El món és un mocador

Fa uns quants mesos va arribar al refugi Bú Bup Park un minúscul cadell negre, ple de sarna. El meu petit amo, en Marc, es posava uns guants de làtex per a jugar-hi i es rentava les mans amb alcohol quan acabaven els jocs. Jugar amb un cadell és irresistible, i més per a un nen. El gos es deia Fito, i va estar durant molts mesos al refugi esperant un adoptant.
Dies enrera van dir-nos que finalment en Fito havia estat adoptat per una família de Girona. I és el què té conèixer gossos d'un refugi, que quan els perds de vista és perquè han trobat una familia per a viure-hi feliços. Tot i això, hi ha alguns gossos que no deixes d'enyorar-los quan hi vas, i en Fito era un d'ells.
En el curs d'obediència del club d'agility havia començat un gos negre. Mira mare, s'assembla a en Fito! exclamava en Marc. I la sorpresa va ser quan la mestressa i els nens van acostar-s'hi i van preguntar el nom del gos. Es diu Fito, van dir-los, i els nens van començar a cridar: És en Fito, és en Fito!! Imagineu-vos la cara de sopresa dels seus adoptants. El món és un mocador!!
Aquest divendres la mestressa va donar la classe d'obediència bàsica i és clar, ella sempre disfruta ensenyant als gossos, però va disfrutar encara més ensenyant en Fito a saltar la roda i veient els seus progressos. En Fito és un gos feliç, que a més ha trobat una familia que es preocupa per a donar-li una educació i per a què sigui un gos equilibrat i sa. Tant de bo hi hagués prou gent amb aquesta sensibilitat i poguéssim buidar els refugis .... Us ho dic jo, que hi he viscut (o sobreviscut) i no hi ha res com l'escalf d'una familia!!