Quinze anys després

Fa més de quinze anys, en una Protectora de Girona, hi va aparèixer la Lluna, una gossa mestissa, obesa, de color canyella, amb paràlisis a la zona posterior del tronc.
Fa més de quinze anys, hi havia en aquella Protectora un grup de joves que tenien cura dels animals. Sense recursos, amb un refugi que queia a trossos, sense aigua potable, i amb una Directiva que posava l'avantfirma de President, Secretari (o el que fos) de l'Associació i es fonia els diners en actes, presentacions, material d'oficina, ... Tot menys menjar digne i medicaments pels animals.
Fa més de quinze anys, hi havia una noieta, aficionada a la veterinària, que havia ajudat a alguns veterinaris a les seves consultes, i era l'encarregada de vacunar i guarir els animals, perquè no es podien permetre dur un veterinari al refugi.
Fa més de quinze anys que aquella noieta i les seves amigues van voler ajudar la Lluna, li van construïr un carretó sobre el què s'asseia i caminant amb les potes de davant es podia desplaçar.
Fa més de quinze anys que la Lluna, juntament amb altres gossos vells i malalts, van desaparèixer del refugi. La falta de pressupost, van dir els directius, havia obligat, pel bé dels altres animals, a sacrificar aquells que no tenien cap possibilitat de ser adoptats.
I més de quinze anys després, aquella noia llegeix al diari la història de la Zarra, gossa recollida a la Protectora de Badajoz, també invàlida, amb un carret semblat al què ella va construïr per la Lluna, i que HA ESTAT ADOPTADA. Ha caigut en millors mans que la Lluna, aquella dolça, carinyosa i per alguns “inútil i indesitjable” gossa.
Quinze anys després llegeixo la ràbia i l'enuig en els ulls de la mestressa.

M'han tunejat!

Al club d'agility ja sóc el centre de moltes bromes, i em diuen el gos tunning. En Marc m'ha comprat aquesta mena de capa fluorescent per a fer agility. Es pensa que semblo més esportista així, però segons la mestressa (i he de donar-li la raó), em semblo més a una pilota de tennis (rodona i fluorescent) que a un esportista d'èlit.
La meva capa ha agradat tant al meu petit amo que fins i tot me la posa per passejar pel poble. Us imagineu la reacció de la gent? Doncs sí, tothom em mira. Però en Marc va tant content amb el seu gos tunejat ... Ahir, fins i tot va empaitar en Quim i en Pirata per ensenyar-los el meu modelet. La mestressa li va preguntat després: què ha dit en Quim quan ha vist en Nervi?. Ha rigut, va contestar en Marc. I és clar, què voleu que faci la gent al veure'm?
Em sembla però, que el que realment fa més gràcia no és la meva indumentària, sinó el posat del meu petit amo que em passeja tot orgullós.

Reeduqueu-vos! Encara hi sou a temps.

Un anònim ha contestat el meu post sobre Tordesillas i la seva brutal tradició, amb un video sobre el tracte que reben els animals abans de convertir-se en una hamburguesa (també brutal!).

I pensant-hi una mica, no crec que ensenyant imatges tan dures sigui la forma més correcte d'educar-nos en l'amor i respecte a altres animals. La mestressa, per exemple, va deixar que els nens veiéssin les imatges de Tordesillas, mentre va durar el “joc” previ a la mort, però no va deixar-los veure la mort del toro, per considerar-ho inadequat i per creure que el què havien vist fins aquell moment els nens ja era prou alliçonador.

I si el què volem és conscienciar els nens, se li acut una solució ben fàcil i amb resultalts a pocs anys vista. Què passaria si en lloc de prohibir l'entrada d'animals a l'escola, reservessin un espai on els nens tinguessin cura d'un gos, un conill, un xai, una vaca, un porc, .... En Pau i en Marc, quan van a la carnisseria i veuen un conill, no veuen un ingredient suculent per a un rostit, sinó que hi veuen un Cookie espellat i esquarterat, i són incapaços de tastar-ne la carn.

La mestressa m'explica que en Pau, quan tot just tenia tres anys, després de passar un mes de vacances a la muntanya, donant de menjar als porcs, gallines i conills cada dia, va tornar a casa i acompanyant a la mestressa a la carnisseria va posar-la en un compromís. Va començar a mirar l'exposició de carn i quan va arribar al cos d'un pollastre sencer, al que només li faltàven les plomes va començar a plorar i cridar: assassí! assassí!, tot mirant-se al carnisser (quin compromís, déu meu!)

A casa no són vegetarians, i no els hi veig cap intenció de ser-ne. Però els nens són incapaços de jugar a torturar cap animal, com fan alguns dels seus amiguets, i de vegades tornen a casa indignats perquè una sargantana o un escarabat ha estat víctima del joc d'algun del seus companys.

És precisament la generació del petroli, de les comoditats, la dels cotxes, del creixement de les grans ciutats, de l'abandonament del món rural, .... la que ha provocat en poc temps aquest deteriorament desmesurat del món natural i l'allunyament de l'home respecte al seu lloc a la natura. Caldria potser reeducar-vos per tornar a conviure en harmonia amb altres espècies, on l'home tornés a ser un depredador més, que no trenqués la balança i abandonés la seva actitud agressiva, supèrbia i egoista.

Endavant! Endavant!

Si tens en compte les principals característiques del meu caràcter, sóc un gos ben fàcil d’entendre, com també és fàcil preveure la meva conducta.
Sóc possessiu amb el meu territori, el meu menjar, els meus amos, el meus companys (Negrito i Cookie), enyoradís, afectuós, obedient, gandul i dormilega, afamat, marranot, cridaner, …. en fi, en una paraula, sóc ENCANTADOR.
Però la principal característica del meu caràcter és que sóc totalment previsible. Només mirar-me la mestressa ja sap què vull. De vegades no vull sortir a passeig tan aviat (quina mandra!) i només em crida una vegada i ja no insisteix més. Sap que si aconsegueix treure’m al carrer no passaré de la cantonada. Així que ho deixem per més tard.
El què potser no s’esperàven és que m’agradés tant anar a fer agility. M’encanta! El primer dia em van comprar una corretja nova, d’aquelles que es passen al voltant del coll i alhora fan de collar. És cómoda per en Marc perquè així no em deslligo, ja que amb el collar i la corretja convencional he aprés a fer una clau de judo amb el coll i em deslligo molt fàcilment.
Doncs quan veig aquesta corretja em torno boig. Surto a passejar molt més content. En Negrito, quan el deixen anar, sempre surt corrents, disparat com una bala. Jo fins ara em quedava prop de la mestressa i anava fent tot xino-xano. Ara no! Quan sortim amb la nova corretja em venen unes ganes boges de còrrer i quan la mestressa em deslliga surto corrent darrera en Negrito, tot i que és impossible atrapar-lo. Les cames em toquen al cul (o més ben dit, a la panxa).
En Marc té por que amb el meu tipus arribi a un punt que no pugui fer agility amb mi. Però faré el què pugui, estigueu-ne segurs. I si ara que faré més exercici aconsegueixo aprimar-me una miqueta i estar més àgil, que tremolin els campions! Sé que és un handicap important, però almenys jo sóc un gos creient (no com en Negrito, que continua sent un escapista i despistat). Ja he demostrat a casa que voluntat no me’n falta i que si cal fer algún saltiró el faig. Sé que no tinc tant de potencial com en Negrito, però segur que sóc molt més fàcil d’ensinistrar que ell i per en Marc és molt més fàcil treballar amb mi.
Ja he superat molts obstacles a la meva vida i sempre he tirat endavant! endavant!
Si algún dia en Marc arriba a ser un bon agilitista vull que em recordi a mi com al gos que ho va fer possible, com el gos amb el que es va iniciar en aquest esport i com al seu primer i especialísim gos.

Demà comença el cole.

Després d'escriure un post com l'anterior, sempre em veig amb la necessitat de canviar de xip, sinó la mala llet s'apodera de mi i no hi ha qui em suporti en tot el dia.
Heu llegit el titular? Doncs sí, demà comença el cole, pels nens i per mi també. Sí, sí, demà començo el cole! En Marc em durà per primer cop a una classe d'agility. La condició és, però, que faré el què podré i arribaré fins on arribi ... No sé, potser no se'm dóna tan malament i acabo fent l'eslàlom més ràpid que en Negrito. Estic d'uns nervis!

Tordesillas: poble covard!

Ja sé on no ens durà mai la mestressa de vacances: a Tordesillas. Covards! cridava tot mirant la televisió. I no només pel què fèien, sinó pel què no volien ensenyar. El poble de Tordesillas no permetia que es gravés i s'ensenyés per televisió la mort de Jaquerito. No és una tradició ancestral? No és motiu d'orgull cultural? No és una lluita justa? Perquè no ens ho voleu ensenyar? És potser massa cru, massa inhumà, massa injust? M'ha semblat un poble avergonyit per la seva tradició però covard per a reconèixer que és una bestialitat i que cal fer un punt i apart a la tradició i donar al Toro de la Vega una millor vida.
Espero que Jaquerito hagi estat la útima víctima d'una tradició antiquada i inadequada pel segle vint-i-u, quan tots haurem d'exercir una mica més l'ecologisme si no volem acabar de carregar-nos el què ens queda.
EM CORREGEIXO: Acabo d'enterar-me que Jaquerito s'ha salvat. Es veu que no donava "la talla" i al final l'han substituit. La víctima ha estat "Enrejado" que sembla que estava més preparat per fer de la seva mort un espectacle.

Els noruegs s'han quedat sense cotxes ecològics

El govern norueg ha prohibit a partir del proper 15 d’octubre qualsevol publicitat que relacioni un cotxe amb l’ecologia i el medi ambient. Segons els noruegs, no existeix el cotxe ecològic: no hi ha cap cotxe que pugui fer res de bo pel medi ambient, el què pot fer és menys mal que altres.
Mentrestant aquí la majoria de famílies continuen creient que tenir dos cotxes és una necessitat, i s’hipotequen per cases on els nens tenen una habitació de 10 metres, els gossos una terrassa de 7 ó 8 i els cotxes un garatge el doble de gran. A més, la majoria no se n’adonen que tenen el garatge a dins de casa, i mentre surten al carrer a fer el cigarret per no omplir la casa de fum, s’empassen els gasos que els seus cotxes deixen inevitablement dins de casa quan els aparquen.
Tot això, sumat a la sobreexplotació petrolífera del globus i els seus “efectes colaterals” (danys al territori, a la població, conflictes armats, ….) i als nous problemes que ja es veuen venir amb la utilització de cereals per a obtenir un combustible substitut, un pensa si no és millor aparcar definitivament el cotxe i oferir als vostres fills un futur millor. Però no n’hi ha prou aparcant només un cotxe. Tot plegat, culpa de tots i culpa de ningú. Els humans sou així, si podeu compartir la culpa us sentiu menys culpables.

Esperit de superació (L’altra cara d’una competició)

Ja ha acabat l’IMCA-PAWC d’aquest any a Girona i, apart de veure grans agilitistes i recorreguts, ha estat tota una lliçó d’empenta, de fer bé les coses, de companyerisme, d’esforç, de treball en equip, … tots aquells factors que propicien que les coses al final acabin sortint bé. L’Agility Club de Girona ha demostrat tenir un equip de gent disposada, treballadora, col.laboradora, amb ganes de superació i d’aconseguir resultats perfectes.
I apart dels organitzadors, tots els participants s’han encarregat de donar-nos a la pista aquesta lliçó contínuament.
El PAWC ens ha donat la possibilitat d’emocionar-nos veient gent amb greus discapacitats sortint amb ganes, il.lusionats, compenetrats amb uns gossos que esperen pacientment sobre la rampa que el seu amo arribi al seu costat per a continuar el recorregut i que, arribant al salt, el superen amb tota la seva empenta per a tornar a esperar les instruccions del seu amo que, lentament, s’acosta recolçant-se en unes crosses o damunt una cadira de rodes.
A l’IMCA ens ha impressionat veure grans equips, amb un munt de gent i gossos molt competitius, realitzant grans recorreguts, però també recolzant a aquells participants que havien vingut sols i que quan sortien a la pista rebien l’escalfor i suport de tot el pavelló.
I després de tot, es referma el nostre orgull de formar part d’un club com l’AGILITY CLUB DE GIRONA que, molt lluny de comptar amb recursos econòmics, té un grup de gent que substitueix els euros per esforç i aconsegueix, si cal, millors resultats. Això sí que és MÉS QUE UN CLUB!.

Cookie monster

No, no us parlaré del conill ara. El verdader "Cookie Monster" sóc jo. I és que em perdo per una galeta! Els nens fa masses dies que estan de vacances, i a falta de Playstation han d'inventar-se nous jocs per a distreure's. I com que a casa jo sóc el substitut de la Playstation, avui s'han inventat un joc protagonitzat per mi i per la meva debilitat per les galetes "Maria".
Les regles són ben senzilles: lligues una galeta a la cua d'en Negrito i t'asseus a mirar. Apa, som-hi! En Negrito amunt i avall del passadís intentant que jo no li mossegui l'exquisita cua i jo esbufegant darrera d'ell. Els nens, ja us ho podeu imaginar, fent-se un bon panxot de riure.
Tots tranquils! No ha passat de ser un projecte que no s'ha fet realitat. No sabem ben bé perquè: potser per problemes tècnics (a l'hora de lligar la galeta a la cua), per problemes morals (això no es fa a un animal) o per por a les conseqüències (aquest cap de setmana aparqueu la bici o no aneu al Campionat d'Agility, ....)
El cas és que, d'una manera o altra, els nens sempre ens tenen presents als seus jocs, encara que de vegades en som una mica víctimes. Però, tinguent uns gossos tan xulos com nosaltres, qui vol una Playstation?

Solidaritat canina

La mestressa és massa sensible per aquestes històries, els ulls se li posen plorosos i rebufa perquè no pot fer res per aquests animalets necessitats. Si tingués una casa amb un terreny gran! .... però no hi ha terreny prou gran per acollir tanta criatura necessitada.

Els de la foto són en Yogui i en Bubu, dos cadells abandonats acollits a la Protectora de Godella, a València. Fins aquí res de particular, oi? Doncs llegiu bé, i si sou sensibles com la mestressa, prepareu el mocador.

En Yogui té 9 mesos i en Bubu en té 5. Semblen dos cadells amb forces possibilitat de ser adoptats. Són jovenets i de mida petita. Però és que en Yogui i en Bubu són inseparables, i no només perquè són grans amics, sinó perquè, en Bubu és el gos pigall d'en Yogui, que és completament cec. En Yogui no seria res sense en Bubu, i de fet, li deu la vida, perquè sense ell no hagués sobreviscut a l'abandonament. A la protectora on es troben en Yogui no fa cap pas sense en Bubu al costat. I lluny de ser un gos desconfiat, es deixa acaronar i estimar pels humans, els ensuma les mans i quan reconeix la ma amiga la rellepa amicalment.

Ajudeu a fer còrrer la veu. A veure si aquests dos cadellets poden trobar la felicitat junts a la mateixa llar. Molta sort petitons valents!!
http://protectora.org