diumenge, 30 de setembre del 2007

No són petons d'amor!

Cada matí, quan en Negrito i jo ens trobem al passadís (un ve de l'habitació dels amos i l'altre del sofà de la cuina), fem el mateix ritual. En Negrito s'estira davant meu i em fa petonets als llavis i jo mentrestant rondino.

Que antipàtic! -pensen tots el de la casa- Reb petons i encara ha de rondinar ...

Doncs avui, per fi, la mestressa ha entès el meu comportament. Ha estat gràcies a la lectura d'un article d'Antonio Pozuelos en el que explica aquest tipus de comportament.

A la natura, quan els progenitors tornen de la cacera, els cadells que s'estan destetant, llepen la comissura de la boca paterna per a estimular la regurgitació del menjar predigerit. Aquesta conducta adaptativa que en principi s'utilitza per a obtenir un recurs alimentari, es manté durant el llarg de la vida com a acte social de submissió.

O sigui, que quan en Negrito s'estira davant meu i em fa “petonets” el què fa és demostrar-me la seva actitud submissa, i jo, és clar, he de mantenir el meu llideratge i rondinar una miqueta.

O sigui, que quan intentem fer-vos petonets a la boca als humans, i vosaltres ens aparteu amb cara de fàstic, esteu rebutjant el nostre reconeixement.

O sigui, que ens jutgeu amb ments humanes com si nosaltres haguéssim de tenir intencions humanes en els nostres actes.

O sigui, que la única persona que ens entén és en Marc, que es deixa petonejar per mi i per en Negrito.

O sigui, que encara us queda moltes coses per aprendre per arribar a entendre'ns.

1 comentari:

Núria ha dit...

Uf, doncs en Coet és un petoner. A la que et despistes ja t'ha llepat. La Cleo i la Dora també són lleopones, en canvi en Lance no. És molt bon noi, però llepon no ho és gens.