dissabte, 24 de novembre del 2007

Un altre a casa!

Doncs sí senyors, ja som més arreplegats a casa. Aquest és en Donald, un altre petaner que ha robat el cor a la meva família. I aquí el tenim, compartint teulada amb nosaltres. En Donald té un any i prové del Refugi Bu-Bup Parc de La Bisbal. És mascle, com tots el arreplegats de la casa, només que a aquest li han extirpat allò que ens fa tan xuletons als mascles. Aquesta tarda l'hem anat a buscar.
La mestressa i els nens ja l'havien conegut la setmana passada, i després de donar-li el vist-i-plau ells, avui ens ha tocat el torn als quadrúpedes de casa. Així que, aquesta tarda, hem pujat al cotxe i ens hem anat a La Bisbal. Allí hem conegut en Donald, hem passejat amb ell, hem estat amb ell dins una habitació i tot semblava que podia funcionar. L'hem carregat al cotxe i apa som-hi!. Pels nens és una experiència extraordinària, se senten herois: acaben de salvar un gos abandonat i a partir d'ara el mimaran i el cuidaran. Quina satisfacció més gran!

Pel camí, però, hem hagut de parar dues vegades. Es veu que aquest noi no està gaire acostumat a viatjar, o que el nerviosisme del canvi li ha causat una mala passada, i ha vomitat dues vegades dins el cotxe. Després d'això, hem anat al Club d'Agility, a conèixer col.legues i que en Marc fardés una mica del seu nou gos.
Arribem a casa, pendents tots de la reacció dels altres. Cap problema! En Donald s'ha passejat per tota la casa i després de revisar-ho tot, ha triat un lloc on fer el seu jaç. Fruit del desordre dels nens ha trobat un lloc idoni on instal.lar-se: al seu despatx (o habitació d'ordinadors, escriptori, llibres, paper, paperots i altres trastos), on ha trobat uns papers a terra i s'hi ha estirat a sobre. La mestressa ha buscat un tros de roba per fer-li un jaç, però en Donald no s'hi volia estirar. La solució ha estat posar papers sobre la roba, i de seguida en Donald s'hi ha enroscat. A nosaltres no és que ens faci gaire cas, però està contínuament pendent dels moviments dels nens i busca la seva companyia (d'aquí que hagi triat aquest lloc per dormir).

En Donald ja té lloc on dormir, ja ha menjat i ha mogut les orelles al ritme de la cua, un moviment molt divertit que fa quan està content i que sembla que la cua i les orelles estiguin connectades i ballin al mateix ritme (extranyot el noi!)
Sembla, doncs, que tot va bé a casa, tot i que tots estem canviant les nostres posicions. Jo per si de cas, m'he instal.lat estratègicament sota una tauleta al rebedor, des d'on ho veig tot i em sembla que ningú em veu i en Negrito, no perd la mestressa de vista, no sigui que aquest nouvingut li prengui. Doncs ja ho veieu, a casa la diversió està assegurada.
Ja us aniré explicant coses de la nostra coneixença i sociabilització. I per cert, vull aprofitar per donar les gràcies a:

-La meva família, per ser tan sensible amb l'abandonament i donar-nos una nova oportunitat de tenir família als que hem estat abandonats. També per educar els seus fills en l'amor i estima de tots els éssers que ens envolten, mirant-los sempre als ulls i prescindint de color de pell, races o aparença.
-
A l'amo, que no només tolera els capricis de la mestressa i li permet tenir gossos a casa, sinó que ens rep amb les mans obertes i ens ofereix molta estima, llargs passejos, bona companyia i bon menjar.
- A la Fundació Altarriba i a totes aquestes associacions que, amb molt, moltíssim esforç, aconsegueixen donar una millor vida a aquells que, sense merèixer-ho, hem estat despreuats. I sobretot a totes aquelles persones, amb noms propis, com els que hem trobat al Bu-Bup Parc, que no només treballen pels meus companys abandonats mentre estan al refugi sinó que es preocupen de saber on van a parar i donar totes les facilitats perquè el gos adoptat estigui el millor acollit possible.

Mireu, m'he posat tendre, però què voleu que hi faci!. Després de sentir plorar desconsoladament un nen de vuit anys, abraçat al seu nou gos, dient que avui era el dia més important de la seva vida ...... ja podeu treure consoles i robots programables, que l'escalfor d'aquella abraçada i l'estrèpid d'aquell batec de cor no l'aconseguireu.

6 comentaris:

Núria ha dit...

Montse, em fa molta il·lusió tant per vosaltres com per en Donald.

També m'agrada veure que la Mar no és l'única nena que reacciona com ho fa ella quan veu un animal maltractat, abandonat... i que estima tant els animals, tant els de casa com els de fora. Només té quatre anys i està molt més conscienciada del món en què viu que molta gent a qui, per edat, se li hauria de presuposar un cert gau de seny.

Enhorabona a tots. Ja ens aniràs explicant com va tot.

Núria ha dit...

Ah! L'altre dia et vaig deixar un premi al nsstre blog ;)

Anònim ha dit...

Caram! Doncs felicitats per tots plegats! Tinc ganes de veure com encaixa en Donald amb el tarannà de la resta de la manada. A més,tindreu material pel blog durant una bona temporada!

Quim ha dit...

Caram! A veure si ens trobem un dia i el presentem a en Pirata!! Segur que, com ho fa sempre, el rebrà amb un remenament de cua! :D

FAG ha dit...

Em el vostre permís... em fiko pel mig :P

Ostia! Hola a tothom tot buscant blogs relacionats amb el mon del gos us he trobat!  pinta molt interessant aket blog.

Nosaltres som dos amics k un bon dia varem decidir “fer algo amb el gos”. I tmb tenim un blog. Esteu tots convidats!

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Benvingut Donald a la teva nova llar, ja veuràs que bé que estaràs amb tota aquesta colla.