dissabte, 22 de setembre del 2012
Comiat
Ja fa
mesos que reposo sota aquest bell til.ler, al costat de la meva preciosa amiga
Tosca. Els meus últims mesos de vida vaig passar-los prenent el sol
i emborratxant-me de dolces i fresques olors en aquest bell paratge
de la Vall del Llémena. Com dolça va ser la meva mort: abraçat al
meu amo que no va abandonar-me en tota la nit, esperant que la
mestressa i els nens es llevéssin. Havent sentit per últim cop
dir-me que m'estimaven vaig poder posar-me a reposar eternament,
sabent-me part del seu cor, que vaig sentir cruixir en veure'm marxar.
Jo no
voldria tancar aquest blog, el què ha estat el meu blog durant tants
anys. Gràcies a ell he compartit moltes vivències amb tots
vosaltres, he fet bons amics, hem trobat llar a alguns arreplegats,
hem après, i fins i tot he guanyat un premi literari (amb un
pseudònim humà, perquè es veu que als premis literaris els gossos
no ens hi podem presentar).
Passo
la ploma a la mestressa, perquè ella continuï fent ús del
gossos-arreplegats. Tants anys de dictar-li textos i proposar-li
temes suposo que hauran servit per mantenir viu el cor d'aquest blog
i que no es perdi la seva essència.
Amics,
us espero al cel … no tingueu pressa, mentrestant us faré
silenciosa companyia!
Nervi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Espera'ns Nervi, que tard o d'hora ens retrobarem!
Bye bye, nervi. Estic segura que si pugem al mateix cel que tu, podré veure el teu morret entre les cortines de la porta d'entrada, tal com feies a can peu, tafaner!
Publica un comentari a l'entrada