Ens ajudeu a adoptar un altre animalet?

M'explico: Ahir en Marc va anar-se'n a dormir plorant, enrabiat perquè la gent maltracta i abandona els animals (aquest noi ho passarà malament!). I tot perquè s'havia dedicat a llegir històries d'animals abandonats a Internet. La mare li explicava que havia d'estar content, que feien el què podien, que tots els animals de casa eren adoptats i que els estaven donant una bona segona oportunitat. Però a casa hi ha una gàbia buida i en Marc ha decidit que encara pot haver-hi un altre animalet a casa.
Així que, comptant amb el vist-i-plau de tota la familia, estem a la recerca d'un nou animalet, tipus cobaia o xinxilla, que pugui ocupar la gàbia buida i un altre trosset del cor d'aquesta família.
He pensat que, entre els que em llegiu, potser hi ha algú que en sap d'algún. Si és així, feu-m'ho saber, que li donarem una alegria al meu petit amo proteccionista.
Per cert, Laura (mama de la Vivi), hem trobat en adopció unes ratetes domèstiques, com la teva. No és un hàmster gegant el què tens, sinó una rata domèstica, un animal extraordinariament dòcil i intel.ligent. La llàstima és que tenen una esperança de vida molt curta (1 ó 2 anys) i per això la mestressa no vol adoptar-ne cap, per estalviar-li a en Marc el disgust de perdre massa aviat una mascota per vella.

Començament de curs i un retrobament especial.

Doncs sí, avui en Donald ha començat el curs d'Obediència Bàsica al Club d'Agility. En Marc està molt il.lusionat i, tot i que a mi m'han retirat de l'agility, també he volgut anar-hi, per veure com anava tot. Quan he vist que preparàven la bossa de premis, les corretges i els clickers, jo ja m'he plantat al costat de la porta, no fos cas que s'oblidéssin de mi.

Hi ha molts gossos nous al curs, entre ells un de molt especial: en Dogui. És un gosset color canyella, d'uns set mesos, que havia estat company d'en Donald en el Refugi Bu Bup Park. Però què dic company? Havien compartit llit i tot! En Dogui i en Donald vivíen a la mateixa gàbia del refugi i ara que tots dos han estat adoptats, s'han retrobat.

Una altra novetat és la Nala, una gosseta que ha passat a formar part de la família d'en Rayete, preciosa ella. La Nala ha vingut des d'Andalusia i, casualment, va viatjar cap a la seva nova llar el mateix dia que en Roy, el nostre conillet. I és clar, la seva nova familia està molt contenta i orgullosa.

Després del descans de nadal, que ha fet que alguns gossos no es veiéssim des de feia un mes, hi ha cadells que han fet una gran estirada i estan enormes. Altres no han tornat a venir, i no sé si ho faran. El que no canvia, però, és el bon ambient i bon rotllo que es viu en aquest club. Més que un club, de vegades, sembla una família adoptiva. Una gran família. Perquè arribis rient o plorant, sempre en surts de bon humor. Que per molts anys ho podem disfrutar i compartir!

Una de conills.

Veritat que és moníssim? És en Roy, el nou conillet que hem adoptat. És un belier (d'orelles caigudes) i molt més gros que en Cookie. Normalment els beliers són conills tranquils i reposats, però en Roy és un terratrèmol, molt territorial i que no es talla a l'hora de clavar una queixalada al mosell de qualsevol gos que s'acosti massa a la seva gàbia. No és tan carinyós com era en Cookie (al que encara enyorem molt), però es deixa agafar i es passa moltes estones endormiscat a la falda d'en Pau mentre aquest juga a l'ordinador o mira la tele.

A l'hora de triar entre els conillets que hi havia en adopció la mestressa tenia dues coses clares: volia un belier mascle. La qüestió de la raça és perquè volia que el nou conill fos ben diferent d'en Cookie, per evitar-nos aquelles maleïdes comparacions quan un animal ocupa el lloc d'un altre que ens ha deixat. El tema del sexe era per estalviar-se el tràngol de l'esterilització d'una femella.

I és d'això del què us vull parlar: de la necessitat d'esterilitzar les conilletes.

Resulta que el conill és un animal “programat per la natura” per a reproduïr-se molt ràpidament i tenir moltes cries. Estan a l'escaló més baix de l'escala tròfica i són l'aliment principal per als carnívors, i per tant, necessiten reproduïr-se molt ràpidament per a conservar la seva població. Les femelles són polièstriques (tenen molts zels) i són d'ovulació induïda, és a dir, no ovulen si no hi ha coit.

Què passa si una conilleta no es reprodueix? Doncs que a cada zel puja el nivel d'estrògens a la sang, ella continua en zel però no ovula perquè no hi ha coit. El nivell d'estrògens continua pujant perquè l'ovari no para de produïr-los i això es produeix a cada zel. Resultats de tot això:

Hiperplasia de la mucosa de l'úter, que es transforma en úter poliquístic i poden produïr-se tumors a l'úter.
Aplasia medular: hi ha un dèficit de producció de cèl.lules sanguínees (hematies, plaquetes i leucòcits).

Tot plegat, pot acabat en un fatal desenllaç per la nostra conilleta. Vet aquí, doncs, la necessitat d'esteritlizar les conilletes domèstiques.

Així que ja ho sabeu, si voleu adquirir qualsevol animal, informeu-vos abans de les seves necessitats, no sigui que el nostre desconeixement acabi amb la salud o la vida de la nostra mascota.

Sense paraules.

Bon any per la Pixie!

Vull dedicar la meva primera entrada de l'any 2008 a la Pixie, una gosseta d'uns 10 anys, que es troba al Refugi Bu Bup Park de la Fundació Altarriba de La Bisbal.

La Pixie és una gosseta encantadora, que enyora l'amor humà i per això quan anem al Refugi segueix a la mestressa i als nens buscant les seves carícies. És cega d'un ull i de vegades, intentant no perdre el contacte amb els visitants humans, s'entrebanca. Però sempre està allí, a prop, a un pam de les seves cames.

La Pixie necessita una llar calentona. No és una gossa problemàtica en cap sentit i no requereix cap tracte especial que vagi més enllà d'un bon plat de menjar i molt i molt d'amor. Ella en té molt més per tornar-te.

Sé que la mestressa pensa molt en ella, que li encantaria dur-la a casa, però és totalment impossible.Per això vull difondre aquest missatge, per veure si aquest 2008 li dóna a la Pixie la llar que mereix i així el fred de l'hivern no se li clava als ossos i li estalviem algún patiment a la seva vellesa.

Feromones masculines

Definides com a substàncies químiques que es secreten cap l'exterior, a fi de que l'individu en qüestió comuniqui algún tipus d'informació a membres de la seva espècie. I perquè vull parlar-ne? Doncs perquè n'hi ha unes que a casa ens causen alguns problemes de convivència.

El primer problema és que a casa convivim membres de diferents espècies, i que els inidividus dominants del nostre grup no són, precisament, gossos, sinó humans, que viuen segons unes normes de convivència, ordre i neteja diferents a nosaltres.

A casa som tres mascles (bé, dos i mig) i, és clar, de tant en tant hem de dir-nos coses que no podem expressar d'altra manera que no sigui deixant unes gotetes de pis en algún lloc. Els amos es fan un tip de rondinar quan s'ho troben! Però què voleu fer-hi, és la nostra forma d'expressar-nos. I apa, toca bronca! - Qui ha sigut? La, la, la, ...! tots dissimulem. És un avantatge ser tres “pressumptes culpables”, perque si vas amb compte no hi ha manera que t'enxampim.

I perquè ho fem això? Docs és la típica conducta de mascle territorial i dominant, amb la necessitat de posar portes i barreres al seu territori. Els humans no saben entendre que nosaltres tenim un gran sentit de la propietat. Però perquè els ha d'extranyar si ells són l'espècie més territorial de la terra? No són ells els que presumeixen tant de les seves pertenences davant els altres? No anel.len continuament tenir més i més, i encara més que el seu veí? Doncs nosaltres també, apa!

Els gossos, i els cànids en general, però, el què protegim no és una propietat en concret, sinó els límits del nostre territori. Així com a la natura els cànids marquen camins i corriols, nosaltres marquem portes d'entrada, la porta del balcó o el jardí, ... és a dir, els llocs per on pot penetrar un “invasor” del territori.

Una curiositat: no us penséssiu pas que aquesta manera de marcar territori és una conducta lligada al sexe masculí. En el cas de les hienes, en el que el cap del clan sempre és una femella, és aquesta la que fa les funcions de marcatge, i per a fer-ho ha desenvolupat un petit “fals penis” amb el que apart d'evaquar també marca.

L'arribada d'en Donald va provocar una explosió de feromones, i els primers dies van ser molt desagradables pels humans (que corrien tot el dia rondinant amb la fregona, amunt i avall). Hores d'ara, el problema està controlat. Però, ai! que ningú canviï un moble de lloc, perquè ....... pipì al canto!

A REVEURE, ESTIMADÍSSIM COOKIE!

Aquest matí, en Cookie ha mort i a casa estan tots molt tristos, sobretot la mestressa i en Pau, que no han parat de plorar en tot el dia. En Pau està dessolat, era el seu conillet, tan carinyós, tan tendre, ... En Pau i en Cookie tenien un feeling especial, ningú com en Pau podia tenir-lo en braços i adormir-lo.

Quines converses tan tristes les d'avui:

- Mama, tenen ànima els conills?

- I què és l'ànima?

- Allò que no mor mai i on viuen els sentiments.

- I tant que en tenen, en Cookie t'estimava i el seu amor el tindras per sempre, igual que tú el recordaras i estimaras tota la vida.

Que trist és veure un nen perdre la seva estimada mascota. Que trist és veure una mare desconsolada que no pot consolar el seu fill. Que trist és perdre un company com en Cookie.

Eres un conill genial! Ens has deixat molt bon records i no t'oblidarem mai! T'estimem Cookie preciós!

La Favorita busca família

Des de la Fundació Bocalán m'han enviat la foto de la "Favorita", una gossa labrador de sis anys. Era gossa de cria i ara l'han retirat i la donen en adopció. La Favorita ha estat mare de molts gossos d'assistència entrenats per aquesta associació i, evidentment, té grans qualitats en quan a fisiologia i caràcter. Si algú hi està interessat que es posi en contacte amb la Isabel Lizana de Bocalán, al mail isabel (arroba) fundacionbocalan.org. Bocalán només desitja trobar una bona llar per aquesta gosseta i que rebi la compensació que es mereix per haver fet un servei tan gran a la societat.

Víctimes de la societat de consum

No és que estigui en contra de que la gent compri gossos. Ni pensar-ho! Hi ha moltes raons per la qual la gent vulgui un gos d'una raça determinada: pel seu tamany, pel seu caràcter, per les seves aptituds, ... El comprador responsable és aquell que s'informa bé abans de comprar un gos i, sobretot, que coneix els pros i els contres de la tinença d'un ca, i no el compra per una moda passatgera, sinó perquè desitja disfrutar de les aptituds o virtuds d'una raça en especial. Una altra cosa és el què diu el meu amic Marc, que té vuit anys, i pensa que una vida no es pot pagar amb diners (i per això van haver d'explicar-li bé que la mare havia pagat per les vacunes i el xip d'en Donald quan van anar a recollir-lo, i no pas pel gos)

Un gos l'adoptem per tota la vida. Sí, sí, dic adoptem! Perquè paguem o no un preu per ell, aquest gos acabarà formant part de la nostra família, i per tant, serà un individu adoptat i integrat en el nostre nucli familiar.

Hem de ser conscients que en la llarga vida d'un gos ens podem trobar amb molts inconvenients, i hem de saber com superar-los abans de comprar-lo. I no parlo només de que el gos es posi malalt o necessiti cures especials, sinó de què farem durant més de deu anys amb el nostre gos si marxem de vacances, si sortim un cap de setmana, si passem moltes hores fora de casa .... Estem disposats a compartir tots aquests anys amb un cànid?

Si ara adquirim una raça de moda hem de pensar que d'aquí a cinc o sis anys el nostre gos ja no causarà l'admiració que causa ara. Les modes i les tendències canvien, i també ho fan en el món caní. Hem vist passar modes canines i omplir-se les gàbies de les gosseres d'aquests gossos (pastors alemanys, dàlmates, gossos nòrdics, molosos, ...) i d'aquí a poc temps veurem les gosseres plenes de bulldogs, yorkis, beagles i chiuaues. Esgarrifa, sobretot, veure com la gent s'atreveix a fer criar els seus gossos, i fer-ne calés. Si visites webs d'anuncis gratuïts, són plenes d'anuncis d'aquests particulars. No vull ni pensar, per exemple, què pot passar quan la gent comenci a fer criar els seus bulldogs, raça especialment problemàtica a l'hora dels parts. Quines masacres, ja ho veureu!

Comprar o adoptar: dues opcions en principi ben diferents. Si compres, a priori, saps què et trobaras quan el gos sigui adult. Saps el tamany i les característiques físiques quasi del cert, i en quan al caràcter, pots fer-te'n una idea, encara que, hi ha moltes influències ambientals en el periode de desenvolupament del gos que poden influir considerablement en el seu futur caràcter i convertir un gos previsiblement valent en poruc, un gos previsiblement carinyós en agresiu, o un gos previsiblement fidel en pasota.

L'adopció, em sembla a mi, és una filosofia de vida. Apart de la satisfacció que causa solventar el mal que un altre humà ha fet a un animal que tú admires, també té altres avantatges pràctics sobre la compra. Generalment, l'animal que s'adopta no és cadell, i per tant, se'n pot conèixer el caràcter i la complexió física. Les dificultats provenen del maltracte o abandonament anterior, però, afortunadament el gos és un animal que sap perdonar, i si se sap estimat, oblidarà el mal tràngol passat amb un humà per donar tot el què té de bo a un altre humà que sàpiga estimar-lo.

Conclusió: tant si compres com si adoptes, fes-ho de forma responsable. Si el què vols és seguir la moda, compra't un bolso o una jaqueta. Fixa't però, de quina pell està feta. No t'agradaria pas dur un bolso de pell de gos, no? I de guineu? Potser de foca? .... I ni se t'acudeixi regalar un gos a una altra persona sense conèixer perfectament la seva disposició per a tenir-lo i cuidar-lo durant molts i molts anys!!

Ja n'hi ha prou que els humans sigueu víctimes de la societat de consum. Compreu, compreu! Consumiu, consumiu! Buideu-vos les butxaques i exhibiu tot el què teniu!. Però, SOBRETOT, No ens hi emmerdeu a nosaltres!

Comencem a fer balanç

Fa deu dies que en Donald és amb nosaltres, i ja podem començar a fer balanç de la nostra convivència i adaptació a la nova situació. Positiu, molt positiu!!!

El menjar: La situació més delicada (donar menjar a tres gossos alhora) està més que controlada. Ara ja no cal separar-nos en habitacions diferents per a donar-nos menjar. Menjem tots tres a la cuina, en diferents racons i diferents plats, però cadascú ja sap on ha de colocar-se quan la mestressa apareix amb el sac de pinso i els pots de menjar. No hi ha cap disputa, només una pressa excessiva en acabar primer per després anar a repassar els altres plats per si algú s'ha deixat alguna cosa. Evidentment, ningú ha deixat res al plat.

Els passejos: Al matí a mi no m'agrada massa sortir. Fa fred i hi ha humitat. Se'm mullen els peus i no ho suporto. Per tant, només d'aixecar-me demano per sortir a la terrassa, hi faig un pipí que la metressa frega seguidament i me'n vaig rondinant a sota el llit dels amos. Els dos “cabretes” (Negrito i Donald) surten a passejar amb la mestressa, i els encanta còrrer entre l'herba molla. Arriben amb les potes i les panxes ben molles! El passeig del vespre sí que el fem tots plegats. Normalment, si no anem a Agility, és l'amo el que ens treu, i ens fa fer una llarga caminada (Buff! quina mandra que fa de vegades!).

L'Agility: Justament ara que he deixat l'agility, perquè en Marc ho està fent amb en Donald, vaig quedar-me altra cop clavat de l'esquena. L'amo va adonar-se'n a la nit que caminava encongit i amb la cua entre cames. Però van donar-me un antiinflamatori de seguida i m'he recuperat ràpidament. Si hagués continuat fent agility haguéssin dit que era aquesta la raó de la meva “clavada”. Ara en Marc està començant a ensinistrar en Donald. Cada migdia, a l'hora del sol, surt una estoneta a la terrassa i practiquen allò tan pesat de “seu-quiet” i li comença a fer saltar algún obstacle. Jo, tot i que estic retirat, també reclamo poder fer alguna cosa, i em poso entre en Donald i l'obstacle fins que, per treure'm del mig, em fan saltar alguna cosa i em donen un premi. Què s'ha pensat aquest, que és l'únic que sap saltar?

La convivència: Entre els jovenets no hi ha baralles i juguen molt. Jo, com sempre, continuo rondinant (sobretot a en Negrito) per avisar-lo quan fa alguna cosa malament. Els humans em troben pesat de vegades, però què farieu vosaltres si haguéssiu de conviure amb dos adolescents enjugassats? Si no els poso una mica a ratlla aviat em pujaran a sobre i no podré controlar-los.

Carai, quin rotllo m'ha sortit. Ja continuaré un altre dia explicant-vos cosetes. I intentaré afegir alguna foto de la família sencera, però heu d'entendre que és molt difícil agafar-nos a tots alhora.