amb una professora l'any passat, per demanar-li que enviés bones noticies a casa, per ella poder motivar els nens, felicitant-los i premiant-los pels esforços que ella no veia. Però, ai! Només en va rebre una d'aquestes notes, just dos dies després de la reunió. Després, l'acord amb la professora es va fondre. Educativament parlant, rebiem més bon tracte els gossos que els nens de casa.

Doncs resulta que en la reunió del nou institut d'en Pau es va presentar l'element comunicador pares-educadors: l'Agenda!. I van explicar que, apart de les amonestacions, aquest element també seria portador de bones notícies, perquè volien que els pares també compartíssin amb els seus fills les coses bones que passaven a l'institut. Biiiiiiiiingo!!!! Clic-clic-premi per l'institut!!!!

A veure si aquesta manera de fer ensenya als nens a ser més tolerants i dialogants, a tenir en compte tot a l'hora de jutjar una persona. Tots plegats som la suma dels nostres errors i acerts, però de vegades sembla que la gent només recorda els teus últims errors quan és hora de jutjar-te o perdre't de vista.

Així que "clic-clic-premi" als que utililitzeu el mètode positiu, no només amb els vostres gossos, sinó amb tota la gent que us envolta.

dilluns, 7 de setembre de 2009

La crònica de FESTIGUAU

Ahir diumenge va celebrar-se la primera edició de FESTIGUAU a Santa Cristina d'Aro. Tota una festa dedicada al gos, que va tenir una gran acollida. La mestressa hi va anar amb els nens, en Donald i en Negrito, per participar-hi amb el Club d'Agility Girona.


Feia calor, moltíssima calor! La plaça on es celebrava l'esdeveniment no tenia quasi ombra i la gent s'amuntegava sota els arbres que hi havia en un dels laterals. Hi havia moltíssima gent. De fet, van haver de tancar les inscripcions del Concurs de Gossos quan ja n'hi havia 80 d'inscrits i ja no quedaven més lots de regal per als participants.

La mestressa va haver-se d'empassar la vergonya i es va estrenar com a speaker, presentant tots els actes que es van celebrar durant tot el matí. Però ella contenta, per moltes raons, principalment perquè va poder juntar dues de les seves passions: l'agility i la protecció dels gossos.

Tots els membres del club van disfrutar molt fent l'exhibició d'agility, els gossos estaven molt centrats i tranquils i d'aquesta manera les pistes només poden sortir bé. Després, alguns dels visitants de FESTIGUAU van poder entrar a la pista i provar de fer algún salt i un tub amb els seus gossos. Alguns entraven dient que el seu gos era tossut i segur que no ho faria, i després sortien amb una cara de satisfacció!!

Van estar acompanyats per l'associació protectora Galgos112, que va muntar un estand informatiu i pel refugi del Centre d'Acollida d'Animals de Companyia de La Selva. Entre tots van portar un munt de gossos (alguns ja feliçment adoptats i altres en adopció) i van presentar-los a la gent per a conscienciar-la de la necessitat de pensar en l'adopció quan es vol tenir un gos.

La llàstima va ser que no va haver temps per fer tot el què estava previst, ja que van venir els de Televisió Espanyola a gravar un programa i a partir d'aquell moment van marcar el ritme dels actes segons les necessitats del seu reportatge. És aquest:



Per veure moltes fotos d'aquest esdeveniment, podeu entrar al web del Club Agility Girona.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Curset de natació.

Aquest cap de setmana hem estat a Sadernes, acompanyats de bons amics, nedant, refrescant-nos i passant-ho molt i molt bé a les gorgues.

Això sí, cadascú amb el seu estil personal de natació:

A mi, tot i pesar-me la panxolina, no se'm dóna tan malament això de la natació:


En Negrito, després de moments d'indecisió (o pànic), va acabar nedant pel mig de la gorga:


En Donald, amb el seu estil de cocodril, només ensenya els ulls:


La Pixie buscava la seva pedra de la salvació, on ens enfilàvem per sortir de l'aigua:


I és clar, els que més van disfrutar, van ser els nens (i no tan nens), per acabar rendits (i alguns dormits) a la voreta del riu:

dissabte, 29 d’agost de 2009

Reflexions sobre la meva adopció (en el seu quart aniversari)

Sóc un gos petaner, d'edat imprecissa, però ja avançada. El meu cos porta les empremptes d'un passat desconegut pels meus amics humans, i a la meva memòria hi rauen mals records, d'un temps en què els humans no van tractar-me com em mereixo. Les males experiències han deixat empremtes al meu cos, però les ferides més greus les tenia a l'interior. Ara però no són res més que records que s'han difòs, han perdut tota consistència i han deixat lloc a un munt de sentiments i records tendres i bons, molt bons.

Formo part d'una família (d'una gran família). Vaig ser el primer arreplegat a arribar. Estava en el refugi d'una protectora, brut, prim, pelat i trist. Dos nens acompanyats de la seva mare van arribar al refugi amb el seu cotxe. Van parlar amb el meu cuidador i van començar a mirar a l'interior de la tanca. Vaig esforçar-me per acostar-m'hi tant com vaig poder. Sóc aquí, mireu-me, vull venir amb vosaltres! Formava part d'una munió de caps i cossos que s'amuntegaven al llarg de la tanca, intentant captivar aquella familia, que es fixéssin en mi.

Tenia cert punts a favor meu: era un gos de talla petita, amb una cara molt graciosa. Però, malauradament, la meva mala vida m'havia manllevat els meus encants. El meu cos era ple de clapes sense pèl i el poc que tenia era aspre i opac, sense cap brillantor. Els meus lladrucs no podrien servir per cridar els meus somniats amos, erem masses gossos cridant. Llavors, vaig utilitzar la meva arma secreta: la meva mirada. Quan un no sap parlar humà i vol comunicar-s'hi, utilitzar la mirada és una bona manera de fer-se entendre. Les mirades expressen quelcom que ens uneix a humans i animals: els sentiments. Sí, sí, els animals també tenim sentiments! I sabem expressar-los! I comunicar-los! Els meus ulls van creuar-se amb els ulls d'ella, i vaig aconseguir captivar-la!.

  • Mireu aquest, nens. És bonic, oi? Amb un bon raspatllat farà un bon canvi.

A la tarda ja era a casa. Van banyar-me (per cert, vaig deixar-los la banyera feta un fàstic), van desparassitar-me i em van dur al veterinari. Tenia tos, la tos de les gosseres. Tot plegat res greu i que no es pogués solucionar amb uns quants dies de tractament. El veterinari va tassar-me com a gos d'una edat ja avançada. Però a la meva nova família no els importava, havien començat a estimar-me tal com era.

Ben aviat vaig ser un gos net, amb collar nou, amb llit nou, amb un plat per mi sol, amb un menjar deliciós i el més important: una família humana que m'estimava. En no més de dos mesos vaig convertir-me en una alfombra amb potes, peludíssim, amb un pèl espès i llarg, i en poc més d'un any, havent treballat molt la meva ganduleria, vaig guanyar molt de pes, convertint-me en una bola de pèl amb potes. I així estic encara!

Perdura encara el record d' algun dels meus companys de refugi, qui sap què se n'ha fet! Hauran tingut tots la mateixa sort que jo? O, després de quatre anys, encara viuen entre reixes, tot esperant una oportunitat com la meva? Hi ha gossos que, després d'haver estat maltractats pels humans, despreciats i abandonats, no han tornat a tenir mai més una segona oportunitat. Alguns han acabat els seus dies a la gossera, morint de vells, de fred o d'enfermetat o, senzillament, de pena. Perquè, encara que costi de creure, hi ha gossos que, després d'haver viscut en companyia humana són incapaços de ser feliços entre altres gossos, i moren enyorant el calor i amor humà. Aquests gossos són animals que han estat estretament lligats a un amo, estimats i cuidats. La seva pèrdua els provoca una ferida en molts casos irreparable, fins i tot quan són adoptats per un altre humà que els dóna tot el què necessiten. Fidelitat canina, vet-la aquí.

I és clar, en un dia com aquest, no puc deixar d'animar-vos a que si teniu ganes de compartir la vostra vida amb un gos us passeu per una gossera. Segur que hi trobareu una mirada que us captiva!!

dijous, 27 d’agost de 2009

La intuïció: una eina d'ensinistrament


La intuïció: aquesta és la millor eina per a un ensinistrador segons Silvia Trkman, una reconeguda agilitista eslovena.

La web de Silvia Trkman és plena d'idees i d'experiències, de lectura molt recomanable. Però una de les coses que diu i més li han agradat a la mestressa, és aquesta:

No tinguis por de fer les coses a la teva manera. Els llibres, els videos i els seminaris són útils, però ningú coneix millor el teu gos com tú, sobretot després d'haver-li ensenyat 100 trucs i de jugar i caminar amb ell cada dia, així que ... confia en la teva intuició i fes el què creus que és el millor pel teu gos. Evita els que pensen que només hi ha una manera de fer, que es necessita una raça en particular o un métode o unes eines per a tenir éxit.

Els que coneixeu la mestressa i heu parlat alguna vegada amb ella sobre ensinistrament segur que li haureu sentit dir alguna vegada que "qui millor coneix el teu gos ets tú mateix. I si no és així, és que alguna cosa falla en la vostra relació.". Així que ella va fent com sempre, "pillant" idees d'un costat i de l'altra, escoltant a tothom, llegint a tants com pot, ... i intentant aprendre una miqueta cada dia de l'experiència i la intuïció dels altres per entendre'ns millor als peluts de casa.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Una altra cosa tallaria als seus amos!!!!


.... això és el que rondina la mestressa cada vegada que veu un gos amb les orelles retallades. Com se li acut a algú pensar que així el gos és més maco, o tindrà més bona salut o que no tindrà tants accidents? Grrrrrrrrrrrrr!!!!!!

diumenge, 23 d’agost de 2009

Jo tampoc passaria pel tubo!!!!

Us poso un video que m'ha ensenyat la mestressa. Es tracta d'una sessió d'ensinistrament de Ludovic Teurbane (un reconegut ensinistrador de ring francès) ensenyant a un malinois a passar pel tub cec.
Podreu veure quin atabalament d'ensinistrament: pilota, corda, tres persones movent-se, crits, gestos!!!! Si jo fos del malinois no tornaria a passar més pel tub!!!!!!



Veure des de Youtube


(Queda clar que no es pot ser bo en totes les disciplines)

dimecres, 19 d’agost de 2009

De nassos!!!

Una activitat molt divertida, relaxant i entretinguda que ens ha introduït aquests dies la mestressa, és el rastreig. Ens va bé a tots, fins i tot a mi, que no puc fer grans esforços físics.
Ja feia uns quants dies que la mestressa ens havia introduït en el món del nas (bé, nosaltres ja hi érem, era ella que no en tenia ni idea). Des que va aparèixer la Pixie per casa que, com tots sabeu, és una experta rastrejadora de tòfones, la mestressa va començar a buscar informació.
Després d'empassar-se els llibres d'en Santi Vidal i l'Anne Lill, els textos de Winkler, i de parlar amb caçadors i tofonaires, acostumats a estimular els nassos dels seus gossos, la mestressa ja s'ha vist en cor de posar-se a l'obra.
Ja fa dies que acabem els passejos amb una sessió de rastreig i ahir .... vam fer la primera sessió nocturna!!!!! Ahir sí que va quedar demostrat que, a les fosques, els nostres nassos hi veuen millor que els ulls. El problema que té la mestressa és que ni els seus ulls ni el seu nas són prou potents per a localitzar quatre gossos foscos com nosaltres en la foscor. A veure si ens haurà de penjar un llumet d'emergència!!!!

diumenge, 2 d’agost de 2009

Seminari d'agility amb Pere Saavedra

La mestressa i en Marc aquest divendres i dissabte a la tarda han desaparegut amb en Negrito i en Donald. On carai anaven que no tornàven fins la matinada? Doncs resulta que han estat fent un seminari d'agility amb la Pere Saavedra, i com que la temperatura de dia és molt alta per poder treballar amb els gossos, el seminari ha sigut nocturn.
A la mestressa li ha anat molt bé per renovar conceptes, per aprendre un mètode sistemàtic per a treballar totes les zones, per fer pensar al gos dins la pista i mantenir-lo així motivat, per sentir de boca d'una persona que no coneixia el seu treball, que en Negrito és un bon gos per l'agility, però que cal treballar amb ell amb mantenint una alta velocitat, perquè és en els moviments lents que el gos s'aburreix i perd interés pel recorregut. La Pere ha recomenat a la mestressa que surti amb el gos molt motivat a pista, i que un cop dins intenti executar-la el més ràpid possible. I per a demostrar-ho va agafar en Negrito i va executar un exercici que va deixar la mestressa bocabadada.
La mestressa també està molt contenta perquè ha estat treballant amb en Negrito dins una pista plena d'altres gossos i s'ha mostrat molt tranquil, relaxat i concentrat. Això també li dóna confiança a la mestressa per entrar a pista amb una altra actitud.
I per acabar de "rizar el rizo" un dels exercicis més difícils que han fet ha estat l'entrada a l'eslàlom vinguent en direcció contrària. Diuen que és l'entrada més difícil a l'eslàlom, perquè el gos ha de buscar la primera porta (i totes les portes són visualment iguals) i a més entrar-hi canviant la direcció de la seva trajectòria. La mestressa en principi no volia ni provar-lo perquè ho veia molt difícil, però finalment va decidir-se a provar i .... va sortir al segon intent!!! És espectacular!!! Hauran de continuar practicant-lo.
En aquest video podeu fer-vos una idea de quin és l'exercici:

Veure des de youtube
Ara bé, el què més li va agradar a la mestressa va estar poder anar-hi amb en Marc. Era el seu primer seminari, i el tema de l'horari nocturn era un handicap molt important per a ell, però tot i això en Marc ha aprofitat i disfrutat molt el seminari, i ha arrancat uns quants aplaudiments dels assistents cada cop que ha sortit a la pista. Però suposo que en Marc ja us ho explicarà ben aviat al seu blog ....

dilluns, 27 de juliol de 2009

Història de la Pixie

Legalment i definitivament la Pixie ja forma part de la colla dels "Arreplegats". Aquest cap de setmana la mestressa va trobar-se amb els seus antics amos, va recollir-ne la documentació i va esbrinar unes quantes coses del passat de la nostra gosseta.
La Pixie és filla d'una cocker i un setter irlandés. Ha viscut tota la seva vida en la mateixa familia, juntament amb la seva mare. És una gossa molt intel.ligent i que aprèn amb molta facilitat (això ja ho hem pogut comprovar nosaltres, jejejeje!!) i està ensinistrada (bé, de fet n'és una experta) per buscar tòfones.
La Pixie, encara que no ho sembli, té vuit anys. Ens va enganyar a tots la punyetera! La mestressa ja ho deia que el veterinari s'equivocava quan n'hi posava tres o quatre, però ella tampoc es pensava que en tindria quasi nou (a molt estirar, n'hi posava sis).
Els seus amos van explicar a la mestressa que la Pixie vivia en el pati de casa seva, amb la seva mare. Però des que la seva mare va morir la Pixie estava intranquil.la i no era la primera vegada que s'escapava. Al final van optar per lligar-la a un cable perquè pogués còrrer sense escapar-se, i tot i així, va marxar.
La mestressa de la Pixie va trucar a la nostra, i abans de cinc minuts ja li demanava si volia quedar-se amb la gossa, perquè amb els Arreplegats estaria molt millor. Els seus amos reconeixien, tristement, que la gossa ja no era feliç a casa seva. La Pixie a casa ha trobat la companyia, els estímuls i l'exercici físic que necessita una gossa hiperactiva com ella. Els seus amos han sabut reconèixer que la gossa actualment té unes necessitats que no poden cobrir, i tot i que, pel seu caràcter rastrejador té un alt valor econòmic, els seus amos han preferit que visqui bé amb els "Arreplegats" abans de vendre-la a un tofonaire que l'explotaria i segurament la faria malviure lligada o tancada.
Així que finalment la mestressa ha quedat amb l'amo de la Pixie que l'hivern que ve aniran plegats a buscar tòfones amb la gossa i li explicarà els secrets de l'ensinistrament d'un gos tofonaire. Ens estrenarem en un nou camp del món caní. Interessant!!
Per cert, en Marc ha ajudat a la Pixie a crear un blog. Podeu visitar-la a http://agility-pixie.blogspot.com

diumenge, 12 de juliol de 2009

El cumple d'en Negrito

Suposadament aquest mes en Negrito fa tres anys. I els nens, animats per l'esdeveniment i motivats per haver d'omplir les hores de vacances, van preparar-li una festa sorpresa.
Van dedicar-se a donar-li xuxes i molts mimos. Genial! Però el pitjor de tot és que després van aprofitar una bossa de cotilló de Cap d'any i van disfressar-lo. La mestressa va trobar-se'l amb aquesta pinta quan va tornar de treballar (I ella que diu que no li agrada que la gent disfrassi els gossos, jejejeje!!!!)
Ara que hi penso .... el mes vinent és el meu cumple. Ai, ai, ai, ai, ai !!!!!

diumenge, 5 de juliol de 2009

TENIM UNA GOSSA EN ACOLLIDA!!

Ahir els amos van sortir amb els nens a sopar i van tornar amb companyia. Es una cocker negra que es van trobar a la sortida d'un restaurant. Segons l'amo del restaurant, la gossa estava abandonada, anava coixa i estava ferida perquè perdia sang.

La mestressa va ajupir-se a acaronar-la i se li van encendre els ulls en sentir-li dir a l'amo: "ens l'haurem d'endur, no?". I és clar, un minut després ja estava carregada al cotxe.
Així que ara tenim companyia. Ha resultat que la sang que perdia no era res més que la gossa està en zel. I a mi em porta boooooooooooig!!

Té una ferida en una pota i per això va coixa i també té mal d'orella, perquè s'espolsa el cap. Però la mestressa ja ha començat amb les primeres cures i li està donant antibiòtic.

Avui han anat a comprovar si portava xip i, efectivament, sí que el porta. Però el xip no està registrat a la base de dades del Col.legi de Veterinaris. Hem rebut notícies d'un criador de cockers retirat que ja n'ha abandonat algún amb el xip anònim.

En Marc ja s'imagina fent agility amb ella!!




Ah! No us ho havia dit que es diu Pixie?. Doncs sí, en record a la nostra estimada Pixie que ens va deixar aquesta setmana.

dimarts, 30 de juny de 2009

Els millors mesos de la Pixie

La Pixie ens tenia el cor robat. Vam dedicar-li la primera entrada de l'any 2008 en el nostre blog, desitjant que aquest fos el seu any de la sort. I així va ser. La Núria va conèixer la Pixie en el nostre blog i va anar a visitar-la al Bú Bup Park. En principi va decidir apadrinar-la, però pocs dies després anava al refugi per endur-se-la definitivament a casa i donar-li els que han estat els millors mesos de la seva vida.
La Núria va adoptar la Pixie mirant-la als ulls, deixant-se endur pels sentiments. No veia ni l'edat, ni la salut, ni la raça, ni la bellesa del gos que adoptava. Senzillament, va començar a estimar-la, va veure que la necessitava i va unir-la a la seva familia. Gràcies Nuria!!
Ara la Pixie ja no hi és i segur que ha deixat un enorme buid en la seva familia, però també ha omplert un tros dels nostres cors. Nosaltres, que la recordarem sempre, estem molt contents en aquest moment, perquè la Pixie ha trobat la mort dolça al costat d'una familia que se l'ha estimat bojament. Ha marxat sentint-se estimada, molt estimada. Petonets petita i dolça Pixie!!

diumenge, 21 de juny de 2009

Marxa Popular de Fontajau

Aquest matí la mestressa, els nens, en Donald i en Negrito han anat a fer la Marxa Popular de Fontajau. Han pogut gaudir d'un matí molt maco i fresquet que els ha permès fer el recorregut a molt bon ritme i deixar molts participants enrera. Els gossos han pogut anar deslligats bona part del camí, perquè era molt ample i no hi havia perill de fer nosa als corredors.


En Donald i en Negrito jugaven durant el recorregut i els nens menjaven les xuxes que la mestressa sempre porta per animar-los:


En Marc, com sempre, buscant algún camí per poder fer drecera i avançar els altres participants:


I al final: un repòs amb l'esmorzar de reglament amb entrepà de butifarra i una motxilla per cadascú de regal.


Tot plegat, una estona molt relaxant, tant per gossos com per humans i un matí que convida a arribar a casa i carregar altra cop la motxilla. Aquest cop, però, per anar a la piscina a refrescar-se i relaxar la musculatura.

A reveure Kuit

M'he posat davant l'ordinador, baixant les fotos d'una magnífica matinal que ha passat la mestressa amb els nens, en Negrito i en Donald, quan hem rebut una noticia que ens ha copsat, ens ha tret l'alè, ens ha encongit el cor i omplert els ulls de llàgrimes.
Ahir a la tarda va deixar-nos la Kuit, companya d'entrenaments al club d'agility i integrant d'una gran familia: en Xevi, l'Alba, en Sash i l'Axel.
Sabem que els nostres amics ho estan passant molt malament i per això volem donar-los el nostre suport, enviar-los tota l'energia necessària per superar aquest moment i que puguin recordar la Kuit no amb el dolor que ara senten sinó amb un somriure, pels bons moments que han passat junts disfrutants uns dels altres.
Us estimem, estem amb vosaltres. Una forta abraçada familia!!

dissabte, 20 de juny de 2009

Pels volts de Sant Joan

I ara aquest ens parlarà de petards .... és el que esteu pensant, oi?
Doncs sí, això és el que vull fer, per no haver de narrar-vos el meu pas per la perruqueria i excusar-me de no posar alguna foto meva inventant-me que s'ha espatllat la càmara. Estic horrorós! M'han pelat completament i la meva panxona ara és la principal protagonista de la meva imatge, juntament amb un cap petitó exageradament desproporcionat amb el meu cos. Evito passar per davant dels miralls per no veure'm, encara que, he de reconèixer que des que m'han pelat estic molt més animat i fresquet.
Aaaaaaaaaaaaaaaaapa!! Ja se m'ha escapat el rotllo de la pelu. I jo que volia parlar-vos dels petards!

diumenge, 7 de juny de 2009

En Marc i en Donald a la tele!!!!

... bé, en Marc, en Donald i un munt de companys de l'Agility Club Girona.

Fa uns dies Televisió de Girona va fer molt bona feina i va gravar aquest reportatge xulísim sobre l'agility a les instal.lacions de l'Agility Club Girona.



Felicitats al reporter (per la bona feina i per la suada!), a Televisió de Girona (per fer un muntatge tan xulo) i als companys de l'Agility Club Girona (per quedar tan guapos, jejejeje!!!)

dissabte, 6 de juny de 2009

Jornada de recreació i esport

Cada any es celebra a Girona la Jornada de Recreació i Esport, per a promoure la pràctica de l'esport entre els gironins. L'Agility Club Girona hi té un espai reservat. Es tracta de passar un matí practicant agility i compartir-ho amb els visitants de les Jornades. En Negrito i en Donald hi van anar i van gaudir d'un matí assolellat però no massa calorós que convidava a divertir-se. I així ho van fer, en companyia d'altres companys dels club.

A pista també van entrar-hi gossos de visitants que s'acostaven al recinte i que, preguntant per la pràctica d'aquest esport, éren convidats a entrar a pista i provar-ho. I tots sortien riallers i satisfets després de veure el seu gos saltar obstacles o passar per dins un tub. I és que l'agility, per sobre de tot, és això: diversió compartida amb el teu gos!!

diumenge, 24 de maig de 2009

diumenge, 17 de maig de 2009

Sense plans

Així era com es presentava aquest cap de setmana: Sense plans a la vista!!. Per alegria de la mestressa, que últimament tenia tots els caps de setmana programats, aquest cop ha pogut improvitzar al seu gust les activitats.
Per a nosaltres ha suposat una excursió diària. Una el dissabte: amb l'amo i la mestressa, vorejant el riu al vespre, i que s'ha acabat amb la remullada d'en Negrito a la passera perquè s'havia revolcat sobre una merderada i feia un tuf!!! (tot i que quan hem arribat a casa ha hagut de passar per la dutxa, perquè la ferum no havia desaparegut)
Avui diumenge la mestressa ha agafat la bossa, en Donald i en Negrito i ha dit que, ja que ningú s'animava a anar-hi amb ella, marxava sola d'excursió amb els gossos. Jo no hi he volgut anar, feia massa calor, quina mandra!!
Doncs han tornat tots tres amb la llengua a fora, però molt contents. Resulta que han descobert una pineda molt propera i tranquil.la, que té tots el números per formar part de les nostres rutes estiuenques. És neta, fresqueta, planera, tranquil.la i des d'allà es poden agafar uns camins molt macos que transcorren enmig de frondosos i olorosos alzinars.
A la tarda la mestressa i en Marc ens han organitzat un joc molt divertit a la terrassa de casa. Es tractava de deixar el rastre de l'olor d'una salsitxa fins un amagatall, sense que nosaltres ho veiéssim. Després, d'un en un, sortiem i, guiant-nos per l'olfacte, haviem de trobar la salsitxa. Ens pensàvem que en Negrito seria el millor, però ens ha sorprès veure com ha estat en Donald el millor rastrejador de casa, el que ha entés primer el joc, ha seguit més bé el rastre i ha trobat abans la salsitxa. Ens ho hem passat xupi!! Ho tornarem a repetir, segur.

divendres, 8 de maig de 2009

En Marc i en Donald sortiran a la tele!!!

Doncs sí, aquesta setmana Televisió de Girona ha gravat un reportatge a les instal.lacions del Club d'Agility Girona. S'emetrà dilluns vinent en el magazine "T-d-Tot".
En Marc i en Donald, entre altres companys del club, van ser entrevistats i van gravar-los fent una pista.
Qui no sintonitzi Televisió de Girona, podrà veure-ho a través de la web d'aquest canal http://www.tvgirona.tv
Fent camí cap a la fama: jo guanyant concursos literaris, en Donald sortint a la tele ...... i en Negrito?. Espavila Negrito que quedes enrere, jejejejeje!!!

diumenge, 3 de maig de 2009

Controlant estímuls

Fa quatre dies que la mestressa i en Negrito ens tenen abandonats. Han estat fent un seminari amb la Monique de Roeck (a la foto, treballant amb la seva gossa Amber). En Negrito hi participava per a fer pràctiques i així poder mostrar als assistents com s'ha de treballar la comunicació entre amos i gossos, sobretot quan hi ha estímuls adversos que poden causar por, inseguretat, irritabilitat o reactivitat.

La mestressa està entusiasmada, perquè ha conegut una persona que li ha sabut transmetre que existeix la possibilitat de llegir el llenguatge dels gossos i, de la mateixa manera que nosaltres comprenem què signifiquen alguns gestos o paraules humanes, els humans també poden aprendre a entendre'ns a nosaltres, perquè nosaltres intentem moltes vegades establir aquesta comunicació i no trobem resposta per part dels humans.

Durant el seminari en Negrito ha "demanat consell" a la mestressa davant un estímul que a ell li era desagradable, i la mestressa ha sabut donar-li la resposta i han solucionat conjuntament el problema, evitant un conflicte. També han pogut comprovar que poden augmentar enormement la seva compenetració i treballar plegats molt concentrats i sense atendre a estímuls adversos del voltant. I en només tres dies de treball, la seva comunicació i evitació de conflictes ha millorat molt.

I una altra cosa que m'empipa una mica que la mestressa vagi dient: Resulta que en Negrito, tot i la pallissa de llargues estones d'espera dins uns transportí i el llarg viatge de cada dia, ha estat molt més concentrat i ha treballat molt millor que de costum. I segons la mestressa (maniàtica ella!!) això es deu a que en Negrito ha disfrutat de moltes hores d'"exclussivitat" amb ella i el fet d'allunyar-se de mi i en Donald i d'estar només amb ella, l'ha ajudat a estar més relaxat i receptiu.

Conclusió: A partir d'ara la mestressa vol treballar cada dia una estona amb exclussiva amb en Negrito, seguint les premises del seminari de la Monique de Roeck. A veure si haurem de començar els tràmits de divorci a casa!!

diumenge, 26 d’abril de 2009

Prenent el sol en companyia

La mestressa té una taula vella fora la terrassa a la que, ni a mi ni a en Donald, ens agrada pujar. I és que sobre aquesta taula la mestressa ens pentina i, de vegades, ens tira aquella colònia amb aquell tuf que a ella li deu agradar molt, però que a mi em fa estornudar.

En Negrito, en canvi, hi puja cada dia. Però no només per a rebre la seva sessió de perruqueria, sinó també per a prendre el sol tranquil.lament. Allí enfilat, pot fer la migdiada sabent que ni jo ni en Donald l'empiparem. Però avui hi ha rebut una visita inesperada ....



En Negrito, que és un gran amic d'en Roy, lluny d'enfadar-s'hi, ha acceptat la seva presència i ha acabat amb el nas ple de pèls de conill. Així que, ell avui, també ha baixat de la taula estornudant!!

divendres, 24 d’abril de 2009

Cap a la pelu!!

En Donald avui passarà per la perruqueria. S'ha acabat veure'l d'aquesta pinta quan sortim a passejar pel riu i es dedica a fer forats amb en Negrito:


El pitjor de tot és que m'ha semblat sentir que el proper sóc jo, i que em tocarà passar per la perruqueria la setmana vinent. Així que em queden pocs dies per disfrutar de la meva melena de lleó. Intentaré lligar-me alguna gosseta aquests dies que em queden, jejejeje!!

diumenge, 19 d’abril de 2009

Una Robinson canina



Sophie Tucker és una pastora australiana que va caure al mar des del vaixell dels seus amos. Les aigües estavan molt remogudes per poder-la rescatar i plenes de taurons. Malauradament, els seus amos van haver de donar-la per morta.

Quatre mesos després Sophie ha aparegut en una illa, a cinc milles marines del lloc on va caure al mar. Sembla ser que Sophie va nedar fins a la illa i va sobreviure-hi tot aquest temps caçant cabres salvatges. Això sí, quan Sophie va reunir-se amb els seus amos els va reconèixer immediatament i va mostrar-se molt contenta de retrobar-se amb ells. Ara sembla haver oblidat el seu passat asilvestrat per tornar-se a adaptar a la vida civilitzada i a l'aire acondicionat de casa seva.

Font: thememagazine

divendres, 17 d’abril de 2009

He guanyat!!!!

Sí, sí, he guanyat!! Però què?

- Un campionat de bellesa? Nooooooo, que jo no tinc "rasa" ni "pedigrins" i només em diuen guapo a casa.
- Un concurs d'agility? Sí home!! Qualsevol es posa a còrrer com un desesperat dins una pista!!

He guanyat .... Un concurs literari!!!

L'avi Joan, o sigui, el pare de la mestressa, és una asidu lector del nostre blog i a més, un asidu a presentar-se a concursos literaris (n'ha guanyat uns quants, el molt murri!!). Doncs, inspirant-se en la història quotidiana d'uns arreplegats i la seva familia humana, ha fet un recull de les nostres aventures, tal com les explico a aquest blog, i les ha presentat als Concurs Literari de Sant Jordi de la ciutat d'Olot. I ha guanyat el primer premi de prosa amb el recull de les meves històries, i a més també ha guanyat el primer premi de poesia (aquí sí que jo no hi he tingut res a veure). Està fet un crack aquest home!!

Ara falta que em deixin anar a l'entrega de premis i que així em reconeguin a mi el mèrit d'aquesta història guanyadora. Estaria bé veure un jurat literari aplaudint l'ingeni d'un ca com jo. Si puc anar-hi, prometo moltes fotos i autògrafs per tot quisqui.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Efectes de la pluja

És evident que la pluja té efectes en diferents en tots nosaltres. Mentre jo no tinc cap ganes de sortir al carrer i mullar-me els peus, sento rondinar contínuament els humans de casa: "Quina merda de temps!!"

En canvi, en Donald i en Negrito arriben ben satisfets dels seus passejos sota la pluja. Ahir van tornar-ne amb els morrets ben enfangats, i és que la mestressa va dur-los a la Pineda, on van dedicar-se una bona estona a seguir els caus dels talps, tot esgarrapant la terra i clavant-li el nas.

Avui la mestressa volia comprovar l'estat dels camins propers al riu. Així que han arribat al riu s'hi han trobat un bonic espectacle d'uns animals que també gaudien en un dia de pluja.

El riu era ple d'ànecs que nedaven relaxadament i de desenes d'orenetes que planejaven a un pam de les aigües. Val a dir que aquest tranquil i bucòlic paisatge l'han trencat els meus companys Negrito i Donald, que s'han afanyat a tirar-se a l'aigua i còrrer riu amunt i avall fent aixecar el vol a tot aquell bestiar.

I ja ho veieu: mentre alguns preferim quedar-nos calentons a casa, altres arriben xops, enfangats i satisfets dels seus passejos. De totes maneres, millor que vagi sortint el sol, perquè a casa es comencen a notar els efectes del "tancament". Els qui més se'n ressenten són els nens, que ja no saben quina més empescar-se per distreure's i ens utilitzen als quadúpedes com a joguines. Jo, pel cas, me'n vaig a amagar sota el llit dels amos ..... shhhhhhh!!!

dimecres, 8 d’abril de 2009

Els gossos urbanites de Moscou

A Moscou s'ha pogut comprovar una nova forma d'adaptació al medi dels gossos abandonats. Aquests gossos estan ocupant els habitatges dels suburbis, que durant el decceni de 1990 van estar abandonats per la nova classe capitalista.

Aquests gossos han après que el menjar es troba en el centre urbà i han desenvolupat recursos per a desplaçar-s'hi utilitzant el transport públic. Un cop allí, davant la quasi impossibilitat d'aconseguir menjar de les escombraries, han imaginat noves tècniques per aconseguir-lo.

Una tècnica ben curiosa consisteix en fer guàrdia davant els petits quioscs del carrer on es venen els “shawarmas”, un menjar oriental que s'ha fet popular a Moscou. El gos fa un fort lladruc i la persona en qüestió, amb l'espant, sovint deixa anar el menjar que, quasi abans d'arribar a terra ja ha estat cruspit pel gos famolenc.

Formen part del paisatge urbà gossos esperant a la parada del metro o travessant carrers quan tenen el semàfor verd (bé, més que pel color, ells es guien per la silueta que hi ha dibuixada).

L'article sencer que narra aquestes peripècies dels gossos urbans moscovites i alguna fotografia i video podeu trobar-lo al següent enllaç http://englishrussia.com/?p=2462

dimarts, 24 de març de 2009

Les fotos oficials

Aquest cap de setmana passat la meva familia es va estrenar en una competició oficial, una prova estrella de la Federació. I van arribar prou contents de l'experiència i els resultats. Ja us penjaré els vídeos de les pistes quan les tinguem.

El què sí tinc són les fotos que van fer-se en acabar la prova.

diumenge, 22 de març de 2009

Educació i ensinistrament en positiu

Aquesta tarda els nens éren a la plaça jugant amb uns amics. Disfrutàven amb un joc que semblava absurd, però que els matenia distrets i contents. Es tractava de llençar un tros de plàstic enlaire fins que quedava penjat a un arbre. Llavors, agafaven una pilota i la llançàven per fer-lo baixar.
Els nens no s'adonaven que quan tiraven la pilota podien trencar una branca, i ha aparegut una mare a explicar-los-hi: "Váis a romper una rama!! O dejas de lanzar el plástico o te pego dos ostias!!" - ha cridat amenaçadora la mare al seu fill. El nen i els seus companys, silenciosament, s'han escampat cadascú cap una banda. Però quan la mare en qüestió ha estat prou lluny i ha retrobat la conversa amb les seves amigues, els nens han tornat al joc d'abans.
I jo em pregunto, seguint els principis de l'ensinistrament en positiu: No hagués estat millor proposar als nens un joc millor enlloc d'amenaçar-los d'aquesta manera?
El què està totalment prohibit en l'ensinistrament en positiu s'aplica a diari amb els nens, ja sigui a la familia com a l'escola, on també s'utilitza contínuament l'amenaça verbal i el càstig per corregir-los.
No ho sé, però tinc un dubte: o alguns gossos són ensinistrats amb massa tacte, o alguns nens són tractats pitjor que alguns gossos. Perquè estic segur que molts propietaris de gossos ensinistrats en positiu permeten que els seus fills siguin renyats i castigats pels mestres, o per ells mateixos. Perquè? És potser la diferència entre ensinistrar i educar?

diumenge, 15 de març de 2009

Cada loco con su tema

Aquest cap de setmana la meva familia ha estat ocupada, cadascú amb lo seu, això sí.

- En Pau ha estat gravant un curtmetratge i s'ha passat tot el dissabte i bona part del diumenge fora de casa. Podeu veure algunes fotos al seu blog.

- En Marc va participar ahir en un títling d'agility i va aconseguir tots els punts per començar a competir. Està feliç!! Ho explica al seu blog.

- I la mestressa: fent tot allò que més li agrada. Una tarda conversant, escoltant i aprenent un piló sobre gossos i avui .... estrenant "primavera" i aprofitant el magnífic matí per dur-nos a fer una excursió vora el riu.

Aprofitant la bona temperatura, tots hem aprofitat per banyar-nos una mica:












En Marc, entrenava a en Donald perquè corrés al seu costat:


I s'aturava amb mi vora el riu, a escoltar la remor de l'aigua:

I la mestressa, contenta i orgullosa dels seus "bitxos":

dimarts, 10 de març de 2009

Interioritats d'una agilitista

L'estratègia estava pensada del dia abans. Quan comencéssin a saltar els grans havia d'agafar-me uns obstacles i dur-me en Negrito a “posar-li el xip”, a que es concentrés i pensés només en agility. Per ara, és un dels obstacles més grans que m'he trobat en aquest esport amb en Negrito: la seva falta de concentració.
Però va passar lo inesperat. Aprofitant que hi havia el medidor, vaig demanar-li a en Josep que m'ajudés a medir en Negrito. Encara no sé quan medeix, perquè vaig sentir el jutge que deia “Montse con Negrito a pista” i em va canviar la cara, vaig sentir pànic! No havia tingut temps de preparar en Negrito com haviem pensat!!
Mentre entrava a la pista vaig sentir companys meus del club com m'animaven i això va donar-me forces. Vaig seure en Negrito davant el primer salt, vaig ajupir-me per posar-me al seu nivell i mirant-lo als ulls vaig dir-li “vinga guapo, ho farem molt bé”.
En sentir el xiulet vaig aixecar-me i sense esperar ni un instant vaig començar a còrrer cridant en Negrito. Salt, salt i rampa .... i baixant de la rampa vaig veure en Negrito clavant-me el ulls: estava esperant les meves indicacions, estava amb mi a la pista, concentrat, motivat i jo m'anava creixent i disfrutant més a cada obstacle que passavem.
Al final de la pista, no podent atrapar en Negrito li vaig cridar “segueix” i quan vaig veure'l volar sobre l'últim obstacle se'm va escapar un crit i un salt d'alegria enormes. Estava feliç:
per mi, per en Negrito, per la feina que hem fet junts i els obstacles que hem superat, per la gent que m'ha ajudat i ha cregut amb nosaltres, per l'encert de la meva aposta personal ....
I jo, que no sóc gens competitiva, he descobert quelcom molt bo de la competició, que és la satisfacció que dóna el reconeixement de la feina ben feta i l'alegria de la gent que t'ha ajudat a aconseguir-la. Gràcies a tots els que m'heu animat i ajudat dins i fora la pista!

Montse

dimecres, 4 de març de 2009

Renteu-vos les mans.

Hi ha persones que permeten que els seus gossos dormin sobre els seus llits o que els llepin la cara (ejem, ejem!!!!). Doncs tots tranquils!!

La Dra. Kate Stenske de la Universitat de Kansas ha realitzat un estudi sobre la possibilitat de transmissió d'enfermetats entre gossos i persones.

Hi ha moltes enfermetats compartides entre els humans i els gossos. Prop del 75% de les enfermetats emergents són zoonòtiques, és a dir, són transferibles d'una espècia a l'altra. Ara bé, Stenske va analitzar el risc de transmissió entre espècies tenint en compte les estadístiques sobre l'estret contacte entre homes i gossos. Va centrar el seu estudi en la bactèria e-coli, comú en el tracte gastrointestinal d'humans i gossos, descobrint que l'e-coli té més resistència als antibiòtics comuns del què s'esperava, encara que les persones tenien més ceps farmacològicament multirresistents que els seus gossos.

Les estadístiques de l'estudi han mostrat que les conductes afectives de dormir amb el gos o deixar-se llepar la cara per ell, no significa un augment de ceps compartits de E-coli. En canvi, sí que s'ha mostrat una associació entre ceps d'E-coli resistents als antibiòtics i propietaris de gossos que no es renten les mans quan haurien de fer-ho.

Així que, dormiu amb els vostres gossos, deixeu-vos llepar, però renteu-vos les mans!!!

Font: Scitech-News

dijous, 26 de febrer de 2009

Describint cacones

Això és el què li toca fer ara cada dia a la mestressa. Resulta que la Sra. Maria cuinava per en Xelín, perquè pobret té poques dents i la dona es pensava que així el gos menjava millor.
La mestressa finalment l'ha convençut que el millor per en Xelín es menjar pinso i s'ha cuidat de buscar-ne un que en Xelín pugui menjar-se'l bé.
Doncs ara resulta que, com que la mestressa va comentar que en Xelín ara feia unes cacones molt més maques des que menjava pinso, cada dia la Sra. Maria espera l'arribada del passeig tot preguntant: Què tal avui? Com ha fet la cacona?. Molt maca - respon la mestressa - ben compacte. Vet aquí la nova temàtica pels amos de gossos.
I els vostres, què tal fan la cacona?

dilluns, 16 de febrer de 2009

El gos de Scottex


El gos de la foto és en Xelín, un gos vellet d'una senyora també velleta. Tots dos encantadors. Com que la seva mestressa no pot treure'l al carrer, és la nostra mestressa la que va cada dia a passejar-lo i de pas, a donar-li conversa a la Sra. Maria, que l'espera amb tant delit com en Xelín.
Doncs l'altra dia, parlant d'en Xelín i de com havia aprés algunes coses, la Sra. Maria explicava a la mestressa que a ella no li agradava ser violenta (ni amb força ni amb la veu) amb els seus gossos i que sempre havia buscat maneres alternativa per a educar-los.
Un exemple que li va fer molta gràcia a la mestressa: un dia en Xelín, quan era un cadellet, va fer com el gos de l'anunci de Scottex i va desenrotllar el paper de vàter per tot el passadís. La Sra. Maria, volia renyar-lo i no sabia com fer-ho perquè en Xelín aprengués la lliçó i no hi tornés. I va trobar la manera!! Va seguir el joc d'en Xelín i tot jugant va anar-lo embolicant amb el paper de vàter fins a convertir-lo en una mòmia canina. Es veu que a partir d'aquell dia en Xelín no va voler convidar més a la Sra. Maria a jugar a les mòmies i va deixar estar aquest joc i el rotlle de paper.
Una solució imaginativa que segur que no sortiria a cap llibre d'ensinistrament en positiu, però que a la Sra. Maria li va funcionar i a en Xelín no li va causar cap trauma.
Imaginació i comunicació al 100%!!

dissabte, 14 de febrer de 2009

Amics del Bú Bup

Aquest matí en Donald ha anat al Bú Bup a passejar amb alguns amiguets i ens ha portat unes fotos.

Aquest és en Nus, i a la mestressa li ha agradat moltíssim aquest gos, diu que li'n recorda a un altre. Quin serà?















Han estat passejant amb la Seda (la gosseta preferida d'en Marc). Mireu-los a tots tres pendents dels premis que la mestressa els donava:

Hi ha molts gossos ara mateix, i alguns cadells i gossos petits que haurien de trobar família el més aviat possible:

La Xena en braços d'en Marc (si no l'arriben a vigilar la carrega al cotxe per endur-se-la a casa)



Bé, la Yaiza em sembla que també hagués pujat al cotxe. Preciosa, activa, juganera, carinyosa, ...



I aquest petitó es diu Clip. Ja veieu que ser de raça no et salva de ser abandonat. En Clip és un preciós yorkshire, massa petit per moure's enmig de tants gossos.



I els cadellets més petits de la colla, que encara prenen biberó.

divendres, 13 de febrer de 2009

De vegades (poques) surt guapo

En Donald és el menys fotogènic de casa. Com que té la cara tan negra i no està mai quiet, sempre surt mogut, molt inexpressiu, amb els ulls vermells, o no saps ben bé on té el morro i on la cua.
Però, amb paciència i disparant moltes fotos amb una bona càmara, una amiga li va treure una foto bona. És aquesta. Ho reconec: en Donald està guapo!!


Ep! Però jo no em quedo curt. A la primera, vaig sortir així:

dimecres, 11 de febrer de 2009

La venjança

Davant l'allau de conyes i mofes que ha patit la mestressa per l'assumpte de l'aerobic, aquest diumenge va voler-se venjar preparant una pista dificileta.
La veritat és que s'ho van passar molt bé fent aquesta pista. I perquè veieu que la mestressa no és rancuniosa, em deixa publicar la que ella va fer amb en Negrito, amb les anotacions que ella mateixa ha fet per criticar-se.

divendres, 6 de febrer de 2009

L'Eva Nasarre de l'agility

La mestressa, conscient de la seva falta d'agilitat i coordinació a la pista (i a la vida en general), s'ha posat mans a l'obra per a intentar solucionar-ho i està fent classes d'aeròbic. Com que sembla que, apart d'alguna prova puntual, el ritme de competició no començarà fins el mes de setembre, espera poder estar en plena forma per aquelles dates. Tremoleu agilitistes!!! Si la mestressa aconsegueix seguir el ritme d'en Negrito a la pista, seran la bomba, jajajajaja!! (perdó! aquest riure se m'ha escapat)
I d'on vé lo de l'Eva Nasarre? Doncs que alguns graciosets amb excés de confiança, ja han batejat la mestressa com l'Eva Nasarre de l'agility. No us en fotreu, és capaç de sortir a pista amb escalfadors de color rosa!!

dimecres, 4 de febrer de 2009

La bellesa de la Shyla a debat

Els Arrossegossos, apart de compartir diumenges amb els seus gossos fent activitats com excursions o agility, també mantenen el contacte durant la setmana. Gràcies a aquest invent de l'e-mail, fan plans, comenten videos o bé enceten debats que omplen les bústies de mails amb opinions ben diverses.

Aquesta setmana han estat parlant d'una entrevista que va aparèixer feta a quatre agilitistes d'alt nivell i amb punts de vista ben diferents sobre aquest esport i la seva relació amb els gossos.

L'altra debat es va centrar en les exposicions de bellesa, ja que havien convidat a una persona a presentar la seva gossa a una d'aquestes monogràfiques canines, i dubtava si fer-ho o no. Després de parlar-ne, aquesta persona va enviar la seva decisió, molt ben argumentada, i molt del gust de la mestressa. Per aixo, m'ha demanat que us la transcrigui, per què se sent molt orgullosa de l'amor que té la seva amiga per la seva gossa i perquè prioritza el què seria la opinió del seu gos sobre la seva pròpia.

Mentre passejava a les gosses he pensat que no portaré a la Shyla a competir a bellesa per raons que he caigut al parlar amb vosaltres:

1.La shyla no s'ho passa bé.
2.S'estressa
3.Ha d'anar amb una corretja fina i comportar-se durant la competició
4.No ha de correr, ha de trotar
5.No ha de fer el seu ni trucs ni res, simplement s'ha d'estar quieta
6.Ha d'anar ben "emperifollada" i neta
7.He de mirar de que no trepitxi fang ni res que l'embruti
8.Ha de donar la talla "en bellesa" al ring
9.Els seus companys no poden jugar amb ella pq es despentinen.
10.És una avorriment

I el que he pensat jo referent a aquestes coses:

1. Si no s'ho passa bé és com si un gos a la pista d'agility no estigués motivat!! Això va en contra del que he dit sempre.
2. S'estressa només perquè jo vull que fagi allò, no penso en ella.
3. La Shyla comportar-se?? és el que menys li agrada!!! Ole a estirar de la corretja per entrar a la pista d'agility!
4. No ha de correr??????? Com es menja això??
5. La Shyla estar-se quieta és el que més odia!!
6. La shyla emperifollada i neta? JA JA JA
7. Q no s'empleni de fang?? Però si és el que més desitja!!!!!!!!!!!!
8. Això sí que ho pot fer jojo però ella prefereix guanyar per la seva inteligència!!
9. Quins companys sosos que no se'ls hi pot arrancar troços de pèl.
10. La shyla no es por avorrir!!!!!!! Això NHPP (No Ho Puc Permetre!)”

dilluns, 2 de febrer de 2009

Passats per aigua

Cap de setmana de pluges: Aburriment? No!!! Prohibit!!!
Aprofitant una estoneta de calma, i que sota casa hi havia mercat i la paradeta de les flors, la mestressa i els nens van anar a comprar unes quantes floretes per començar a preparar la primavera a la terrassa.


Esperem que quan arribi la primavera aquestes plantes estiguin ben grosses i florides i podem gaudir encara més de la nostra terrassa. I a veure si en Negrito i en Donald no escampen la terra i arranquen les flors quan amaguin algún dels seus premis!!

En Negrito, que és una mica rarot, cada migdia surt a la terrassa a "ensumar" l'aire. Sembla que estigui fent meditació. Perd la mirada a l'infinit i ensuma l'aire. No sé que hi pensa trobar el molt beneit!!
I aquest diumenge, per no perdre el costum, també ho va fer, però aquest cop ho va fer des de sobre la taula, no fos cas que es mullés el cul, el molt finet.