dimarts, 28 d’octubre de 2008

La màquina d'abraçades

Temple Grandin, psicòloga, etòloga, zoològa i AUTISTA!! Un personatge extraordinari que ha descobert fa poc la mestressa i que la té totalment fascinada. Grandin diu que la seva condició d'autista l'acosta més als animals, perquè, a diferència de les persones sanes, els autistes pensen com els animals: en imatges. El pensament abstracte és d'ús exclusiu per a les ments humanes normals.

A Grandin van diagnosticar-li l'enfermetat essent un nadó, quan van adonar-se que no tolerava el contacte físic. Més endavant, visitant una granja d'un parent, va veure una màquina que oprimia suament les vaques per a tranquilitzar-les a l'hora de manipular-les. Ella va inspirar-se en aquella màquina quan va fabricar-se la seva pròpia “màquina d'abraçades”. Arribava a casa i es posava davant la màquina, que li feia l'abraçada que anel.lava però no podia rebre d'un humà, ja que el contacte físic li produïa enormes transtorns.

El seu autisme l'acosta al pensament animal. Per exemple, durant una conversa, Grandin es centra en el to de veu, no pot mirar la persona perquè, com passa a la majoria dels animals, per a ella el contacte visual significa una amenaça o repte. Els animals s'espanten de les mateixes coses que les persones autistes: coses fora de lloc (un paper a terra, una bassa d'aigua, ...). De la mateixa manera que un lleó al zoològic es passeja d'un costat a l'altra de la gàbia per falta d'estímuls sensorials, un autista reb una estimulació sensorial tan abrumadora que comença a caminar rítmicament o balancejar-se per a bloquejar els estímuls que li produeixen dolor

I continuariem parlant d'aquest extraordinari personatge molt més. Però sabeu què? Us recomenarem el seu llibre “Interpretar a los animales”. La visió d'una intel.ligentíssima autista que es sent més a prop dels animals que de les persones.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Caminada per Sils

No us explicaré el què li ha passat a l'Esther, perquè prou mofa en fa en Marc al seu blog.
Aquest cop el grup de caminaires s'ha vist reduït, però igualment s'ho han passat molt bé, i el més important, han rebaixat la seva marca a dues hores i dos minuts. Bé, en Marc i en Donald ho han fet més ràpid, perquè han corregut l'últim tram i han arribat amb dues hores justes.

A la meta es veuen dues noies i enmig hi ha en Marc i en Donald. Els ha fet gràcia veure arribar nen i gos tots sols:
Al final, com sempre, ens mengem l'entrepà de butifarra. Aquest cop, estirats damunt la gespa, disfrutant d'un dia esplèndid.

Els "Rayitos" i en Marc esmorzant:



Ui, a l'Esther em sembla que li ha quedat un tros de butifarra entre les dents:


La mestressa medita: "A veure: sis gossos fent les seves cacones corresponents, ens han fet perdre .... uns quatre minuts!! La propera caminada els gossos han de venir cagats sinó no baixarem mai de les dues hores!!"



En Pau, fent recompte dels cromos de Phoskitos que ha recollit:


I una foto durant el recorregut. Hem de renyar la fotògrafa de la caminada, que avui s'ha oblidat d'immortalitzar els gossos i una de les imatges més importants: L'Eliot (del blog dels tofus) ens ha acompanyat i ha superat amb nota alta un difícil examen, sobretot quan els corredors ens han passat pel costat. Bravo Eliot, ets un valent i un campió!!

Perruqueria casolana

La mestressa aquesta tarda s'ha dedicat a fer-nos la toilette a tots. A mi, que em dediqui cinc minutets cada dia a raspallar-me ja m'està bé i ja m'hi he fet. Però quan la veig amb tots els utensilis aquesta dona em fa mitja por.
Imagineu-vos quin procès: Primer em passa un rascló que diu que em treu el pèl mort. Després, amb una pinta de llargues dents diu que m'obre els nusos. Quan estic desnuat em passa un raspall amb pues metàl.liques a contrapèl. I ara ve la part més odiosa: m'omple d'una pols blanca que em fa estornudar. I no sé perquè carai ho fa si després em raspalla fins a fer-la desaparèixer.
I sabeu què és el pitjor? La colònia!!! Que faig una olor tan poc canina que les gossetes que em trobi ara pel carrer no em miraran ni de reüll!!
Qui pogués tenir el pèl d'en Negrito: curt, brillant i sense nusos. Això sí, de la ruixadeta de colònia no ens en salvem cap. Hauríeu de veure en Donald com fa la croqueta per la terrassa per treure's la ferum!!

dissabte, 25 d’octubre de 2008

La Linda s'ha perdut a Sarrià de Ter


Avui, 24 d'octubre, ens acaben de passar l'avís de la pèrdua de la Linda a Sarrià de Ter (Girona).

La Linda és una galga de color daurat, de mida no molt gran i molt espantadissa.

S'ha perdut en una zona molt perillosa degut a la proximitat de la N-II.

Si la veieu, si us plau, contacteu amb Galgos112, al correu info@galgos112.com o als telèfons 616.66.23.61, 696.05.80.03 o 667.23.48.90

dijous, 23 d’octubre de 2008

Cacones

Sincerament, si jo hagués de collir les cacones dels meus amos, ho faria amb els ulls i el nas tapats. Quin fàstic i quina angunia!
Però la mestressa, no només les recull, sinó que se les mira i remira. I què voleu que us digui, a mi em talla molt que em mirin mentre faig les meves feines! No sé pas què hi busca aquesta beneita. Segurament, però, espera trobar rastre dels extres que ens dóna l’amo, per així poder esbroncar-lo tinguent proves del delicte.
Parlant d’extres (shhhhhh! no li digueu a la mestressa): ahir l’amo ens va donar un tastet de la seva fideuà amb calamars. Bonísima!

diumenge, 19 d’octubre de 2008

El món és un mocador

Fa uns quants mesos va arribar al refugi Bú Bup Park un minúscul cadell negre, ple de sarna. El meu petit amo, en Marc, es posava uns guants de làtex per a jugar-hi i es rentava les mans amb alcohol quan acabaven els jocs. Jugar amb un cadell és irresistible, i més per a un nen. El gos es deia Fito, i va estar durant molts mesos al refugi esperant un adoptant.
Dies enrera van dir-nos que finalment en Fito havia estat adoptat per una família de Girona. I és el què té conèixer gossos d'un refugi, que quan els perds de vista és perquè han trobat una familia per a viure-hi feliços. Tot i això, hi ha alguns gossos que no deixes d'enyorar-los quan hi vas, i en Fito era un d'ells.
En el curs d'obediència del club d'agility havia començat un gos negre. Mira mare, s'assembla a en Fito! exclamava en Marc. I la sorpresa va ser quan la mestressa i els nens van acostar-s'hi i van preguntar el nom del gos. Es diu Fito, van dir-los, i els nens van començar a cridar: És en Fito, és en Fito!! Imagineu-vos la cara de sopresa dels seus adoptants. El món és un mocador!!
Aquest divendres la mestressa va donar la classe d'obediència bàsica i és clar, ella sempre disfruta ensenyant als gossos, però va disfrutar encara més ensenyant en Fito a saltar la roda i veient els seus progressos. En Fito és un gos feliç, que a més ha trobat una familia que es preocupa per a donar-li una educació i per a què sigui un gos equilibrat i sa. Tant de bo hi hagués prou gent amb aquesta sensibilitat i poguéssim buidar els refugis .... Us ho dic jo, que hi he viscut (o sobreviscut) i no hi ha res com l'escalf d'una familia!!

dissabte, 18 d’octubre de 2008

En Xis

Aquest vespre hem fet un llarg passeig aprofitant que havia deixat de ploure. Per treure'ns la mandra de tot el dia tancats a casa la mestressa i en Marc ens han fet còrrer una estona. Però còrrer, còrrer, eh!! Hem tornat a casa tots cinc corrents pel carrer, semblavem bojos!! I com que jo tinc la mania d'anar lladrant mentre corro, imagineu-vos l'estampa. Patètic!! Doncs hem arribat a casa assedegats i amb una gana!! Però en Negrito s'ha quedat sense sopar.
I ara, segurament us estareu fent dues preguntes:
- Perquè en Negrito no ha sopat?
- A què ve el títol del post?
Tranquils, que ara us ho explico tot: Aquesta tarda la mestressa ha berenat asseguda a taula. Quan ha marxat de la cuina s'hi ha oblidat una cunya de formatge. I en Negrito, espavilat, famèlic i àgil com és, s'ha enfilat i ha robat el formatge per cruspir-se'l. I no és la primera vegada que ho fa. Pocs dies després d'haver arribat a casa ja ho havia fet amb el formatge de bola.
La mestressa, enfadada (enfadadíssima!!) li ha prés el formatge de la boca i tot rondinant ha dit que si fos ara a en Negrito el bategaria com a "Xis" (no sé si s'escriu així, però així sona), que vol dir formatge en anglès.
Imagineu-vos la cara que ha posat en Negrito quan la mestressa li ha prés el formatge de la boca. La mateixa cara que ha posat quan en tornar del passeig només hi ha hagut pinso al plat d'en Donald i al meu. Apa!! Ja li està bé!!

dijous, 16 d’octubre de 2008

Un nou blog a la familia

Avui hem convençut en Marc per a fer públics els seus apunts d'agility. Ell té una llibreta on anota com van els entrenament, fa les seves valoracions, dibuixa pistes, i fins i tot valora a la mestressa i en Negrito.
La mestressa li ha creat un blog que es diu Agility amb en Donald , on espero que disfruteu molt del punt de vista d'un nen de nou anys, enamorat del seu gos i dels animals en general, i amb esperit competidor però molt crític amb ell mateix. Els textos són revisats per la mestressa, més que res pel tema de faltes ortogràfiques i gramaticals, però el contingut és original d'en Marc.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Sortim a passeig?

Treure’ns a passeig cada dia no ha de convertir-se en una rutina, ni una feixuga obligació. Per a nosaltres, el passeig és molt més que una estona per a buidar esfínters i calmar els apretons d’estòmac.


Des del meu humild punt de vista caní, us demanaria que tinguéssiu en compte algunes coses quan ens traieu a passeig:

1. Deixeu-nos aturar a olorar, a mirar, a marcar, ...

2. Traieu-nos al carrer tantes vegades com pogueu. Aprofiteu quan heu d’anar a comprar, ensenyeu-nos a esperar-vos tranquil.lament fora la botiga o demaneu si podem entrar (nosaltres al poble ja tenim entrada lliure a la llibreria, a la farmacia, a l’herboristeria i a la botiga d’animals, perquè saben que ens portem bé).

3. Ensenyeu-nos a ser educats durant el passeig, sense estirar de la corretja o molestar als altres vianants, a esperar-nos tranquil.lament davant un semàfor vermell, ...

4. Adapteu la durada i intensitat del passeig a cada gos.

5. Diferencieu el “passeig social” de l’exercici. Per a vosaltres no és el mateix anar a fer un passeig per la Rambla que sortir a correr per la Devesa, no? Doncs per a nosaltres tampoc.

6. Si el vostre gos és molt actiu feu esport regularment amb ell: agility, frisbee, còrrer, excursions, bicicleta, ...

7. No convertiu el passeig en una rutina. Canvieu-nos la ruta, sorpreneu-nos cada dia i deixeu-nos conèixer llocs nous. La única cosa que ha de mantenir-se és una regularitat en l’horari per a no maltractar la nostra bufeta i budells.

8. No utilitzeu mai la violència per a educar-nos, ni fortes estrebades de corretja, ni crits, ni collars de càstig, ... La vostra intel.ligència us dóna prous recursos per a no haver d’utilitzar aquests.

I recordeu, encara que a casa tinguem espai suficient per a còrrer, o fins i tot per a fer-hi les nostres necessitats, els gossos hem de sortir al carrer diàriament, per a mantenir i refermar els llaços amb els humans i l’entorn. Perquè el nostre espai sempre fa les mateixes olors, hi ha les mateixes coses, els mateixos sorolls, la vida se’ns fa aburrida i ens tornem maleducats a fora el carrer.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Estimar en la distància


Avui els nens no són a casa perquè han anat a dormir a casa els avis. Però sempre que són fora truquen al vespre per parlar amb els pares. Avui, però, hi ha hagut una altra "conversa" telefònica. En Marc ha volgut que la mestressa posés el telèfon a l'orella d'en Donald, mentre ell el cridava des de l'altra costat del fil. I en Donald, pobrissó, s'ha posat a llepar el telèfon, tal com fa amb en Marc quan el desperta al matí fent-li petons a la boca.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Caminada per Palol de Revardit

Éren 10 Kms, però els protagonistes la recordaran sempre com la marxa dels 2 interminables quilòmetres. Perquè? Doncs perquè els quatre últims controls els anaven dient que només faltaven 2 Kms. per acabar, i quan es pensaven que éren a prop ja tornaven a trobar algú que deia que només faltaven dos quilòmetres. Títol de la cursa: "D'aquí a dos quilòmetres faltaran dos quilòmetres". Van arribar més cansants psicològicament que físicament. Al final: dues hores i quatre minuts. Millorant la marca!!!!

En aquesta cursa hi havia molt de trànsit (fins i tot algún va mig atropellar en Marc):



Guillem: "No paris Montse, agafem-li avantatge a l'Anna mentre fa la foto al castell!!"



Aquesta és la foto:



A mig camí, en el primer control ens ofereixen aigua i xuxes (i un porró d'anís!). Nens i grans encantadíssims amb el sucre extra:



Anna:"Ho he sentit bé o ha tornat a dir que falten 2 Kms?"
L'altra Anna: Ehhhh??
Montse: Mmmmmmmm!!



En Negrito reposant al final de la caminada:



En Yako assedegat:



Ui, Pau!! Tú fas cara de cansat, eh!!



Marc: Ei!! A mi m'han regalat una samarreta!!



A tots, Marc. Ens l'han regalat a tots!!




I a la tarda .... cap a l'Equus. Però serà un altra post, vale?

dissabte, 4 d’octubre de 2008

El primer punt d'en Negrito en una pista d'agility

Aquest dissabte en Negrito i la mestressa s'han estrenat en una pista de competició, i ho han fet amb una pista a zero. Era una pista de jumper (salts i tubs de tota mena) i l'objectiu era acabar-la a zero per aconseguir un punt per a pujar de categoria en la competició de la Federació.
Hi ha hagut una petita escapada d'en Negrito, que temps enrera hagués estat del tot irrecuperable, que s'ha pogut salvar i continuar amb el recorregut. La mestressa ja es temia que Negrito deixés anar un pipí en aquell racó de la pista que tant li agrada, i el desqualifiquéssin per marranot. Però no ha estat així i de seguida ha tornat al recorregut.

Després, animats per l'éxit de la primera, han fet una altra pista. Però aquest cop la mestressa ha pecat de novata. Sense voler ha tocat un suport d'un salt amb el braç i ha caigut el pal. Quan en Negrito havia de fer aquell salt la mestressa no sabia ben bé què fer amb la barra a terra i ha decidit continuar, però ja totalment atabalada i desconcentrada. La mestressa ja corria massa separada dels obstacles i en Negrito s'ha passat un salt. En tornar-lo a fer ha tirat un pal. Després en Negrito ha continuat molt bé el recorregut però s'ha avançat massa a la mestressa i quan la mestressa l'ha cridat ho ha fet per darrera un obstacle i en Negrito l'ha saltat al revés.

El més important: s'ho han passat genial i han rebut el suport d'amics agilitistes que els han animat i aplaudit. Saber que fora la pista hi ha gent que està desitjant que tot et surti bé dóna molts ànims i fa que quan acabis te n'alegris també pels que et donen suport i creuen en tú.

Enllaç al video