Ja ha acabat l’IMCA-PAWC d’aquest any a Girona i, apart de veure grans agilitistes i recorreguts, ha estat tota una lliçó d’empenta, de fer bé les coses, de companyerisme, d’esforç, de treball en equip, … tots aquells factors que propicien que les coses al final acabin sortint bé. L’Agility Club de Girona ha demostrat tenir un equip de gent disposada, treballadora, col.laboradora, amb ganes de superació i d’aconseguir resultats perfectes.
I apart dels organitzadors, tots els participants s’han encarregat de donar-nos a la pista aquesta lliçó contínuament.
El PAWC ens ha donat la possibilitat d’emocionar-nos veient gent amb greus discapacitats sortint amb ganes, il.lusionats, compenetrats amb uns gossos que esperen pacientment sobre la rampa que el seu amo arribi al seu costat per a continuar el recorregut i que, arribant al salt, el superen amb tota la seva empenta per a tornar a esperar les instruccions del seu amo que, lentament, s’acosta recolçant-se en unes crosses o damunt una cadira de rodes.
A l’IMCA ens ha impressionat veure grans equips, amb un munt de gent i gossos molt competitius, realitzant grans recorreguts, però també recolzant a aquells participants que havien vingut sols i que quan sortien a la pista rebien l’escalfor i suport de tot el pavelló.
I després de tot, es referma el nostre orgull de formar part d’un club com l’AGILITY CLUB DE GIRONA que, molt lluny de comptar amb recursos econòmics, té un grup de gent que substitueix els euros per esforç i aconsegueix, si cal, millors resultats. Això sí que és MÉS QUE UN CLUB!.
I apart dels organitzadors, tots els participants s’han encarregat de donar-nos a la pista aquesta lliçó contínuament.
El PAWC ens ha donat la possibilitat d’emocionar-nos veient gent amb greus discapacitats sortint amb ganes, il.lusionats, compenetrats amb uns gossos que esperen pacientment sobre la rampa que el seu amo arribi al seu costat per a continuar el recorregut i que, arribant al salt, el superen amb tota la seva empenta per a tornar a esperar les instruccions del seu amo que, lentament, s’acosta recolçant-se en unes crosses o damunt una cadira de rodes.
A l’IMCA ens ha impressionat veure grans equips, amb un munt de gent i gossos molt competitius, realitzant grans recorreguts, però també recolzant a aquells participants que havien vingut sols i que quan sortien a la pista rebien l’escalfor i suport de tot el pavelló.
I després de tot, es referma el nostre orgull de formar part d’un club com l’AGILITY CLUB DE GIRONA que, molt lluny de comptar amb recursos econòmics, té un grup de gent que substitueix els euros per esforç i aconsegueix, si cal, millors resultats. Això sí que és MÉS QUE UN CLUB!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada