dimecres, 30 de juliol de 2008

Garantia de qualitat

La mestressa em llegeix un article del suplement “La Mascota” del Diari de Girona, on titula textualment “Si optem per l’adopció d’animals que han estat abandonats o lliurats en comptes de comprar-ne un haurem de ser prudents i exigir allà on anem que l’animal estigui en bones condicions físiques i identificat ”.

Puntualitzo: Aquestes exigències haurien de tenir-les els futurs propietaris que opten per comprar la seva mascota en una botiga, on moltes vegades no es donen les garanties sanitàries suficients i on molts gossos provenen d'explotacions de països de l'est.

Si algú és capaç d'admetre un gos a casa sabent-lo malalt és precisament un adoptant, no un comprador. El comprador exigeix qualitat i garanties. L'adoptant, moltes vegades el què vol és donar millor vida a un animal que ja sap que no es troba en bones condicions físiques o de salut.

Mireu-me a mi: Jo no tenia pèl, estava molt prim i malalt. Creieu que algú m'hagués comprat en aquestes condicions en una botiga? Perquè creieu que van treure'm a mi d'allí? Jo no reunia les condicions mínimes de qualitat. Qualitat és el què he guanyat ara (i molt de pèl, i molts quilos!!)

diumenge, 27 de juliol de 2008

Un enorme buid ...


Un enorme buid és el que ha deixat la nostra amiga Fiona en el cor de la Cris i en Carles. Tan sols feia un any que disfrutava de la vida. N'havia passat set lligada a una cadena.
L'amiga Fiona s'ha adormit aquesta nit, el seu cor ha deixat de bategar discretament, sense avisar.
La Cris i en Carles van donar-li a la Fiona l'oportunitat de saber que l'ésser humà pot estimar, pot cuidar-te, pot amanyagar-te, pot obrir-te les portes de casa seva per acollir-te a la seva familia.
La Fiona, n'estic segur, ha marxat feliç. Discretament, per no veure el patiment en els ulls del seus amos. No ha vist les seves llàgrimes, no ha sentit els seus plors. Tot el què s'ha endut d'ells són rialles, paraules amables, moixaines i molt d'amor.
"Petita Fiona" no els oblidis, ni oblidis mai el què ells van ensenyar-te: hi ha molts humans, moltíssims, que deixen empremta. Però no pas l'emprempta d'una cadena lligada al coll sinó d'un espai al cor que cap altra ésser pot omplir, perquè és teu, de ningú i per ningú més.
A reveure estimadíssima Fiona! Gràcies Cris i Carles pel vostre cor!

Tots a taula!!

Posar a menjar junts tres mascles competitius era per la mestressa una fita important. I ja fa temps que ho ha aconseguit. Mengem tots tres alhora, amb els plats separats mig pam. Fins i tot, en Negrito, que era el més sumís i que sempre esperava que jo li donés l'ordre per començar a menjar, ara ha canviat completament la seva actitud. En Negrito menja estirat, clar indici de que no se sent gens amenaçat, perquè aquesta és una postura gens còmode per a defensar el teu menjar si ets sents amenaçatFins i tot l'amo ens ha ensenyat a menjar a l'ordre. Quan tornem de passeig amb ell sempre ens dóna alguna xuxe i ens assentem tots tres davant d'ell ordenament i esperem que digui el nostre nom per a rebre el menjar. Quan l'hem agafat tornem a seure i tornem a espera que soni el nostre nom. És divertit!

Aquest ordre no és fàcil d'aconseguir (de fet a casa hem hagut de viure alguna batussa i moltes rondinades). Però és maco seure's tots junts a taula, com fam els amos.

Emma Parsons, en el seu seminari “Click to Calm” va dir que no és bo crear competitivitat pel menjar entre gossos que conviuen, i que per això ella sempre havia procurat que els seus gossos estiguéssin separats a l'hora de menjar, perquè així podien disfrutar-ne i no havien de preocupar-se de la competència. A mi m'agrada més el què han fet a casa. Ens han ensenyat a respectar el plat i el torn de l'altre. Encara que, alguna vegada, el primer que acaba ronda els altres per veure si els cau alguna “croqueta de pinso

I què voleu que us digui, la meva panxona ja ho evidencïa: m'agrada menjar, és la millor hora del dia!

dijous, 24 de juliol de 2008

En pau descansi, pobret.

Jajajajajajajaja!!
Jajajajajajajajajajaja!!!
El mort és aquell maleït tamagochi que els nens van guanyar a la caseta del tir de les festes de Sant Gregori. Però no el ploreu, crec que no ha patit, i el poc temps que ha estat amb nosaltres ha estat feliç.Ni un dia ha durat el bitxo. La mestressa encara no ha arribat a saber com funcionava que aquest matí ja l'ha trobat a la tomba. No sabem si ha estat l'efecte del terratrèmol del vespre passat o ha mort d'un mal de panxa (ahir es va fer un fart de cagar el molt marranot). El problema és que ara ni el sap fer ressucitar ni el pot apagar, i de tant en tant encara emet aquell sorollet queixica: Tirorirorí, tirorirorí!!
Perdoneu la broma. Potser el títol del post no té gràcia, però la tomba del Tamagochi us juro que fa molt de riure.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Guarir amb carícies

Hi ha a Mèxic un santuari molt especial per a gossos en situació extrema. Són gossos amb ferides físiques i psíquiques enormes (cecs, sords, vells, coixos, maltractats, malferits, malalts, ...) A “Milagros Caninos” homes i gossos intercanvien carícies i amor, s'ajuden a superar les seves pors, les seves limitacions i se senten estimats.

A “Milagros Caninos” els terapeutes són malalts mentals, amb síndrome de down o paràlisi cerebral, gent despreuada, nens del carrer, gent de la tercera edat, persones inadaptades a la societat o per les quals la societat no ha adaptat un lloc.

Aquesta gent, que fora el recinte no troba l'oportunitat de sentir-se útil, allí dins dóna tot el què té a aquells gossos tan necessitats: amor; amor i carícies.

Donant amor també se senten estimats, perquè reben a canvi aquells gestos simples i clars, gens hipòcrites, que fan els nostres gossos quan ens declaren els seus sentiments.

Una fantàstica simbiosi!

Si voleu conèixer el projecte i la història dels seus gossos, entreu al seu web. Us posarà els pèls de punta!!

divendres, 18 de juliol de 2008

Pobres ocellets!!

Ja us havia explicat que teniem un niu d'orenetes a casa, i ens agrada molt veure com cada any és ocupat i hi neixen pollets. Aquest any, però, ha passat una desgràcia al niu. Hi han vingut les orenetes, han post ous i hi han nascut quatre pollets, però .... aquesta setmana hem trobat els quatre pollets morts, pobrets. Els pares han desparegut i el niu ha quedat buid.
En Pau va trobar els pollets, i per treure dramatisme a la situació, els ha dedicat una cançó, que diu així:

"Ocellets, ocellots
quina pena, quina pena,
ocellets, ocellots,
quina pena que feu tots"

Una altra cosa: el niu de fusta que els nens van construïr en el taller dels Naturalistes de la Garrotxa, no ha agradat a cap parelleta, i està buid. Amb lo maco que els va quedar (però no deu estar ben col.locat o mal orientat, haurem de consultar-ho!)

(*) La imatge està extreta del web del Projecte Orenetes

dijous, 10 de juliol de 2008

Desenterrant un tresor

Ahir va aparèixer un os a casa, un enorme os brut de terra. D'on va sortir aquest tresor? Les pistes eren més que evidents: una de les jardineres de la terrassa era mig buida, la seva vora plena de terra i les plantes inexistents. Ja us ho podeu imaginar!

Qui va enterrar aquest os és quasi evident per a tots: en Negrito, l'especialista en amagar coses. Ja ens ho va demostrar al poc temps d'arribar a casa.

El cas és que hem compartit aquest tresor entre tots tres. Ara el llepo jo un estona, després se l'emporta en Donald, el recull en Negrito i se'n va cap a la terrassa, .... i així anem fent.

Els amos ja comencen a estar farts d'ensopegar amb l'os, però també estan molt encuriosits pel nostre comportament, pel nostre companyerisme, i intrigats per saber quin serà el final d'aquest tresor.

La veritat és que no és gens gustós, ni alimentós. Però si els altres el van llepant jo no puc ser menys, no? Ui, em sembla que això és el que us passa de vegades als humans, no? Us trobeu fent coses perquè les fan els altres però no sabeu ben bé perquè carai ho esteu fent. Quin embolic!!

dimecres, 9 de juliol de 2008

Un cas molt urgent!!!

Hem rebut un mail molt trist, i voldria demanar-vos a tots els que em llegiu que m’ajudeu. Hi ha una noia a Girona que pateix un cáncer terminal. Un dels seus últims desitjos és trobar una bona familia que aculli el seu canitx de vuit anys, i li doni una bona vida. Actualment ja no se’n pot fer càrrec, perquè està rebent tractament de quimioteràpia.
És un acte de gran valentia i una enorme demostració d’amor pensar en el futur del teu gos quan la vida se t’apaga i crec que es mereix marxar tranquila i poder despedir-se del seu gos sabent que estarà bé.Per això us demano que si vosaltres mateixos o sabeu algú que pugui adoptar aquest gos, us poseu en contacte amb la mestressa, Gràcies a tots!

dimarts, 8 de juliol de 2008

Bici-perring

És el nou esport que practica la mestressa. Es tracta de fer uns quants quilòmetres amb bicicleta, amb un gos lligat al costat. Per sort, la mestressa va escollir en Negrito per a practicar-lo. Pero, ai!, avui m'ha passat una desgràcia.

Mentre eren fora, l'amo ens ha tret a passeig a en Donald i a mi, i ha fet la volta pel riu (sí, sí, la llarga que em cansa tant). Quan hem arribat a la pineda, hem fet el de sempre: l'amo i jo ens hem assegut en un banc mentre en Donald corria i saltava entre els pins. De cop en Donald ha desparegut, i és que hem coincidit a la pineda amb els nens, la mestressa i en Negrito, que feien parada després del seu recorregut ciclista. Ens hi hem estat una estona tots plegats, i els nens volien quedar-s'hi més. Com que tenia feina a casa, la mestressa ha proposat d'anar marxant i que els nens i l'amo es quedéssin a la pineda una estona (on, cal dir-ho, s'hi estava molt i molt bé).

I a mi no se m'ha ocorregut res més que seguir la mestressa i en Negrito que marxaven en bicicleta. Però ai!! La mestressa en veure'm m'ha lligat a l'altra costat de la bici i, apa, trotant cap a casa.

Estic rebentat, esgotat, afogat, abatut, exhaust, desfet, esllomat, rendit, .... !! No tinc més paraules, però encara ho estic més i més ... Fa mitja hora que he arribat i encara esbufego. Jo no puc aguantar aquest ritme. Entre la panxona que em pesa i la mandra que tinc!! El pitjor de tot: que la mestressa s'està repensant això de fer-me fer més exercici. No, si us plau!!

diumenge, 6 de juliol de 2008

Dificultats d'ensinistrament

A la mestressa quan era joveneta i muntava a cavall van dir-li que l'ensinistrament es sostè sobre una bona tècnica i metodologia, però que també fa falta una gran part de sensibilitat per part de l'ensinistrador.
Amb sensibilitat hom pot avançar-se als aconteixements i modificar-los abans que pasin o quan tot just comencen a produïrse. Així no cal utilitzar la força física necessària quan un cavall ja va desbocat o descontrolat. Amb la nostra sensibilitat també podem detectar l'estat de l'animal i decidir si cal aturar l'ensinistrament per acabar-lo de forma positiva. No es pot treballar mai amb un animal cansat o estressat.
La tècnica pot llegir-se, aprendre's en cursets o copiar-la d'altres, però la sensibilitat prové de dins d'un mateix, i cal saber treure-la, mesurar-la i dosificar-la.
Hi ha animals, a més, que per les seves circumstàncies, necessiten un ensinistrador doblement sensible i atent i una metodologia de treball personalitzada. Aquest és el cas de la Hanna, una bòxer blanca, de 10 mesos d'edat, ensinistrada per en Rafa. La Hanna es mostra atenta a en Rafa i executa a la perfecció els moviments que se li demanen. En Rafa no és un ensinistrador professional, només és una persona que davant la notícia de que la seva gossa era completament sorda s'ha esforçat per trobar la manera de comunicar-se amb ella. I ho fan molt bé!! Utilitzen un sistema de comunicació totalment gestual i s'entenen a la perfecció. La única dificultat que ha hagut de superar, i que la seva voluntat i la de la Hanna no resolien, era com cridar la gossa quan es trobava d'esquenes a ell. I això ho ha solucionat amb un collar de vibració i ha fet que la Hanna associés la vibració del seu collar amb un premi al costat d'en Rafa.
Així que, quan sento la mestressa o en Marc queixar-se per una mala execució d'en Negrito o en Donald, jo, que sempre m'ho miro de lluny, m'agradaria poder escridassar als humans per la mala comunicació que han tingut amb els seus gossos.

dijous, 3 de juliol de 2008

Sóc l'únic gos sencer

I és que avui en Negrito ha passat per quiròfan. Després de molts arguments i xerradetes, la mestressa ha aconseguit que l'amo consentís que castréssin en Negrito. Ai, pobre amo! Que potser es pensava que després li tocaria a ell?
La mestressa ha estat la última en “tocar-li els ous” a en Negrito, perquè ha ajudat al veterinari durant l'operació. Ha estat cosa ràpida i fàcil. Ara el pobre Negrito està patint els efectes de l'anestèsia, i jau en un matalàs que li ha preparat expressament l'amo per a l'ocasió.
Només esperem que demà ja estigui recuperadet i que ben aviat es notin els beneficis d'aquesta intervenció i li baixi la temperatura a aquest pobret, que les gossetes el tornàven boig i tenia un malviure.
I mentre li dicto a la mestressa aquestes linees, acaba d'aparèixer en Negrito fent tantines i s'ha assegut sobre els peus de la mestressa. I darrera d'ell, ja corre l'amo fent mudances amb el matalàs. I és que en aquesta casa, estem tan mimats!!