Personalitats creuades

A casa hi convivim diferents espècies i, a més, intentem que la convivència sigui pacífica. L'amistat més perillosa era entre en Donald i en Roy. En Donald no suportava en Roy i es passava el dia lladrant-li i en Roy, que és un conill valent, li mossegava els morros quan el gos se li acostava massa. Doncs sabeu una cosa? Ara en Donald ja s'acosta amb compte a en Roy i el conill li llepa els morrets que abans mossegava. En Roy està faltat d'amor, pobret. A falta de parella ha de fer-li petons a en Donald, que com que és el més saltimbanqui de la colla és el que s'assembla més a un conill. Això sempre que no hi hagi a prop la petita Wink (la xinxilleta). En Roy n'està enamorat i quan es troba amb la Wink s'excita de tal manera que li queda el membre erecte i tot. Vist amb els meus ulls aquest conill fa el ridícul, però a ell se'l veu tan feliç empaitant la Wink i intentant fer-hi marranadetes!
Ben mirat, jo ja no sé si sóc "mig gos" o "mig humà", perquè menjo amb el plat a terra, però dormo al sofà. Estem perdent la personalitat i aviat em tornaré vegetarià com en Negrito, que quan pot roba el menjar del conill.
Perdem la personalitat o ens estem tornant bojos a aquesta casa?

Caminada per Canet d'Adri

Aquest diumenge ens esperava un recorregut de 10 Kms. per la plana de Canet d'Adri, caminada que, estant inclosa en els actes de la Festa Major, s'ha tornat reivindicativa contra la MAT que es projecte que passi pel ben mig d'aquesta plana.

Creuem un petit rierol, tots pendents que a algú li tremoli la base de fusta i es mulli els peus.

Donald: Ei, tius!! Mireu quina cova m'he trobat!! Jo hi entro, a veure què hi ha.



Ens hi afegim: NO A LA MAT!!



Som un grup avingut i fem camí tots junts.


Als nens els sobra l'energia i s'enfilen sobre les bales de palla:



Canet a la vista!!!!!



Apa, fes la foto ràpid, que ja veiem el pavelló i ens esperen per esmorzar!!



No nens, no. No esmorzem al restaurant.



Al pavelló ens espera una taula parada:




En Joan pensa: "Si el nano s'adorm li foto el pernil". Sort que el vigilen ....

I al final, un cop tips, hem rematat el matí visitant la Font de la Torre i les seves magnífiques gorgues, on els gossos han acabat de disfrutar remullant-se, revolcant-se i galopant enmig de l'aigua.

Pregunta d'examen

Estem fent un disseny que aviat coneixereu, en el que possiblement hi surten unes petjades de gos. Gràcies a això hem après una cosa nova. I us passo la pregunta, a veure qui ho sap:

Si veieu unes petjades a terra que van d'un punt a un altre: com sabreu distingir si pertanyen a un gos o a un llop?

No és una conya! A veure qui respon.

És pesada la iaia!!!

Em sembla que li faré una foto i la penjaré a la secció de protagonistes del blog. Sí, sí, parlo de la iaia de sempre! Primer em va dir Teixonet pastor, després vaig dedicar-li un altre post quan va dir que en Negrito era una Pastora i jo una Marieta. També va tractar-me de gosseta embarassada, un dia que es va fixar amb la meva panxona. I ara hi hi tornat.
Ella era asseguda en un banc al costat del seu marit, en una plaça que queda elevada sobre el camp de fútbol de terra. En Negrito i en Donald, amb les seves corredisses, recorrien el camp mentre l'amo i jo els miravem des de la plaça. Al nostre costat, la iaia i el seu home també contemplaven l'escena, fins que la senyora, somrient com sempre, va dirigir-se al seu home tot dient: "quina gràcia, semblen dues sargantanes". Apa!! Ja hi tornem a ser!!!

El somriure d'una adopció (doble)

Aquesta foto, i sobretot la cara de tots els seus protagonistes, resumeix en una imatge la sensació que es té davant una adopció.

A la dreta hi ha l'Albert i la Susanna, amb en Golfo i la Selva. Orgullosos d'acompanyar als seus amics en l'aventura de l'adopció.

A l'esquerra en Kamut (el gos d'aigües) i el Kimi (ara Pimi, el yorki), amb la seva nova família humana i canina. Feliços uns (els cànids) per tenir una familia, i els altres (humans) per augmentar-la.

I al mig, la Belén i la Laura, encarregades del refugi. Contentíssimes de que dos gossos trobin un lloc enmig d'una familia.

Quina felicitat!! Enhorabona a tots!!

Tancant camins

No, si ja ho sé que l'expressió és "obrir camins" quan un fa caminades. Però en aquest cas, aquesta colla tancava els camins, perquè han anat a una caminada popular i han arribat "quasi" últims. Deu bordegassos, tres nens i vuit gossos: la colla feia patxoca. Ràpids no han estat (han fet els 10 Kms. en dues hores i quart), però s'ho han passat d'allò més bé xerrant i fent conya pel camí.

Cap a les nou comença la caminada pels carrers de Sant Hilari:


Al quilòmetre 1 ja hi ha qui s'anima. Visca la moral! Ànims, que només en falten nou!!



Al principi la pujada desanima, sort que el camí es fa entre boscos frescos de castanyers, i l'espectacle de la naturalesa ens comforta:


Cinc quilòmetres i la boira encara no havia desaparegut (sort, perquè si hagués sortit el sol més d'un hagués arrossegat la llengua per terra).



En Pau, al quilòmetre 6, estava així de fresc i guapíssim:


No ens enganyen, aquests dos no corren!


Tota la colla, al quilòmetre 7, estava fresquíssima i contenta. No es notava ni un signe de cansament. Ui! Què veig! En Pau té la mà sobre en Rayito? Sospitós, sospitós!! En Rayito no es deixa tocar pels nens. Em sembla que la foto està trucada.


I aquí teniu en Negrito i en Donald, en el seu merescut descans després de la caminada. Els humans han estat menjant pa amb tomata i butifarra a la brasa i la mestressa ha tingut el detall de repartir entre els gossos una botifarra. Em sembla que també la tenien merescuda, encara que no portéssin dorsal.



I aquí la foto de família a l'arribada. Tots plegats, grans i gossos (perquè els nens, com és normal, ja havien desaparegut a jugar a un parc proper)


Una matinal fantàstica, una bona manera d'aprofitar el dia i gaudir de natura, amics i gossos. Fins la propera!!

Voteu-me!!!!!!!

Segurament sóc l'únic gos inscrit en el Premis Bloc de Catalunya. La mestressa hi va inscriure el meu bloc fa temps, i ara s'ha engegat el periode de votacions fins a final d'aquest mes de setembre.

Així que, AMICS LECTORS: NO SIGUEU MANDROSOS I VOTEU-ME!!!!!. Sé que alguns em llegiu i mai em feu comentaris, però ara heu de treure-us la mandra. Faria goig que un quadrúpede anés a recollir un premi destinat als bloggers que escriuen en català, no? A més, si se'm coneix més els meus lladrucs arribaran més lluny.

Us deixo l'enllaç directe a la votació del meu bloc. I no en voteu cap altra, sinó us clavo una queixalada!!!!! Grrrrrrrr!!!!

Nou blog

Tenir sentiments o preocupacions en comú fa que de vegades sembli que les persones tinguin poders telepàtics. Això ha passat entre la mestressa i l'Esther (del blog dels Tofus). Només va caldre iniciar una frase tipus "...saps que vull fer un altre blog" per a respondre l'altre "...per fomentar les adopcions?". I d'aquest benentés ha nascut el blog PTA , on es publicaran casos de gossos que busquen una llar o s'han perdut. Esperem que aquesta iniciativa pugui ajudar molts animals i doni moltes satisfaccions a la mestressa i els Tofus. Us convidem a anar-lo visitant i si sabeu d'algú que busca un gos per adoptar i no el troba, no dubteu en posar-vos en contacte amb ells.

Inici de curs

Ja està!! Ja han començat les classes d'agility. Ahir a la tarda, quan la mestressa va arribar de treballar en Marc ja estava molt nerviós, preparant els premis per a en Donald i pensant que començava el curs amb la classe "dels grans". Els gossos l'olorem i el percebem aquest nerviosisme. Per això, en Donald i en Negrito també van estar molt nerviosos fins l'hora de marxar.
Jo em vaig quedar amb l'amo a casa. I quan ja fosquejava esperava el moment de veure entrar la mestressa rondinant perquè en Negrito no havia estat atent a la classe o se li havia escapat. Però no!!! La mestressa va arribar molt contenta perquè en Negrito ho va fer prou bé.
Feia uns dies havia vingut una senyora americana a fer una seminari d'agility (i diuen que en sabia molt), però la mestressa no hi va poder anar. Sort en tenen que en el C.A.Girona hi ha una persona que, a més de saber-ne molt, li agrada compartir el què sap. Així que, seguint els nous mètodes d'una tal Stacy, aprofitant que en Negrito ha millorat molt la seva atenció i amb molta constància, aquest any el tàndem Montse-Negrito pot passar-s'ho mot bé a la pista. L'equip Marc-Donald ja es veia venir fa temps que ha de funcionar. Falta que en Marc es tregui els nervis de damunt i les pistes sortiran soles.

I jo què, eh??

La mestressa es pensa que sóc tonto o que em mamo el dit! Ui, ara perquè sóc gras, o perquè sóc vellet, o perquè té feina, .... sempre troba una excusa o altra per no portar-me a les seves sortides. Estic emprenyadíssim!!
Jutgeu vosaltres mateixos. Ahir al matí se'n va anar al Bú Bup Park. Com que hi va per fer feina (i estar-se amb altres gossos, que això no ho diu) no s'emporta cap gos de casa. Com a molt, de tant en tant, s'endú en Donald perquè el vegin en Xavi i la Belén. Quasi a les quatre de la tarda van arribar ella i els nens!!! Grrrrrrr!! I amb unes oloretes ... "És que hem passejat gossos, n'hem pentinat altres i després hem hagut de donar el biberó a dos cadellets de 20 dies, pobrets". Excuses!!
A mi al vespre encara no m'havia passat el mal humor, que ja la veig carregada amb una motxilla i lots. On anirà ara aquesta a aquestes hores? "Vinga Negrito, corre Donald" ... i els gossos baixant corrents i cua-contents. I jo què, eh?? Aquest cop, culpa de la meva panxona. És un camí llarg, i s'ha de seguir el pas del grup. I se'n van a fer una caminada popular nocturna i a mi em deixen a casa. Grrrrrrr!!
I tornen contents i riallers. La mestressa li explica a l'amo lo bé que s'ho han passat, que bé han seguit els gossos i ... atenció!!!! que ja tenen un calendari de caminades populars a les que es pensen apuntar. I jo què, eh?? Segur que no hi aniré, Grrrrr!!!
Sort que el règim va funcionant, que cada dia estic més àgil i molt aviat no tindrà més excuses per no portar-me a les excursions. I llàstima que no puc practicar la "dieta del cucurucho", ja ho sabeu ... comer poco y "ejem" mucho, que sinó això seria cosa de dies, jejejeje!!

Preparant la tornada al cole

La setmana vinent comença el cole pels nens i l'agility pels gossos. Tothom està nerviós a casa. Els nens omplen els estoigs nous amb els llapis de colors i els estris d'escriptura, repassant mentalment les taules de multiplicar, per assegurar-se que encara les recorden.
Els gossos, més tranquilets, repassen algunes lliçons a la plaça de prop de casa. Podriem dir que per a ells, l'equivalent a les taules de multiplicar és l'eslàlom.
Jo, com que estic jubilat, m'ho miro tot, com aquells avis que controlen les obres del carrer o empaiten amb la mirada qualsevol moviment al barri.
Tant per a nens com per a gossos, han estat dos mesos i mig de desconnexió. Massa temps!! Tant per uns com pels altres no els va gens bé aquesta desconnexió. Valdria més que féssin vacances més sovint però no tant llargues. Però aquest és un debat dels humans, i jo no m'hi poso.
Estic segur que si en Donald i en Negrito haguéssin continuat entrenant periòdicament hores d'ara ho farien molt més bé. Sort que, de forma molt rudimentària, la mestressa i en Marc els han anat fent recordatoris d'agility i d'obediència.
"Para muestra un botón": Us penjo uns vídeos del repàs d'aquest matí sobre l'eslàlom. (Ah! Per cert, tothom rèia de la idea de la mestressa de fer un eslàlom portàtil amb fletxes, i ara ja són uns quants agilitistes que han posat en pràctica la idea. Qui riu últim riu millor, jejejejeje!!!!!)

Vídeos d'en Donald i en Marc, on s'aprecia com en Donald ha millorat molt fent el "quiet" i espera l'ordre d'en Marc per començar l'exercici:



I aquí en teniu dos d'en Negrito. En el primer s'aprecia la millora en l'atenció i la motivació d'en Negrito que, temps enrera, no s'hagués pogut resistir a fugir corrents abans de començar l'exercici. En el segon (molt mal gravat, per cert, Marc. Grrrrr!!), en Negrito ens demostra com ha guanyat en velocitat.

Trobada amistosa

El fotògraf va pensar que no podria fer res per salvar els seus huskies quan va veure aparèixer el gran ós blanc. Durant aquella setmana, l'ós va tornar cada vespre a compartir una estona amb els seus nous amics.

En Traç

Ens ha escrit l'Arantxa. Ha de donar en adopció el seu gos Traç i ens envia les seves fotos i un llarg mail, un fragment del qual us transcric:

“A vegades comparo el Traç amb un adolescent. A vegades és carinyós, tranquil i obedient i d'altres sembla que tinguem un altre gos, rebel, tossut i esquerp.
Està xipat i amb les vacunes al dia. No està castrat però si calgués, jo em faria càrrec de l'operació abans de donar-lo.
Quan surt a passejar hem aconseguit que no estiri massa, li has d'anar recordant les normes i els límits però el problema és quan trobem altres gossos. Gairebé sempre els borda sobretot si és mascle. Amb les femelles i els cadells normalment la reacció és força bona. Amb els gats s'hi entén molt bé. De fet vaig recollir un gat que estava abandonat al meu carrer i el Traç el va acceptar la mar de bé. Hauries de veure com juguen! I com el Traç llepa al gat! Normalment el gat és qui mossega al gos i ell remou la cua!!!
És un gos intel.ligent a l'hora d'aprendre coses noves (seu, s'estira, fa el mort, dóna la poteta...) a l'hora d'obeir ordres li costa una mica més.
Li encanta jugar, que l'amanyaguin i fer el mandrós. Li encanten els macarrons i la síndria ben fresqueta però menja pinso.
Sempre vol estar on som el meu company i jo. Ara sóc a l'estudi i el tinc als meus peus.
M'entristeix moltíssim aquesta situació i no puc evitar sentir una angoixa al pit quan t'escric tot això. Per això el que vull és que sigui feliç, que visqui en una casa on tothom se l'estimi. I si això implica enviar-lo fora doncs estaré disposada a fer-ho, encara que si es quedés per aquí potser seria més fàcil seguir sabent d'ell o potser fins i tot recuperar-lo.”
Ens ajudeu a ajudar-los!! Pel què ens ha explicat l'Arantxa el problema és que el gos no ha estat mai acceptat pels seus pares i en Traç, que ho ha detectat, no s'ha portat mai massa bé amb ells. Mal socialitzat a casa, no acceptat, amb un caràcter dominant, ... tot plegat ha dut aquesta família a una situació límit que ja no té volta enrera.

Nius buids, estenedor ple.

Resulta que, com ja sabeu, el niu d'orenetes ha quedat desocupat degut a la mort de tots els seus ocupants, no sabem encara perquè. El niu de fusta que van construïr els nens no ha tingut cap éxit, tampoc sabem perquè, ja que els nens el van fer molt coquetó i ben assessorats pels Naturalistes de La Garrotxa.

I quan ja ens pensàvem que aquests any no tindriem companys alats a casa, apareixen on menys en ho pensem: a l'estenedor! I no eren dos, ni tres, ni sis, ni deu, ... una manada sencera. Va ser durant una forta tormenta la setmana passada. Queien litres i litres i s'estenia una cortina d'aigua fora les finestres. L'amo, bucòlic com és i gran amant de les tormentes, va mirar a fora i va veure un ocell que s'aturava a l'estenedor, i li va cridar l'atenció com s'hi aferrava, es mantenia tens i immòbil i aprofitava els pocs moments en que la pluja afluixava una mica per posar-se bé les plomes amb el bec. Després en va arribar un altre, i s'hi va posar al costat, i un altre, i un altre, i un altre ....

Tot just va calmar-se la tormenta els ocells van desaparèixer tots alhora. Què eren, d'on venien o cap on anàven, no us ho sabem pas dir. Tant de bo ho hagués vist el nostre amic Quim (el d'en Pirata!!) que en sap un munt d'ocells i ens en podria haver explicat alguna cosa. La mestressa s'ho haurà de repensar això de posar-se una mica al dia amb el tema ornitològic, que com ens dèia en Quim l'altra dia, hi ha moltes espècies d'aus, autòctones i de pas, i pots gaudir-ne molt de la seva observació si les coneixes.