dilluns, 31 d’agost del 2009

Curset de natació.

Aquest cap de setmana hem estat a Sadernes, acompanyats de bons amics, nedant, refrescant-nos i passant-ho molt i molt bé a les gorgues.

Això sí, cadascú amb el seu estil personal de natació:

A mi, tot i pesar-me la panxolina, no se'm dóna tan malament això de la natació:


En Negrito, després de moments d'indecisió (o pànic), va acabar nedant pel mig de la gorga:


En Donald, amb el seu estil de cocodril, només ensenya els ulls:


La Pixie buscava la seva pedra de la salvació, on ens enfilàvem per sortir de l'aigua:


I és clar, els que més van disfrutar, van ser els nens (i no tan nens), per acabar rendits (i alguns dormits) a la voreta del riu:

dissabte, 29 d’agost del 2009

Reflexions sobre la meva adopció (en el seu quart aniversari)

Sóc un gos petaner, d'edat imprecissa, però ja avançada. El meu cos porta les empremptes d'un passat desconegut pels meus amics humans, i a la meva memòria hi rauen mals records, d'un temps en què els humans no van tractar-me com em mereixo. Les males experiències han deixat empremtes al meu cos, però les ferides més greus les tenia a l'interior. Ara però no són res més que records que s'han difòs, han perdut tota consistència i han deixat lloc a un munt de sentiments i records tendres i bons, molt bons.

Formo part d'una família (d'una gran família). Vaig ser el primer arreplegat a arribar. Estava en el refugi d'una protectora, brut, prim, pelat i trist. Dos nens acompanyats de la seva mare van arribar al refugi amb el seu cotxe. Van parlar amb el meu cuidador i van començar a mirar a l'interior de la tanca. Vaig esforçar-me per acostar-m'hi tant com vaig poder. Sóc aquí, mireu-me, vull venir amb vosaltres! Formava part d'una munió de caps i cossos que s'amuntegaven al llarg de la tanca, intentant captivar aquella familia, que es fixéssin en mi.

Tenia cert punts a favor meu: era un gos de talla petita, amb una cara molt graciosa. Però, malauradament, la meva mala vida m'havia manllevat els meus encants. El meu cos era ple de clapes sense pèl i el poc que tenia era aspre i opac, sense cap brillantor. Els meus lladrucs no podrien servir per cridar els meus somniats amos, erem masses gossos cridant. Llavors, vaig utilitzar la meva arma secreta: la meva mirada. Quan un no sap parlar humà i vol comunicar-s'hi, utilitzar la mirada és una bona manera de fer-se entendre. Les mirades expressen quelcom que ens uneix a humans i animals: els sentiments. Sí, sí, els animals també tenim sentiments! I sabem expressar-los! I comunicar-los! Els meus ulls van creuar-se amb els ulls d'ella, i vaig aconseguir captivar-la!.

  • Mireu aquest, nens. És bonic, oi? Amb un bon raspatllat farà un bon canvi.

A la tarda ja era a casa. Van banyar-me (per cert, vaig deixar-los la banyera feta un fàstic), van desparassitar-me i em van dur al veterinari. Tenia tos, la tos de les gosseres. Tot plegat res greu i que no es pogués solucionar amb uns quants dies de tractament. El veterinari va tassar-me com a gos d'una edat ja avançada. Però a la meva nova família no els importava, havien començat a estimar-me tal com era.

Ben aviat vaig ser un gos net, amb collar nou, amb llit nou, amb un plat per mi sol, amb un menjar deliciós i el més important: una família humana que m'estimava. En no més de dos mesos vaig convertir-me en una alfombra amb potes, peludíssim, amb un pèl espès i llarg, i en poc més d'un any, havent treballat molt la meva ganduleria, vaig guanyar molt de pes, convertint-me en una bola de pèl amb potes. I així estic encara!

Perdura encara el record d' algun dels meus companys de refugi, qui sap què se n'ha fet! Hauran tingut tots la mateixa sort que jo? O, després de quatre anys, encara viuen entre reixes, tot esperant una oportunitat com la meva? Hi ha gossos que, després d'haver estat maltractats pels humans, despreciats i abandonats, no han tornat a tenir mai més una segona oportunitat. Alguns han acabat els seus dies a la gossera, morint de vells, de fred o d'enfermetat o, senzillament, de pena. Perquè, encara que costi de creure, hi ha gossos que, després d'haver viscut en companyia humana són incapaços de ser feliços entre altres gossos, i moren enyorant el calor i amor humà. Aquests gossos són animals que han estat estretament lligats a un amo, estimats i cuidats. La seva pèrdua els provoca una ferida en molts casos irreparable, fins i tot quan són adoptats per un altre humà que els dóna tot el què necessiten. Fidelitat canina, vet-la aquí.

I és clar, en un dia com aquest, no puc deixar d'animar-vos a que si teniu ganes de compartir la vostra vida amb un gos us passeu per una gossera. Segur que hi trobareu una mirada que us captiva!!

dijous, 27 d’agost del 2009

La intuïció: una eina d'ensinistrament


La intuïció: aquesta és la millor eina per a un ensinistrador segons Silvia Trkman, una reconeguda agilitista eslovena.

La web de Silvia Trkman és plena d'idees i d'experiències, de lectura molt recomanable. Però una de les coses que diu i més li han agradat a la mestressa, és aquesta:

No tinguis por de fer les coses a la teva manera. Els llibres, els videos i els seminaris són útils, però ningú coneix millor el teu gos com tú, sobretot després d'haver-li ensenyat 100 trucs i de jugar i caminar amb ell cada dia, així que ... confia en la teva intuició i fes el què creus que és el millor pel teu gos. Evita els que pensen que només hi ha una manera de fer, que es necessita una raça en particular o un métode o unes eines per a tenir éxit.

Els que coneixeu la mestressa i heu parlat alguna vegada amb ella sobre ensinistrament segur que li haureu sentit dir alguna vegada que "qui millor coneix el teu gos ets tú mateix. I si no és així, és que alguna cosa falla en la vostra relació.". Així que ella va fent com sempre, "pillant" idees d'un costat i de l'altra, escoltant a tothom, llegint a tants com pot, ... i intentant aprendre una miqueta cada dia de l'experiència i la intuïció dels altres per entendre'ns millor als peluts de casa.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Una altra cosa tallaria als seus amos!!!!


.... això és el que rondina la mestressa cada vegada que veu un gos amb les orelles retallades. Com se li acut a algú pensar que així el gos és més maco, o tindrà més bona salut o que no tindrà tants accidents? Grrrrrrrrrrrrr!!!!!!

diumenge, 23 d’agost del 2009

Jo tampoc passaria pel tubo!!!!

Us poso un video que m'ha ensenyat la mestressa. Es tracta d'una sessió d'ensinistrament de Ludovic Teurbane (un reconegut ensinistrador de ring francès) ensenyant a un malinois a passar pel tub cec.
Podreu veure quin atabalament d'ensinistrament: pilota, corda, tres persones movent-se, crits, gestos!!!! Si jo fos del malinois no tornaria a passar més pel tub!!!!!!



Veure des de Youtube


(Queda clar que no es pot ser bo en totes les disciplines)

dimecres, 19 d’agost del 2009

De nassos!!!

Una activitat molt divertida, relaxant i entretinguda que ens ha introduït aquests dies la mestressa, és el rastreig. Ens va bé a tots, fins i tot a mi, que no puc fer grans esforços físics.
Ja feia uns quants dies que la mestressa ens havia introduït en el món del nas (bé, nosaltres ja hi érem, era ella que no en tenia ni idea). Des que va aparèixer la Pixie per casa que, com tots sabeu, és una experta rastrejadora de tòfones, la mestressa va començar a buscar informació.
Després d'empassar-se els llibres d'en Santi Vidal i l'Anne Lill, els textos de Winkler, i de parlar amb caçadors i tofonaires, acostumats a estimular els nassos dels seus gossos, la mestressa ja s'ha vist en cor de posar-se a l'obra.
Ja fa dies que acabem els passejos amb una sessió de rastreig i ahir .... vam fer la primera sessió nocturna!!!!! Ahir sí que va quedar demostrat que, a les fosques, els nostres nassos hi veuen millor que els ulls. El problema que té la mestressa és que ni els seus ulls ni el seu nas són prou potents per a localitzar quatre gossos foscos com nosaltres en la foscor. A veure si ens haurà de penjar un llumet d'emergència!!!!

diumenge, 2 d’agost del 2009

Seminari d'agility amb Pere Saavedra

La mestressa i en Marc aquest divendres i dissabte a la tarda han desaparegut amb en Negrito i en Donald. On carai anaven que no tornàven fins la matinada? Doncs resulta que han estat fent un seminari d'agility amb la Pere Saavedra, i com que la temperatura de dia és molt alta per poder treballar amb els gossos, el seminari ha sigut nocturn.
A la mestressa li ha anat molt bé per renovar conceptes, per aprendre un mètode sistemàtic per a treballar totes les zones, per fer pensar al gos dins la pista i mantenir-lo així motivat, per sentir de boca d'una persona que no coneixia el seu treball, que en Negrito és un bon gos per l'agility, però que cal treballar amb ell amb mantenint una alta velocitat, perquè és en els moviments lents que el gos s'aburreix i perd interés pel recorregut. La Pere ha recomenat a la mestressa que surti amb el gos molt motivat a pista, i que un cop dins intenti executar-la el més ràpid possible. I per a demostrar-ho va agafar en Negrito i va executar un exercici que va deixar la mestressa bocabadada.
La mestressa també està molt contenta perquè ha estat treballant amb en Negrito dins una pista plena d'altres gossos i s'ha mostrat molt tranquil, relaxat i concentrat. Això també li dóna confiança a la mestressa per entrar a pista amb una altra actitud.
I per acabar de "rizar el rizo" un dels exercicis més difícils que han fet ha estat l'entrada a l'eslàlom vinguent en direcció contrària. Diuen que és l'entrada més difícil a l'eslàlom, perquè el gos ha de buscar la primera porta (i totes les portes són visualment iguals) i a més entrar-hi canviant la direcció de la seva trajectòria. La mestressa en principi no volia ni provar-lo perquè ho veia molt difícil, però finalment va decidir-se a provar i .... va sortir al segon intent!!! És espectacular!!! Hauran de continuar practicant-lo.
En aquest video podeu fer-vos una idea de quin és l'exercici:

Veure des de youtube
Ara bé, el què més li va agradar a la mestressa va estar poder anar-hi amb en Marc. Era el seu primer seminari, i el tema de l'horari nocturn era un handicap molt important per a ell, però tot i això en Marc ha aprofitat i disfrutat molt el seminari, i ha arrancat uns quants aplaudiments dels assistents cada cop que ha sortit a la pista. Però suposo que en Marc ja us ho explicarà ben aviat al seu blog ....

dilluns, 27 de juliol del 2009

Història de la Pixie

Legalment i definitivament la Pixie ja forma part de la colla dels "Arreplegats". Aquest cap de setmana la mestressa va trobar-se amb els seus antics amos, va recollir-ne la documentació i va esbrinar unes quantes coses del passat de la nostra gosseta.
La Pixie és filla d'una cocker i un setter irlandés. Ha viscut tota la seva vida en la mateixa familia, juntament amb la seva mare. És una gossa molt intel.ligent i que aprèn amb molta facilitat (això ja ho hem pogut comprovar nosaltres, jejejeje!!) i està ensinistrada (bé, de fet n'és una experta) per buscar tòfones.
La Pixie, encara que no ho sembli, té vuit anys. Ens va enganyar a tots la punyetera! La mestressa ja ho deia que el veterinari s'equivocava quan n'hi posava tres o quatre, però ella tampoc es pensava que en tindria quasi nou (a molt estirar, n'hi posava sis).
Els seus amos van explicar a la mestressa que la Pixie vivia en el pati de casa seva, amb la seva mare. Però des que la seva mare va morir la Pixie estava intranquil.la i no era la primera vegada que s'escapava. Al final van optar per lligar-la a un cable perquè pogués còrrer sense escapar-se, i tot i així, va marxar.
La mestressa de la Pixie va trucar a la nostra, i abans de cinc minuts ja li demanava si volia quedar-se amb la gossa, perquè amb els Arreplegats estaria molt millor. Els seus amos reconeixien, tristement, que la gossa ja no era feliç a casa seva. La Pixie a casa ha trobat la companyia, els estímuls i l'exercici físic que necessita una gossa hiperactiva com ella. Els seus amos han sabut reconèixer que la gossa actualment té unes necessitats que no poden cobrir, i tot i que, pel seu caràcter rastrejador té un alt valor econòmic, els seus amos han preferit que visqui bé amb els "Arreplegats" abans de vendre-la a un tofonaire que l'explotaria i segurament la faria malviure lligada o tancada.
Així que finalment la mestressa ha quedat amb l'amo de la Pixie que l'hivern que ve aniran plegats a buscar tòfones amb la gossa i li explicarà els secrets de l'ensinistrament d'un gos tofonaire. Ens estrenarem en un nou camp del món caní. Interessant!!
Per cert, en Marc ha ajudat a la Pixie a crear un blog. Podeu visitar-la a http://agility-pixie.blogspot.com

diumenge, 12 de juliol del 2009

El cumple d'en Negrito

Suposadament aquest mes en Negrito fa tres anys. I els nens, animats per l'esdeveniment i motivats per haver d'omplir les hores de vacances, van preparar-li una festa sorpresa.
Van dedicar-se a donar-li xuxes i molts mimos. Genial! Però el pitjor de tot és que després van aprofitar una bossa de cotilló de Cap d'any i van disfressar-lo. La mestressa va trobar-se'l amb aquesta pinta quan va tornar de treballar (I ella que diu que no li agrada que la gent disfrassi els gossos, jejejeje!!!!)
Ara que hi penso .... el mes vinent és el meu cumple. Ai, ai, ai, ai, ai !!!!!

diumenge, 5 de juliol del 2009

TENIM UNA GOSSA EN ACOLLIDA!!

Ahir els amos van sortir amb els nens a sopar i van tornar amb companyia. Es una cocker negra que es van trobar a la sortida d'un restaurant. Segons l'amo del restaurant, la gossa estava abandonada, anava coixa i estava ferida perquè perdia sang.

La mestressa va ajupir-se a acaronar-la i se li van encendre els ulls en sentir-li dir a l'amo: "ens l'haurem d'endur, no?". I és clar, un minut després ja estava carregada al cotxe.
Així que ara tenim companyia. Ha resultat que la sang que perdia no era res més que la gossa està en zel. I a mi em porta boooooooooooig!!

Té una ferida en una pota i per això va coixa i també té mal d'orella, perquè s'espolsa el cap. Però la mestressa ja ha començat amb les primeres cures i li està donant antibiòtic.

Avui han anat a comprovar si portava xip i, efectivament, sí que el porta. Però el xip no està registrat a la base de dades del Col.legi de Veterinaris. Hem rebut notícies d'un criador de cockers retirat que ja n'ha abandonat algún amb el xip anònim.

En Marc ja s'imagina fent agility amb ella!!




Ah! No us ho havia dit que es diu Pixie?. Doncs sí, en record a la nostra estimada Pixie que ens va deixar aquesta setmana.