Eren gossos de cacera. Ara tenen un nom.

Es diuen Fada, Erna, Elfo, Dumbo i Arwen. Fins el dia 22 de maig, tots aquests gossos, encara cadells, no tenien ni nom. Vivien en un grup de 50 gossos de cacera, lligats a una cadena, i eren llogats per a fet batudes de cacera. Cacera? Si només són cadells!! Tornàven de les batudes ferits, i la única assistència que rebien era un bol d'aigua i una cadena lligada a un pal. Les seves pròpies llepades eren la seva única assistència mèdica.
Han estat un grup de protectores i particulars que han fet l'esforç d'acollir-los i ara tots s'estan recuperant. La Fada, l'Erna, l'Elfo, en Dumbo i l'Arwen són al Bú Bup Park de La Bisbal. Van arribar-hi prims, famèlics, plens de puces, paparres i cucs. Han estat desparasitats i amb un règim alimentari que en només tres dies els ha canviat completament l'aspecte.
Ho sento, però fets com aquests, i l'observació que la gran majoria de gossos que estan a les gosseres són gossos de "races caçadores", em fa pensar que un caçador no és un bon amo per un gos (sense generalitzar, però quasi ...). Entenc la simbiosi que un dia va existir entre gos i home per a sortir junts a caçar, però ara això s'ha convertit en esport i entreteniment i si un és afeccionat als rallies manté el seu cotxe net i amb el motor perfecte. Perquè no fan el mateix amb els gossos?
Per sort, Fada, Erna, Elfo, Dumbo i Arwen han acabat en bones mans. El Bú Bup Park, com fa en totes les adopcions, se n'assegurarà prou bé que vagin a parar a bones llars.
Se'ls ha acabat el temps de cacera. A partir d'ara, són gossos amb nom!

Domesticant humans.

Sempre està obert el mateix debat: és ètic tenir animals a casa? No estarien millor a la natura? Si un humà s'estima els animals, no hauria de tenir-los tancats a casa, sotmesos a uns horaris i restriccions de tot tipus.

Doncs els animalons de casa hem trobat la solució. No ens hem deixat domesticar, som nosaltres que hem domesticat els nostres humans.

Per a nosaltres els humans de casa han hagut de canviar moltes coses: horaris, costums, pressupostos, distribucions d'habitacions. I és que, essent tants a casa, portem feina i els nostres amos han hagut de canviar els seus hàbits per a nosaltres.

Per exemple:

• No poden anar-se'n tots de cop de vacances. On posarien tres gossos, un conill i cinc xinxilles? Hi ha algú que sempre ha de quedar-se a casa.

• Hi ha feines diàries ineludibles: passejos (de tots: gossos, conill i xinxilles), donar de menjar ( a tots: gossos, conill i xinxilles), raspallats (gossos i conill), neteja de gàbies (conill i xinxilles), cures especials (ara la cua de la xinxilla, ara l'esquena d'en Nervi, ara tallem ungles del conill, ara les xinxilles necessiten un bany de sorra, ....)

• Despeses: menjar, accessoris, veterinari, ....

• Horaris i obligacions.

I encara els queda ganes per a fer altres coses. Pobrets, són trempats els meus humans. Sort de mi, que escrit el blog, sinó la mestressa tindria feina extra!!

Així que, no ens planyeu a nosaltres, que ningú ens toqui, que estem molt bé a casa. Només us demano una cosa, humans que em llegiu: DEIXEU-VOS DOMESTICAR PELS VOSTRES ANIMALONS!!

Border Collie en adopció

El missatge que ens ha arribat avui: "Té data de sacrifici en 10 dies. És mascle, jove i molt carinyós. Està molt trist i plora molt dins la gàbia".

Però aquest noi ha tingut la sort que molt altres no tenen. Fins i tot hi havia llista d'espera per adoptar-lo i avui, que era el primer dia per a poder-ho fer, ja ha marxat cap a la seva nova casa.

Tot i que les gosseres són plenes de gossos purs de races "passades de moda" continuem essent els "petaners" els més difícils d'adoptar. I com més vells, pitjor. Espero que algún dia això canviï i que les gosseres es buidin definitivament per a convertir-se en parcs per a gossos. Mentrestant, hauré de continuar defensant l'amor cec i el mestissatge.

Diada al Bú Bup Park

Avui s'ha fet un dinar popular al Bú Bup Park per a recaptar fons pels gossos de la protectora. Estava previst que hi assistíssin cap a 150 persones, però al final la pluja ha fet por a alguns, i hi han anat unes 80 ó 90 persones.
Malgrat el temps, que ha obligat a fer reformes al refugi per instal.lar-hi taules i a fer un entoldat al pati, els gossos n'han sortit molt beneficiats de la diada i els humans també perque han compartit diada amb gent tota sensible i molt maca.
Resultat del dia: els gossos han passejat moltíssim perquè els voluntaris no feien més que anar amunt i avall passejant-los (semblava una cursa de relleus), han menjat moltes xuxes i han rebut moltes carantonyes, i el més important, hi ha hagut apadrinaments i intencions d'adopció.
Us deixo unes fotos que m'ha portat la mestressa. Nosaltres no hi hem anat, perquè amb les previsions de temps, era probable que ens haguéssim de quedar al transportí o mullar-nos, i jo ja no estic per aquests "trotes".

Unes fotos.

Les cerilletes i l'Espavilada han estrenat casa. L'Anna i en Guillem ens han regalat l'antiga gàbia de la seva conilleta Agustina (que ara viu en una gàbia encara més gran) i la mestressa l'ha aprofitat per adequar-la per a les xinxilles. Aquest és el resultat:




A la foto de dalt, la que està dins la menjadora és la Wink. En Casper, enorme, és el que està sobre el tronc.

En Pau continua fidel al seu paper d'encantador de conillets. I aquí el teniu, mirant la tele amb el seu amiguet orellut a la falda.



I aquí una altra foto que m'agrada. Els peus de sota el cap d'en Negrito i en Donald són de la mestressa, que s'havia quedat adormida i l'amo va aprofitar per fer aquesta foto pel meu blog.

La vida emocional dels animals

Us transcric una entrevista a l'eminent etòleg Mark Bekoff, un expert en comportament animal i estudiós de la seva vida emocional. L'entrevista és breu, però diu coses molt interessants i directes. Per això, em limito a transcriure-la literalment. Diu així:

"— Usted es uno de los pocos científicos que estudia las emociones de los animales ¿Somos demasiado arrogantes para creer en su complejidad?
— Creo que mucha gente ahora sí cree que los animales tienen emociones, está cambiando muy rápido, pero aún queda cierta gente arrogante que piensa que sólo los humanos las tienen, sí.
— De hecho, ¿no hay un pequeño problema de equilibrio?, hay sitios donde la gente trata a sus mascotas como seres humanos, y las viste incluso, y otros, donde lo hacen como si no fueran ni seres vivos...
— Sí, es verdad. No deberíamos vestirlos, definitivamente, ni tratarlos como personas, sino como los seres que son; en España la situación está bien, pero aún necesita hacer mucho más, como las corridas de toros, que sencillamente deberían estar prohibidas, y se debería tratar algo mejor a los perros y gatos, pero hay mucha gente haciendo cosas buenas.
— ¿Pueden, las mascotas, acabar desarrollando más su inteligencia por convivir con personas?
— Yo soy científico, y la ciencia nos proporciona cada día más información sobre lo inteligentes y emocionales que son los animales, pero no creo que los perros o los gatos sean nunca tan inteligentes como los humanos; no como especie. El hecho de vivir con nosotros hace que sean más listos, de forma individual, digamos. Pero como especie tendría que hacerse una selección no natural, en un laboratorio para que se reprodujeran sólo los más inteligentes, como se ha hecho con los ratones, y entonces sí, se ha conseguido que unos sean notablemente más listos. Pero como biólogo lo que quiero es saber sobre cómo son ellos, cómo es ser, o sentir como un chimpancé, o como un pájaro. Quiero entenderles por quienes son, no como un reflejo de los humanos.
— Muy bien. Y como pájaro o chimpancé o perro ¿cómo sienten?
— Tienen las mismas emociones que nosotros, pero las expresan de otro modo. Pero los animales se enamoran, se ponen felices, o muy tristes, o lamentan la pérdida de un ser querido, celebran un reencuentro....
— ¿Y entienden nuestros sentimientos?
— Sí, las emociones son las que nos permiten comunicarnos entre especies, nosotros los entendemos a ellos y ellos a nosotros. Yo he estado con elefantes salvajes y es muy fácil entenderles. Ellos utilizan el olor, o el sonido, otros sentidos; pueden entendernos oliéndonos, saben si tenemos miedo, por ejemplo, no sólo a través de la vista. Se suele decir que «ver es creer» pero oler o escuchar también es creer.
— Ha estudiado también la moral de los animales ¿Distinguen el bien del mal?
— Si, saben la diferencia; y tienen sentido de la justicia, yo lo llamo ‘justicia salvaje’. Cuando juegan, saben jugar limpio, compartir comida. Aunque tienen su propia personalidad, algunos son más tímidos, otros intentarán hacer trampas, aunque sepan la diferencia eligen, como nosotros, hacerlo bien o mal.
— ¿Y se disculpan?
— Sí, sí se muerden muy fuerte, por ejemplo, a través de su comportamiento expresan que lo sienten, que no era su intención y que mejor ser amigos; y perdonan también. Es muy importante para vivir en grupo, necesitan cooperar.
— ¿El premio y castigo es un buen método para que aprendan lo que está bien o mal en nuestro mundo?
— Deberíamos utilizar solo el refuerzo positivo; el castigo no funciona muy bien. Les hace sentir miedo y pierden la confianza en nosotros. Y la convivencia se basa en la confianza mutua.
— ¿Qué beneficios tiene para el ser humano esa convivencia?
— Vivir con perros, gatos y demás es bueno para ellos y para nosotros. Cuando una persona acaricia a un perro, ambos experimentan un descenso en sus pulsaciones, en su tensión arterial; es relajante o placentero para los dos. Y se nota a nivel físico, no sólo emocional. "

Mark Bekoff ha dedicat més de 40 anys a l'estudi del comportament animal i ha viatjar arreu per a difondre els seus coneixements i ensenyar a la gent PERQUÈ HEU DE TRACTAR MILLOR ELS ANIMALS. Ell diu que ho heu de fer, en primer lloc, perquè existim. Però també perquè sentim i patim. Heu d'aprendre a considerar el punt de vista dels animals, perquè, igual que a vosaltres, també ens agrada ser feliços.

Misteris del nostre passat

I perquè?, es pregunten els nostres amos en moltes ocasions, en veure les nostres reaccions extranyes a fets quotidians. Quin mal record del nostre passat rau a la nostra memòria? D'on provenen els nostres temors?

I és que a casa, un moment o altra, cadascú de nosaltres ha manifestat una por injustificada. Desconèixer el nostre passat i la nostra procedència fa que l'origen de les nostres pors sigui per a la nostra familia humana un misteri irresoluble.

Quan vaig arribar a casa no podia ni veure una escombra. M'amagava sota un llit i roncava ferotjament, per veure si aconseguia foragitar aquell instrument malèfic del meu costat. Mica en mica, he après per a què serveix una escombra. I, a més, que el meu pèl i la seva caiguda fa que a casa s'hagi d'utilitzar més sovint del compte.

En Negrito va arribar amb una altra por. Era tímid i prudent amb les persones, mai es mostrava massa eufòric en veure un humà que se li acostava, ni mostrava masses ganes de jugar-hi. Era, però, a un tipus de persona determinada a qui en Negrito tenia pànic: homes grassos, alts i morens. Si se'n trobava un pel carrer, en Negrito s'arrodia, amb la cua entre cames, i tremolava com una fulla.

I ara li toca el torn a en Donald. Ell encara no ha superat el seu temor, i és a apropar-se als cotxes. No és veure'ls en moviment el què li fa por, és veure'ls parats prop d'ell. Aquest migdia, un noi ha aturat la seva furgoneta al costat de la mestressa, per a preguntar-li una direcció, i en Donald, aterrat, ha sacsejat el cap fins a desprendre's de la corretja que el subjectava, per allunyar-se d'aquell objecte espantós i esperar a la mestressa a la cantonada, en un lloc segur. Pujar al cotxe per a ell és un martiri, i si el viatge dura més el compte (quinze minuts, no us penseu!) babeja moltíssim i fins i tot acaba vomitant.

Em va pegar a mi amb una escombra? Un enorme home morè va maltractar en Negrito? Van abandonar en Donald des d'un cotxe? No ho sabeu, ni ho sabreu mai. La única cosa que podeu fer és esborrar-nos aquests mal records amb bones experiències. Una feina extra que teniu els amos de gossos arreplegats i que en alguns casos no resulta gens fàcil. Aconseguir-ho, però, és fantàstic i molt i molt gratificant.

Una nova familia bloguera-canina

Vull presentar-vos una nova familia que s'ha afegit als bloguers canins. Són els tofus. Una familia encantadora, amb uns humans també encantadors, i que de ben segur que ens delectaran amb les seves aventures i vivències.
Visiteu-los, doneu-los la benvinguda i animeu-los a explicar-nos moltes coses (que sóc una mica xafarderot).

Amb la Jane i Flavia del Bú Bup Park

He de reconèixer que aquestes dues noies tenen aptituds. Són molt aplicades i pel poc temps que la mestressa pot dedicar-hi, la Jane i la Flavia estan molt atentes i assimilen molt bé els aprenentatges.
En aquest video treballant amb un element nou: un obstacle d'agility.

Les cerilletes espavilades

Les cerilletes, amb no gaire més d'un mes de vida, estan molt i molt espavilades. Ja han començat a menjar sòlid i us penjo un vídeo perquè veieu com ho fan. Hem de gravar-les quan estan dins la gàbia, perquè quan són fora són tan mogudes que no hi ha maneres!

No em barrufa la pluja!! Grrrrrrr!

Vosaltres veieu normal que un gos com jo hagi de veure'm amb aquest careto? I és que m'hi obliguen!! Jo no vull sortir quan plou, no m'agrada que se'm mullin les potes, i em posen la corretja, m'estiren i em fan caminar. En Donald i en Negrito disfruten molt saltant entre l'herba molla, però jo no ho suporto!
Per la propera temporada de pluges reivindico una gabardina, paraigües i botes d'aigua. Sinó, no penso sortir.
Em queda el consol de veure com la mestressa també arriba xopa i desfavorida a casa. Amb tres gossos no li queden mans per dur un paraigües i no li queda més remei que aixoplugar-se sota un arbre que no acaba de protegir-la mentre nosaltres anem fent les nostres cosetes.
Avui sembla que comença a sortir el sol, a veure si dura. Sí, sí, ja ho sé això de la falta d'aigua i que l'aigua d'aquesta pluja és més beneïda que la de l'esglèsia, però, tot i això, NO VULL TORNAR A SORTIR QUAN PLOU!

L'alfa, la manada i el cap de la manada

Començo a estar-ne una mica tip d'aquesta gent que parla contínuament de la manada i que cal imposar-se com a cap de la manada si voleu que el vostre gos us obeeixi i sigui un individu equilibrat i socialitzat. Si aquest mètode arribés a funcionar, no tots els humans estarieu preparats ni tindríeu el caràcter adequat per a aplicar-lo.

Nosaltres som gossos, no som persones. Utilitzem senyals diferents a vosaltres, tenim un llenguatge corporal diferent, tenim necessitats i prioritats diferents a les vostres. Hem de trobar un llenguatge cànid-home per a comunicar-nos. No podem mantenir una conversa cànid-cànid (perqùe vosaltres no sou gossos) ni humà-humà (perquè nosaltres no som humans).

No preteneu ser el cap de la nostra manada, perquè humans i gossos no formarem mai una manada. I si us agrada parlar de jerarquia, us diré que la jerarquia entre espècies diferents no pot existir. Pot existir una relació de dominació o d'explotació, però en el millor dels casos cànids i humans vivim de forma simbiòtica. No volgueu ser el nostre Alfa. Intenteu, simplement, ser un bon amo responsable.

I si voleu ensinistrar-nos la millor forma de fer-ho no és imposant-vos com a cap d'una manada inexistent, sinó utilitzant un mètode tan fet a la mida de la vostra intel.ligència com el Reforç Positiu. Premieu-nos i encomaneu-nos bon rotllo, doneu-nos seguretat, i ens tindreu als vostres peus, però no pas sumisos i temerosos, sinó servicials, atents i contents d'obeïr-vos.

I per acabar, dir-vos que el principal objectiu de la dominància en estat natural no és un amidament de força per menjar primer ni dormir al millor lloc, sinó que serveix per a tenir preferència a l'hora de l'emparellament. Ferm argument per a desballestar, altra cop, la creença de que entre un gos i un humà pot haver-hi competició de dominància.

Jo conec a aquesta model

Sí, sí, jo la conec!. La protagonista d'aquesta campanya publicitària contra l'abandonament és la Nora, una preciosa gossa creuada de galgo, que viu al Refugi Bú Bup Park de La Bisbal. La Nora té una mirada increïblement fascinant, uns ulls color mel preciosos i una estampa esbelta.
Aquest cartell es pot descarregar gratuïtament de la web de la Fundació Altarriba . I si voleu veure la Nora i els altres animals que estan esperant adopció al Refugi, us en deixo l'enllaç. A veure si la propera vegada que hi tornem en trobo algun a faltar perquè algún amic del blog l'ha adoptat.

La mort de la Xinxi

Avui, amb més calma, puc explicar-vos les reaccions a la mort de la Xinxi preciosa:

IMPOTÈNCIA de la mestressa, per no haver pogut fer més per a salvar-la i de l’amo que va passar-se la tarda fent-li visites i veient com s’apagava sense poder-hi fer res.
DESCONCERT d’en Marc que no entén perquè un animal ha de morir jove. Diu que entén que un animal o persona vella acaba morint, però la Xinxi, tan joveneta!
DESCONSOL d’en Pau, que és molt sensible i plora, plora i plora.
ENYOR d’en Negrito, que s’asseu al costat de la gàbia i busca la Xinxi. I del pobre Pelut, altra cop sol i vidu.
Xinxi, preciosa, gràcies per haver estat tan carinyosa i per haver-nos ensenyat a estimar uns animalons per a nosaltres totalment desconeguts. Ens has donat alegria, companyia i estimació i t’has guanyat un lloc al nostre cor i a la nostra vida. No t’oblidarem petitona!

Quina setmaneta de veterinari! Final tràgic.

Aquesta setmana estem de pega. Ahir la mestressa va haver de còrrer al veterinari amb en Negrito, l’Espavilada i les cerilletes.
En Negrito tenia febre i s’havia passat la nit tossint i vomitant, i la cosa no tenia bona pinta. Les xinxilles no milloraven de la seva infecció a la cua i semblava que la cosa anava a pitjor, perquè de tan que se’ls resecava sagnaven.
Vàren tornar carregats de medicaments, però amb bones notícies. En Negrito té una inflamació a la tràquea i ha de prendre’s antibiòtic, cortisona i fer una mica de repòs. Les xinxilles, finalment, també han de prendre antibiòtic (elles en forma de crema).
Però avui han tornat les corredisses!! Quan la mestressa ha arribat a casa ha trobat la “Xinxi” (la xinxilla particular i mimada d’en Marc) agonitzant a la gàbia. Sense dir res, i perquè en Marc no se n’adonés, ha agafat la Xinxi i ha corregut altra cop cap el veterinari. La Xinxi està més fotudeta, pobreta. Té una inflamació al budell. Però l’actuació ràpida pot fer que se salvi. El veterinari li ha injectat un sèrum glucosat per evitar-li la deshidratació (molt perillosa en xinxilles), li ha donat un xarop. Ara ja torna a ser a casa, separada d’en Pelut per poder-li controlar si menja, beu i la consistència de les deposicions.
I si algú de vosaltres necesita medicar-se, que vingui cap a casa, que ja no ve d’un:
matí: pastilleta a en Negrito, crema a l’Espavilada i les cerilletes, xarop a la Xinxi
migdia: potito de verdura a la Xinxi
vespre: pastilleta a en Negrito, una altra pastilleta a en Negrito, altra cop crema a l’Espavilada i cerilletes, i més xarop per la Xinxi.
Ara esperem que tots es vagin recuperant, sobretot la pobreta Xinxi, que és la que fa més llàstima i està més malaltona.

Edito a les 22:30h.: La Xinxi ha mort aquesta tarda.

Fent Feina al Bú Bup Park

La mestressa i en Marc avui han anat al Bu Bup Park, i no ens hi han portat a nosaltres!!

La raó és aquesta, és diuen Jane i Flavia:

La Flavia i la Jane són dues gosses del refugi, molt joves (menys d'un any) i que, com que no tenen cap problema de caràcter ni adaptació, estan preparades per ser adoptades en qualsevol moment.

La mestressa i en Marc, amb ganes d'aportar alguna cosa a aquesta protectora, han plantejat al refugi treballar en un programa d'ensinistrament bàsic d'aquest gossos, per a fer-ne més fàcil la seva adopció. La Belén i en Xavi ja es cuiden del problemes dels gossos inadaptats, temerosos, agressius o no sociabilitzats. L'objectiu de la mestressa és motivar gossos ja adoptables i poder ensenyar als seus possibles adoptants què saben fer, que són educats i molt llestos. Perquè molta gent pensa que el gos que surt d'una protectora és un gos problemàtic, traumatitzat, al que no es pot pretendre ensenyar masses coses.

I què s'han trobat el primer dia? Doncs que les seves primeres alumnes, la Flavia i la Jane, són unes gosses encantadores, molt motivades, obedients i atentes. Avui no hi han anat massa preparats com a reporters, però aquests són uns breus videos que han gravat amb la càmara de fotografiar quan en Marc ha començat a motivar i ensenyar-li el “seu” a la Jane.

Només han pogut gravar la Jane, perquè aviat ha aparegut el “Memory Full” a la pantalla de la càmara. Però prometen fer més bones gravacions els propers dies perquè podeu veure com treballen aquestes gosses i altres gossos del refugi.

La mestressa ha arribat a casa mossegant-se les ungles. Si tingués més temps!! Però l'amo avui li ha dit una cosa molt maca. Li ha dit que feia una olor especial, que li havia sentit feia anys, la mateixa olor que feia quan tornava de la Protectora de Girona, ja fa un munt d'anys. Olor de gos barrejada amb olor de satisfacció. Satisfeta i contenta, la mestressa ha d'agraïr a la gent del Bu Bup Park que confiïn en ella i en Marc, que els deixin treballar amb els gossos i sentir-se'n tan bé com s'han sentit avui.