diumenge, 27 de gener del 2008

Una visita a la protectora

Avui hem estat al Bu Bup Park de La Bisbal, passejant tota la familia amb la Mariona, la Mami i en Titus, tres vellets encantadors que viuen al refugi tot esperant la seva adopció. Ha estat una experiència molt maca i que segur que repetirem aviat i tant sovint com poguem. A més, hem disfrutat també de la companyia de dos humans encantadors, en Javi i la Belén, que s'encarreguen de tenir cura de tota la colla i procurar-ne el benestar que tan es mereixen.
Veient la timidesa i la primera desconfiança que mostraven la Mariona i la Mami cap als humans, em preguntava quina amarga història viu a la seva memòria. De la majoria d'aquells gossos no se'n coneix la procedència ni com va produïr-se el seu abandonament ni el tracte que van rebre anteriorment però, en el fons de la seva mirada, pots llegir-hi el temor, la desconfiança, però també l'esperança de rebre un millor tracte. Perquè, això sí, quan la Mariona i la Mami ha vist que érem una manada de confiança han caminat tranquiles i disfrutat del passeig, les carícies i les paraules amables.
I com que he vingut especialment sensibilitzat, us explicaré la història d'un gos del qual sí en coneixem la història. Jutgeu vosaltres mateixos (als humans, és clar!)


Aquest és en Simón. Va nèixer en un poble de Toledo, juntament amb tres germans més. La seva mare no tenia casa ni amo, vivia al carrer i se'n sortia com podia per tirar endavant els seus quatre cadellets. Però, vés per on, aquesta gossa pudenta i famolenca feia nosa al veïnat, que va avisar la Policia Local, per treure-se-la de davant. I aquí ve la part més increible: la policia local (en minúscula) va arribar i va solucionar ràpidament el problema: amb quatre trets! Un per la mare i els altres per cadascun dels tres germans d'en Simón. No se sap com, però ell va salvar-se. No van ni recollir els cadàvers, amb els canons encara calents, van pujar al cotxe i allí va acabar-se el problema dels veïns. En Simón va estar-se al costat dels cadàvers fins que se'ls van endur. Ha estat un any pidolant pel poble, sobrevisquent gràcies a la caritat d'alguns veïns i gràcies també a ser tan esquerp que ningú podia agafar-lo.

Ara que està a la protectora potser trobarà una família que el vulgui, però qui repararà la ferida de la seva ànima? Doncs és possible. Els gossos sabem perdonar i tornar a estimar. El que fa llàstima però, és veure que hi ha alguns gossos que no gaudiran mai d'aquesta oportunitat que hem tingut els arreplegats de casa.

I per últim, un consell que vull donar-vos, estimats humans: acosteu els vostres fills de tant en tant a un refugi, per fer-los conèixer de prop la trista realitat de l'abandonament i el maltractament i així sensibilitzar una generació futura.

4 comentaris:

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Si, pero aquestes histories, només ens fa mal a nosaltres, a tots aquells que els estimem tant, aquells que tenen que aprendre que el món es de tots els èssers vius i els debem també respecte no aprenen i aixó que ens fa patir tant, a ells els hi rellisca. A vegades tinc por que aquesta lluita no serveixi per rés, pero només es queda en una por, perque som molts que encara que costa, no perdem l'esperança de que n'aprenguin altres a estimarlos i respectarlos, i fins l'últim alé de la meva vida, continuaré lluitant per ells.

Núria ha dit...

Esperem que algun dia les protectores es quedin sense feina, perquè ja ningú abandoni els seus animals. Es molt complicat que passi, però per aconseguir.ho és essencial l'educació, ja no només des de casa, si no també des de les escoles, els mitjans informatius i de diversió... ja que hi ha cases on els nens difícilment aprendran a respectar res

Gemma ha dit...

jo intento educar els meus alumnes en el respecte cap als animals. Però no és fàcil en un poble ple de caçadors, que el més normal pels nens és veure els gossos en un tancat fastigós o bé deixats anar tot el dia pel carrer.
No sé com ho he de fer, em desespera de veritat

Laura ha dit...

Jo encara no entenc com es pot fer mal o abandonar els animalets que ho donarien tot per el seu amo. Jo tinc una gosseta maltractada i encara no entenc com podien fer li mal, amb la mirada que tenen, el carinyo que et donen quan arribes de treballar, o al matí quan t'aixeques de mal humor, ella ve i et mou la cua, no ho entenc.