Sessió de perruqueria

Aquestes vacances ha tocat perruqueria. La mestressa ha aprofitat per a deixar-nos a tots ben nets i pentinats.
A començaments d'estiu ja m'havien pelat, però .... pelat, pelat, eh! Com que no em deixo tocar les cames i mossego si algú ho fa, la mestressa no vol dur-me a una perruqueria canina, per no fer-m'ho passar malament. Ella quan era joveneta havia fet de perruquera canina (i d'ajudant veterinària, recollidora de gossos, cuidadora a la protectora, ... qualsevol cosa que li permetés estar prop d'un ca). Doncs bé, evocant els seus vells temps i sense les eines adequades, cada any em fa una repassada amb les tisores. Aquest any s'hi ha ben entretingut amb les meves cames, que eren plenes d'aquelles llavors empipadores que se m'enganxen quan sortim a passeig. Em vaig fer un bon fart de rondinar, però al final no en va quedar ni una.
Després de la pelada, raspallada diaria, fins aconseguir el meu actual look: ja m'ha crescut el pèl i el tinc sedós i brillant. Ara només toca retallar-me el serrell de tant en tant per no perdre el món de vista.
En Negrito porta un pentinat molt més senzill. Pèl curt i sense clenxa. No és gens complicat. A ell només li ha fet falta un bon bany, una pipeta i .... llestos!
Ah! d'en Cookie se n'ha encarregat en Negrito. Del petinat que li ha fet ja us en parlaré una altra estona. És digne de veure!

La fama em defuig

Prou que intento fer mèrits per ser famós, però no hi ha manera. El meu règim, per ara, no resulta. Ahir va tornar a passar! L'amo em portava a passejar i hi havia dues senyores sentades en un banc. Tot acaronant-me, una li diu a l'altre: Mira que bonica. Oh, però si està prenyada!. Em van dir Gossa prenyada!. L'amo va defensar-me davant les “senyores” dient que era tot un mascle ben alimentat, però quan va tornar a casa va explicar-ho a la resta de familia i van fer-se un bon fart de riure.

Avui, per acabar-ho d'adobar, la mestressa llegeix el Diari de Girona per Internet i al suplement “La Mascota” hi surt una foto d'en Cookie, amb un text MEU del blog. O sigui, que jo vinga a escriure i a explicar coses i el que surt al diari és en Cookie, i ni tan sols em citen com a autor. Sóc un incomprés. La fama no està feta per mi!

Operació biquini.

La mestressa ha començat vacances i això significa que intentarà dur a terme tots els plans que ha fet. Els humans ja ho tenen aquestes coses. Treballen tot l'any i tot allò que no poden fer per culpa de la feina intenten fer-ho quan tenen vacances. Però no són per descansar les vacances? Doncs no entenc perquè ells mateixos s'imposen obligacions per aquests dies.

Però bé, anem al pla que m'afecta a mi. La mestressa vol fer-me fer règim!! És que em veieu gras vosaltres? ... Bé, ho he de reconèixer: sí, sóc gras i panxut, però a mi tant em fa, que les gossetes em miren igualment. Però la mestressa s'ha posat al cap que això pot dur-me problemes, que no és bo per les meves cames, ni per la meva salut (que ja tinc uns anyets i he de començar-me a cuidar). I ha decidit fer-ho ara, perquè ella estarà tot el dia a casa i podrà controlar-me a mi i a la resta d'individus de casa (que em donen menjar indiscriminadament), i en Negrito, que continua amb la seva mania d'amagar menjar (l'altra dia va deixar un pilonet d'espaguetis darrera la porta de l'habitació dels pares).

S'ha acabat la Galeta Maria quan torni de passeig, escurar el plat dels amos quan acaben de dinar i els gelats d'orxata (quin horror!!!). Ara sobreviuré menjant un pinso light i em controlaran horaris i racions. Em queda l'esperança d'atipar-me de formigues quan surti a passeig. Sí, sí, m'encanta menjar formigues, i a en Negrito també. Quan trobem un formiguer el rellepem fins que no en queda ni una.

Que dur és mantenir-se guapo! Si ho aconsegueixo, ja us posaré una foto d'aquelles de clínica d'estètica amb “abans i després”.

On és el formatge de bola?

A en Negrito se li nota que ha viscut en llibertat, formant part d'un grup de gossos assalvatjats. I això es fa palès, sobretot, en conductes de supervivència i de reconeixement de jerarquia, sobretot a l'hora d'obtenir i disfrutar del menjar.

En Negrito és un lladregot. Quan pot, s'enfila a la taula i s'endu el què hi troba. Els amos han d'anar en compte de desparar la taula tan bon punt han acabat, perquè a la primera badada en Negrito ja l'ha netejat. Jo ja els aviso (fent lladrucs), però de vegades arriben tard. El pitjor de tot és que, d'aquest menjar obtingut il.legalment, en Negrito no en comparteix ni un mos.

Una altra cosa és quan ens posen la nostra ració de pinso als nostres plats. En Negrito, reconeixent-me la meva superioritat jeràrquica, espera pacientment que jo acabi de menjar (una mica de cada plat) i després acaba d'escurar el què jo hi he deixat. La mestressa però, sol estar a l'aguait, i si veu que no he estat gaire generós amb la ració que li deixo, li acaba d'omplir el plat.

El primer comportament que va fer en Negrito, en relació a l'obtenció de menjar, va deixar-nos a tots bocabadats (i planxats de tant riure). VA DESAPARÈIXER UN FORMATGE DE BOLA! On és? Qui se l'ha menjat? Nens, és que mai en teniu prou? ..... Nosaltres no hem sigut, no l'hem tocat!

L'endemà sortint de casa, en el test que tenim just a la porta del replà de l'escala, treia el cap un formatge de bola. En Negrito, fart de formatge, havia amagat el tros que li havia sobrat enterrat en el test i la terra escampada per tot el replà el delatava. Una escombrada i un bon fart de riure!

Teixonet pastor?

Des que aquesta tarda m'he creuat amb ella, sóc la riota de la família. Vine Teixonet Pastor! Mira que maco el Teixonet Pastor! Li haurem de trobar una teixoneta!

Normalment quan passegem per Sant Gregori, la gent es fixa més en el Negrito que en mi. Al principi em molestaven els comentaris de gent coneguda que, veient en Negrito per primera vegada, deien: Ostres! Aquest sí que es xulo! Però fins avui, la meva alta autoestima, m'ha ajudat a no preocupar-me pels comentaris dels altres. Què passa? Per xulo, jo!

Però avui, una àvia s'ha creuat en el meu camí, s'ha aturat a mirar-me, ha mirat el meu amo, ha mirat els nens, s'ha dirigit al seu home i entusiasmada ha exclamat: Mira que maco! Un Teixonet Pastor!

És pel meu pèl, les cames curtes, el cos arrodonit ....? Mireu la foto del teixó i si hi trobeu alguna semblança amb mi feu-m'ho saber. Us ho agrairé.

He tastat el gelat d'orxata. És boníssim!

En una de les seves compres compulsives al Mercadona, els nens van omplir el carro de capses de gelat, i entre elles, n'hi havia una de polos d'orxata. Normalment, els gelats s'hi estan pocs dies al congelador, però els polos d'orxata van començar a fer-hi vida, no hi havia qui se'ls mengés. És que ni els gossos els voldrien aquests gelats! - deia la mare, renyant als nens per comprar sense pensar què posaven al carro.

Fent lloc al congelador per a la propera compra, la mestressa va treure els gelats d'orxata per llençar-los. A veure si en Nervi el llepa? bromejava, mentre en desenvolicava un.

Llepar-lo?. Una o dues llepadetes li faig fer al gelat, just abans de començar a menjar-me'l a queixalades, no fos cas que algú me'l treiés abans de poder-lo acabar. És boníssim!!!!

La capsa de gelats d'orxata s'ha quedat al congelador. Ara, alguna tarda calorosa, la mestressa treu els gelats i en reparteix, i sempre n'hi ha un d'orxata per a mi. Ara bé, encara no sé com s'ho fan els humans per aguantar-lo amb aquell tros de pal!!

Fent amics al Club d'Agility

En Negrito, la meva mestressa i els nens han fet molt bons amics al Club d'Agility, tant canins com humans. És un club fantàstic, ple de gent senzilla, simpàtica, i sobretot, molt amants dels gossos. La gent va a passar-s'ho bé compartint el seu temps lliure i de lleure amb el seu millor amic, el gos. Amos i gossos corren, s'esforcen, disfruten, es cansen, ... i ho fan junts!
Dimecres, divendres i dissabtes es troben plegats al Club d'Agility Girona, situat dins la Devesa de Girona, i comparteixen el seu temps. Els experts ensenyen, observen i donen consell, i els nous escolten admirats tot allò que els expliquen i intenten imitar els seus gestos a la pista per veure si aconsegueixen amb els seus gossos el que ells fan.
En Negrito també ha fet bons amics canins. A la foto està amb la Nana (la border, que aquí tenia tot just dos mesos i ja corria pel Club. Promet ser una gran campiona) i en Milú (el cocker), que com es pot comprovar a la foto era bon amic d'en Negrito, fins el dia que van tenir una disputa per un tros de menjar. Des d'aquell dia que en Milú no suporta en Negrito i el lladra i l'amenaça. Esperem que tot s'oblidi i aviat puguin tornar a ser tan bon amics com a la foto. Ara que està de moda que les parelles facin teràpies psicològiques per reconciliar-se, potser n'haurem de fer una amb aquest parell, a veure si ho arreglem.

En Negrito: la meva teràpia.

I sabeu perquè tinc un nou company a casa? Doncs resulta que ja sóc vellet (no sé exactament quant, i no és per coqueteria, sinó que no sabem quan vaig néixer). Ja feia un temps que no em movia massa àgilment. La meva edat i el poc moviment van fer que m'engreixés i cada cop caminés amb més dificultat.

La setmana santa passada vaig donar un bon ensurt als meus amos. Vaig llevar-me un matí que no podia ni moure'm. Duia la cua entre les cames i els meus amos havien de treure'm al carrer a coll. El veterinari va diagnosticar-me artrosis, degut a la meva avançada edat, i ja va augurar que això es repetiria sovint, i aniria en augment.
Els meus amos ja es temien lo pitjor, i van optar per recollir un altre gos jovenet, no fos cas que jo no durés gaire i els donés un bon disgust, sobretot als nens. I així va ser que van portar en Negrito a casa.
Doncs bé, des que en Negrito és a casa m'he espavilat un piló. M'ha estimulat i m'ha fet recuperar les ganes de jugar i de còrrer. Ara ja no m'amago sota el llit tement l'hora del passeig, sinó que m'espero impacient al costat de la porta quan s'acosta l'hora i, tot i que ja mai seré un gos ràpid i àgil, sí que faig uns bons passejos i intento seguir el ritme d'en Negrito i els meus amos.

L'arribada a casa i la nostra acollida

Aquí ens teniu, a la terrassa de casa, justament el dia que en Negrito va arribar. Jo sóc en Nervi, el més peludet i eixerit. El tricolor amb cara de pomes agres és en Negrito. En aquesta foto estava una mica tens perquè tot just acabava d'arribar a casa, provinent d'un grup de gossos abandonats que vivien en un bosc de Santa Cristina d'Aro. Era la primera vegada que portava collar, i que es trobava en un lloc semi-tancat.

Jo ja fa dos anys que visc amb la meva família. També sóc un arreplegat, com en Negrito. A mi van venir a buscar-me al refugi de la protectora el dia del sisè aniversari del meu amo petit, en Marc. Van deixar-lo triar el regal i va preferir un gos a una playstation! .... I el gos afortunat sóc jo!. De fet, anàven a buscar un altre gos al refugi. L'havíen vist a la web de la Protectora i es deia Nervi. Però com que quan van venir a buscar-lo en Nervi no va aparèixer, jo vaig suplantar-lo, vaig prendre-li el nom i vaig marxar cap a casa. La veritat és que no feia gaire bona fila: prim, pelat, brut i malalt. Ara sóc tot el contrari: gras (grassíssim, per ser més exactes), molt pelut, net i sa.

La meva mestressa, com que de joveneta s'havia dedicat a recollir gossos abandonats i donar-los en adopció, va decidir que aquesta podia ésser una bona experiència per als seus fills, i així ha estat. Em sembla que, tant en Pau com en Marc, i sobretot en Marc, han heredat de la seva mare l'amor i sensibilitat vers qualsevol cuca vivent.

En Negrito s'ha adaptat molt bé a la vida en família. Bé, jo li he hagut de donar alguns consells en forma de reny quan fa alguna malifeta (com robar el menjar de la cuina o malmetre ninos, joguines o sabates). Hem tingut alguna picabaralla per posar les coses al seu lloc, jo lluitant per mantenir els meus drets adquirits, i en Negrito per adquirir-ne de nous encara que hagués de trepitjar-me. Ens hem enganxat només un parell de vegades, però com que la mestressa no ha intervingut cap cop, i ni a mi ni en Negrito ens interessava dur les baralles més lluny, hem deixat de barallar-nos. Ara ho compartim quasi tot (menys el menjar, és clar!