Sensibilitat cap als animals.

Una autèntica "xiuxejadora de cavalls" (i no pas de pel.lícula). Entrenant els cavalls primer a la mà, sense filet ni bocado, amb regnes llargues i sobretot, amb molt de contacte oral i visual. Donant instruccions amb la veu i lleus contactes amb la mà. Una ensinistradora francesa, sensible i amant de l'animal amb el que treballa, que ens ha donat una lliçó a l'Equus. Les seves premises, ben simples:

1. Procuro que els meus cavalls visquin molt bé, en un entorn agradable i sense cap estrés.
2. No em barallo mai amb un cavall
3. No has de deixar mai que un cavall acabi cansat d'una sessió d'entrenament
4. L'ensinistrament a la mà és molt més efectiu, perquè et permet un contacte més directe amb l'animal. Quan treballi bé a la mà és quan pots decidir-te a muntar-lo i ja no cal ni filet ni espueles.
5. No cal donar-li copets a un cavall per premiar-lo. Si és prou sensible per sentir una mosca passejant sobre el seu llom, la millor recompensa és una suau carícia.

Aquesta ensinistradora, a més, treballa sempre amb cavalls sencers (sense capar, perquè ens entenem). Així vol demostrar que és errònea la creença de que es treballa millor amb animals castrats, perquè són més dòcils, no es distreuen tant i és més fàcil treballar amb ells. El bon resultat de l'ensinistrament depèn de l'actitud que pren la persona davant l'animal. Si un cavall s'excita per la presència d'una euga en zel a prop, hem de procurar cridar-li més atenció nosaltres (i això no és fàcil i no s'aconsegueix precisament amb violència ni cops).

I dic això perquè fora del recinte on hi havia aquesta noia, l'amo d'un cavall espectacular el fuetejava enmig de la gent per provocar la seva excitació, i que la gent s'hagués d'apartar per evitar un accident i que, a la fi, es fixéssin més en el seu espectacularíssim cavall. Del què no se n'adonava aquest "senyor" és que el centre de l'espectacle no era precisament el seu cavall sinó la seva actitud i comportament.

D'ambos casos (el sensible i l'insensible) n'hi ha arreu: enmig de companys, amics, familiars, coneguts, desconeguts i afiliats. Es tracta d'acostar-se als primers, perquè del costat dels segons en podem sortir escaldats!!

Els cavalls d'Alvaro Domecq

Amb motiu de la celebració de l’Equus Catalonia, aquest any Alvaro Domecq ha portat el seu espectacle a Girona. Cavalls preciosos i amb una doma impecable i un espectacle amb moltes mancances. El muntatge de l’espectacle és tot menys espectacular. Amb uns cavalls com els que porten, i amb l’execució tan impecable que fan dels moviments, falta una mica de posada en escena per treure-li tot el suc. L’ambientació musical: molt clàssica i gens original.
Potser forçat per haver de muntar el seu propi espectacle després de sortir de la Real Escuela de Arte Ecuestre, el nou muntatge es centra excessivament en la figura de Alvarito Domecq, que esdevé el protagonista indiscutible, i la resta de genets prenen el paper de figurants, galopant al voltant del mestre mentre aquest executa els moviments de doma clàssica.
El millor de tot, allò que busquem el agilitistes: CONCENTRACIÓ i COORDINACIÓ! El què hagi participat en un carrousel eqüestre sabrà com és de difícil coordinar-se els moviments, i més quan hi ha canvis i creuaments tan complicats com els que ahir van executar al galop onze genets. Més complicat sembla que un cavall doni una volta sencera a la pista fent canvis de galop al tranco, executant el passage o el pas espanyol, sense perdre la concentració i d’una forma impecable. Home i Cavall: Concentrats i Coordinats. A veure si ho aconseguim nosaltres fent agility!!

He posat uns videos de l'IMCA-PAWC

Aprofitant una de les eines d'aquest editor de blogs, he afegit al marge dret una serie de videos de l'IMCA-PAWC d'aquest any.
En un podreu veure la representació teatral que es va fer a l'acte de la innauguració. Si el mireu, ja podreu observar que els nens que adopten el gosset, són en Pau i en Marc. Ara bé, el què no apreciareu, i jo us ho desvetllaré, és que sota la disfressa de gosset hi ha la mestressa!!! Sí, sí!! Al Club van tenir molt clar que els nens sortirien en aquesta representació i quan es va demanar un voluntari per fer de gos, els nens van mirar la mare amb uns ullets ....!!! (je, je!!! ja ho deia jo que la mestressa té algún gen caní).
Després podreu veure l'entrada dels equips, i apreciar que hi ha gossos de tot tipus i tamany, i la quantitat de països que van venir a participar (alguns amb una nombrosa representació i altres només amb un membre).
Vinga, doncs, a entretenir-vos una estona!!

No són petons d'amor!

Cada matí, quan en Negrito i jo ens trobem al passadís (un ve de l'habitació dels amos i l'altre del sofà de la cuina), fem el mateix ritual. En Negrito s'estira davant meu i em fa petonets als llavis i jo mentrestant rondino.

Que antipàtic! -pensen tots el de la casa- Reb petons i encara ha de rondinar ...

Doncs avui, per fi, la mestressa ha entès el meu comportament. Ha estat gràcies a la lectura d'un article d'Antonio Pozuelos en el que explica aquest tipus de comportament.

A la natura, quan els progenitors tornen de la cacera, els cadells que s'estan destetant, llepen la comissura de la boca paterna per a estimular la regurgitació del menjar predigerit. Aquesta conducta adaptativa que en principi s'utilitza per a obtenir un recurs alimentari, es manté durant el llarg de la vida com a acte social de submissió.

O sigui, que quan en Negrito s'estira davant meu i em fa “petonets” el què fa és demostrar-me la seva actitud submissa, i jo, és clar, he de mantenir el meu llideratge i rondinar una miqueta.

O sigui, que quan intentem fer-vos petonets a la boca als humans, i vosaltres ens aparteu amb cara de fàstic, esteu rebutjant el nostre reconeixement.

O sigui, que ens jutgeu amb ments humanes com si nosaltres haguéssim de tenir intencions humanes en els nostres actes.

O sigui, que la única persona que ens entén és en Marc, que es deixa petonejar per mi i per en Negrito.

O sigui, que encara us queda moltes coses per aprendre per arribar a entendre'ns.

Qui ha sigut?

Desapareix una sabatilla. On és? Qui se l'ha endut? Has sigut tú Nervi? On carai és en Negrito?
I apareix en Negrito. El molt tanoca es pensa que dins la llar de foc no el veu ningú i allí es disposava a rossegar el seu botí. Home, no és el primer lloc on aniries a buscar un gos, però vaja, si entres a la cuina, el primer que et crida l'atenció és que hi hagi un gos dins la llar de foc. I al seu costat: la sabatilla desapareguda, encara sense esmicolar.

- Què has fet Negrito!!!! Vine aquí!!!!
- Jo no he sigut, a mi que em registrin!
Però que no te n'adones que aquesta postura et delata?

Volem adoptar més ocells.

Ja fa prop de quatre anys que tenim orenetes a casa. Tenen el niu just al costat de l'habitació dels nens, i cada any vénen a criar-hi. És un privilegi poder gaudir del cant, la companyia i la observació d'un ocell sense tenir-lo engabiat. A més, també fa molta il.lusió que cada any, a casa, hi neixin pollets i aprenguin a volar des de la terrassa.

Aquest any les orenetes han fet reformes al seu piset. Hi han afegit una mena de terrasseta a l'entrada. Els ha quedat molt coquetona.

Ara volem adoptar més ocells, i per això els nens van participar en un taller dels Naturalistes de La Garrotxa, i van aprendre a construïr nius. Ja el tenim penjat a la barana de casa, a l'abric de les branques d'un arbre del carrer. Esperem que la primavera que ve alguna parelleta decideixi fer-ne el seu niuet d'amor i que podem gaudir de la companyia de més ocells a casa.

Ens agrada molt el riu.

La mestressa ens ha encomanat a tots el seu amor pel riu. Ella de petita se'n va fer un bon fart d'anar al riu amb el seu pare i ara és ella qui porta als seus fills a conèixer-lo.
A l'estiu, tot sovint s'escapen amb els nens a banyar-se a alguna gorga de Canet, però a nosaltres no ens hi volen. El que sí fem, és una visita al riu cada cap de setmana. Quan arribem el comentari sempre és el mateix: quina llàstima! I és que fa molt temps que el riu baixa mig eixut. Aquest any només l'hem vist mig ple un dia, i tot i això, no ocupava ni la meitat del cabal.
Hi ha un tram de riu on sempre perdem en Negrito. Sempre ens hi quedàvem un estona cridant-lo, però al final vam optar per girar cua (que nosaltres no el veiem, però en Negrito bé que ens vigila i corre cap a nosaltres si veu que ens allunyem). Però aquest cap de setmana hem fet una gran descoberta: la raó per la qual en Negrito es torna boig i corre descontroladament en aquest tram de riu. I la raó és que hi deu haver un munt de conills en aquella zona. Nosaltres no els hem vistos, però hem trobat gran quantitat de cagallons que els delaten. En Negrito, evidentment, els olora i detecta, i corre esperitat per veure si n'atrapa algun. Amb l'avalot que munta en Negrito, és impossible que n'hi hagi cap que es deixi veure.
Desavantatge de les nostres excursions: torno a tenir les potes plenes d'aquelles empipadores llavors (que anomenen “gossos”) que se m'aferren al pèl. Qualsevol estona la mestressa agafarà les tisores per acabar “ipso facto” amb el problema, ja que no em deixo raspallar les potes (no ho suporto, què hi farem!)

Recollim les tifes.

Tot i que sempre passegem per descampats, pel bosc o vora el riu, la mestressa sempre surt amb la seva ronyonera, on hi porta premis, joguines, bossetes per recollir-nos la caca i una petita ampolla d'aigua per si pixem en algún portal o a la vorera. Les bossetes són imprescindibles, però no sempre és fàcil trobar un dispensador al carrer on proveïr-nos. No és extrany, doncs, que molts amos poc previsors, es trobin amb la impossibilitat de trobar una d'aquests bossetes, i deixin la tifa allí on el gos l'ha deixat anar. Que marranots! Fins i tot a mi em fa fàstic trobar-ne.

Però el què em fa més ràbia és que ens dirigeixin a nosaltres, que no embrutem mai el carrer, comentaris sobre la poca higiene dels gossos.

Primer, no és culpa del gos, sempre és culpa de l'amo que la tifa es quedi a la vorera i segon, si hi haguéssin més dispensadors de bossetes al carrer, també es conscienciaria més als amos de la necessitat d'utilitzar-les.

Ahir a la tarda, passejant per una urbanització en construcció, en Negrito va deixar la seva cacona en una parcel.la, just al costat d'uns senyors que la feien petar. Quan la mestressa va passar pel seu costat, van alçar la veu, tot dient: és que són un fàstic, caguen i pixen per tot arreu!. La mestressa ja duia a la ma la bosseta, amb la que va endur-se el pudent regal. Però, jo em pregunto: on van llençar la burilla de la cigarreta aquells dos? Porten potser un cendrer portàtil a la butxaca?. Perquè burilles, plàstics, embolcals i llaunes nosaltres no en tirem mai. I tot això ni la pluja ho desfà.

Siguem justos i que no paguin innocents per pecadors!

Reforç positiu a les escoles

Perquè no apliquen el reforç positiu a les escoles? Amb nosaltres funciona molt bé. Potser amb nens, que encara són més intel.ligents que nosaltres, funcionaria millor.

El càstig, com a base educativa, no aconsegueix millors resultats que el premi. Això sí, el resultat és més inmediat, el què passa és que s'obté submissió més que educació.

Intentar fer les coses bé és estimulant. Fer les coses amb por d'equivocar-te o de fer-les malament produeix molta angoixa i inseguretat, tant li fa si ets gos o persona.

El meu petit amo, en Marc, després de només cinc dies d'anar a escola, ja n'està fart de veure i patir càstigs injustos i, a més, té por de parlar-ne amb la senyoreta. Potser haurem de regalar-li un clicker i un llibre de la Karen Prior o convidar-la a fer agility.

Senyorets i senyoretes: Ensenyar amb reforç positiu és tan divertit i plaent com aprendre-hi, i els resultats són molt millors, perquè apart de la conducta que persegueixes, obtens també una actitud del teu alumne molt positiva. I el reforç positiu es pot aplicar a un grup. O sigui que, tenir classes de 20 o 25 nens no és excusa per no intentar-ho.

Tots plegats serieu molt més feliços i no estarieu tan estressats. Creieu-me.

Hem estat nominats. Ara nominem nosaltres.

L'Spooky és un blogger al qual hem conegut intercanviant-nos comentaris als nostres blogs. El seu és http://nacidoslibres.blogspot.com. Ara, l'Spooky ens ha nominat pel premi “Blog Solidari”, una iniciativa que pretén crear una xarxa de bloggers, fent que cada nominat en recomani set mes. Gràcies Spooky pel teu reconeixement!

I aquestes són les meves nominacions:

Per ser amos-adoptants de gossos, i compartir amb els Internautes les seves experiències:

http://www.pirata-diari.blogspot
http://www.viviterrassa.blogspot.com
http://gemmarafa-nuestrosnenes.blogspot.com/

Blog d'en Jimmy, per la seva edat i la seva bondat i per representar un futur millor per als animals:

http://jimmymer.skyrock.com/

Blog de Martí Peraferrer, per ser un gran actor i sobretot director i per haver estat el primer a dirigir el meu fill Pau en un espectacle teatral i transmetre-li el seu amor pel teatre:

http://martiperaferrer.blogspot.com/

Per ser un gironí d'adopció preocupat pel bon funcionament de la seva ciutat. Un futur agilitista i amic.

http://miquel.wordpress.com/

Blog de Sara Loscos, presentadora del programa “Gossos” a TV3, per sensibilitzar al públic i fer al meus grans amics més propers a tothom.

http://blogs.ccrtvi.com/historiesgossos.php