dimarts, 2 d’agost de 2011

Ressucitat

No em refereixo al blog, no, tot i que estava mig mort i potser sí que aquest nou post és l'inici de la seva resurrecció. Però sóc jo que, mica en mica, estic ressucitant.

Fa uns mesos el veterinari va diagnosticar-me un càncer de fetge, i vaig anar perdent forces, pes, pèl, ... fins a quedar convertit en una mena d'esquelet que amb prou feines podia moure's. Em feia sang quan em gratava i havia d'anar embolicat per no fer-me més mal. Vaja, que entre les benes i els meus moviments lents, semblava realment una mòmia.

Els amos, però, veien que, tot i el meu estat, tenia petites alegries diàries, que em motivaven, com sortir a prendre el sol del migdia davant la porta de casa. Van decidir que, si no em veien patir, anirien allargant la meva estada amb ells. I així van anar passant els dies. Alguns, però, van ser difícils. Recordo un dia que l'amo va asseure's al meu costat i va dir-me "Nervi, tú no pateixis. Si vols marxar, fes-ho quan vulguis, que nosaltres t'estimarem sempre". Al matí sentia parlar l'amo i la mestressa, valorant el meu estat, i confessant-se mútuament que els sorprenia haver-me trobat viu al matí, perquè creien que aquella nit els deixaria.

Però m'han cuidat molt, m'he sentit molt estimat i, finalment, he decidit quedar-me més temps. Així que m'he engreixat, he tornat a posar pèl i torno a rondinar com abans quan els altres entren esbalotats a casa i m'atabalen.

No sé si ha estat alguna d'aquestes plantes que ara menjo per aquí fora, o el pa que fa l'amo que és la única cosa que menjava quan estava tan malament, .... però alguna cosa m'ha fet reviure. Ara sóc un gos vellet però no pas un gos moribund com he estat durant tants dies.

Així que, rebenvinguts al meu blog!! Segueixo aquí, no sé si per molts anys, però sí que per bons moments.