Comencem a fer balanç

Fa deu dies que en Donald és amb nosaltres, i ja podem començar a fer balanç de la nostra convivència i adaptació a la nova situació. Positiu, molt positiu!!!

El menjar: La situació més delicada (donar menjar a tres gossos alhora) està més que controlada. Ara ja no cal separar-nos en habitacions diferents per a donar-nos menjar. Menjem tots tres a la cuina, en diferents racons i diferents plats, però cadascú ja sap on ha de colocar-se quan la mestressa apareix amb el sac de pinso i els pots de menjar. No hi ha cap disputa, només una pressa excessiva en acabar primer per després anar a repassar els altres plats per si algú s'ha deixat alguna cosa. Evidentment, ningú ha deixat res al plat.

Els passejos: Al matí a mi no m'agrada massa sortir. Fa fred i hi ha humitat. Se'm mullen els peus i no ho suporto. Per tant, només d'aixecar-me demano per sortir a la terrassa, hi faig un pipí que la metressa frega seguidament i me'n vaig rondinant a sota el llit dels amos. Els dos “cabretes” (Negrito i Donald) surten a passejar amb la mestressa, i els encanta còrrer entre l'herba molla. Arriben amb les potes i les panxes ben molles! El passeig del vespre sí que el fem tots plegats. Normalment, si no anem a Agility, és l'amo el que ens treu, i ens fa fer una llarga caminada (Buff! quina mandra que fa de vegades!).

L'Agility: Justament ara que he deixat l'agility, perquè en Marc ho està fent amb en Donald, vaig quedar-me altra cop clavat de l'esquena. L'amo va adonar-se'n a la nit que caminava encongit i amb la cua entre cames. Però van donar-me un antiinflamatori de seguida i m'he recuperat ràpidament. Si hagués continuat fent agility haguéssin dit que era aquesta la raó de la meva “clavada”. Ara en Marc està començant a ensinistrar en Donald. Cada migdia, a l'hora del sol, surt una estoneta a la terrassa i practiquen allò tan pesat de “seu-quiet” i li comença a fer saltar algún obstacle. Jo, tot i que estic retirat, també reclamo poder fer alguna cosa, i em poso entre en Donald i l'obstacle fins que, per treure'm del mig, em fan saltar alguna cosa i em donen un premi. Què s'ha pensat aquest, que és l'únic que sap saltar?

La convivència: Entre els jovenets no hi ha baralles i juguen molt. Jo, com sempre, continuo rondinant (sobretot a en Negrito) per avisar-lo quan fa alguna cosa malament. Els humans em troben pesat de vegades, però què farieu vosaltres si haguéssiu de conviure amb dos adolescents enjugassats? Si no els poso una mica a ratlla aviat em pujaran a sobre i no podré controlar-los.

Carai, quin rotllo m'ha sortit. Ja continuaré un altre dia explicant-vos cosetes. I intentaré afegir alguna foto de la família sencera, però heu d'entendre que és molt difícil agafar-nos a tots alhora.