divendres, 18 de juny del 2010

Recordant els orígens

Avui m'he llevat malencòlic. Ha vingut al meu record la imatge d'aquell refugi ple de gossos i de la visita de la mestressa i els dos nens que, des de l'altra banda de la valla van assenyalar-me, per carregar-me després al cotxe i dur-me cap a la seva casa.

I jo m'amagava sota el llit, i ensenyava les dents i roncava quan algú se m'apropava. Sort que els amos van decidir donar-me uns dies per veure si podia adaptar-me a la familia i ser un bon amic dels nens i no pas una amenaça com semblava al principi. I aquí em teniu!! D'això farà aviat cinc anys!!

I què dir d'en Negritu!! La mestressa no volia pas un gos per ensinistrar-lo, aprendre i fer agility. Però, mica en mica, qui era un gos assalvatjat s'ha convertit en un bon company, en un gos educat i amb una capacitat d'aprenentatge que no semblava que havia de tenir. Em ve al cap, per exemple, la feinada que la mestressa va tenir per ensenyar-li el “seu”, exercici que s'ensenya a qualsevol gos en molt poqueta estona. Però és que per en Negritu tot era nou, ell només coneixia el seu bosc i la seva manada de gossos assalvatjats.

Ai en Donald!!! Quin bitxo en Donald!!! Encara sembla que el veig pujant corrents el pati del Bú Bup Park. “És un gos alegre i molt pendent de les persones”, ens van dir. Sí, sí, molt alegre. Sí, sí, molt pendent, però un “boques” i un follonero amb altres gossos (però dels de “molta fressa i poca endreça”, eh?). S'ha convertit en el company ideal d'en Marc i s'ho passen pipa junts i fent agility.

I la nostra “floreta”, la Pixie, aviat farà un any que és amb nosaltres. És molt femenina ella, carinyoseta i mimosa, però té un lladruc molt greu que no sembla pas que surti d'ella. I és una cabra boja!! Quan sortim a passejar corre com una posseïda, és hiperactiva. A casa està sempre buscant alguna cosa per dur a la boca, i si són uns mitjons bruts, encara millor. Quan sortim tots plegats molta gent ens compara i es pensa que la Pixie és la més joveneta. I no, la Pixie ja té 10 anys, però el seu esperit i la seva alegria és el d'un cadellet encara.

I seguirem junts, aquesta familia tan especial, convivint en harmonia ... i us seguiré explicant més coses al meu blog .....

2 comentaris:

Unknown ha dit...

"Demanem als gossos el què nosaltres no som capaços de fer"

Molt bona... de vegades s'apren més d'aquestes persones "anònimes" que del reconegudíssim ponent de torn... però s'ha de tenir la humilitat d'escoltar.

Que guai trobar-te gent així pel parc ;)

Anònim ha dit...

Bona tarda,

Em podrieu dir on esteu?
M'agradaria venir-vos a veure.

Moltes gràcies!

Una abraçada,
Anna Juvanteny
mail: annuski7@hotmail.com