dimarts, 16 d’octubre del 2007

Intentant prendre posicions.

Ahir en Negrito es va passar en la seva gosadia. Ja fa temps, pobret, que intenta fer-se un lloc a l'escalafó de la família, però no hi ha maneres. Primer, ho va provar amb mi, i jo no vaig deixar-me pujar a sobre (jo trio on dormo, quan menjo, i no em deixo manar per un orellut).

Però, ahir, ui el què va fer ahir!

Fa uns dies va descobrir la comoditat del matalàs dels amos i que si era cautelós podia estar-se estirat sobre el llit, al costat de la mestressa, fins que venia l'amo. Quan ell venia, l'agafava en braços i l'apartava per poder-se posar al llit.

Però, ai ahir! Quan l'amo va voler anar a dormir, en Negrito va negar-se a baixar del llit, rondinant primer, roncant després i finalment ..... va voler mossegar l'amo!! Bé, més que una mossegada va ser una marcada, que si hagués volgut clavar les dents ho hagués pogut fer perfectament. Us imagineu la que es va liar?

L'amo, tot tranquil, però molt sever, va anar a buscar la corretja de llaç, molt seriós, molt i molt seriós, .... no l'havia vist mai tan seriós. Va agafar en Negrito, i amb una breu però contundent esbroncada va deixar-lo a la terrassa. I jo, burro de mi, que vaig seguir-lo i també m'hi vaig quedar tancat i he passat la nit a la terrassa (no es pot ser solidari).

Ara la cosa ja està més tranquil.la, però aquest migdia a l'amo encara li durava la rabieta. A sobre, quan la mestressa ha arribat de treballar, enlloc de dirigir-nos la primera salutació a nosaltres, que l'esperem a peu de porta, ha passat olímpicament de nosaltres i ha anat primer a petonejar l'amo. Avui tot ha estat molt tens i la cua d'en Negrito no ha passat de mitja alçada, però em sembla que tot plegat ha servit per definir definitivament les posicions a casa. Perquè, si és veritat tota aquesta teoria de l'individu Alfa de la manada, a casa ja tenim tots clar qui és el més fort, el més poderós, el què ens protegeix i ens dóna menjar.

Com que sé que l'amo llegeix aquest blog, aprofito per demanar-li perdó, per dir-li que l'estimem molt, que ens agrada molt fer-li companyia, sortir a passejar amb ell i que ens doni (d'amagat de la mestressa) les sobres d'aquests suculents plats que prepara. És un sol!

2 comentaris:

laura "la mama de la vivi" ha dit...

ohhhh ¡¡¡ si que n'ets de solidari, mira que dormir al ràs, quan el teu company ha fet una malifeta...

dons nosaltres portem 3 dies dormint tots 3 damunt del llit (cada cop que hi han trons), la Vivi que no es que diguem que sigui molt valentota pels sorolls, puja al llit buscan solidaritat humana i com sempre estem mig adormits, no tenim ni esma de fer-la baixar, i ja ens veieu a 2 humans arreconats, i al mig un gossàs pelut.
Perque despres parlin de "vida de perros", alguns si que viuen bé. Renoi ¡¡¡

Anònim ha dit...

Això de ser sever però serè, és difícil, moooolt difícil quan t'en fan una de grossa. El ser ferm sense arribar a la violència és un exercici de disciplina, però dona més bons resultats que arribar a la histèria.

Trobo que va ser una molt bona solució, tant el fet de deixar-lo a la terrassa com el reafermar la posició del mascle alfa amb el reconeixement de la femella alfa (ja m'enteneu), és com haver-li parlat a en Negritu amb el seu propi idioma. Felicitats!