La pau és possible

El primer problema que va aparèixer amb l’adopció d’en Cookie va ésser l’instint perseguidor d’en Negrito. Estava obsessionat amb el conill, i no el deixava viure. Algún cop que l’havia empaitat, l’acorralava i el pobre Cookie es posava molt nerviós. Fins i tot un dia va arribar a entretenir-se a arrancar-li pèl i va deixar-lo mig despullat.
L’amo va fer un tancat a la terrassa per en Cookie, perquè s’hi sentís protegit però tingués espai per còrrer i estirar les potes.
En Cookie, però, és un animal intrèpid i aventurer. Ha trobat la manera de sortir del seu tancat i a la nit, que és quan està més actiu, viu lliurement per la terrassa. Només entra al seu tancat per a menjar i fer els seus cagallons al seu water particular (és net el noi!)
Són escapades consentides pels amos, ja que el pobre animal no fa cap mal i s’ho passa pipa enfilant-se al safareig o amagant-se darrera el munt de trastos que els nens deixen a la terrassa.
Ara en Cookie ha aconseguit quelcom increïble: controlar en Negrito. Cada matí, quan la mestressa es lleva ens obre la porta de la terrassa i sortim esperitats. En Negrito busca com un boig en Cookie, que surt tranquil.lament del seu amagatall i s’acosta a en Negrito per donar-li el bon dia fregant-se els nassos. I tot això, lentament, amb calma, sense corredisses ni por, enmig de la terrassa, sense necessitar un lloc on protegir-se en cas de sentir-se amenaçat.
No sé quin llenguatge han fet servir per a entendre’s aquests dos, però el què és segur és que la pau és possible, essent d’espècies diferents, entre depredador i presa, amb llenguatges diferents, …. només cal posar-hi voluntat i ganes.