divendres, 31 d’agost de 2007

Operacions d'estètica canina

L'altra dia vam anar amb la mestressa i els nens a un concurs de pastor de brie, que es celebrava a la pineda de Sant Gregori. De seguida vam notar una cosa curiosa: tots els gossos eren de la mateixa raça, però n'hi havia alguns amb les orelles arremengades i altres amb les orelles caigudes. I perquè? es preguntava la mestressa. En Quim, que també va anar a l'exposició i se'n va assabentar, ens ho va aclarir en el blog d'en Pirata. Resulta que els gossos que tenen les orelles arremengades és perquè han passat pel quiròfan (operació d'estètica, per entendre'ns). Postejant amb en Quim li comento que està prohibit aquest tipus d'intervenció en gossos per motius estètics i em respon que d'acord amb l'estándard de la raça, en un concurs de bellesa, davant igualtat de condicions, es dóna preferència al gos que ha estat operat (o extirpat, segons t'ho miris). Quin disbarat! És com si en aquests patètics concursos de misses, premiéssin a la que tingués els pits més ben operats.

I a mi tot això em fa molta ràbia per una raó ben simple. Jo també tinc una orella retallada. Sí, sí, el pèl m'ho dissimula bé, però una de les meves orelles té la meitat d'amplada que l'altra. La mestressa sempre ha tingut la curiositat de saber què carai va passar-me en aquesta orella. Però tant li fa, sóc ben eixerit i per sort, no sóc de pura raça i no he d'ésser jutjat per les meves mides, colors o posició. Sóc com sóc i m'hi trobo molt bé en el meu cos rodanxó.

Aquests dies he passat pel Club d'Agility i allí he conegut l'Ausa, una gossa boxer, raça de gossos que fins fa poc s'operaven d'orelles i cua per tenir una imatge més esbelta. Doncs l'Ausa, que no ha estat operada, té una bellesa natural que em desborda. Jutjeu vosaltres mateixos. Visca la bellesa natural!!

dimarts, 28 d’agost de 2007

Quina soneta!

Ja se sap, una de les coses que més ens agrada als gossos és DORMIR!!. Quan vaig arribar a casa la família se'n reia de mi perquè dormia al sofà en la postura que ells han batejat com “patas-arriba”. Recolzant totalment l'esquena sobre el sofà, dormo mirant el sostre, i amb les potes estirades. Deien que semblava extrany que, vinguent d'una protectora, on els sofàs precisament destaquen per la seva absència, m'hagués acostumat des del primer dia a dormir al sofà de casa. I més en aquesta postura tan original.
Doncs bé, no sé si és cosa del sofà que ens provoca aquesta postura, o bé que altres gossos també l'adopten, però en Negrito (que prové d'un lloc on tampoc hi havia sofàs) també dorm de la mateixa manera. Potser s'encomana.
Però, apart d'aquesta postura, en tenim moltes altres. I és que ens agrada molt dormir! Sobretot al sofà i a sobre algún llit si la mestressa i l'amo no ens veuen o fan els ulls grossos – que de vegades sé que ho fan-.
Així que, ja ho sabeu, si sou amos de gossos o en voleu tenir algún, voleu que dormim feliços i conservar el sofà en condicions, haureu de fer guardiola per una funda.

dimecres, 22 d’agost de 2007

Qui fa més nosa, el tauró als banyistes o els banyistes al tauró?


"Per sort", el tauró no ha mort a causa de la seva captura i trasllat. La necropsia ha determinat que un enorme ham a l'esòfag hagués acabat, inevitablement, amb la seva vida.
I ara què? Aprofitem i fem una sopeta d'aleta?

diumenge, 19 d’agost de 2007

Sessió de perruqueria


Aquestes vacances ha tocat perruqueria. La mestressa ha aprofitat per a deixar-nos a tots ben nets i pentinats.
A començaments d'estiu ja m'havien pelat, però .... pelat, pelat, eh! Com que no em deixo tocar les cames i mossego si algú ho fa, la mestressa no vol dur-me a una perruqueria canina, per no fer-m'ho passar malament. Ella quan era joveneta havia fet de perruquera canina (i d'ajudant veterinària, recollidora de gossos, cuidadora a la protectora, ... qualsevol cosa que li permetés estar prop d'un ca). Doncs bé, evocant els seus vells temps i sense les eines adequades, cada any em fa una repassada amb les tisores. Aquest any s'hi ha ben entretingut amb les meves cames, que eren plenes d'aquelles llavors empipadores que se m'enganxen quan sortim a passeig. Em vaig fer un bon fart de rondinar, però al final no en va quedar ni una.
Després de la pelada, raspallada diaria, fins aconseguir el meu actual look: ja m'ha crescut el pèl i el tinc sedós i brillant. Ara només toca retallar-me el serrell de tant en tant per no perdre el món de vista.
En Negrito porta un pentinat molt més senzill. Pèl curt i sense clenxa. No és gens complicat. A ell només li ha fet falta un bon bany, una pipeta i .... llestos!
Ah! d'en Cookie se n'ha encarregat en Negrito. Del petinat que li ha fet ja us en parlaré una altra estona. És digne de veure!

dissabte, 18 d’agost de 2007

Per la Carlita, el primer amor d'en Negrito.



"Hay un puente que queda entre el Paraíso y la Tierra, y se llama Puente del Arco Iris.

Cuando un animal que ha sido especialmente amado por alguien aquí en la Tierra muere, entonces va al Puente del Arco Iris.

Allí hay valles y colinas para todos nuestros amigos especiales, para que ellos puedan correr y jugar juntos.

Hay mucha comida, agua y sol, y nuestros amigos se encuentran cómodos y al abrigo.

Todos los animales que han estado enfermos o que eran ancianos, recuperan su salud y vigor; aquellos que fueron heridos o mutilados recuperan lo perdido y son fuertes nuevamente, tal como los recordamos en nuestros sueños de días y tiempos pasados.

Los animales están felices y contentos, excepto por una pequeña cosa: cada uno de ellos extraña a alguien muy especial, alguien a quien tuvo que dejar atrás.

Todos corren y juegan juntos, pero llega un día en que uno de ellos se detiene de repente y mira a la lejanía. Sus brillantes ojos se ponen atentos; su impaciente cuerpo se estremece y vibra. De repente se aleja corriendo del grupo, volando sobre la verde hierba, moviendo sus patas cada vez más y más rápido.

Tú has sido avistado, y cuando tú y tu amigo especial finalmente se encuentran, los dos se abrazan en un maravilloso reencuentro, para nunca separarse de nuevo. Una lluvia de besos cae sobre tu rostro; tus manos acarician nuevamente la cabeza amada, y puedes mirar nuevamente a los confiados ojos de tu mascota, tanto tiempo apartada de tu vida, pero nunca ausente de tu corazón.

Entonces los dos cruzan el Puente del Arco Iris juntos..."


Ha mort la Carlita, el primer amor d'en Negrito, la mare dels seus primers fillets, gosseta fidel i carinyosa, estimada i apreciada per la seva família humana.

Un fort petó per la Natalie i els seus fills, que viuen moments tan tristos.

La veritable raó per la qual els gossos de Pavlov saliven. Ensinistrament amb Clicker (II)


Ivan Pavlov va ésser l'introductor del concepte de reforç condicionat en el que es basa l'ensinistrament amb clicker. Durant els seus experiments, en els quals estava estudiant processos digestius, va observar la salivació dels animals just abans de menjar, i va determinar que aquesta era deguda a una activitat psíquica i no pas fisiològica. Va introduïr un senyal, consistent en el so d'una campana, cada vegada que volia donar-los menjar. Després de vàries repeticions el simple so de la campana, sense necessitat de visualitzar el menjar, provocava la salivació en els gossos. Els gossos relacionaven el so de la campana amb l'àpat que venia a continuació i, per tant, el seu sistema digestiu es posava en marxa i provocava la salivació dels animals.

El so de la campana, en aquest cas, és l'equivalent del clicker en aquest sistema d'ensinistrament. Després del so del clicker SEMPRE hi ha d'haver una recompensa (en forma de menjar, carícia, joc, joguina, etc.)

El primer que cal fer per a utilitzar aquest sistema d'ensinistrament, doncs, és el que s'anomena CARREGAR EL GOS. Consisteix en que el gos associï el so del clicker amb la recompensa i el més fàcil és començar amb trossets de deliciós menjar. Per a carregar el gos, i sempre en sessions curtes, anirem fent clic i donant un trosset de menjar tot seguit. Farem vàries sessions diàries de curta durada. A mida que anem “carregant el gos” podrem observar que el gos espera el premi després de sentir el clicker. Al final, si posem el clicker en una ma i el menjar en l'altre, comprovarem que el gos es troba més pendent de la mà del clicker (que és la primera que ha de donar el senyal) que la del menjar (que no es mourà fins que el clicker soni).

Quan el gos es troba degudament carregat, és a dir, associa clicker-recompensa, podrem començar a utilitzar el clicker com a ensinistrador, o el que és el mateix, li ensenyarem com pot provocar amb la seva conducta que el clicker soni.

Però això serà en el proper capítol .... CONTINUARÀ.

dimecres, 15 d’agost de 2007

La fama em defuig

Prou que intento fer mèrits per ser famós, però no hi ha manera. El meu règim, per ara, no resulta. Ahir va tornar a passar! L'amo em portava a passejar i hi havia dues senyores sentades en un banc. Tot acaronant-me, una li diu a l'altre: Mira que bonica. Oh, però si està prenyada!. Em van dir Gossa prenyada!. L'amo va defensar-me davant les “senyores” dient que era tot un mascle ben alimentat, però quan va tornar a casa va explicar-ho a la resta de familia i van fer-se un bon fart de riure.

Avui, per acabar-ho d'adobar, la mestressa llegeix el Diari de Girona per Internet i al suplement “La Mascota” hi surt una foto d'en Cookie, amb un text MEU del blog. O sigui, que jo vinga a escriure i a explicar coses i el que surt al diari és en Cookie, i ni tan sols em citen com a autor. Sóc un incomprés. La fama no està feta per mi!

diumenge, 12 d’agost de 2007

En Cookie i el seu piset


Després de la reflexió anterior que m'ha deixat de molt mala baba, aniré a coses més agradables.

Us he posat una foto d'en Cookie del seu costat més afavoridor (el de l'ull blau, que l'altre costat té l'ull marró).

El punyetero està content perquè acaba d'estrenar pis (i sense signar cap hipoteca). Aquest sí que viu bé!! I a més, en Marc li prepara unes amanides que fins i tot jo me les menjaria (jo sóc més sibarita, però en Negrito, que és més salvatge, ja l'he vist menjant carbassó cru ....serà bèstia!)


Coses de bèsties.










Aquest són alguns dels conillets que han estat rescatats d'un solar que s'anava per edificar a Barcelona. Era un centre d'abandonament, es veu. Els conillets hi havien procreat i ara n'hi havia 28. Tots són conills nans, és a dir, provenen de cases particulars on els tenien com a mascota. Han estat rescatats per ANAC (la protectora de conills on vam recollir en Cookie) i tots estan vivint a casa d'una voluntaria, esperant algú que vulgui adoptar-los. S'han hagut de desparasitar, perquè anàven plens de puces i dos han mort (un d'ells era una conilleta prenyada que ha tingut un part prematur). Però en general, gràcies a les cures de la voluntaria d'ANAC, s'estan recuperant i tots estan molt bé.

I aquest només és un exemple. Les protectores estan saturades de gossos i gats que després d'haver fet gràcia, o de ser d'una raça de moda, o que fa il.lusió a un nen que no se'n pot fer responsable..... ACABEN FENT NOSA!

És que no s'aturarà mai tot això? Perquè deixeu els vostres animals abandonats quan ells depenen de vosaltres? Si heu triat tenir un animal no us en podeu desprendre amb tanta facilitat (o potser hauria de dir No Us n'hauríeu de poder desprendre). Però ben mirat, si feu el mateix entre vosaltres, què podem esperar els animals que feu amb nosaltres?


dimarts, 7 d’agost de 2007

La veritable fidelitat


La Gemma i en Rafa han perdut la seva Princi fa molt poc i no poden pensar en altra cosa, tot i que tenen dos gossos més. Si entres al seu blog (enllaç “Amics garrotxins”) és clar que últimament el centre dels seus pensament és la Princi i la seva lamentable pèrdua. I els entenc bé.

I és que qualsevol humà no coneix la veritable dimensió de la fidelitat fins que té un gos. Tant és si arriba a casa content, enfadat o trist, que les coses li vagin bé o malament, que tingui un adossat o un piset de trenta metres, que les factures a final de mes no el deixin dormir o que vagi sobradíssim, que et passegi amb un 4x4 d'aquells que porten ara els nou-rics o una tartana destartalada, que passis unes vacances de motxilla o et muntin un viatge o una estada a la platja amb tots els luxes .... Si canvies el teu status social i ets humà segur que et canvien els amics humans. Ara bé, si tens un gos al teu costat, segur que ell no se'n mourà ni canviarà el seu tracte. Els gossos no canviem d'amics de la mateixa manera que els humans. Si tens un amic caní, el tindràs per sempre.

Els gossos som així!! Ens agrada passejar amb els humans, jugar-hi, que ens acaronin, que ens protegeixin i ens cuidin. A la Princi no li va faltar res d'això durant el temps que va estar amb la Gemma i en Rafa i poden estar-ne ben satisfets. Ells donen i reben dels seus gossos quelcom que moltes vegades els humans no són capaços de donar-se entre ells, i en bona part és gràcies a que els cànids domèstics som agraïts i desinteressadament fidels.

A veure si n'apreneu sapiantíssims humans!!

dissabte, 4 d’agost de 2007

Operació biquini.


La mestressa ha començat vacances i això significa que intentarà dur a terme tots els plans que ha fet. Els humans ja ho tenen aquestes coses. Treballen tot l'any i tot allò que no poden fer per culpa de la feina intenten fer-ho quan tenen vacances. Però no són per descansar les vacances? Doncs no entenc perquè ells mateixos s'imposen obligacions per aquests dies.

Però bé, anem al pla que m'afecta a mi. La mestressa vol fer-me fer règim!! És que em veieu gras vosaltres? ... Bé, ho he de reconèixer: sí, sóc gras i panxut, però a mi tant em fa, que les gossetes em miren igualment. Però la mestressa s'ha posat al cap que això pot dur-me problemes, que no és bo per les meves cames, ni per la meva salut (que ja tinc uns anyets i he de començar-me a cuidar). I ha decidit fer-ho ara, perquè ella estarà tot el dia a casa i podrà controlar-me a mi i a la resta d'individus de casa (que em donen menjar indiscriminadament), i en Negrito, que continua amb la seva mania d'amagar menjar (l'altra dia va deixar un pilonet d'espaguetis darrera la porta de l'habitació dels pares).

S'ha acabat la Galeta Maria quan torni de passeig, escurar el plat dels amos quan acaben de dinar i els gelats d'orxata (quin horror!!!). Ara sobreviuré menjant un pinso light i em controlaran horaris i racions. Em queda l'esperança d'atipar-me de formigues quan surti a passeig. Sí, sí, m'encanta menjar formigues, i a en Negrito també. Quan trobem un formiguer el rellepem fins que no en queda ni una.

Que dur és mantenir-se guapo! Si ho aconsegueixo, ja us posaré una foto d'aquelles de clínica d'estètica amb “abans i després”.