dijous, 17 de desembre de 2009

Treballs d'eslàlom

En Negrito ja ha assolit un nivell de comprensió de l'eslàlom que fa que la mestressa pugui treballar amb ell diferents maneres d'entrar-hi. A la llarga, aquest treball hauria de permetre assegurar una correcta entrada a l'eslàlom d'en Negrito, independentment de la posició de la mestressa a la pista. En aquest video es veu com en Negrito entra estant la mestressa en diferents posicions: quedant-se darrera, anant per davant, acompanyant en Negrito, i fent-li fer un gir de 180 graus per encarar l'obstacle en direcció contraria.



Em fa il.lusió ensenyar-vos com la Pixie ja està mecanitzant aquest obstacle. I dic mecanitzar, i no pas comprendre'l, perquè com podreu observar, la Pixie té diferents errors els primers cops, fins que recorda el moviment correcte i el mecanitza. La millora està en què ara mateix els pals ja estan alineats i la mestressa ja no li assenyala la porta per on ha d'anar passant, sinó que la Pixie quan entra correctament a l'eslàlom ja el realitza sense cap més indicació.

dissabte, 5 de desembre de 2009

El Síndrome d'Estocolm en gossos de competició

Ja fa un temps que la mestressa i en Marc es comencen a moure pel món de l'agility i la mestressa es sorprén agradablement quan veu que cada cop es generalitza més els mètodes positius per ensinistrar els gossos en agility. Gossos que entren motivats a la pista, que són voluntàriament retirats pel seu guia quan veuen que el gos no es troba cómode a la pista, gossos que són eufòricament premiats pels seus amos quan acaben (havent-ho fet bé o malament), .... No obstant, encara queden aquelles persones que tracten els seus gossos com a eines de treball, que els exigeixen el màxim rendiment i millors resultats sense tenir en compte l'estat de l'animal, que els criden, que els empenyen o els condueixen amb collars d'ofeg o de càstig.

Una pràctica, sortosament poc generalitzada, que es dóna també en alguns guies "exigents" és mantenir aïllat el seu gos i no deixar-lo sortir del transportí només que per entrenar i fer les seves necessitats. I diuen que així aconsegueixen un gos 100% atent i altament rendible a pista (grrrrrrrr!!!). La mestressa no entenia com aquests gossos podien mostrar tant de "vincle" amb el seu amo, estant tractats com estàven i portant la vida que portàven. I vet ací que, navegant-navegant, ha trobat un article interessant que dóna una resposta prou coherent: aquests gossos desenvolupen una mena de Síndrome d'Estocolm vers el seu amo.

Aïllar un animal social com un gos és la forma més ràpida de crear-li neurosis i conductes anormals. I això és fàcil mitjançant l'aïllament social i mantinguent-lo en un ambient sensorial estèril. L'amo tem que el seu gos prefereixi la companyia d'altres gossos o persones abans que ell i el què fa és procurar que el seu gos no interactuï (ni positiva ni negativament) amb cap altra ésser. Evidentment, si l'amo és el que el proveeix de menjar, joc, diversió, .... aconseguirà la màxima atenció del seu gos en ell. Però no pas perquè hagi establert un vincle sinó perquè ha desproveït el seu gos de les seves actituds canines, per acabar convertir-lo en un esclau, en un robot que no coneix altra cosa que les instruccions del seu amo.

Es dóna una comunicació 100% efectiva entre gos i amo, però una comunicació que només va en una direcció, la de l'amo vers el gos, i sempre en forma d'ordres o instruccions. Patètic!!!

I tan maco que és adonar-te que el teu gos no és que no vol obeïr-te en un moment donat, sinó que t'està intentant dir alguna cosa: que no es troba a gust en aquell ambient, que et veu nerviós i no li interesses, que hi ha una gosseta guapíssima en zel a prop, .... hi ha tantes coses que pot dir-te un gos si li cedeixes la paraula ....