dimecres, 12 de març del 2008

Xip i placa d'identificació

Normalment quan anem al Refugi Bu Bup Park ens ho passem molt bé, perquè sortim a passeig pel bosc amb gossos del refugi. Però aquest diumenge no va ser així, vam passar-nos el matí tancats al transportí. I perquè? Doncs perquè dos gossos que havien sortit a passejar amb uns voluntaris es van despistar i es van perdre. Així que la mestressa i els nens van deixar-nos al cotxe per sortir pels boscos i camins del voltant buscant en Leo i la Puzca (un mastí i una pastor alemany).
Vam marxar amoïnats perquè no els vam trobar i també perquè hi ha al refugi uns cadellets orfes petitíssims que algú sense ànima ni cor va deixar abandonats al poble de La Bisbal dins una caixa, amb només deu dies de vida.
Acabem de parlar amb en Xavi del Refugi. Per sort en Leo i la Puzca van aparèixer al cap d’unes hores a Peratallada. Algú va trobar-los en plena excursió per la carretera, va agafar-los i va trucar al telèfon que duien imprès al collar.
I tot això em fa pensar que, apart del microxip que ens obliguen a dur, també és molt útil dur el telèfon imprès en el collar o en una placa, perquè és més inmediat i és més probable que si algú ens troba truqui als nostres amos abans que dur-nos al veterinari a llegir-nos el codi del xip.El xip és útil, no obstant, per actuar en cas d’abandonament d’un animal. Llàstima que els pobres cadellets eren encara massa petits per dur-lo, i la única cosa que coneixem de la identitat del seu amo és que, de ben segur, era un irresponsable i un ............ (Laura-Vivi, et deixo acabar el post: dedica-li unes paraules!!!)

2 comentaris:

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Moltes gràcies , encantada de fer-ho.

dons un altre FILL DE .... jo no sòc creient, pero si que sè del cert, que tòthom paguém per el que fem en aquesta vida i de ben segur que tard o d'hora, pagaràn el que fan.

Núria ha dit...

Són els cadells que van portar el dia que vam anar a buscar la Pixie!!!

El dimecres vam ser al refugi, amb la Pixie la Dora i la Lua i vam veure com han crescut. La més petitona no ha pogut sobreviure, pobreta. Em va fer molta pena perquè quan els van portar, de seguida la vaig agafar i la vaig tenir a coll embolicada amb una tovallola. Es veia que era la renyoca i necessitava molta escalfor. En Xavi ens va dir que ell i la Belén es tornen les nits per alimentar-los i se n'estan sortint molt bé. Sort que hi ha gent com ells!