El meu retorn a l'agility

Matí assolellat i cap caminada a l'agenda. Anem a muntar alguna pista en un prat? I a les onze del matí ens reuniem una colla davant el pavelló de Canet d'Adri, cadascú amb els obstacles que tenia a casa i una bossa amb esmorzar per compartir.

Mentre els gossos corriem i jugàvem els amos han muntat la pista i després ens hem posat a la feina. Molt bon ambient, els gossos hen estat molt relaxats i atents i han sortit unes molt bones pistes. Després, per a divertir-nos, hem fet uns KO (curses amb obstacles). Podeu veure a la foto com jo i en Pau hem guanyat a l'equip Marc-Donald, jejejejeje!!!

A destacar: En Rayo ha fet mitja pista sense perdre la concentració, l'Eliot s'ha iniciat fent un salt i jo, després de molts mesos sense fer res i del règim que m'ha deixat més agil, he fet una pista sencera a bon ritme.

La sorpresa del matí ha estat que mentre estavem entrenant ha aparegut un cotxe amb un senyor que es dirigia directament a nosaltres. “És xulo això que feu. Jo també faig una cosa semblant amb el meu gos. Mira, vaig a buscar-lo i us ho ensenyo”. Torna l'avi amb el seu gos (un mestís negre de tamany mitjà) i ens obre la porta del pavelló. I allí ens ha deixat bocabadats perquè ha tret un balancí, un salt altíssim i una rampa i li ha fet fer al gos (en Nin). Després, amb un aro metàl.lic a la mà ha fet passar el gos tot saltant (botant, més ben dit) i ha arrancat els aplaudiments de tots. Ha dit que li agradaria ensenyar el seu gos a passar pel tub i entre tots l'han ajudat a fer-ho. La veritat és que en Nin ho ha aprés molt ràpid i el seu amo estava tan al.lucinat que ha marxat per anar a buscar la seva dona i el seu fill perquè ens veiéssin. “M'ho he passat molt bé. Torneu quan volgueu, teniu permís del jefe, sóc l'alcalde”, s'ha despedit.

A les tres de la tarda tornàvem a casa on m'esperava el sofà per fer-hi una bona migdiada, que fa temps que no faig tant d'esport i avui m'he cansat una miqueta.

Exhibició a Vallgorguina

Aquest matí ens hem llevat d'hora per anar a una exhibició d'agility a la Fira del Bosc de Vallgorguina. Ja esperàvem passar fred, però la sorpresa ha estat la pluja, que no ha parat en tot el matí.
Després que els humans es mengéssin una torrada amb una boníssima butifarra, ha estat el moment de saltar a la pista, o més ben dit, patinar per la pista. Havia estat ploguent tant que estava tot enfangat. Els amos havien de vigilar bé on i com posaven el peu, per no caure a terra enmig d'un bassal i en Negrito ha acabat coixejant al final de la seva primera pista, per una relliscada que ha fet abans d'entrar a l'eslàlom.
Però ha estat divertit i hi ha hagut molt bon ambient entre els agilitistes. El més positiu: veure com en Negrito es comportava en una pista diferent a l'habitual i envoltat de molta gent i soroll. Ha estat molt atent a la mestressa, no ha fet ni el més mínim intent d'escapada, al contrari, s'ha mantingut pendent de la mestressa tot el recorregut i tota l'estona que ha estat deslligat. Les pistes, evidentment, no han estat ni molt menys correctes, però és que la conducció era difícil i perillosa en aquell terreny tan moll i relliscós i tampoc era qüestió de prendre riscos.
Al final, xops, enfangats i contents. Sort que el Club d'Agility Vallgorguina ha estat previsor i ens ha obsequiat amb uns chubasqueros que, evidentment, els amos no han dubtat ni un moment d'estrenar allí mateix.

La mestressa s'avergonyeix de mi

Sí, sí, com ho llegiu. Avui quan hem tornat de passeig la mestressa li ha dit a l'amo "quina vergonya m'ha fet passar en Nervi!!". El pitjor és que l'amo li ha donat la raó i ha dit que ell també havia sentit vergonya de mi un altre dia per la mateixa raó.

I què hi farem!! Si jo veig un tros gros i rodó de plàstic negre a terra, vaig i m'hi pixo!! I jo què sé que aquest tros de plàstic es posa al cap per anar amb moto!!

Els jovenets que contemplàven l'escena s'han quedat parats, però no tant com la mestressa que no sabia com excusar-se. Marranos ells que deixen el casc a terra!!

Després de l'ensurt ... un àpat de pinya

Ahir en Roy va donar-nos un bon ensurt. Tenia una parada intestinal, no menjava, no bevia i no feia caques. En els conills això pot ser molt perillós i cal actuar inmediatament. Però, com sempre, les coses passen en el pitjor moment, i ahir diumenge era un mal dia per actuar amb un canvi de dieta o una visita al veterinari d'exòtics.

Però la mestressa, que sempre es guarda un as sota la màniga, va actuar a la seva manera i se'n va sortir. Durant una mitja hora va tenir a en Roy estirat de panxes enlaire sobre la seva falda, fent-li uns massatges circulars. I finalment, va sortir la cacona. Al matí, quan ens hem llevat, tots pendents d'en Roy, hem pogut veure com s'havia menjat tota l'amanideta que la mestressa li havia deixat. Bon senyal!!

Aquesta tarda la mestressa ha comprat pinya per a fer-li una dieta a en Roy i estimular-li els budells. I mentre la tallava petitona nosaltres ens ho miravem afamats i quan en Negrito ha rebut el primer tros de pinya, se l'ha menjat a poc a poc, sorprès per aquell nou gust. I després ha vingut un tall per en Donald i un per mi. I un altre tros que ens hem menjat més ràpid, i un altre, i un altre .... ens ha encantat la pinya!!

Un pas enrere per seguir endavant

Aquest matí la competició d'agility ha estat un complet desastre, tant per en Negrito com per en Donald. Han sortit a la pista totalment desconnectats i han fet unes pistes nefastes.

Però, segons la filosofia de la mestressa no hem de deixar que les contrarietats ens tombin, sinó que hem d'aprofitar la seva força per empènyer endavant. I així serà. Cal analitzar perquè, després d'una setmana d'entrenament fantàstics i impecables avui, tant en Donald com en Negrito, no han estat gens centrats a la pista.

Potser la mestressa i en Marc sortien massa confiats? Doncs una bona lliçó d'humilitat s'han endut avui! Perquè a nosaltres, els gossos, hi ha molts factors que ens poden influir i per molt tranquils i confiats que estigueu vosaltres no vol dir que nosaltres també ho estiguem.

Apa! A pensar, a treballar i a continuar disfrutant de l'agility!!

Homenatge a l'Oki

"Hi ha, en algun racó de l'Univers, un lloc sense temps
on tots el jocs acaben en rialles, on les llàgrimes són de riure,
on tots els éssers juguen entre ells, menystenint l'arrogància de la supervivència,
un lloc sense perills i sense ensurts, on la Vida va més enllà de la vida mateixa.
Hi ha, en algun racó de l'Univers, un lloc imaginari que només cap en la ment lliure d'un infant.
Avui hi ha arribat un gos alegre: feu-li una gran festa de benvinguda!!"

Laura: Una fortíssima abraçada de tots els "Arreplegats". Tant de bo tots els gossos que tú cuides cada dia al refugi aconseguissim viure, encara que només fos un instant, formant part d'una familia com la teva. L'Oki hi ha estat poc temps, però ha estat un gos afortunat de tenir-te com a millor amiga.

La recepta màgica

INGREDIENTS:

- Un dia assolellat, magnífic.
- Massís del Montseny, esplèndides vistes i un camí pintat amb colors de tardor.
- Vuit gossos: Nala, Rayo, Duna, Jaco, Kira, Shila, Negrito i Donald
- Una colla d'humans amb ganes de passar-ho bé.

Tot plegat es barreja durant tres hores i en resulta un matí fantàstic, divertit, relaxat i, sobretot, reforça la gran amistat que s'ha format entre una colla d'enamorats dels seus gossos, que disfruten de la natura i de compartir-la amb els seus animals i amics. Tres hores de corredisses de gossos entre matolls, de revolcades dins les basses i curses pels camins. Tres hores d'acudits, xafarderies, projectes comuns, rialles i diversió.

La mestressa diu que la “selecció natural” els ha ajuntat i els ha unit, i amb ells ens ha unit també a la colla de gossos que tenim la sort de compartir la vida amb aquests humans, que només pensen en divertir-se amb nosaltres i fan plans, molts plans, sempre comptant amb nosaltres.

I tot això ja té:

Un nom: ELS ARROSSEGOSSOS
Un blog: arrossegossos.blogspot.com
Una cronista: l'Anabel
Molts plans per continuar fent coses junts, coses que us anirà explicant l'Annabel al nostre nou blog.

La trista i maleïda realitat

Rebem, afligits, la trista notícia de la mort d'en Nerón, un gos que no ha tingut la sort que mereixia i la mort el qual ha omplert de llàgrimes els ulls de la mestressa. Llàgrimes vessades per ell, i per tants com ell, que moren sense conèixer el veritable escalf d'una familia.

Us transcribim el text que li han dedicat els seus cuidadors del Bú Bup Park que han lluitat tant per en Nerón i que, en aquests moments han d'estar molt i molt tristos. Una fortíssima abraçada de tota la familia dels arreplegats.

"A LOS QUE LO HABÉIS CONOCIDO, A LOS QUE OS HABÉIS PREOCUPADO POR ÉL Y A LOS QUE NOS HABÉIS AYUDADO A MANTENERLO :

El pasado lunes 10 de noviembre los cuidadores del Bu Bup Parc nos hemos reunido en la clínica veterinaria para tomar la triste decisión de poner fin a la vida de Nerón, evitándole una muerte dolorosa.

Nerón llegó al refugio hace casi ocho años, antes de que existieran las actuales instalaciones, de la mano de un tipo al que ya no le hacía gracia pasearse por la calle con un temible perro de presa.

Poderoso Nerón, que con sus 35 kilos de músculos y esa mirada seria era capaz de inspirar respeto a cualquiera que pasara por delante de su jaula por primera vez y, al mismo tiempo, hacerse querer por todos los que decidían pasar unos minutos con él.

Nerón compartió varios años de su vida con Berta, una alegre rottweillertan bruta como él, y a veces soñábamos que serían adoptados juntos.

A Berta se le paró el corazón en primavera. Ese día Nerón empezó a irse y ese día empezamos a resistirnos a que se fuera.

Durante algunas semanas su depresión era evidente y estuvimos presentándole a varias perritas para que le animara hasta que encontramos una nueva compañera para él. Pareció recuperarse durante un tiempo, pero algo se había roto y su salud se había resentido.

Poco a poco, su cuerpo fue enfermando y, aunque nos aferrábamos a los aparentes periodos de mejoría, los tratamientos no funcionaban.

La semana pasada Nerón dejó de luchar contra la leishmania y el cáncer y lo ingresamos en la clínica de La Bisbal, de donde salió para reunirse con Berta.

Esta mañana su jaula la han ocupado cuatro cachorritos que quizá adquieran la vitalidad de Nerón.

Y la vida sigue . . .

Refugio Bu Bup Parc

La Bisbal d´Empordà, 12 de noviembre de 2008"

A reveure estimat Nerón!!

Jornada agilitista

Aquest matí hem anat tota la familia al club d'agility. Era un dia important, perquè en Marc i en Donald debutaven en una pista de competició i ningú de casa s'ho volia perdre.

En Negrito ha aconseguit els punts per a passar a la categoria Starter de Jumping i dos punts d'agility que l'han deixat a un sol punt de l'Starter d'agility.

En Negrito fent la taula

Galopant sobre la passarel.la

Baixant la rampa

Sortida de l'eslàlom

Últim salt i cara de satisfacció de la mestressa

En Negrito volador

Recuperant l'alè després de la cursa

Una preciosa imatge d'en Negrito que ha captat la Marta

En Donald i en Marc han aconseguit el seu primer punt per a Starter i han demostrat una bona compenetració a la pista. Però la crònica podeu seguir-la al blog d'en Donald i en Marc.

El millor de tot: tota la familia junta compartint una matinal d'agility (encara que l'amo i jo només hi haguem estat de públic), amb bona companyia, bon ambient i un temps fantàstic.

A l'ombra d'un rifle

Segurament el propietari de l'arma i la gorra ha trobat en aquest cadellet allò que és tan difícil de trobar en una zona de guerra. I és que nosaltres estem sempre disposats a mostrar-vos el nostre agraïment, fidelitat i amor, quedant-nos prop vostre. I això, amics humans, perquè nosaltres no us jutgem pel què sou o pel què feu, sinó que valorem la vostra actitud vers nosaltres. I sota un fort sol, fins i tot l'aixoplug d'una arma de guerra i una gorra militar esdevenen un comfortable cau per a esperar-vos.

The journey

Us confessaré una cosa (però no ho digueu a ningú). He vist la mestressa emocionadíssima veient aquest video de Susan Garret, homenatge als seus gossos.

"We learn that the lesson of experience are often hidden and that the limits of our own perception do not define life's infinitte possibilities"

Veure video des de Youtube

Innovar per força

El tancament de la devesa de Girona ha fet que durant dues setmanes no haguem pogut anar al Club d'Agility. Però és que les pluges ens ho han acabat d'espatllar tot. I ara què? Ni tan sols podem muntar els obstacles a la terrassa perquè no deixa de ploure ni un moment. Doncs, a innovar toca!!
I dit i fet: hem estat fent coses noves, i ens ho hem passat d'allò més bé!! La mestressa ha estat practicant l'"ensinistrament a trio", que consisteix en fer-nos fer coses a tots tres alhora. La dificultat rau en fer que sigui un únic gos que obeeixi l'ordre mentre els altres esperen, o bé que quan la mestressa així ho indiqui ho fem tots tres al mateix temps. Però hem tingut temps d'entretenir-nos i alguna cosa ha sortit bé. Fins i tot, en Negrito ha acabat saltant per sobre d'en Donald que feia un "terra" mentre jo m'ho mirava fent un "seu i quiet". A veure si alguna estona de bon temps ho gravem a la terrassa i us ho podem ensenyar.
El més divertit de tot això és que se'ns premia a tots: als que realitzen l'exercici i als que ens sabem esperar quietons. I a mi ja sabeu que m'agraden molt els premis i més si no he de fer res per aconseguir-los. Quiet ho estic molt, però no paro de lladrar en tota l'estona, manant la pressa a en Donald perquè s'estigui quiet estirat a terra i a en Negrito perquè el salti el més aviat possible, que tinc moltes ganes de menjar-me una galetona.
Aquest migdia en Donald i en Negrito han tornat xops del passeig. Hi han estat molta estona i plovia molt. Segons diu la mestressa és que estaven practicant el salt d'allargada amb les basses del camí. Això ja és passar-se!!!