Comiat

Ja fa mesos que reposo sota aquest bell til.ler, al costat de la meva preciosa amiga Tosca. Els meus últims mesos de vida vaig passar-los prenent el sol i emborratxant-me de dolces i fresques olors en aquest bell paratge de la Vall del Llémena. Com dolça va ser la meva mort: abraçat al meu amo que no va abandonar-me en tota la nit, esperant que la mestressa i els nens es llevéssin. Havent sentit per últim cop dir-me que m'estimaven vaig poder posar-me a reposar eternament, sabent-me part del seu cor, que vaig sentir cruixir en veure'm marxar.

Jo no voldria tancar aquest blog, el què ha estat el meu blog durant tants anys. Gràcies a ell he compartit moltes vivències amb tots vosaltres, he fet bons amics, hem trobat llar a alguns arreplegats, hem après, i fins i tot he guanyat un premi literari (amb un pseudònim humà, perquè es veu que als premis literaris els gossos no ens hi podem presentar).

Passo la ploma a la mestressa, perquè ella continuï fent ús del gossos-arreplegats. Tants anys de dictar-li textos i proposar-li temes suposo que hauran servit per mantenir viu el cor d'aquest blog i que no es perdi la seva essència.

Amics, us espero al cel … no tingueu pressa, mentrestant us faré silenciosa companyia!

Nervi

Ressucitat

No em refereixo al blog, no, tot i que estava mig mort i potser sí que aquest nou post és l'inici de la seva resurrecció. Però sóc jo que, mica en mica, estic ressucitant.

Fa uns mesos el veterinari va diagnosticar-me un càncer de fetge, i vaig anar perdent forces, pes, pèl, ... fins a quedar convertit en una mena d'esquelet que amb prou feines podia moure's. Em feia sang quan em gratava i havia d'anar embolicat per no fer-me més mal. Vaja, que entre les benes i els meus moviments lents, semblava realment una mòmia.

Els amos, però, veien que, tot i el meu estat, tenia petites alegries diàries, que em motivaven, com sortir a prendre el sol del migdia davant la porta de casa. Van decidir que, si no em veien patir, anirien allargant la meva estada amb ells. I així van anar passant els dies. Alguns, però, van ser difícils. Recordo un dia que l'amo va asseure's al meu costat i va dir-me "Nervi, tú no pateixis. Si vols marxar, fes-ho quan vulguis, que nosaltres t'estimarem sempre". Al matí sentia parlar l'amo i la mestressa, valorant el meu estat, i confessant-se mútuament que els sorprenia haver-me trobat viu al matí, perquè creien que aquella nit els deixaria.

Però m'han cuidat molt, m'he sentit molt estimat i, finalment, he decidit quedar-me més temps. Així que m'he engreixat, he tornat a posar pèl i torno a rondinar com abans quan els altres entren esbalotats a casa i m'atabalen.

No sé si ha estat alguna d'aquestes plantes que ara menjo per aquí fora, o el pa que fa l'amo que és la única cosa que menjava quan estava tan malament, .... però alguna cosa m'ha fet reviure. Ara sóc un gos vellet però no pas un gos moribund com he estat durant tants dies.

Així que, rebenvinguts al meu blog!! Segueixo aquí, no sé si per molts anys, però sí que per bons moments.

Continuant el reinici ...

En Negritu s'ha passat tota una setmana treballant només davant un únic obstacle. I un treball curtíssim. Es tractava de treballar la seva motivació, no donar cap ordre i esperar que en Negritu prenés la iniciativa de saltar per premiar-lo tot seguit.

Després d'estar una setmana sencera treballant això: salt-premi, salt-premi, salt-premi ... i fora!!, avui la mestressa ha volgut aprofitar la "suposada motivació" per allargar una miqueta l'exercici i jugar una estona. Crec que en Negritu s'ha mostrat prou motivat i content. Serà qüestió durant un temps de no abandonar aquests micro-entrenaments.

Veure video al youtube

Reiniciant en Negritu ...

La mestressa, farta del problema etern d'en Negritu, ha decidit començar de zero. A partir d'ara, no s'acaba cap pista si hi ha una escapadeta. Ja no val recuperar en Negritu i acabar, perquè, finalment, les escapades són assumides com a part de la pista, i en Negritu no aprèn que no pot fer-les.

Ara es tracta (altra cop!!) de tenir paciència i ser constant. Aquest últim cap de setmana en Negritu ja va sortir de pista dos cops de forma inesperada per a ell, coincidint ambdues vegades amb la seva desconnexió (o excursioneta per la pista, també en podem dir).

A casa, ara s'està fent un treball molt curtet, amb l'únic objectiu d'aconseguir la concentració i atenció d'en Negritu en la feina (òndia, això em sona! em sembla que també n'he sentit parlar amb els nens i els seus deures!!).

I aquesta és la forma en què en Negritu s'ha guanyat l'esmorzar d'avui: Una petita rutina per començar la pista:

- posició de sortida (marcada per les cames de la mestressa)

- compte enrere (3,2,1 ..... ja!: que s'interromp quan en Negritu perd l'atenció, i es torna a començar fins que manté l'atenció)

- dos salts i .... premi!!!

Mica en mica s'aniran afegint obstacles, a mida que augmenti l'atenció.

El video està gravat després d'haver fet ja una primera sessió curteta en la que en Negritu, assegut davant el primer obstacle, aixecava el morro enlaire i flairava, sense estar gens atent. Sortia i saltava, però totalment desconcentrat. A la segona micro-sessió, em sembla que ho ha fet prou bé i s'ha guanyat un bon esmorzar! Jutgeu:


Veure el vídeo a Youtube

Les nenes de casa

Quin atabalament!! Fa temps que no escric res i han passat un munt de coses!! Ara vivim en un altre lloc, ens hem traslladat a una casa de Sant Martí de Llémena, on tenim molt d'espai i tots plegats som molt feliços. Però, ai!!! Com que tenim més espai ... també han arribat nous gossos. Dues gossetes, dues cadelletes, dues esbojarrades que em fan anar de cul!!! Però són encantadores, divertides i molt simpàtiques.

La Nika (Derbake's Biònica) és una canitx negre, que en Marc ha començat a entrenar per fer agility. És molt coquetona ella i un xic tímida, però quan és hora de còrrer, és una bala. A més de ser una gossa molt intel.ligent i guapíssima.

La Tosca és una mena de border collie, molt menudeta ella, però amb molt bon caràcter, molt atenta i intel.ligent i una mica gamberra. La mestressa està treballant amb ella i li està ensenyant algunes ordres bàsiques. És una gossa molt receptiva i molt cognitiva i per ser tan joveneta treballa molt bé amb el clicker. Mireu, sinó, un video amb algunes de les seves primeres "habilitats": seure, donar la pota, estirar-se i fer "la croqueta"



Veure al Youtube

Una magnífica educadora canina

Hi ha una persona que em té fascinada. Passeja en Quimet, un pomerània preciós, que és un dels gossos més equilibrats i ben educats que he conegut mai. La seva mestressa és una senyora gran, que va cada tarda a fer un llarg passeig amb en Quimet, vora el riu, tot cercant herbes remeieres. La senyora, amb un bastó a la mà i una bossa a l'altra, passeja al seu ritme, dirigint-se a en Quimet amb un to suau, i demanant-li tot "sisplau" i premiant el gos amb xuxeries que li porta dins la bossa.

Avui he presenciat la intervenció de la senyora amb un gos que ha atacat en Quimet. Sense posar-se gens nerviosa ha utilitzat el bastó per separar el gos que ha revolcat en Quimet. L'amo de l'altre gos, ha agafat el seu i, ruboritzat, anava demanant disculpes.

En Quimet s'ha espolsat la pols dels pèls i semblava no haver-li passat res, mentre la seva mestressa es dirigia a l'altra gos i li explicava "heu de ser amics. Vinga noi!" i ha acostat els dos gossos, que durant una estona s'han flairat el morro, s'han flairat el culet, han mogut la cua i s'han separat amistosament. Si les persones poden fer senyals de calma als gossos crec que aquesta senyora se les coneix totes.

I a la fi, quan ja hi havia calma i anava per despedir-me d'aquesta senyora, s'ha girat i m'ha dit: "Demanem als gossos el què nosaltres no som capaços de fer. O és que a tú et cau tothom bé?". "I tant que no, però si vostè fos capaç de fer amb les persones el què ha fet amb aquests gossos segur que mereixeria el Nobel de la Pau."

En Quimet, mentrestant esperava tot obeïnt un "seu quietet, sisplau" i ha marxat movent la cua quan ha sentit "apa nem Quimet!". Amb aquest mètode tan poc mediàtic segurament no crearia escola, ni li donarien cap programa de televisió, ni escriuria un llibre, però jo continuo pensant que hi ha qui té un mètode per entendre's amb els gossos i altra gent (molt poca) té un do.

Recordant els orígens

Avui m'he llevat malencòlic. Ha vingut al meu record la imatge d'aquell refugi ple de gossos i de la visita de la mestressa i els dos nens que, des de l'altra banda de la valla van assenyalar-me, per carregar-me després al cotxe i dur-me cap a la seva casa.

I jo m'amagava sota el llit, i ensenyava les dents i roncava quan algú se m'apropava. Sort que els amos van decidir donar-me uns dies per veure si podia adaptar-me a la familia i ser un bon amic dels nens i no pas una amenaça com semblava al principi. I aquí em teniu!! D'això farà aviat cinc anys!!

I què dir d'en Negritu!! La mestressa no volia pas un gos per ensinistrar-lo, aprendre i fer agility. Però, mica en mica, qui era un gos assalvatjat s'ha convertit en un bon company, en un gos educat i amb una capacitat d'aprenentatge que no semblava que havia de tenir. Em ve al cap, per exemple, la feinada que la mestressa va tenir per ensenyar-li el “seu”, exercici que s'ensenya a qualsevol gos en molt poqueta estona. Però és que per en Negritu tot era nou, ell només coneixia el seu bosc i la seva manada de gossos assalvatjats.

Ai en Donald!!! Quin bitxo en Donald!!! Encara sembla que el veig pujant corrents el pati del Bú Bup Park. “És un gos alegre i molt pendent de les persones”, ens van dir. Sí, sí, molt alegre. Sí, sí, molt pendent, però un “boques” i un follonero amb altres gossos (però dels de “molta fressa i poca endreça”, eh?). S'ha convertit en el company ideal d'en Marc i s'ho passen pipa junts i fent agility.

I la nostra “floreta”, la Pixie, aviat farà un any que és amb nosaltres. És molt femenina ella, carinyoseta i mimosa, però té un lladruc molt greu que no sembla pas que surti d'ella. I és una cabra boja!! Quan sortim a passejar corre com una posseïda, és hiperactiva. A casa està sempre buscant alguna cosa per dur a la boca, i si són uns mitjons bruts, encara millor. Quan sortim tots plegats molta gent ens compara i es pensa que la Pixie és la més joveneta. I no, la Pixie ja té 10 anys, però el seu esperit i la seva alegria és el d'un cadellet encara.

I seguirem junts, aquesta familia tan especial, convivint en harmonia ... i us seguiré explicant més coses al meu blog .....

Jugant amb els nens a fer agility

Aquesta tarda en Negritu i en Donald han participat en una exhibicio a la sortida del cole, juntament amb el seu col.lega Piru, un jovenet jack russell que fa uns mesos que practica l'agility.

I tots tres gossos han estat exposats al mateix ambient i han resolt de la mateixa manera el conflicte que els podia suposar estar enmig de tants nens que volien conduir-los per la pista. Ha estat xulo veure com els tres gossos han optat per mecanitzar l'execucio de la pista, sense fixar-se en quina criatura duia el premi o la pilota a la ma, perque dins la pista hi podien haver sis o set nens corrent alhora cridant “corre, salta, tub, roda!!”. Els gossos feien de forma mecanica la pista i esperaven pacients al costat de l'ultim obstacle a que vingues un nen de la colla i els dones el seu premi.

He de felicitar en Donald, en Piru i en Negritu per haver sabut adaptar-se al nou ambient tan facilment, pero estic segur que tots tres ho han fet per la senzilla rao que els agrada i disfruten fent agility. I ha estat maco tambe veure com una nena petitona que s'ho mirava tot de lluny al principi ha vingut a despedir-se d'en Donald i en Negritu abans de marxar, tot acaronant-los orgullosa d'haver vencut la seva por i haver aconseguit jugar a saltar amb una gossos desconeguts i acaronar-los confiada.

La nena rosseta ha marxat somrient i els gossos de casa han reposat de l'atabalament tot fent la migdiada al sofa. I despres, un passeig per uns camps amb olorosa herba acabada de tallar i on han fet, com diria la nostra amiga Miriam, ”una caca hermosa” (quina mania te la mestressa de fixar-se en les nostres caques despres d'haver estat treballant!!!)

Ensenyant el "back through" a en Negritu

La mestressa fa dies que assaja un exercici amb en Negritu, que en diuen “back through”. Es tracta que el gos s'allunyi tirant enrere, faci un gir de 180 graus per quedar d'esquenes al guia, i torni anant enrere fins acabar enmig de les cames del seu guia.

És un exercici complexe d'ensenyar, perquè s'ha de fer en tres passes, i es comença a ensenyar al revés de com s'executa.

Comencem doncs, amb el gos entre les nostres cames (per això la mestressa ja li havia ensenyar a en Negritu l'ordre “cames”). Després se li ensenya al gos el gir de 180 graus. A aquest gir la mestressa l'ha anomenat “nine” (perquè? Doncs em sembla que ni ella ho sap, jejeje!!!)

El següent pas ha estat donar-li distància a aquest exercici, de manera que, un cop fet el gir de 180 graus en Negritu hagués de fer unes passes enrere per colocar-se a la posició final (enmig de les cames de la mestressa). Ja hi havia dues instruccions lligades: “nine”-”enrere”

Avui han començat a introduïr la tercera part de l'exercici: que en Negritu es separi de la mestressa anant enrere abans de començar a fer el gir de 180 graus.

I aquí hi ha el video, que aprofito per explicar-vos les fases d'una sessió d'entrenament que, com veureu en aquest cas, acaba amb el gos desconcentrat sense saber què ha de fer.

Primer la mestressa fa uns exercicis per a concentrar en Negritu. Quan en Negritu es troba centrar a la sessió, comença a introduïr-li l'”enrere” inicial. Sembla que en Negritu va pillant l'exercici i va lligant les tres fases: “enrere”-”nine”-”enrere”. Però .... ai!!! Què li passa a en Negritu que de cop no sap què ha de fer i comença a crear conductes sense atendre a la mestressa??: .... Doncs que els nens estan picant la porta de la terrassa per sortir i l'han desconcentrat. Final de la sessió!! Val més prendre-s'ho bé!!

Veieu el video:

Sensibilitat i ulls de gos

Està clar que pel fet de compartir bona part del nostre espai vital amb el nostre gos, fa que també compartim un llenguatge que va més enllà de les “ordres”, carinyitus o paraules que dirigim al nostre ca.

La meva àvia (la meva primera gran mestra del món animalístic) sempre m'ho deia: et miren, t'observen, i saben més coses ells de tú que tú mai sabras d'ells. I tenia raó la iaia.

Avui hem estat competint, i com ens passa sovint, a la pista d'agility ens hem eliminat molt aviat. Així que, un cop recuperat en Negritu, hem pogut continuar la pista sense cap mena de pressió ni nervis. I l'hem acabat, i l'hem fet bé, i hem sortit tan contents que per la pista de jumping ens sobrava motivació. Ai! Llàstima que ja al final del jumping en Negritu ha entrat per la boca incorrecte al tub. Però, novament, hem acabat molt contents, havent superat el nostre gran problema: la concentració d'en Negritu dins la pista.

I altra cop, una persona que em porta molts anys, m'ha donat un savi consell. I aquest cop ha estat en Marc, que amb to prudent, m'ha fet notar que és culpa meva que en Negritu no es concentri, perquè quan ens eliminen de bon principi i tenim la oportunitat d'acabar la pista sense la pressió de “com sortirà” i només amb la intenció de “fer-la”, ho fem molt bé.

Està clar que en Negritu i jo tenim objectius diferents quan entrem a la pista, i a més ho fem amb una actitud diferent. Però, precisament perquè en Negritu és de la familia, i conviu amb nosaltres, i m'observa continuament, sap molt bé quin és el meu estat d'ànim quan ens posem davant el primer obstacle. I, malauradament, no aconsegueixo dissimular el meu estat nerviós, el meu dubte sobre si podrem fer tota la pista seguida i lligada. I aquest dubte, aquests nervis, es dirigeixen directament al Negritu que està a l'espera davant el primer obstacle. I després el veig girar-me la cara, i jo, atontadeta pel moment que estem visquem, penso que està desconcentrat i decideixo acostar-m'hi per sortir al costat d'ell.

En Negritu sap que estic nerviosa, i això el posa nerviós i intenta sortir d'aquesta situació. Se'n va a fer un volt per la pista, i quan ha saludat al públic, o al jutge, torna al meu costat per tornar-hi. Potser ja se n'ha adonat que quan s'escapa i torna al meu costat em troba ja més relaxada (és clar, normalment ja ha trepitjat algún altre obstacle i estem eliminats) i després fem la pista sense pressió, i ens ho passem bé, i em troba contenta al final de la pista.

En Negritu em coneix molt més que el què jo el pugui arribar a conèixer. Serà qüestió d'intentar posar “ulls de gos” i girar-nos d'esquena als nervis.