La professió d'Educador Caní

Aquest matí en Negrito i en Donald havien de participar en una exhibició, a la inauguració d'una hípica de Sant Gregori. La mestressa havia parlat amb una “educadora canina” que farà classes allà i que deia utilitzar l'agility com a eina terapèutica. Molt interessant! - va pensar la mestressa-, i va quedar que col.laboraria en l'exhibició.

S'ha presentat l'”educadora” amb dos cadells i els seus amos (un golden mascle d'uns nou mesos i una dàlmata de set mesos, amb el seu primer zel). Ha començat a fer treballs d'obediència en una pista i la mestressa es mantenia al marge, pendent que es muntés la pista d'agility i es fés l'exhibició. Mentrestant, la mestressa ha dut en Donald al cotxe, per deixar-lo reposar i apartar-lo de l'exhibició, ja que estava molt nerviós per la presència dels cavalls i ella i en Marc han decidit que era millor que en Donald no hi participés. Però hi ha hagut un moment en que la mestressa ha decidit incorporar-se a la classe d'obediència. I perquè? Doncs perquè l'”educadora”, veient que la cadelleta en zel estava molt alterada, ha decidit canviar-li el collar i treballar amb doble corretja, ha dit.
Ha tornat l'”educadora” amb la cadelleta, AMB UN COLLAR DE CÀSTIG!!!!

La mestressa ja volia marxar, però s'ha rebotat en la direcció contrària: li ha tret collar i corretja a en Negrito, i només amb premis i sense ni tan sols parlar amb el gos, ha entrat a pista a fer la demostració d'obediència. S'ha d'agraïr a en Negrito lo bé que ho ha fet, lo concentrat que ha estat tota l'estona, les pistasses d'agility que ha fet .... total: en Negrito s'ha convertit en l'estrella de l'exhibició. Sense collar, sense corretja, sense càstigs, sense crits, fins i tot sense ordres: jugant, jugant i passant-ho genial i fent-ho passar molt bé al públic, que només esperava que en Negrito sortís a pista.

Altres joies de l'”educadora”:

Recomenava no deixar que els gossos oloréssin el terra, perquè això era senyal de dominància, i nosaltres som els alfa i no pas ells.

Per evitar que el gos olori el terra ... estrebada amb el collar cap amunt!! Ben fort!!

Quan ha vist que donava trossos de frankfurt a en Negrito com a premi ha dit: veieu, ja us ho deia. És típic d'agility treballar amb frankfurt perquè després el gos va seguint el rastre. Jajaja!!!

Ah! I després li ha ofert una comissió a la mestressa si li envia gent amb els seus gossos. Ho dubto!

I és que un estudi de fa uns anys ja apuntava que la feina d'”Educador Caní” era una feina de futur. Però em sembla que n'hi ha masses que s'ho han pres seriosament i corren fent-se dir “educadors canins” i no en tenen ni idea. Saben xerrar molt, han llegit molts llibres, han anat a molts seminaris i es saben moltes teories, però a l'hora de veritat no saben aplicar el mètode que cal a cada gos, no saben veure que cada gos és diferent, que no val el mateix per tots, que hi ha coses que a uns gossos els relaxa i als altres els posa nerviosos, que tenen diferents sensibilitats i umbrals de tolerància a l'hora de treballar i mantenir-se concentrats, ...

En Marc ha dit avui a la mestressa: “però si tú en saps molt més que aquesta tia!!!”. Però a la mestressa no se li acudiria guanyar-se la vida així, responsabilitzant-se de l'educació de gossos d'altres. Perquè la feina d'”educador caní” és molt seriosa, t'hi jugues la bona convivència entre una animal i els seus amos i la seva adaptació a la societat.

Ara els que fan dir-se “Educadors Canins” ja podem comptar-los a centenars. Molts fan un curs d'una setmana sobre “educació canina” i ja es creuen que poden treballar d'això; altres fan un curset una mica especialitzat i ja es creuen especialistes d'aquella disciplina i en donen classes sense haver-ho quasi practicat.

Us ben asseguro que no fan falta masses dits de les mans per comptar els que són realment professionals i fiables, aquells que han treballat amb centenars de gossos, que hi han conviscut prou i han tractat animals ben diferents, que saben les diferents maneres de treballar i com aplicar-los a cada individu.

Ah! Per cert!! Les exhibicions hípiques han estat fantàstiques, ha fet un matí genial, les instal.lacions són xulíssimes i aquest centre hípic pot tenir un gran futur.

Treballs d'eslàlom

En Negrito ja ha assolit un nivell de comprensió de l'eslàlom que fa que la mestressa pugui treballar amb ell diferents maneres d'entrar-hi. A la llarga, aquest treball hauria de permetre assegurar una correcta entrada a l'eslàlom d'en Negrito, independentment de la posició de la mestressa a la pista. En aquest video es veu com en Negrito entra estant la mestressa en diferents posicions: quedant-se darrera, anant per davant, acompanyant en Negrito, i fent-li fer un gir de 180 graus per encarar l'obstacle en direcció contraria.



Em fa il.lusió ensenyar-vos com la Pixie ja està mecanitzant aquest obstacle. I dic mecanitzar, i no pas comprendre'l, perquè com podreu observar, la Pixie té diferents errors els primers cops, fins que recorda el moviment correcte i el mecanitza. La millora està en què ara mateix els pals ja estan alineats i la mestressa ja no li assenyala la porta per on ha d'anar passant, sinó que la Pixie quan entra correctament a l'eslàlom ja el realitza sense cap més indicació.

El Síndrome d'Estocolm en gossos de competició

Ja fa un temps que la mestressa i en Marc es comencen a moure pel món de l'agility i la mestressa es sorprén agradablement quan veu que cada cop es generalitza més els mètodes positius per ensinistrar els gossos en agility. Gossos que entren motivats a la pista, que són voluntàriament retirats pel seu guia quan veuen que el gos no es troba cómode a la pista, gossos que són eufòricament premiats pels seus amos quan acaben (havent-ho fet bé o malament), .... No obstant, encara queden aquelles persones que tracten els seus gossos com a eines de treball, que els exigeixen el màxim rendiment i millors resultats sense tenir en compte l'estat de l'animal, que els criden, que els empenyen o els condueixen amb collars d'ofeg o de càstig.

Una pràctica, sortosament poc generalitzada, que es dóna també en alguns guies "exigents" és mantenir aïllat el seu gos i no deixar-lo sortir del transportí només que per entrenar i fer les seves necessitats. I diuen que així aconsegueixen un gos 100% atent i altament rendible a pista (grrrrrrrr!!!). La mestressa no entenia com aquests gossos podien mostrar tant de "vincle" amb el seu amo, estant tractats com estàven i portant la vida que portàven. I vet ací que, navegant-navegant, ha trobat un article interessant que dóna una resposta prou coherent: aquests gossos desenvolupen una mena de Síndrome d'Estocolm vers el seu amo.

Aïllar un animal social com un gos és la forma més ràpida de crear-li neurosis i conductes anormals. I això és fàcil mitjançant l'aïllament social i mantinguent-lo en un ambient sensorial estèril. L'amo tem que el seu gos prefereixi la companyia d'altres gossos o persones abans que ell i el què fa és procurar que el seu gos no interactuï (ni positiva ni negativament) amb cap altra ésser. Evidentment, si l'amo és el que el proveeix de menjar, joc, diversió, .... aconseguirà la màxima atenció del seu gos en ell. Però no pas perquè hagi establert un vincle sinó perquè ha desproveït el seu gos de les seves actituds canines, per acabar convertir-lo en un esclau, en un robot que no coneix altra cosa que les instruccions del seu amo.

Es dóna una comunicació 100% efectiva entre gos i amo, però una comunicació que només va en una direcció, la de l'amo vers el gos, i sempre en forma d'ordres o instruccions. Patètic!!!

I tan maco que és adonar-te que el teu gos no és que no vol obeïr-te en un moment donat, sinó que t'està intentant dir alguna cosa: que no es troba a gust en aquell ambient, que et veu nerviós i no li interesses, que hi ha una gosseta guapíssima en zel a prop, .... hi ha tantes coses que pot dir-te un gos si li cedeixes la paraula ....

Com reacciona un gos davant un eriçó

Doncs últimament els voltants de casa són plens d'eriçons, que trobem sobretot quan fem el passeig del vespre.
I vet aquí, les diferents reaccions que un gos té davant d'un d'aquests animalons:

Jo (Nervi): Mantinc les distàncies (em fa por).
Negrito: Molt a prop d'ell, olorant-lo i observant-lo.
Donald: A poques passes, i lladrant com un desesperat.
Pixie: Ai, la Pixie!!! La bogeta Pixie!! No se li acut res més que agafar-lo amb la boca i jugar-hi com si fos una pilota. I el pobre eriçó es converteix en una pilota punxaguda, però a la Pixie no li importa i el llença enlaire i el torna a recollir.

I pel bé de l'eriçó, i per la meva tranquilitat, acabem el passeig tots lligats, tots mirant enrere, on hem deixat aquest animaló tan curiós.

Tots a treballar!!!

Us penjo uns quants videos, dels diferents treballs que estan fent els gossos de casa (no sé perquè la mestressa no grava la meva feina, com si criar panxa i jeure tot el dia no costés prou, jajaja!!)

La Pixie s'està iniciant en l'eslàlom. En el primer video veureu com treballa passant entre els pals separats, i en el segon la mestressa ja els ha juntat una miqueta perquè la Pixie hagi de fer el gest de moure el cos per passar-los. Ho fa prou bé per ser el primer dia.






En Donald està aprenent a fer-se el "mort". El video no es veu massa bé, perquè s'estava ponent el sol i la llum és dolenta. En Donald comença fent un "demana", que és l'exercici que havien practicat ahir. Ho fa perquè veu el clicker a la mà de la mestressa, i sap que toca treballar i comença fent la última cosa que havien fet ahir. Però, mica en mica, es deixa dur per les indicacions de les mans de la mestressa, i acaba fent un "mort" bastant xulo per ser el primer dia que el practica.



Amb en Negrito la mestressa continua treballant el "toca". Ara ja ha retirat el target, i utilitza una mini-zona molt rudimentària que s'ha inventat (però que serveix per practicar). Avui, apart de la mini-zona, hi ha introduït un mini-eslàlom de quatre pals, per assajar l'entrada i que en Negrito el continuï sense necessitat que la mestressa el segueixi al costat. Amb quatre pals ho ha pillat força, a veure quan n'hi afegeixin més!!

Entrenant el "Toca". Següent pas

Estem esmicolant l'exercici de tocar les zones en petites passes. Esperem que, un cop fet tot el procès l'aprenentatge sigui prou consistent com per fer-lo dins la pista enmig d'una cursa.

Fins ara el “toca” era el simple moviment de tocar l'objecte diana. En Negrito ho feia en un moviment ràpid, clicàvem quan tocava i immediatament se li donava el premi. Avui l'exercici consistia en aconseguir que en Negrito mantingués el “toca” fins que se li donés una senyal d'alliberament, i per això hem retardat el so del clicker.

No ens hem fixat en la posició en què el feia, ni si el tocava amb les dues potes o amb en una, o ho feia dret o estirat. Crec que això ho haurem de concretar practicant en una zona perquè no estic segura de quina és la posició més còmoda per a fer un “toca” mantingut baixant de la zona per a després continuar la pista. El més important d'avui, i crec que ho hem aconseguit, era que en Negrito toqués l'objecte diana i no deixés de fer-ho fins que se li digués. I ho hem aconseguit.

Buscant, buscant, .... amb el nas!!!

Aquest cop li hem posat més difícil a la Pixie. Hem amagat una de les seves joguines sota un test. N'hi ha tres repartits per la terrassa.

Primer veureu que insisteix en el primer dels testos. I és perquè abans li haviem amagat el seu premi allí, però l'havia trobat tan ràpid que el video no té massa interés. Així doncs, quan torna a començar la recerca el primer que fa és assegurar-se que la seva joguina no continua allí mateix on l'havia trobat feia una estona.

A mitja recerca ella torna amb un dels seus nusos, que havia quedat descuidat en un racó de la terrassa, però aquesta no era la joguina que voliem que trobés. La Pixie no té cap problema en continuar la recerca quan se li indica que encara no ha acabat el joc.

Entrenant amb el clicker: "passa" i "toca"

L'objectiu d'aquest exercici és aconseguir que en Negrito travessi un tauló de fusta sense haver-lo d'acompanyar fins el final, és a dir, que la mestressa li pugui donar l'ordre i ella quedar-se darrera. Aquest exercici serà molt útil per després dur-lo a les zones de contacte de la pista d'agility.

Primer de tot hem d'ensenyar-li a en Negrito a tocar un target (objecte diana). Per això agafem una tapa de plàstic, la deixem a terra i premiem en Negrito quan el trepitja. Quan veiem que ha relacionat aquesta acció amb el premi, introduïm l'ordre “toca”.

Després, tot acompanyant-lo, ensenyem a en Negrito a passar per sobre el tauló. Quan ja ha assumit els dos moviments (tocar un target i passar per sobre un tauló), juntem els dos exercicis en un per aconseguir el nostre objectiu. Li diem “passa” i “toca”, quedant-nos darrera.



Com podeu veure, s'ha aconseguit el resultat amb molt poques repeticions. Ara cal pulir coses, com per exemple la mala entrega del premi que fa la mestressa. En Negrito no hauria de girar-se i recular per recollir el premi, sinó que la mestressa li hauria de tirar per davant del target perquè en Negrito continuï en la mateixa posició i pugui, en un exercici posterior, continuar la pista.

El so del video és l'original. Podreu comprovar que no es fa cap mena de correcció, ni verbal ni física, a en Negrito. I és que és així com li han ensenyat a la mestressa que s'ha d'educar als gossos. Per sort, ha coincidit amb moltes persones que li han ensenyat que ensinistrar de forma positiva és molt més gratificant, tant per les persones com pels gossos, i tenir sort d'anar a petar a l'Agility Club Girona on va conèixer el métode clicker i la seva aplicació a l'agility.

Encara queda aquella persona que pressiona al seu gos o fins i tot el castiga. Però d'aquesta manera els resultats obtinguts mai seran tan consistents com els aprenentatges obtinguts de forma positiva i gratificant. Perquè,encara que no ho volgueu creure, el gos és una animal que no treballa mai per res, sempre ho fa amb l'objectiu d'aconseguir alguna cosa positiva: sigui menjar, una carícia, una paraula amable o una estona de joc.

Treballant així l'agility és diversió: diversió compartida per l'amo i el gos. I els amos que disfrutem d'aquesta manera de treballar també disfrutem compartint el nostre temps: xerrant i aprenent junts.

Treballant amb el nas de la Pixie

La Pixie és una gosseta treballadora i molt activa. Necessita que se l'estimuli per fer-li fer coses noves, i disfruta molt fent-les i mostra una predisposició increïble.

Avui la mestressa se l'ha endut a la Pineda de Sant Gregori. Allí ha estat posant a prova el seu nas, tot amagant un nus de roba entre l'herba i donant-li l'ordre de "busca" a la Pixie. És curiós com, de vegades, la Pixie passa prop del nus i no el veu, perquè ella està treballant amb el nas i es guia pel trencament d'olors per a trobar la seva joguina. El trencament d'olor de l'herba que ha estat trepitjada a l'hora d'amagar la joguina és que el li dóna la pista a la Pixie d'on es troba.

Vet aquí un video d'una de les seves recerques:

Seminari de clicker amb Pere Saavedra

Aquest cap de setmana la mestressa i en Marc han marxat altra cop a Vallgorguina, amb en Donald i en Negrito. Aquest cop han anat a un seminari d'iniciació al clicker, impartit per Pere Saavedra.

El seminari els ha interessat molt, sobretot a en Marc, que quasi no havia fet servir aquesta eina d'ensinistrament. A la mestressa li agraden alguns matissos que la Pere Saavedra fa sobre aquesta eina, adaptant-la a la seva forma particular d'ensinistrar i veure els gossos. Una manera de veure no tant rígida com els "clicker trainers" purs, però que dóna uns excel.lents resultats, potser fins i tot més ràpids i consistents.

A la mestressa li agrada la feina que fa Pere Saavedra i la seva manera de fer-ho. Llàstima, diu, que sigui molt racista en el món dels gossos i està aferrada a dues races (border collie i shetland), gossos amb unes característiques i forma de treballar que no es poden generalitzar a altres tipus de gos. Això sí, en el seminari ha hagut de treballar amb tot tipus de gossos, des dels nostres mestissos, fins a un minúscul rater mallorquí de dos mesos.