divendres, 25 de gener de 2008

De com va començar tot ...

Llegint un comentari de l'avi Joan al post de les xinxilles, m'ha entrat la curiositat. D'on li ve a la mestressa aquesta dèria per adoptar i protegir animalets? I li ho he preguntat.

Em diu la mestressa:

De fet, jo quan era petita no tenia animals a casa. Viviem en un pis i, com a molt, havíem tingut algún perico, tortuga d'aigua o hàmster. Però d'aquella manera, ja ho saps: en una gàbia o tortuguera i limitant-nos a donar-los menjar i mantenir-los nets.

Els caps de setmana i l'estiu eren diferents. Me'ls passava a Les Planes, a la casa de la iaia Nita, on sempre hi havíen hagut, sobretot, gats i gossos. La veritat és que, a pagès, la gent tenia (i continua tenint) una imatge dels animals molt peculiar. Els gats hi són per fer fóra rates i ratolins i els gossos, estacats en un tros de cadena, hi són per fer d'alarma si s'acosta algú a casa. Però a casa la iaia Nita era diferent, i me n'adono ara. En Tarzan, per exemple, un gos pastor alemany. Ell tenia la seva caseta, el seu tros de cadena i el seu plat d'aigua i menjar. Avisava quan algú arribava i si s'acostava massa un desconegut i passava davant d'ell, se li enganxava al tormell. Però cada dia, quan vesprejava, la iaia Nita o l'Angelina (una masovera) sempre treien a passejar en Tarzan i el deixaven còrrer vora el riu. Em sembla que era dels únics gossos de pagès que gaudia d'aquest privilegi, de banys regulars i cures especials. La mort d'en Tarzan va ser sobtada, vam haver de sacrificar-lo, precisament, un dia de Nadal. Us imagineu el panorama? Recordo que vaig passar el dinar dient-li “assassí” al meu pare, sense adonar-me de com es sentia ell, recordant la última mirada que va dirigir-li el fidelíssim Tarzan.

També hi va haver en Churri, un enorme gos d'aigües, fill d'una gossa que el pare va recollir a la Protectora de Figueres.: la Lusi. Pobreta Lusi, era epilèptica. Però sort que va anar a parar prop la iaia Nita. La Lusi va quedar embarassada, i va tenir quinze cadells! Un d'ells, en Churri, que va quedar-se a viure a casa.

I els gats i gates: tots es deian “minino” o “minina” (erem així d'originals). Però, a diferència dels altres gats veïns, els mininos de casa no menjaven ratolins, sinó que la iaia Nita els comprava fetge i altres trossos de carn a la carnisseria (que ara no identifico). Menjaven en un plat i sempre eren ben rebuts i acaronats dins de casa. Al vespre, tot mirant la tele, sempre hi havia el gat a la falda de la iaia, o entre les seves cames.

I la iaia m'havia parlat moltes vegades del seu gos Tom i del periquito del pare, que va ensinistrar mentre feia llit recuperant-se d'una meningitis. De la boca de la iaia, sempre havia sentit històries tendres sobre els animals, fins i tot dels porcs que es va veure obligada a aconduïr quan va casar-se i va arribar a casa els sogres.

I per últim, aquell canari, que va estar més de quinze anys en una gàbia, vora la iaia Nita. Quan ella havia estat fora i arribava a casa, s'acostava a la seva gàbia i el “tit” s'estofava, obria les ales i es posava a cantar.”

I mentre m'ho explica, veig l'enyor en el posat i els ulls de la mestressa. Enyorança de la casa de Les Planes, de la Iaia Nita i dels meravellosos moments viscuts allí. I jo, veient-la només puc fer que donar gràcies a aquesta iaia que va encomanar-li el seu amor pels animals, una dona que, si hagués viscut en altres temps, segur que hagués estat una activa proteccionista dels animals, n'estic segur!. Jo des d'aquí, només puc fer que donar-li les gràcies, i fer-li un sentit homenatge en nom de la mestressa i de tots els que, d'una manera o altra, podem disfrutar de les conseqüències d'aquesta lliçó que va donar-li a la mestressa.