divendres, 18 de juny de 2010

Recordant els orígens

Avui m'he llevat malencòlic. Ha vingut al meu record la imatge d'aquell refugi ple de gossos i de la visita de la mestressa i els dos nens que, des de l'altra banda de la valla van assenyalar-me, per carregar-me després al cotxe i dur-me cap a la seva casa.

I jo m'amagava sota el llit, i ensenyava les dents i roncava quan algú se m'apropava. Sort que els amos van decidir donar-me uns dies per veure si podia adaptar-me a la familia i ser un bon amic dels nens i no pas una amenaça com semblava al principi. I aquí em teniu!! D'això farà aviat cinc anys!!

I què dir d'en Negritu!! La mestressa no volia pas un gos per ensinistrar-lo, aprendre i fer agility. Però, mica en mica, qui era un gos assalvatjat s'ha convertit en un bon company, en un gos educat i amb una capacitat d'aprenentatge que no semblava que havia de tenir. Em ve al cap, per exemple, la feinada que la mestressa va tenir per ensenyar-li el “seu”, exercici que s'ensenya a qualsevol gos en molt poqueta estona. Però és que per en Negritu tot era nou, ell només coneixia el seu bosc i la seva manada de gossos assalvatjats.

Ai en Donald!!! Quin bitxo en Donald!!! Encara sembla que el veig pujant corrents el pati del Bú Bup Park. “És un gos alegre i molt pendent de les persones”, ens van dir. Sí, sí, molt alegre. Sí, sí, molt pendent, però un “boques” i un follonero amb altres gossos (però dels de “molta fressa i poca endreça”, eh?). S'ha convertit en el company ideal d'en Marc i s'ho passen pipa junts i fent agility.

I la nostra “floreta”, la Pixie, aviat farà un any que és amb nosaltres. És molt femenina ella, carinyoseta i mimosa, però té un lladruc molt greu que no sembla pas que surti d'ella. I és una cabra boja!! Quan sortim a passejar corre com una posseïda, és hiperactiva. A casa està sempre buscant alguna cosa per dur a la boca, i si són uns mitjons bruts, encara millor. Quan sortim tots plegats molta gent ens compara i es pensa que la Pixie és la més joveneta. I no, la Pixie ja té 10 anys, però el seu esperit i la seva alegria és el d'un cadellet encara.

I seguirem junts, aquesta familia tan especial, convivint en harmonia ... i us seguiré explicant més coses al meu blog .....

dimecres, 2 de juny de 2010

Jugant amb els nens a fer agility

Aquesta tarda en Negritu i en Donald han participat en una exhibicio a la sortida del cole, juntament amb el seu col.lega Piru, un jovenet jack russell que fa uns mesos que practica l'agility.

I tots tres gossos han estat exposats al mateix ambient i han resolt de la mateixa manera el conflicte que els podia suposar estar enmig de tants nens que volien conduir-los per la pista. Ha estat xulo veure com els tres gossos han optat per mecanitzar l'execucio de la pista, sense fixar-se en quina criatura duia el premi o la pilota a la ma, perque dins la pista hi podien haver sis o set nens corrent alhora cridant “corre, salta, tub, roda!!”. Els gossos feien de forma mecanica la pista i esperaven pacients al costat de l'ultim obstacle a que vingues un nen de la colla i els dones el seu premi.

He de felicitar en Donald, en Piru i en Negritu per haver sabut adaptar-se al nou ambient tan facilment, pero estic segur que tots tres ho han fet per la senzilla rao que els agrada i disfruten fent agility. I ha estat maco tambe veure com una nena petitona que s'ho mirava tot de lluny al principi ha vingut a despedir-se d'en Donald i en Negritu abans de marxar, tot acaronant-los orgullosa d'haver vencut la seva por i haver aconseguit jugar a saltar amb una gossos desconeguts i acaronar-los confiada.

La nena rosseta ha marxat somrient i els gossos de casa han reposat de l'atabalament tot fent la migdiada al sofa. I despres, un passeig per uns camps amb olorosa herba acabada de tallar i on han fet, com diria la nostra amiga Miriam, ”una caca hermosa” (quina mania te la mestressa de fixar-se en les nostres caques despres d'haver estat treballant!!!)