divendres, 29 de febrer de 2008

Hem participat en un recurs educatiu



Aquest matí hem estat al Club d'Agility, però aquest cop per fer-hi una cosa ben diferent: participar en un recurs educatiu dirigit a nens i nenes de les escoles de Girona. Es tracta d'explicar les feines i obligacions que comporta tenir un gos i tenir-ne cura, per a què els nens surtin del recurs conscients que un animal no és una joguina i que cal ser molt responsable i constant per a tenir-lo.
S'ha explicat als nens què s'ha de fer quan s'adquireix un gos (xipar-lo, vacunar-lo, censar-lo) i quina cures requereix (quin menjar se li ha de donar, que se l'ha de passejar cada dia faci el temps que faci, que se l'ha d'educar per a què es comporti bé a casa i al carrer, que s'ha de recollir les deposicions). Tot això ho han fet els nens amb uns gossos de fusta. I un cop acabada la part teòrica (tota a base de jocs i diàleg) ens han tret als gossos de carn i ossos. Els nens han esclatat d'alegria en veure'ns.
Els primers a sortir hem estat els tres arreplegats. En Josep ens ha presentat com el què som, gossos petaners que algú va abandonar algún dia i que hem estat adoptats per la Montse i la seva família. Després en Negrito ha fet una pisteta d'agility i han anat sortint altres gossos també a fer demostracions.
Un cop acabat els nens han pogut acostar-se a nosaltres i acaronar-nos. Vint-i-cinc nens!! Però, tot s'ha de dir, s'han portat molt bé i no ens han atabalat gaire.
Per nosaltres no ha estat res de l'altre món, però a la mestressa li ha agradat moltíssim participar en aquest recurs educatiu. Llàstima que la feina no li permet ser-hi cada dia, però pel mes que ve ja s'ha reservat un altre divendres per tornar-hi.

dijous, 28 de febrer de 2008

Sí, sí, sí!!! Ho hem aconseguit!

LA PIXIE JA TÉ CASA! I no una casa qualsevol, eh! La Pixie se n'ha anat a Sant Feliu de Guíxols, a viure amb la Núria i la seva colla de quadrúpedes. Visiteu el seu blog http:www//quadrupedos.blogspot.com i podreu veure la Pixie i com ha anat la seva adopció i arribada a casa.
Estem molt contents, feliços! La Pixie no ha trobat una casa qualsevol, ha trobat una casa "de primera", no podia haver trobat millor companyia. Faria falta molta gent sensible i compromesa com la Núria per poder arreglar una mica aquest món.
Gràcies Núria, de tot cor, de part de tota aquesta família de Sant Gregori. T'admirem i estimem. Sàpigues que ja tens el teu primer club de fans. Ets un sol!

dimarts, 26 de febrer de 2008

Si jo pogués parlar ....

... quantes coses podria explicar de vosaltres, estimats humans !

Que expressius sou i quantes coses m'expliqueu amb el vostre posat, el gest, l'expressió, el to de veu, amb el què feu i com ho feu, ...

Si sabéssiu mirar-vos uns als altres com jo us miro us asseguro que cap de vosaltres es sentiria sol i incomprès, i que, sense demanar-ho, trobaríeu algú que us comprendria i us faria costat.

Que sol pot arribar a sentir-se un humà estant rodejat d'altres humans!

Mentrestant, jo continuaré donant-vos aquelles petites alegries que estan a les meves mans i que us fan sentir tan estimats: un lladruc amistós i un remenar de cua quan tornem a veure'ns. Perquè quan em deixeu sol sempre us espero, sé que tard o d'hora tornareu, i me l'alegro i ho celebro cada cop que ens retrobem.


dijous, 21 de febrer de 2008

SOS BURGOS

La Victòria és una noia de Burgos que recull animals abandonats. M'ha corprès aquesta història que us transcric:

"La lágrima de Sabina

Se acerca la primavera, y muchos dueños de perros empiezan a pensar en cómo poner aún más guapos a sus amigos: corte de pelo, collar nuevo, un lacito para ese flequillo rebelde........Una extraña forma de "complicarse la vida". El dueño de Sabina supo pronto qué collar ponerle... Y así, con una enorme cadena al cuello ha pasado su vida. Encadenada y pariendo. Esa era su vida. ¿ Cuantas lágrimas habrá derramado Sabina bajo el cielo estrellado de Castilla?Envejecida, desnutrida, enferma.... a Sabina le traen a terminar su vida en una perrera. Junto a ella cuatro de sus hijos...... quizás ya fueran demasiado grandes, o demasiado tímidos para venderlos. Y así, toda una familia, espera la muerte en una fría perrera.Pero a veces lo lógico deja de serlo. A veces la locura gana la batalla....Ayer a Sabina le pusimos un calmante para aliviar sus dolores. Le quitamos esa horrible cadena de su cuello. Más bien se la arrancamos con cuidado. Limpiamos sus heridas, le inyectamos antibióticos y vitaminas. Y una pipeta contra la sarna.... Sabina se dejaba hacer, resignada.... y quizás asombrada al sentir que, de repente, había dejado de ser invisible. Al sentir unas manos que la acariciaban y unas voces susurrando dulces palabras de esperanza...Y allí se quedó.... tumbada sobre esa manta que pasó a ser su tesoro.... esperando aún no sabía qué.Esta mañana hemos vuelto a la perrera. Y allí, uno a uno, Sabina ha visto subir a sus hijos en la furgoneta roja que les llevaba hacía su futuro. Melchor, Gaspar, Baltasar.... sus tres reyes, que la acompañaron en la jaula de al lado.... Y su pequeña Morgana, la más chiquita, que se fue hace dos semanas y ahora volvía para acompañar a sus hermanos en el viaje....Sabina los ha visto marchar, con cierta nostalgia, pero con la tranquilidad del que intuye que su familia está a salvo. Y de nuevo a lo más profundo de su chenil, a acurrucarse sobre su mantita....Pero no, Sabina, tu no te quedas aquí... tu te vienes conmigo....Sabina ha subido mansamente al coche. Ha tolerado con paciencia otra visita al veterinario. Y me ha acompañado, cansada y enferma, pero esperanzada, a su casa temporal. Sólo una jaula, no puedo ofrecerte más..... pero aquí podrás estar tranquila, rodeada de cuidados y cariño. Y cuando estés bien, te buscaremos un hogar. Te lo prometo..... A partir de ahora lo único que va a rodear tu cuello son los brazos de la gente que te quiere.Cuando salía, me he vuelto a despedirme de Sabina. Por su cara rodaba una lágrima... otra más. Pero esta era de gratitud......Millones de gracias a todas las que habéis ayudado a Sabina. Entre todas las "locas" lo hemos hecho posible otra vez. Pero esto solo es el inicio del camino. Sabina está en residencia, y tendrá que quedarse allí aun un tiempo...... hasta que cure sus heridas y su sarna. Necesita atención y tratamiento veterinario Y luego, a buscar ese hogar dónde sepan rodear su cuello con cariño.Victoria.--"

Gràcies Victoria!


dimecres, 20 de febrer de 2008

Okupes!

Mmmm! Aquest es pensava que faria un mos tot tranquilet i còmodament estirat.



De volta, un intrús entra a la gàbia! Què hi fa aquesta bestioleta bebent del meu biberó? -pensa en Roy-.

I al final, ja ho veieu, compartint el menjar. Tot un exemple d'apropiació indeguda i moviment okupa. Enrera queden aquells temps en que es podia deixar la porta de casa oberta sense perill.


diumenge, 17 de febrer de 2008

Diari d'una excursió. De Sant Gregori a Cartellà, passant per no sabem on ...



Apart de caminar, sense rumb ni destí fix, ens trobem amb un altre enigma al camí. Què carai és el què hi ha sobre aquest pi? (potser en Quim d'en Pirata ens ho sabrà respondre)




Pel camí, ens afegim a una de les reivindicacions de la gent de la Vall del Llémena:


I finalment, arribem a Cartellà. Darrera l'esglèsia improvitzem un picnic i després ..... a fer cabanes al bosc!

dissabte, 9 de febrer de 2008

Temps de Carnestoltes

Els meus petits amos, cada any, es disfressen per Carnestoltes. Els agrada tant la festa com fer-se ells mateixos la disfressa. I aquest any hi han tornat i s'han disfressat d'astronautes. Veieu que bé els van quedar les disfresses:












Però la novetat d'aquest any és, sens dubte, la pallassada d'en Donald que va anar dissabte passat a fer classe d'agility vestit d'abella. Mireu-lo que orgullós, sembla que s'hi posi bé per arrancar el vol.

Y yo con estos pelos!!!

Us imagineu la quantitat de pèl que deixen anar tres gossos, un conill i quatre xinxilles? No, no us ho penseu pas. La nostra casa és una CASA PELUDA. La mestressa acaba de passar l'aspirador o la mopa o l'escombra o la fregona .......... i encara veus algún pèl!
La mestressa cada migdia ens raspatlla a la terrassa per treure'ns el pèl mort i ara diu que ha comprat per Internet un raspall miraculós amb l'amenaçador nom de "Furminator", que diuen que treu el pèl mort a saques. De fet, ella ja el va provar la setmana passada i a mi em va treure un munt de pèl. A veure si aquesta ara ens deixarà a tots calbs!
Avui toca perruqueria general. Si no hi ha res de nou i el temps ho permet, la mestressa ens agafarà als tres quissos i ens farà un rentat general. Al conill no cal banyar-lo mai, perquè és com els gats. Ell solet es va rentant cada dia, llepant-se tot el cos i es manté net i polit.
Les xinxilles les banyem cada setmana, però no pas amb aigua, sinó amb sorra. Els tenim preparada una banyera plena de marmolina (una sorra molt fina) i elles s'hi estiren, rebolquen i rebossen per a mantenir el seu pèl brillant i llustrós. A més, a diferència de nosaltres, els gossos, a qui no ens agrada gaire la banyera, les xinxilles disfruten un piló a l'hora del seu bany, i fan fila davant la banyera tot esperant el seu torn (perquè, molt fines elles, no es banyen mai en companyia, prefereixen fer-ho soles).