Reflexions sobre la meva adopció (en el seu quart aniversari)

Sóc un gos petaner, d'edat imprecissa, però ja avançada. El meu cos porta les empremptes d'un passat desconegut pels meus amics humans, i a la meva memòria hi rauen mals records, d'un temps en què els humans no van tractar-me com em mereixo. Les males experiències han deixat empremtes al meu cos, però les ferides més greus les tenia a l'interior. Ara però no són res més que records que s'han difòs, han perdut tota consistència i han deixat lloc a un munt de sentiments i records tendres i bons, molt bons.

Formo part d'una família (d'una gran família). Vaig ser el primer arreplegat a arribar. Estava en el refugi d'una protectora, brut, prim, pelat i trist. Dos nens acompanyats de la seva mare van arribar al refugi amb el seu cotxe. Van parlar amb el meu cuidador i van començar a mirar a l'interior de la tanca. Vaig esforçar-me per acostar-m'hi tant com vaig poder. Sóc aquí, mireu-me, vull venir amb vosaltres! Formava part d'una munió de caps i cossos que s'amuntegaven al llarg de la tanca, intentant captivar aquella familia, que es fixéssin en mi.

Tenia cert punts a favor meu: era un gos de talla petita, amb una cara molt graciosa. Però, malauradament, la meva mala vida m'havia manllevat els meus encants. El meu cos era ple de clapes sense pèl i el poc que tenia era aspre i opac, sense cap brillantor. Els meus lladrucs no podrien servir per cridar els meus somniats amos, erem masses gossos cridant. Llavors, vaig utilitzar la meva arma secreta: la meva mirada. Quan un no sap parlar humà i vol comunicar-s'hi, utilitzar la mirada és una bona manera de fer-se entendre. Les mirades expressen quelcom que ens uneix a humans i animals: els sentiments. Sí, sí, els animals també tenim sentiments! I sabem expressar-los! I comunicar-los! Els meus ulls van creuar-se amb els ulls d'ella, i vaig aconseguir captivar-la!.

• Mireu aquest, nens. És bonic, oi? Amb un bon raspatllat farà un bon canvi.

A la tarda ja era a casa. Van banyar-me (per cert, vaig deixar-los la banyera feta un fàstic), van desparassitar-me i em van dur al veterinari. Tenia tos, la tos de les gosseres. Tot plegat res greu i que no es pogués solucionar amb uns quants dies de tractament. El veterinari va tassar-me com a gos d'una edat ja avançada. Però a la meva nova família no els importava, havien començat a estimar-me tal com era.

Ben aviat vaig ser un gos net, amb collar nou, amb llit nou, amb un plat per mi sol, amb un menjar deliciós i el més important: una família humana que m'estimava. En no més de dos mesos vaig convertir-me en una alfombra amb potes, peludíssim, amb un pèl espès i llarg, i en poc més d'un any, havent treballat molt la meva ganduleria, vaig guanyar molt de pes, convertint-me en una bola de pèl amb potes. I així estic encara!

Perdura encara el record d' algun dels meus companys de refugi, qui sap què se n'ha fet! Hauran tingut tots la mateixa sort que jo? O, després de quatre anys, encara viuen entre reixes, tot esperant una oportunitat com la meva? Hi ha gossos que, després d'haver estat maltractats pels humans, despreciats i abandonats, no han tornat a tenir mai més una segona oportunitat. Alguns han acabat els seus dies a la gossera, morint de vells, de fred o d'enfermetat o, senzillament, de pena. Perquè, encara que costi de creure, hi ha gossos que, després d'haver viscut en companyia humana són incapaços de ser feliços entre altres gossos, i moren enyorant el calor i amor humà. Aquests gossos són animals que han estat estretament lligats a un amo, estimats i cuidats. La seva pèrdua els provoca una ferida en molts casos irreparable, fins i tot quan són adoptats per un altre humà que els dóna tot el què necessiten. Fidelitat canina, vet-la aquí.

I és clar, en un dia com aquest, no puc deixar d'animar-vos a que si teniu ganes de compartir la vostra vida amb un gos us passeu per una gossera. Segur que hi trobareu una mirada que us captiva!!