Una magnífica educadora canina

Hi ha una persona que em té fascinada. Passeja en Quimet, un pomerània preciós, que és un dels gossos més equilibrats i ben educats que he conegut mai. La seva mestressa és una senyora gran, que va cada tarda a fer un llarg passeig amb en Quimet, vora el riu, tot cercant herbes remeieres. La senyora, amb un bastó a la mà i una bossa a l'altra, passeja al seu ritme, dirigint-se a en Quimet amb un to suau, i demanant-li tot "sisplau" i premiant el gos amb xuxeries que li porta dins la bossa.

Avui he presenciat la intervenció de la senyora amb un gos que ha atacat en Quimet. Sense posar-se gens nerviosa ha utilitzat el bastó per separar el gos que ha revolcat en Quimet. L'amo de l'altre gos, ha agafat el seu i, ruboritzat, anava demanant disculpes.

En Quimet s'ha espolsat la pols dels pèls i semblava no haver-li passat res, mentre la seva mestressa es dirigia a l'altra gos i li explicava "heu de ser amics. Vinga noi!" i ha acostat els dos gossos, que durant una estona s'han flairat el morro, s'han flairat el culet, han mogut la cua i s'han separat amistosament. Si les persones poden fer senyals de calma als gossos crec que aquesta senyora se les coneix totes.

I a la fi, quan ja hi havia calma i anava per despedir-me d'aquesta senyora, s'ha girat i m'ha dit: "Demanem als gossos el què nosaltres no som capaços de fer. O és que a tú et cau tothom bé?". "I tant que no, però si vostè fos capaç de fer amb les persones el què ha fet amb aquests gossos segur que mereixeria el Nobel de la Pau."

En Quimet, mentrestant esperava tot obeïnt un "seu quietet, sisplau" i ha marxat movent la cua quan ha sentit "apa nem Quimet!". Amb aquest mètode tan poc mediàtic segurament no crearia escola, ni li donarien cap programa de televisió, ni escriuria un llibre, però jo continuo pensant que hi ha qui té un mètode per entendre's amb els gossos i altra gent (molt poca) té un do.

Recordant els orígens

Avui m'he llevat malencòlic. Ha vingut al meu record la imatge d'aquell refugi ple de gossos i de la visita de la mestressa i els dos nens que, des de l'altra banda de la valla van assenyalar-me, per carregar-me després al cotxe i dur-me cap a la seva casa.

I jo m'amagava sota el llit, i ensenyava les dents i roncava quan algú se m'apropava. Sort que els amos van decidir donar-me uns dies per veure si podia adaptar-me a la familia i ser un bon amic dels nens i no pas una amenaça com semblava al principi. I aquí em teniu!! D'això farà aviat cinc anys!!

I què dir d'en Negritu!! La mestressa no volia pas un gos per ensinistrar-lo, aprendre i fer agility. Però, mica en mica, qui era un gos assalvatjat s'ha convertit en un bon company, en un gos educat i amb una capacitat d'aprenentatge que no semblava que havia de tenir. Em ve al cap, per exemple, la feinada que la mestressa va tenir per ensenyar-li el “seu”, exercici que s'ensenya a qualsevol gos en molt poqueta estona. Però és que per en Negritu tot era nou, ell només coneixia el seu bosc i la seva manada de gossos assalvatjats.

Ai en Donald!!! Quin bitxo en Donald!!! Encara sembla que el veig pujant corrents el pati del Bú Bup Park. “És un gos alegre i molt pendent de les persones”, ens van dir. Sí, sí, molt alegre. Sí, sí, molt pendent, però un “boques” i un follonero amb altres gossos (però dels de “molta fressa i poca endreça”, eh?). S'ha convertit en el company ideal d'en Marc i s'ho passen pipa junts i fent agility.

I la nostra “floreta”, la Pixie, aviat farà un any que és amb nosaltres. És molt femenina ella, carinyoseta i mimosa, però té un lladruc molt greu que no sembla pas que surti d'ella. I és una cabra boja!! Quan sortim a passejar corre com una posseïda, és hiperactiva. A casa està sempre buscant alguna cosa per dur a la boca, i si són uns mitjons bruts, encara millor. Quan sortim tots plegats molta gent ens compara i es pensa que la Pixie és la més joveneta. I no, la Pixie ja té 10 anys, però el seu esperit i la seva alegria és el d'un cadellet encara.

I seguirem junts, aquesta familia tan especial, convivint en harmonia ... i us seguiré explicant més coses al meu blog .....

Jugant amb els nens a fer agility

Aquesta tarda en Negritu i en Donald han participat en una exhibicio a la sortida del cole, juntament amb el seu col.lega Piru, un jovenet jack russell que fa uns mesos que practica l'agility.

I tots tres gossos han estat exposats al mateix ambient i han resolt de la mateixa manera el conflicte que els podia suposar estar enmig de tants nens que volien conduir-los per la pista. Ha estat xulo veure com els tres gossos han optat per mecanitzar l'execucio de la pista, sense fixar-se en quina criatura duia el premi o la pilota a la ma, perque dins la pista hi podien haver sis o set nens corrent alhora cridant “corre, salta, tub, roda!!”. Els gossos feien de forma mecanica la pista i esperaven pacients al costat de l'ultim obstacle a que vingues un nen de la colla i els dones el seu premi.

He de felicitar en Donald, en Piru i en Negritu per haver sabut adaptar-se al nou ambient tan facilment, pero estic segur que tots tres ho han fet per la senzilla rao que els agrada i disfruten fent agility. I ha estat maco tambe veure com una nena petitona que s'ho mirava tot de lluny al principi ha vingut a despedir-se d'en Donald i en Negritu abans de marxar, tot acaronant-los orgullosa d'haver vencut la seva por i haver aconseguit jugar a saltar amb una gossos desconeguts i acaronar-los confiada.

La nena rosseta ha marxat somrient i els gossos de casa han reposat de l'atabalament tot fent la migdiada al sofa. I despres, un passeig per uns camps amb olorosa herba acabada de tallar i on han fet, com diria la nostra amiga Miriam, ”una caca hermosa” (quina mania te la mestressa de fixar-se en les nostres caques despres d'haver estat treballant!!!)

Ensenyant el "back through" a en Negritu

La mestressa fa dies que assaja un exercici amb en Negritu, que en diuen “back through”. Es tracta que el gos s'allunyi tirant enrere, faci un gir de 180 graus per quedar d'esquenes al guia, i torni anant enrere fins acabar enmig de les cames del seu guia.

És un exercici complexe d'ensenyar, perquè s'ha de fer en tres passes, i es comença a ensenyar al revés de com s'executa.

Comencem doncs, amb el gos entre les nostres cames (per això la mestressa ja li havia ensenyar a en Negritu l'ordre “cames”). Després se li ensenya al gos el gir de 180 graus. A aquest gir la mestressa l'ha anomenat “nine” (perquè? Doncs em sembla que ni ella ho sap, jejeje!!!)

El següent pas ha estat donar-li distància a aquest exercici, de manera que, un cop fet el gir de 180 graus en Negritu hagués de fer unes passes enrere per colocar-se a la posició final (enmig de les cames de la mestressa). Ja hi havia dues instruccions lligades: “nine”-”enrere”

Avui han començat a introduïr la tercera part de l'exercici: que en Negritu es separi de la mestressa anant enrere abans de començar a fer el gir de 180 graus.

I aquí hi ha el video, que aprofito per explicar-vos les fases d'una sessió d'entrenament que, com veureu en aquest cas, acaba amb el gos desconcentrat sense saber què ha de fer.

Primer la mestressa fa uns exercicis per a concentrar en Negritu. Quan en Negritu es troba centrar a la sessió, comença a introduïr-li l'”enrere” inicial. Sembla que en Negritu va pillant l'exercici i va lligant les tres fases: “enrere”-”nine”-”enrere”. Però .... ai!!! Què li passa a en Negritu que de cop no sap què ha de fer i comença a crear conductes sense atendre a la mestressa??: .... Doncs que els nens estan picant la porta de la terrassa per sortir i l'han desconcentrat. Final de la sessió!! Val més prendre-s'ho bé!!

Veieu el video:

Sensibilitat i ulls de gos

Està clar que pel fet de compartir bona part del nostre espai vital amb el nostre gos, fa que també compartim un llenguatge que va més enllà de les “ordres”, carinyitus o paraules que dirigim al nostre ca.

La meva àvia (la meva primera gran mestra del món animalístic) sempre m'ho deia: et miren, t'observen, i saben més coses ells de tú que tú mai sabras d'ells. I tenia raó la iaia.

Avui hem estat competint, i com ens passa sovint, a la pista d'agility ens hem eliminat molt aviat. Així que, un cop recuperat en Negritu, hem pogut continuar la pista sense cap mena de pressió ni nervis. I l'hem acabat, i l'hem fet bé, i hem sortit tan contents que per la pista de jumping ens sobrava motivació. Ai! Llàstima que ja al final del jumping en Negritu ha entrat per la boca incorrecte al tub. Però, novament, hem acabat molt contents, havent superat el nostre gran problema: la concentració d'en Negritu dins la pista.

I altra cop, una persona que em porta molts anys, m'ha donat un savi consell. I aquest cop ha estat en Marc, que amb to prudent, m'ha fet notar que és culpa meva que en Negritu no es concentri, perquè quan ens eliminen de bon principi i tenim la oportunitat d'acabar la pista sense la pressió de “com sortirà” i només amb la intenció de “fer-la”, ho fem molt bé.

Està clar que en Negritu i jo tenim objectius diferents quan entrem a la pista, i a més ho fem amb una actitud diferent. Però, precisament perquè en Negritu és de la familia, i conviu amb nosaltres, i m'observa continuament, sap molt bé quin és el meu estat d'ànim quan ens posem davant el primer obstacle. I, malauradament, no aconsegueixo dissimular el meu estat nerviós, el meu dubte sobre si podrem fer tota la pista seguida i lligada. I aquest dubte, aquests nervis, es dirigeixen directament al Negritu que està a l'espera davant el primer obstacle. I després el veig girar-me la cara, i jo, atontadeta pel moment que estem visquem, penso que està desconcentrat i decideixo acostar-m'hi per sortir al costat d'ell.

En Negritu sap que estic nerviosa, i això el posa nerviós i intenta sortir d'aquesta situació. Se'n va a fer un volt per la pista, i quan ha saludat al públic, o al jutge, torna al meu costat per tornar-hi. Potser ja se n'ha adonat que quan s'escapa i torna al meu costat em troba ja més relaxada (és clar, normalment ja ha trepitjat algún altre obstacle i estem eliminats) i després fem la pista sense pressió, i ens ho passem bé, i em troba contenta al final de la pista.

En Negritu em coneix molt més que el què jo el pugui arribar a conèixer. Serà qüestió d'intentar posar “ulls de gos” i girar-nos d'esquena als nervis.

Gestionant i aprofitant l'estrés

Hi ha gent que confón l'ensinistrament en positiu amb apartar el gos de qualsevol situació que pugui alterar-lo emocionalment. Però l'estrés conviu amb nosaltres, homes i gossos, a diari. No podem garantir que l'entorn es mantingui constant i comfortable i hem de saber-nos adaptar als canvis. Fer viure al nostre gos en un ambient inalterable i controlat no crec que li aporti cap benefici. Sí, sí, mentre mantinguem el nostre gos en aquest ambient el veurem treballar a la perfecció, concentrat i disfrutant. Però, tant si estem preparant el nostre gos per competir, com si pretenem dur-lo amb nosaltres a altres llocs on haurà de conèixer gent, animals i ambients diferents, hem d'ensenyar-lo a gestionar l'estrés que això li causarà.

Amb en Negritu aquest any hem començat a anar a competicions (que no vol dir que hem començat a competir). La intenció aquest any, precisament, no és fixar-nos en el resultat, sinó en la nostra evolució i la nostra adaptació a l'ambient de competició.

Un diumenge de competició comporta moltíssims canvis:

- ens aixequem més aviat
- viatgem en cotxe
- sortim contents però carregats de nervis
- arribem a un lloc diferent, amb molts gossos amb actituds i situacions molt diverses (alguns passejant calmadament amb els seus amos, altres tancats en transportins, dormint tranquils o bordant contínuament, femelles en zel, mascles excitats, ...)
- la meva actitud minuts abans de sortir a pista no és la mateixa que en un entrenament (vulguis o no, els nervis s'apoderen de tú) i això afecta directament l'estat emocional del teu gos (i més si parlem d'un gos altament sensible com en Negritu)
- a l'inici de la pista segur que no em coloco de la mateixa manera que en un entrenament al club. Al club, si en Negritu comença malament, senzillament el crido i tornem a començar. En competició vols evitar començar malament i el teu cos ja indica cert nerviosisme.
- Vulguis o no, canvies de xip: passes del “passem-ho bé” al “vinga, fem-ho bé”, ambdues actituds positives però amb una càrrega d'estrés diferent.

Doncs tot això per explicar-vos que aquest cap de setmana hem estat competint a Vinarós, una competició on tots els elements anteriors han estat presents en la seva màxima expressió. I ahir, quan vam acabar les nostres pistes, vaig asseure'm sota un parasol, per seguir la competició dels altres i vaig adonar-me que en Negritu estava relaxat plàcidament als meus peus, i que també ho havia estat el dissabte quan seguiem els títlings on no participàvem. I feia pocs minuts que en Negritu havia sortit a pista, acompanyat per una mestressa carregada de nervis i havien resolt favorablement el nostre principal problema i havien sortit contents i somrients.

És una feinada gestionar l'estrés (tant pel gos com per l'amo). Però treure sovint el gos de l'entorn que coneix i domina, li comporta un benefici, sempre que sapiguem observar el nivell d'estrés que el gos té. Perquè no podem deixar-lo arribar a un punt on els gos entra en un bucle d'on no sap sortir, on es va carregant i no atèn als senyals que puguem donar-li per a calmar-lo, i on li estem creant un record molt negatiu per a tornar a afrontar aquesta experiència en el futur.

Quan veus a venir que el gos pot entrar en aquest estat, o que ha començat a entrar-hi, val més ajudar-lo a sortir-ne i si cal agafar-lo en braços i endur-te'l (com he hagut de fer algún cop amb en Negritu dins una pista). Perquè he vist gossos bloquejats dins la pista i l'amo l'ha volgut mantenir a dins a fi de calmar-lo o per poder acabar el recorregut perque el gos se'n vagi amb un bon record. Però un gos que s'ha passat encara que sigui 20 segons o mig minut bloquejat dins la pista, no crec que el parell de salts que se li puguin fer després li comportin un record prou positiu com per relaxar-se, desbloquejar-se i no guardar allò en la seva memòria com una mala experiència.

I el gos, sortint de pista, SEMPRE ha de trobar-se amb el somriure del seu guia (encara que sigui forçat!!), un premi, una carícia i una estona de relaxació. I per un guia (que és humà i moltes vegades dominat per les seves emocions) és difícil mostrar-se prou positiu després d'haver aguantat una situació de bloqueig dins la pista.

I tot aquest rotllo, inspirada perquè tornant d'una competició (on pots observar moltes situacions i afrontar-ne d'altres) m'he trobat amb l'article de Carlos Alfonso López, parlant dels beneficis de l'estrés i la seva gestió. Us recomano la seva lectura.

Nova etapa i molts canvis!!!

La mestressa està reconstruïnt i reconduïnt la seva vida, i es preveuen moltes novetats, moltes d'elles relacionades amb el món caní.

Després de conèixer la gent i la manera de treballar de l'Associáció d'Acció Social DISCAN , una de les seves primeres apostes ha estat incorporar-se com a voluntària d'aquesta associació, participant en sessions de Teràpia amb Gossos amb Autistes. I està fascinada!!!

A més, ara li han proposat integrar-se a l'equip d'aquesta associació, fent-se càrrec d'un dels seus projectes, on es treballarà amb gossos recuperats de gosseres i refugis. Un projecte molt interessant, que integra "protecció animal", "treball social" i "ensinistrament en positiu", un còctel que, com comprendreu, a la mestressa li fa molta il.lusió.

Mentre un mantinc a l'espera d'explicar-vos amb més detall aquest nou projecte, us deixo un fulletó dels Tallers Pràctics de l'Associació d'Acció Social DISCAN prepara pels mesos d'abril i maig a Cassà de la Selva. Tallers totalment recomenables enmig de tant d'intrusisme en el món de la formació en educació canina que corre pel món ("enteradillus" que actuen com a professionals, vaja!!). Si hi teniu interés i possibilitat d'assistir-hi podeu ampliar informació al web de l'Associació d'Acció Social DISCAN. Sinó, pregunteu a la mestressa, que de bon grat uns n'informarà.

Curs d'ensinistrament de Gossos d'Assistència

Aquest cap de setmana la mestressa i en Negritu han acabat un curs amb l'Associació d'Acció Social DISCAN, a Cassà de la Selva. Aquest curs era introductori a l'ensinistrament de Gossos d'Assistència, i s'ha fet una introducció a l'ensinistrament en positiu i amb el mètode clicker, obediència bàsica i habilitats específiques per a un gos d'assistència.

Entre aquestes últimes habilitats s'ha treballat per exemple:

- trepitjat una manta, que feia la funció de “target” a terra
- recollir objectes que cauen a terra i dur-los al propietari (des del moneder fins a una crosa),
- tocar un interruptor amb el nas (o amb la pota, segons el tamany del gos) per a què pugui obrir i apagar llums
- agafar amb la boca una corda, a fi de poder-la posar en una porta o calaix i que el gos pugui obrir-lo
- amb la corda col.locada en una caixa (figurant el calaix) aconseguir que el gos agafi aquesta corda i estiri per moure la caixa.

Ha estat un curs entretingut i molt xulo i a més molt útil per alguns amos novells que han canviat totalment els conceptes d'ensinistrament que tenien i han marxat molt satisfets sabent treballar de forma positiva i interactuant amb el seu gos.

En Negritu tenia avantatge sobre els altres gossos assistents, perquè ell ja ha treballat amb clicker i perquè per ensenyar moltes conductes d'un gos d'assistència es treballa molt amb “target” i en Negritu també hi ha treballat força.

Però, de totes maneres, ha respost molt bé quan se li han introduït variacions a la conducta que se li demanava, com augmentar el temps o encadenar conductes (dirigir-se a una caixa, agafar una corda amb les dents i estirar), o efectuant el “target” amb el nas o amb una sola pota segons la situació (en Negritu tenia “target” amb les dues potes, perquè l'havia assajat amb les zones d'agility). I tot i que l'ambient podia ser molt estressant per ell, perquè hi havia un piló de gossos a la mateixa sala (alguns cadells inquiets) a l'hora de treballar ha gestionat molt bé el seu estrés i ha “pensat” i “resolt” molt bé.

Em sembla, amics, que a partir d'ara sentireu parlar més d'un cop de l'Associació DISCAN. Us mantindré informats!!

Abans d'entrar a pista

A alguns agilitistes els preocupa que el seu gos estigui concentrat en el moment d'entrar a la pista, és a dir, que no faci com en Negritu, que de vegades entra a pista a saludar l'equip i fer de tot menys agility (cada cop menys, pobret!! jejeje!!!).

Per alguns és un problema de motivació, per altres un problema de concentració, i fins i tot s'apunten problemes d'estrés. I de la mateixa manera que la falta de motivació és un problema, també pot ser-ho un excés. Així que cal trobar el punt just en què el gos es trobi disposat a sortir a pista concentrat i a disfrutar amb el seu amo (que normalment és el que pateix més problemes d'estrés).

La mestressa ha llegit i sentit parlar de molts mètodes per tenir el gos “on” quan entra a la pista. En un seminari va escoltar que si li fas exercicis d'obediència al gos abans d'entrar a la pista, el gos no ha canviat de xip i no entra disposat a fer agility, sinó a continuar amb la seva sessió d'obediència.

Contràriament, a “In Focus” s'explica que és molt útil jugar amb el gos i fer uns quants exercicis d'obediència abans d'entrar a pista, perquè així el gos concentra l'atenció en el seu guia i comença a compenetrar-s'hi.

Altres ensinistradors apunten que perquè el gos entri tranquil a pista cal realitzar exercicis que el relaxin (com uns massatges o una petita sessió d'olfateig, per exemple).

Hi ha gent que té el seu gos al costat de la pista, perquè diuen que així es van “carregant” i motivant per sortir. Altres, li tenen per desensibilitzar-lo a l'ambient, o fins i tot al nerviosisme del propi amo. Alguns tenen el gos tancat dins el seu transportí, per assegurar-li certa tranquilitat i que no es carregui negativament.

Cal que el gos estigui enmig de l'ambient o l'hem d'apartar fins que no sigui hora de sortir?

Relaxació, motivació, estimulació, concentració, connexió ...? Què necessita un gos abans d'entrar a pista?

La professió d'Educador Caní

Aquest matí en Negrito i en Donald havien de participar en una exhibició, a la inauguració d'una hípica de Sant Gregori. La mestressa havia parlat amb una “educadora canina” que farà classes allà i que deia utilitzar l'agility com a eina terapèutica. Molt interessant! - va pensar la mestressa-, i va quedar que col.laboraria en l'exhibició.

S'ha presentat l'”educadora” amb dos cadells i els seus amos (un golden mascle d'uns nou mesos i una dàlmata de set mesos, amb el seu primer zel). Ha començat a fer treballs d'obediència en una pista i la mestressa es mantenia al marge, pendent que es muntés la pista d'agility i es fés l'exhibició. Mentrestant, la mestressa ha dut en Donald al cotxe, per deixar-lo reposar i apartar-lo de l'exhibició, ja que estava molt nerviós per la presència dels cavalls i ella i en Marc han decidit que era millor que en Donald no hi participés. Però hi ha hagut un moment en que la mestressa ha decidit incorporar-se a la classe d'obediència. I perquè? Doncs perquè l'”educadora”, veient que la cadelleta en zel estava molt alterada, ha decidit canviar-li el collar i treballar amb doble corretja, ha dit.
Ha tornat l'”educadora” amb la cadelleta, AMB UN COLLAR DE CÀSTIG!!!!

La mestressa ja volia marxar, però s'ha rebotat en la direcció contrària: li ha tret collar i corretja a en Negrito, i només amb premis i sense ni tan sols parlar amb el gos, ha entrat a pista a fer la demostració d'obediència. S'ha d'agraïr a en Negrito lo bé que ho ha fet, lo concentrat que ha estat tota l'estona, les pistasses d'agility que ha fet .... total: en Negrito s'ha convertit en l'estrella de l'exhibició. Sense collar, sense corretja, sense càstigs, sense crits, fins i tot sense ordres: jugant, jugant i passant-ho genial i fent-ho passar molt bé al públic, que només esperava que en Negrito sortís a pista.

Altres joies de l'”educadora”:

Recomenava no deixar que els gossos oloréssin el terra, perquè això era senyal de dominància, i nosaltres som els alfa i no pas ells.

Per evitar que el gos olori el terra ... estrebada amb el collar cap amunt!! Ben fort!!

Quan ha vist que donava trossos de frankfurt a en Negrito com a premi ha dit: veieu, ja us ho deia. És típic d'agility treballar amb frankfurt perquè després el gos va seguint el rastre. Jajaja!!!

Ah! I després li ha ofert una comissió a la mestressa si li envia gent amb els seus gossos. Ho dubto!

I és que un estudi de fa uns anys ja apuntava que la feina d'”Educador Caní” era una feina de futur. Però em sembla que n'hi ha masses que s'ho han pres seriosament i corren fent-se dir “educadors canins” i no en tenen ni idea. Saben xerrar molt, han llegit molts llibres, han anat a molts seminaris i es saben moltes teories, però a l'hora de veritat no saben aplicar el mètode que cal a cada gos, no saben veure que cada gos és diferent, que no val el mateix per tots, que hi ha coses que a uns gossos els relaxa i als altres els posa nerviosos, que tenen diferents sensibilitats i umbrals de tolerància a l'hora de treballar i mantenir-se concentrats, ...

En Marc ha dit avui a la mestressa: “però si tú en saps molt més que aquesta tia!!!”. Però a la mestressa no se li acudiria guanyar-se la vida així, responsabilitzant-se de l'educació de gossos d'altres. Perquè la feina d'”educador caní” és molt seriosa, t'hi jugues la bona convivència entre una animal i els seus amos i la seva adaptació a la societat.

Ara els que fan dir-se “Educadors Canins” ja podem comptar-los a centenars. Molts fan un curs d'una setmana sobre “educació canina” i ja es creuen que poden treballar d'això; altres fan un curset una mica especialitzat i ja es creuen especialistes d'aquella disciplina i en donen classes sense haver-ho quasi practicat.

Us ben asseguro que no fan falta masses dits de les mans per comptar els que són realment professionals i fiables, aquells que han treballat amb centenars de gossos, que hi han conviscut prou i han tractat animals ben diferents, que saben les diferents maneres de treballar i com aplicar-los a cada individu.

Ah! Per cert!! Les exhibicions hípiques han estat fantàstiques, ha fet un matí genial, les instal.lacions són xulíssimes i aquest centre hípic pot tenir un gran futur.