diumenge, 29 de juliol de 2007

Ja el tenim aquí!


Dijous va arribar en Cookie a casa. És un conillet encantador! Des d'un principi no s'ha fet gens extrany, es deixa acaronar pels humans i menja de la seva ma. Tot i que a casa no són partidaris de tenir animals engabiats, en Cookie té una gàbia per ell.
Vam assabentar-nos que els conills poden estressar-se molt (ja ho veieu, els conills també pateixen malalties modernes!) i per evitar-li li han comprat una gàbia on ell es sent protegit. En Cookie entra i surt de la gàbia lliurement, i hi entra quan vol menjar, beure o fer-hi les seves necessitats. Sí, Sí!! En Cookie fa les seves necessitats a la seva gàbia i no ha deixat ni un conguito a fora.
En Negrito encara el persegueix arreu on va, fins i tot intenta entrar a la seva gàbia, però és que em sembla que el tontet d'en Negrito no s'ha adonat que en Cookie és un conill i se n'ha enamorat.
Aquest matí, quan la mestressa ha obert la gàbia per deixar lliure en Cookie, sabéu què és el primer que ha fet? Doncs s'ha acostat a en Negrito que, molt obedient, es mantenia quiet observant, i li ha acostat el nas al seu nas. Casualitat? No! Perquè se n'ha separat i al cap d'un moment hi ha tornat.
Serà que els conills fan els petons com els esquimals?

dissabte, 28 de juliol de 2007

On és el formatge de bola?

A en Negrito se li nota que ha viscut en llibertat, formant part d'un grup de gossos assalvatjats. I això es fa palès, sobretot, en conductes de supervivència i de reconeixement de jerarquia, sobretot a l'hora d'obtenir i disfrutar del menjar.

En Negrito és un lladregot. Quan pot, s'enfila a la taula i s'endu el què hi troba. Els amos han d'anar en compte de desparar la taula tan bon punt han acabat, perquè a la primera badada en Negrito ja l'ha netejat. Jo ja els aviso (fent lladrucs), però de vegades arriben tard. El pitjor de tot és que, d'aquest menjar obtingut il.legalment, en Negrito no en comparteix ni un mos.

Una altra cosa és quan ens posen la nostra ració de pinso als nostres plats. En Negrito, reconeixent-me la meva superioritat jeràrquica, espera pacientment que jo acabi de menjar (una mica de cada plat) i després acaba d'escurar el què jo hi he deixat. La mestressa però, sol estar a l'aguait, i si veu que no he estat gaire generós amb la ració que li deixo, li acaba d'omplir el plat.

El primer comportament que va fer en Negrito, en relació a l'obtenció de menjar, va deixar-nos a tots bocabadats (i planxats de tant riure). VA DESAPARÈIXER UN FORMATGE DE BOLA! On és? Qui se l'ha menjat? Nens, és que mai en teniu prou? ..... Nosaltres no hem sigut, no l'hem tocat!

L'endemà sortint de casa, en el test que tenim just a la porta del replà de l'escala, treia el cap un formatge de bola. En Negrito, fart de formatge, havia amagat el tros que li havia sobrat enterrat en el test i la terra escampada per tot el replà el delatava. Una escombrada i un bon fart de riure!

dissabte, 21 de juliol de 2007

El barrut d'en Negrito deixa penjada la Carlita



Aquestes dues preciositats són la Cuda i la Mina, filles d'en Negrito i la Carlita. Sí, són filles d'en Negrito. Aquest barrut, el molt desagraït, va deixar en estat a la Carlita, la gosseta de la Nathalie. La Nathalie és una noia de Sta. Cristina d'Aro, que va posar un anunci a Internet explicant el cas d'en Negrito, que es trobava abandonat al bosc de prop de casa seva i que ella l'havia acollit temporalment. No podia tenir més gossos i va en Negrito i deixa en estat la seva gosseta.
La Mina s'assembla a la seva mare (una gosseta creuada carlina) i serà de tamany petit, li agrada molt que li facin petonets i és molt carinyosa. La Cuda és igual que el seu pare, i li agrada molt saltar i còrrer i serà de tamany mitjà.
Si algú que em llegeix s'anima a adoptar-ne una, poseu-vos en contacte amb la mestressa, bé a través del seu mail (mar@zentinex.com) o dels comentaris d'aquest post.
I com sempre, sóc jo qui he de treure-li les castanyes del foc a en Negrito!

divendres, 20 de juliol de 2007

La família creix


Aquest conillet tan eixerit es diu “Cookie” i aviat conviurà amb nosaltres. Resulta que en Marc, el meu amo petit, volia un gos per fer agility, perquè ell no pot fer-ho amb en Negrito (ja que és la mestressa la que l'està ensinistrant i es veu que és millor que d'això se'n cuidi només una persona). Però com que és tossut com una mula, i on posa l'ull posa la banya, va veure al youtube uns conillets que féien agility i va demanar-ne un pel seu aniversari.
D'aquesta manera ell podria ensenyar-li trucs amb el clicker al seu conillet i fer-lo saltar i passar obstacles. Dit i fet! En Marc s'ha convertit en un “conill-maníac”: llegeix sobre conills, mira vídeos de conills, dibuixa conills, fa llistes sobre coses que necessita un conill, .... s'està convertint en un expert coniller. Amb aquest entusiasme qui li nega un conillet!
En “Cookie” també és un “ARREPLEGAT” com nosaltres. Sabeu que també existeixen protectores de conills? Doncs sí. El conill és un animal que també s'abandona molt (en proporció, potser encara més que els gossos). És un animal bufonet, que viu dins una gàbia, no se l'ha de treure a passeig, no fa sorolls ni molesta massa, ... Però al final cansa.
Doncs en “Cookie” prové d'una d'aquestes protectores. Però a casa ja li estem preparant un tancat gran a la terrassa perquè pugui gaudir de semi-llibertat, en Marc ja té el clicker preparat per passar moltes estones amb ell entrenant-lo i premiant-lo i volem ensenyar-lo a fer les caquetes i pipís en una safata (com la dels gats) per poder-lo deixar còrrer per casa amb tota la família.
Ah! Si voleu adoptar un conillet podeu posar-vos en contacte amb alguna d'aquestes webs de protectores: www.anacweb.com o www.protectoraconejos.com
Ja us explicaré com va la nostra convivència!

dimarts, 17 de juliol de 2007

Teixonet pastor?



Des que aquesta tarda m'he creuat amb ella, sóc la riota de la família. Vine Teixonet Pastor! Mira que maco el Teixonet Pastor! Li haurem de trobar una teixoneta!

Normalment quan passegem per Sant Gregori, la gent es fixa més en el Negrito que en mi. Al principi em molestaven els comentaris de gent coneguda que, veient en Negrito per primera vegada, deien: Ostres! Aquest sí que es xulo! Però fins avui, la meva alta autoestima, m'ha ajudat a no preocupar-me pels comentaris dels altres. Què passa? Per xulo, jo!

Però avui, una àvia s'ha creuat en el meu camí, s'ha aturat a mirar-me, ha mirat el meu amo, ha mirat els nens, s'ha dirigit al seu home i entusiasmada ha exclamat: Mira que maco! Un Teixonet Pastor!

És pel meu pèl, les cames curtes, el cos arrodonit ....? Mireu la foto del teixó i si hi trobeu alguna semblança amb mi feu-m'ho saber. Us ho agrairé.

dissabte, 14 de juliol de 2007

Un passeig pel bosc
















Aquest matí, com que apretava la calor, hem decidit fer el passeig pel bosc. Com que vivim en un poble privilegiat, molt a prop de la ciutat, però envoltat de boscos i llocs tranquils, hem sortit a disfrutar de l'ombra.
En Negrito s'hi troba com peix a l'aigua dins del bosc (perquè va viure-hi uns quants mesos abans de ser arreplegat). Es nota que hi està avessat a moure-s'hi. Jo, en canvi, m'hi perdo. Al final avui m'han hagut de portar amb la corretja perquè em perdia i havien d'aturar l'excursió a cada moment per rescatar-me. És que jo veig tots els arbres iguals, què voleu que us digui!
En canvi, en Negrito, amb el seu agut olfacte, s'orienta perfectament i corre entremig dels arbres sense preocupar-se de prendre's. Apareix i desapareix com per art de màgia. Sembla en Coperfield!

Els nens també disfruten molt al bosc. Hi fan cabanes i s'inventen mil aventures.
Hem tornat relaxadíssims a casa i hem fet una llarga migdiada!

L'ensinistrament amb clicker (I)


Mai hauria pensat que a la meva edat algú volgués ensinistrar-me. Quan vaig arribar a casa els meus amos ja en feien prou que em comportés a dins i fes les feines a fora. Però el descobriment del clicker m'ha canviat la vida.

Resulta que en el Club d'Agility on va en Negrito, ensinistren els gossos amb aquest aparell. No és res sofisticat, només una capseta de plàstic, amb una làmina metàl.lica que produeix un so quan es prem.

S'utilitza per a indicar a l'animal que s'està ensinistrant el moment exacte en què ha realitzat una conducta positiva per, inmediatament, donar-li un premi (quasi sempre en forma de menjar). Aquest mètode va ésser introduït pels ensinistradors de dofins que, degut a la impossibilitat de prendre contacte físic amb l'animal per a dirigir-lo i provocar algún comportament concret, féien un xiulet quan l'animal feia, per exemple, un salt a l'aire. El xiulet marca el moment exacte en què es produeix la conducta esperada. Inmediatament, se li procura un tros de menjar per a premiar-lo. Mica en mica, el dofí va assimilant que cada cop que fa aquest salt, se li dóna un premi. Quan l'animal ja ha associat la correlació entre comportament, so de clicker i premi ja se li pot començar a donar l'ordre per a què executi l'exercici quan li demanem. És genial, no? S'aprofita els moviments naturals de l'animal per, de mica en mica, conduïr-lo cap a la conducta que nosaltres li volem demanar en un moment determinat. No es castiga mai, perquè no es considera una conducta negativa que l'animal no realitzi l'exercici, sinó que només se'l premia quan el fa. D'aquesta manera, es pot ensinistrar qualsevol animal, fins i tot a mi! Ja us explicaré quines pallassades estic aprenent a fer i que bé m'ho passo!

dimecres, 11 de juliol de 2007

He tastat el gelat d'orxata. És boníssim!


En una de les seves compres compulsives al Mercadona, els nens van omplir el carro de capses de gelat, i entre elles, n'hi havia una de polos d'orxata. Normalment, els gelats s'hi estan pocs dies al congelador, però els polos d'orxata van començar a fer-hi vida, no hi havia qui se'ls mengés. És que ni els gossos els voldrien aquests gelats! - deia la mare, renyant als nens per comprar sense pensar què posaven al carro.

Fent lloc al congelador per a la propera compra, la mestressa va treure els gelats d'orxata per llençar-los. A veure si en Nervi el llepa? bromejava, mentre en desenvolicava un.

Llepar-lo?. Una o dues llepadetes li faig fer al gelat, just abans de començar a menjar-me'l a queixalades, no fos cas que algú me'l treiés abans de poder-lo acabar. És boníssim!!!!

La capsa de gelats d'orxata s'ha quedat al congelador. Ara, alguna tarda calorosa, la mestressa treu els gelats i en reparteix, i sempre n'hi ha un d'orxata per a mi. Ara bé, encara no sé com s'ho fan els humans per aguantar-lo amb aquell tros de pal!!

dilluns, 9 de juliol de 2007

Fent amics al Club d'Agility


En Negrito, la meva mestressa i els nens han fet molt bons amics al Club d'Agility, tant canins com humans. És un club fantàstic, ple de gent senzilla, simpàtica, i sobretot, molt amants dels gossos. La gent va a passar-s'ho bé compartint el seu temps lliure i de lleure amb el seu millor amic, el gos. Amos i gossos corren, s'esforcen, disfruten, es cansen, ... i ho fan junts!
Dimecres, divendres i dissabtes es troben plegats al Club d'Agility Girona, situat dins la Devesa de Girona, i comparteixen el seu temps. Els experts ensenyen, observen i donen consell, i els nous escolten admirats tot allò que els expliquen i intenten imitar els seus gestos a la pista per veure si aconsegueixen amb els seus gossos el que ells fan.
En Negrito també ha fet bons amics canins. A la foto està amb la Nana (la border, que aquí tenia tot just dos mesos i ja corria pel Club. Promet ser una gran campiona) i en Milú (el cocker), que com es pot comprovar a la foto era bon amic d'en Negrito, fins el dia que van tenir una disputa per un tros de menjar. Des d'aquell dia que en Milú no suporta en Negrito i el lladra i l'amenaça. Esperem que tot s'oblidi i aviat puguin tornar a ser tan bon amics com a la foto. Ara que està de moda que les parelles facin teràpies psicològiques per reconciliar-se, potser n'haurem de fer una amb aquest parell, a veure si ho arreglem.

Mireu que n'és de xulo!!!


Com que en Negrito és jove, actiu i necessita còrrer, la meva mestressa l'ha portat a fer agility. És un esport ideal per a practicar-lo totes aquelles persones amants dels gossos, perquè et permet fer esport disfrutant del teu animal, i mantenint-hi una relació molt especial i estreta.
Ja feia temps que la mestressa hi tenia l'ull ficat en aquest esport, però és clar, amb el meu tipus (panxut i camacurt) mai s'havia plantejar de practicar-lo amb mi. En Negrito compleix, a priori, les exigències per a fer agility (és jove, juganer i àgil). Ara bé, el seu caràcter independent ha estat un handicap dur de superar (i contra el que encara està lluitant la meva mestressa). Resulta que sí, que en Negrito és guapo, fort i atlètic, però ha de seguir les indicacions de la meva mestressa i això en Negrito no ho tenia massa clar al principi. Es va convertir en tot un expert de l'”agility-escaping”. Era entrar a la pista i de seguida buscar un forat de la tanca per a escapar-se. Ara sembla que comença a enterar-se que l'agility es practica dins la pista, on hi ha els obstacles, i mica en mica, ho va fent millor. A l'hora del passeig, però, encara practica l'escaping algun que altre cop.

En Negrito: la meva teràpia.


I sabeu perquè tinc un nou company a casa? Doncs resulta que ja sóc vellet (no sé exactament quant, i no és per coqueteria, sinó que no sabem quan vaig néixer). Ja feia un temps que no em movia massa àgilment. La meva edat i el poc moviment van fer que m'engreixés i cada cop caminés amb més dificultat.

La setmana santa passada vaig donar un bon ensurt als meus amos. Vaig llevar-me un matí que no podia ni moure'm. Duia la cua entre les cames i els meus amos havien de treure'm al carrer a coll. El veterinari va diagnosticar-me artrosis, degut a la meva avançada edat, i ja va augurar que això es repetiria sovint, i aniria en augment.
Els meus amos ja es temien lo pitjor, i van optar per recollir un altre gos jovenet, no fos cas que jo no durés gaire i els donés un bon disgust, sobretot als nens. I així va ser que van portar en Negrito a casa.
Doncs bé, des que en Negrito és a casa m'he espavilat un piló. M'ha estimulat i m'ha fet recuperar les ganes de jugar i de còrrer. Ara ja no m'amago sota el llit tement l'hora del passeig, sinó que m'espero impacient al costat de la porta quan s'acosta l'hora i, tot i que ja mai seré un gos ràpid i àgil, sí que faig uns bons passejos i intento seguir el ritme d'en Negrito i els meus amos.

L'arribada a casa i la nostra acollida


Aquí ens teniu, a la terrassa de casa, justament el dia que en Negrito va arribar. Jo sóc en Nervi, el més peludet i eixerit. El tricolor amb cara de pomes agres és en Negrito. En aquesta foto estava una mica tens perquè tot just acabava d'arribar a casa, provinent d'un grup de gossos abandonats que vivien en un bosc de Santa Cristina d'Aro. Era la primera vegada que portava collar, i que es trobava en un lloc semi-tancat.

Jo ja fa dos anys que visc amb la meva família. També sóc un arreplegat, com en Negrito. A mi van venir a buscar-me al refugi de la protectora el dia del sisè aniversari del meu amo petit, en Marc. Van deixar-lo triar el regal i va preferir un gos a una playstation! .... I el gos afortunat sóc jo!. De fet, anàven a buscar un altre gos al refugi. L'havíen vist a la web de la Protectora i es deia Nervi. Però com que quan van venir a buscar-lo en Nervi no va aparèixer, jo vaig suplantar-lo, vaig prendre-li el nom i vaig marxar cap a casa. La veritat és que no feia gaire bona fila: prim, pelat, brut i malalt. Ara sóc tot el contrari: gras (grassíssim, per ser més exactes), molt pelut, net i sa.

La meva mestressa, com que de joveneta s'havia dedicat a recollir gossos abandonats i donar-los en adopció, va decidir que aquesta podia ésser una bona experiència per als seus fills, i així ha estat. Em sembla que, tant en Pau com en Marc, i sobretot en Marc, han heredat de la seva mare l'amor i sensibilitat vers qualsevol cuca vivent.

En Negrito s'ha adaptat molt bé a la vida en família. Bé, jo li he hagut de donar alguns consells en forma de reny quan fa alguna malifeta (com robar el menjar de la cuina o malmetre ninos, joguines o sabates). Hem tingut alguna picabaralla per posar les coses al seu lloc, jo lluitant per mantenir els meus drets adquirits, i en Negrito per adquirir-ne de nous encara que hagués de trepitjar-me. Ens hem enganxat només un parell de vegades, però com que la mestressa no ha intervingut cap cop, i ni a mi ni en Negrito ens interessava dur les baralles més lluny, hem deixat de barallar-nos. Ara ho compartim quasi tot (menys el menjar, és clar!