diumenge, 6 d’abril de 2008

Avui fa un any!!


Avui fa un any que van portar en Negrito a casa!! Que diferents eren les coses. Jo estava fotut, contínuament em quedava clavat, no volia sortir mai a passeig, em passava el dia amagat sota el llit perquè no m'obliguéssin a sortir, i quan ho aconseguien, feia un pipí a l'arbre de la cantonada, girava cua cap a casa i m'havien d'ajudar a pujar les escales.

La mestressa no ho veia gaire clar i va prendre la millor decisió: acollir un altre gos a casa per veure si em motivava.

Buscant per Internet van conèixer la història d'en Negrito. Aquell gos tenia nou mesos, era de talla mitjana i estava “acollit” en una casa on ja no hi tenien cabuda més gossos, perquè es tractava d'una familia nombrosa i ja en tenien uns quants. La Nathalie, que era la persona que el va acollir, va posar un anunci a internet amb la seva foto.

En Negrito era fill d'una gossa border que havia passat una bona estona amb un gos de cacera que corria abandonat per la urbanització. L'amo de la gossa va deixar que aquesta parís, i quan els cadellets van crèixer va resultar que en Negrito no s'assemblava gens a la seva mare i, per tant, no en podia fer cap caleró. Aquest senyor tan simpàtic va buscar-li la millor llar: va deixar-lo al bosc, amb el seu pare i una colla d'altres gossos abandonats que corren per aquella urbanització. Algún dia m'agradaria veure aquest paio (de lluny, perquè sinó li mossegaré el cul!). Estic segur que és un home corpulent i morè, perquè és a aquest tipus d'home que en Negrito els té pànic.

En Negrito i la seva manada vivien en un lloc que la Nathalie i els seus fills anomenen “El bosquet”. Atret pel seus gossos i per l'amabilitat de la Nathalie i els seus fills, en Negrito va anar acostant-se a casa seva, fins que va decidir quedar-s'hi. Va ser llavors quan van posar l'anunci.

La mestressa va trucar la Nathalie i va explicar-li que volia adoptar en Negrito i l'endemà ja anaven cap a Santa Cristina d'Aro a buscar-lo. Els fills de la Nathalie estaven tristos, perquè s'havien encarinyat molt del gos, però també se n'alegraven de que se n'anés a una casa on l'estimarien i viuria feliç.

Com han canviat les coses des d'aquell dia! A mi en Negrito em va motivar (aquest noi necessita un líder i jo vaig haver de prendre aquest paper). Després, gràcies a en Negrito la família s'han introduït en el món de l'agility i per aquesta raó també ha arribat en Donald a casa. L'adopció de les xinxilles i els conills no sé quina relació pot tenir-hi, però també em fan molta gràcia i companyia aquests animalons!

Encara que jo el rondino, he de reconèixer que en Negrito m'ha millorat la vida i que la seva adopció ha provocat una sèrie de canvis a la família que també han sigut molt beneficiosos per a tots. Els gossos motivem, estimulem, acompanyem, estimem i sobretot ..... oferim la nostra amistat incondicionalment i per sempre!


4 comentaris:

Dumuro ha dit...

See Please Here

Anònim ha dit...

Moltes i moltes felicitats!!

En Negrito va arribar a la millor familia que podia trobar!!

Anabel (Rayo i Nala)

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Per molts anys Negrito, i que puguis xinxar en Nervi molts anys mes, jejejeje.

Núria ha dit...

Negrito, quina sort vas fer fa un any!!!

I tu, Nervi, pel que sembla, i encara que et pugui costar reconèixer-ho, també vas fer sort, no? En Negrito et va fer de medicina.

Firmat: el club de fans d'en Negrito.