diumenge, 30 de desembre de 2007

Feromones masculines

Definides com a substàncies químiques que es secreten cap l'exterior, a fi de que l'individu en qüestió comuniqui algún tipus d'informació a membres de la seva espècie. I perquè vull parlar-ne? Doncs perquè n'hi ha unes que a casa ens causen alguns problemes de convivència.

El primer problema és que a casa convivim membres de diferents espècies, i que els inidividus dominants del nostre grup no són, precisament, gossos, sinó humans, que viuen segons unes normes de convivència, ordre i neteja diferents a nosaltres.

A casa som tres mascles (bé, dos i mig) i, és clar, de tant en tant hem de dir-nos coses que no podem expressar d'altra manera que no sigui deixant unes gotetes de pis en algún lloc. Els amos es fan un tip de rondinar quan s'ho troben! Però què voleu fer-hi, és la nostra forma d'expressar-nos. I apa, toca bronca! - Qui ha sigut? La, la, la, ...! tots dissimulem. És un avantatge ser tres “pressumptes culpables”, perque si vas amb compte no hi ha manera que t'enxampim.

I perquè ho fem això? Docs és la típica conducta de mascle territorial i dominant, amb la necessitat de posar portes i barreres al seu territori. Els humans no saben entendre que nosaltres tenim un gran sentit de la propietat. Però perquè els ha d'extranyar si ells són l'espècie més territorial de la terra? No són ells els que presumeixen tant de les seves pertenences davant els altres? No anel.len continuament tenir més i més, i encara més que el seu veí? Doncs nosaltres també, apa!

Els gossos, i els cànids en general, però, el què protegim no és una propietat en concret, sinó els límits del nostre territori. Així com a la natura els cànids marquen camins i corriols, nosaltres marquem portes d'entrada, la porta del balcó o el jardí, ... és a dir, els llocs per on pot penetrar un “invasor” del territori.

Una curiositat: no us penséssiu pas que aquesta manera de marcar territori és una conducta lligada al sexe masculí. En el cas de les hienes, en el que el cap del clan sempre és una femella, és aquesta la que fa les funcions de marcatge, i per a fer-ho ha desenvolupat un petit “fals penis” amb el que apart d'evaquar també marca.

L'arribada d'en Donald va provocar una explosió de feromones, i els primers dies van ser molt desagradables pels humans (que corrien tot el dia rondinant amb la fregona, amunt i avall). Hores d'ara, el problema està controlat. Però, ai! que ningú canviï un moble de lloc, perquè ....... pipì al canto!

diumenge, 16 de desembre de 2007

A REVEURE, ESTIMADÍSSIM COOKIE!

Aquest matí, en Cookie ha mort i a casa estan tots molt tristos, sobretot la mestressa i en Pau, que no han parat de plorar en tot el dia. En Pau està dessolat, era el seu conillet, tan carinyós, tan tendre, ... En Pau i en Cookie tenien un feeling especial, ningú com en Pau podia tenir-lo en braços i adormir-lo.

Quines converses tan tristes les d'avui:

- Mama, tenen ànima els conills?

- I què és l'ànima?

- Allò que no mor mai i on viuen els sentiments.

- I tant que en tenen, en Cookie t'estimava i el seu amor el tindras per sempre, igual que tú el recordaras i estimaras tota la vida.

Que trist és veure un nen perdre la seva estimada mascota. Que trist és veure una mare desconsolada que no pot consolar el seu fill. Que trist és perdre un company com en Cookie.

Eres un conill genial! Ens has deixat molt bon records i no t'oblidarem mai! T'estimem Cookie preciós!



dijous, 13 de desembre de 2007

La Favorita busca família


Des de la Fundació Bocalán m'han enviat la foto de la "Favorita", una gossa labrador de sis anys. Era gossa de cria i ara l'han retirat i la donen en adopció. La Favorita ha estat mare de molts gossos d'assistència entrenats per aquesta associació i, evidentment, té grans qualitats en quan a fisiologia i caràcter. Si algú hi està interessat que es posi en contacte amb la Isabel Lizana de Bocalán, al mail isabel (arroba) fundacionbocalan.org. Bocalán només desitja trobar una bona llar per aquesta gosseta i que rebi la compensació que es mereix per haver fet un servei tan gran a la societat.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Víctimes de la societat de consum

No és que estigui en contra de que la gent compri gossos. Ni pensar-ho! Hi ha moltes raons per la qual la gent vulgui un gos d'una raça determinada: pel seu tamany, pel seu caràcter, per les seves aptituds, ... El comprador responsable és aquell que s'informa bé abans de comprar un gos i, sobretot, que coneix els pros i els contres de la tinença d'un ca, i no el compra per una moda passatgera, sinó perquè desitja disfrutar de les aptituds o virtuds d'una raça en especial. Una altra cosa és el què diu el meu amic Marc, que té vuit anys, i pensa que una vida no es pot pagar amb diners (i per això van haver d'explicar-li bé que la mare havia pagat per les vacunes i el xip d'en Donald quan van anar a recollir-lo, i no pas pel gos)

Un gos l'adoptem per tota la vida. Sí, sí, dic adoptem! Perquè paguem o no un preu per ell, aquest gos acabarà formant part de la nostra família, i per tant, serà un individu adoptat i integrat en el nostre nucli familiar.

Hem de ser conscients que en la llarga vida d'un gos ens podem trobar amb molts inconvenients, i hem de saber com superar-los abans de comprar-lo. I no parlo només de que el gos es posi malalt o necessiti cures especials, sinó de què farem durant més de deu anys amb el nostre gos si marxem de vacances, si sortim un cap de setmana, si passem moltes hores fora de casa .... Estem disposats a compartir tots aquests anys amb un cànid?

Si ara adquirim una raça de moda hem de pensar que d'aquí a cinc o sis anys el nostre gos ja no causarà l'admiració que causa ara. Les modes i les tendències canvien, i també ho fan en el món caní. Hem vist passar modes canines i omplir-se les gàbies de les gosseres d'aquests gossos (pastors alemanys, dàlmates, gossos nòrdics, molosos, ...) i d'aquí a poc temps veurem les gosseres plenes de bulldogs, yorkis, beagles i chiuaues. Esgarrifa, sobretot, veure com la gent s'atreveix a fer criar els seus gossos, i fer-ne calés. Si visites webs d'anuncis gratuïts, són plenes d'anuncis d'aquests particulars. No vull ni pensar, per exemple, què pot passar quan la gent comenci a fer criar els seus bulldogs, raça especialment problemàtica a l'hora dels parts. Quines masacres, ja ho veureu!

Comprar o adoptar: dues opcions en principi ben diferents. Si compres, a priori, saps què et trobaras quan el gos sigui adult. Saps el tamany i les característiques físiques quasi del cert, i en quan al caràcter, pots fer-te'n una idea, encara que, hi ha moltes influències ambientals en el periode de desenvolupament del gos que poden influir considerablement en el seu futur caràcter i convertir un gos previsiblement valent en poruc, un gos previsiblement carinyós en agresiu, o un gos previsiblement fidel en pasota.

L'adopció, em sembla a mi, és una filosofia de vida. Apart de la satisfacció que causa solventar el mal que un altre humà ha fet a un animal que tú admires, també té altres avantatges pràctics sobre la compra. Generalment, l'animal que s'adopta no és cadell, i per tant, se'n pot conèixer el caràcter i la complexió física. Les dificultats provenen del maltracte o abandonament anterior, però, afortunadament el gos és un animal que sap perdonar, i si se sap estimat, oblidarà el mal tràngol passat amb un humà per donar tot el què té de bo a un altre humà que sàpiga estimar-lo.

Conclusió: tant si compres com si adoptes, fes-ho de forma responsable. Si el què vols és seguir la moda, compra't un bolso o una jaqueta. Fixa't però, de quina pell està feta. No t'agradaria pas dur un bolso de pell de gos, no? I de guineu? Potser de foca? .... I ni se t'acudeixi regalar un gos a una altra persona sense conèixer perfectament la seva disposició per a tenir-lo i cuidar-lo durant molts i molts anys!!

Ja n'hi ha prou que els humans sigueu víctimes de la societat de consum. Compreu, compreu! Consumiu, consumiu! Buideu-vos les butxaques i exhibiu tot el què teniu!. Però, SOBRETOT, No ens hi emmerdeu a nosaltres!


dijous, 6 de desembre de 2007

Comencem a fer balanç

Fa deu dies que en Donald és amb nosaltres, i ja podem començar a fer balanç de la nostra convivència i adaptació a la nova situació. Positiu, molt positiu!!!

El menjar: La situació més delicada (donar menjar a tres gossos alhora) està més que controlada. Ara ja no cal separar-nos en habitacions diferents per a donar-nos menjar. Menjem tots tres a la cuina, en diferents racons i diferents plats, però cadascú ja sap on ha de colocar-se quan la mestressa apareix amb el sac de pinso i els pots de menjar. No hi ha cap disputa, només una pressa excessiva en acabar primer per després anar a repassar els altres plats per si algú s'ha deixat alguna cosa. Evidentment, ningú ha deixat res al plat.

Els passejos: Al matí a mi no m'agrada massa sortir. Fa fred i hi ha humitat. Se'm mullen els peus i no ho suporto. Per tant, només d'aixecar-me demano per sortir a la terrassa, hi faig un pipí que la metressa frega seguidament i me'n vaig rondinant a sota el llit dels amos. Els dos “cabretes” (Negrito i Donald) surten a passejar amb la mestressa, i els encanta còrrer entre l'herba molla. Arriben amb les potes i les panxes ben molles! El passeig del vespre sí que el fem tots plegats. Normalment, si no anem a Agility, és l'amo el que ens treu, i ens fa fer una llarga caminada (Buff! quina mandra que fa de vegades!).

L'Agility: Justament ara que he deixat l'agility, perquè en Marc ho està fent amb en Donald, vaig quedar-me altra cop clavat de l'esquena. L'amo va adonar-se'n a la nit que caminava encongit i amb la cua entre cames. Però van donar-me un antiinflamatori de seguida i m'he recuperat ràpidament. Si hagués continuat fent agility haguéssin dit que era aquesta la raó de la meva “clavada”. Ara en Marc està començant a ensinistrar en Donald. Cada migdia, a l'hora del sol, surt una estoneta a la terrassa i practiquen allò tan pesat de “seu-quiet” i li comença a fer saltar algún obstacle. Jo, tot i que estic retirat, també reclamo poder fer alguna cosa, i em poso entre en Donald i l'obstacle fins que, per treure'm del mig, em fan saltar alguna cosa i em donen un premi. Què s'ha pensat aquest, que és l'únic que sap saltar?

La convivència: Entre els jovenets no hi ha baralles i juguen molt. Jo, com sempre, continuo rondinant (sobretot a en Negrito) per avisar-lo quan fa alguna cosa malament. Els humans em troben pesat de vegades, però què farieu vosaltres si haguéssiu de conviure amb dos adolescents enjugassats? Si no els poso una mica a ratlla aviat em pujaran a sobre i no podré controlar-los.

Carai, quin rotllo m'ha sortit. Ja continuaré un altre dia explicant-vos cosetes. I intentaré afegir alguna foto de la família sencera, però heu d'entendre que és molt difícil agafar-nos a tots alhora.