dilluns, 19 d’abril del 2010

Sensibilitat i ulls de gos

Està clar que pel fet de compartir bona part del nostre espai vital amb el nostre gos, fa que també compartim un llenguatge que va més enllà de les “ordres”, carinyitus o paraules que dirigim al nostre ca.

La meva àvia (la meva primera gran mestra del món animalístic) sempre m'ho deia: et miren, t'observen, i saben més coses ells de tú que tú mai sabras d'ells. I tenia raó la iaia.

Avui hem estat competint, i com ens passa sovint, a la pista d'agility ens hem eliminat molt aviat. Així que, un cop recuperat en Negritu, hem pogut continuar la pista sense cap mena de pressió ni nervis. I l'hem acabat, i l'hem fet bé, i hem sortit tan contents que per la pista de jumping ens sobrava motivació. Ai! Llàstima que ja al final del jumping en Negritu ha entrat per la boca incorrecte al tub. Però, novament, hem acabat molt contents, havent superat el nostre gran problema: la concentració d'en Negritu dins la pista.

I altra cop, una persona que em porta molts anys, m'ha donat un savi consell. I aquest cop ha estat en Marc, que amb to prudent, m'ha fet notar que és culpa meva que en Negritu no es concentri, perquè quan ens eliminen de bon principi i tenim la oportunitat d'acabar la pista sense la pressió de “com sortirà” i només amb la intenció de “fer-la”, ho fem molt bé.

Està clar que en Negritu i jo tenim objectius diferents quan entrem a la pista, i a més ho fem amb una actitud diferent. Però, precisament perquè en Negritu és de la familia, i conviu amb nosaltres, i m'observa continuament, sap molt bé quin és el meu estat d'ànim quan ens posem davant el primer obstacle. I, malauradament, no aconsegueixo dissimular el meu estat nerviós, el meu dubte sobre si podrem fer tota la pista seguida i lligada. I aquest dubte, aquests nervis, es dirigeixen directament al Negritu que està a l'espera davant el primer obstacle. I després el veig girar-me la cara, i jo, atontadeta pel moment que estem visquem, penso que està desconcentrat i decideixo acostar-m'hi per sortir al costat d'ell.

En Negritu sap que estic nerviosa, i això el posa nerviós i intenta sortir d'aquesta situació. Se'n va a fer un volt per la pista, i quan ha saludat al públic, o al jutge, torna al meu costat per tornar-hi. Potser ja se n'ha adonat que quan s'escapa i torna al meu costat em troba ja més relaxada (és clar, normalment ja ha trepitjat algún altre obstacle i estem eliminats) i després fem la pista sense pressió, i ens ho passem bé, i em troba contenta al final de la pista.

En Negritu em coneix molt més que el què jo el pugui arribar a conèixer. Serà qüestió d'intentar posar “ulls de gos” i girar-nos d'esquena als nervis.