divendres, 30 de juliol de 2010

Una magnífica educadora canina


Hi ha una persona que em té fascinada. Passeja en Quimet, un pomerània preciós, que és un dels gossos més equilibrats i ben educats que he conegut mai. La seva mestressa és una senyora gran, que va cada tarda a fer un llarg passeig amb en Quimet, vora el riu, tot cercant herbes remeieres. La senyora, amb un bastó a la mà i una bossa a l'altra, passeja al seu ritme, dirigint-se a en Quimet amb un to suau, i demanant-li tot "sisplau" i premiant el gos amb xuxeries que li porta dins la bossa.

Avui he presenciat la intervenció de la senyora amb un gos que ha atacat en Quimet. Sense posar-se gens nerviosa ha utilitzat el bastó per separar el gos que ha revolcat en Quimet. L'amo de l'altre gos, ha agafat el seu i, ruboritzat, anava demanant disculpes.

En Quimet s'ha espolsat la pols dels pèls i semblava no haver-li passat res, mentre la seva mestressa es dirigia a l'altra gos i li explicava "heu de ser amics. Vinga noi!" i ha acostat els dos gossos, que durant una estona s'han flairat el morro, s'han flairat el culet, han mogut la cua i s'han separat amistosament. Si les persones poden fer senyals de calma als gossos crec que aquesta senyora se les coneix totes.

I a la fi, quan ja hi havia calma i anava per despedir-me d'aquesta senyora, s'ha girat i m'ha dit: "Demanem als gossos el què nosaltres no som capaços de fer. O és que a tú et cau tothom bé?". "I tant que no, però si vostè fos capaç de fer amb les persones el què ha fet amb aquests gossos segur que mereixeria el Nobel de la Pau."

En Quimet, mentrestant esperava tot obeïnt un "seu quietet, sisplau" i ha marxat movent la cua quan ha sentit "apa nem Quimet!". Amb aquest mètode tan poc mediàtic segurament no crearia escola, ni li donarien cap programa de televisió, ni escriuria un llibre, però jo continuo pensant que hi ha qui té un mètode per entendre's amb els gossos i altra gent (molt poca) té un do.