Gossos arreplegats

Ressucitat

2011-08-02T11:09:00.002+02:00

No em refereixo al blog, no, tot i que estava mig mort i potser sí que aquest nou post és l'inici de la seva resurrecció. Però sóc jo que, mica en mica, estic ressucitant.

Fa uns mesos el veterinari va diagnosticar-me un càncer de fetge, i vaig anar perdent forces, pes, pèl, ... fins a quedar convertit en una mena d'esquelet que amb prou feines podia moure's. Em feia sang quan em gratava i havia d'anar embolicat per no fer-me més mal. Vaja, que entre les benes i els meus moviments lents, semblava realment una mòmia.

Els amos, però, veien que, tot i el meu estat, tenia petites alegries diàries, que em motivaven, com sortir a prendre el sol del migdia davant la porta de casa. Van decidir que, si no em veien patir, anirien allargant la meva estada amb ells. I així van anar passant els dies. Alguns, però, van ser difícils. Recordo un dia que l'amo va asseure's al meu costat i va dir-me "Nervi, tú no pateixis. Si vols marxar, fes-ho quan vulguis, que nosaltres t'estimarem sempre". Al matí sentia parlar l'amo i la mestressa, valorant el meu estat, i confessant-se mútuament que els sorprenia haver-me trobat viu al matí, perquè creien que aquella nit els deixaria.

Però m'han cuidat molt, m'he sentit molt estimat i, finalment, he decidit quedar-me més temps. Així que m'he engreixat, he tornat a posar pèl i torno a rondinar com abans quan els altres entren esbalotats a casa i m'atabalen.

No sé si ha estat alguna d'aquestes plantes que ara menjo per aquí fora, o el pa que fa l'amo que és la única cosa que menjava quan estava tan malament, .... però alguna cosa m'ha fet reviure. Ara sóc un gos vellet però no pas un gos moribund com he estat durant tants dies.

Així que, rebenvinguts al meu blog!! Segueixo aquí, no sé si per molts anys, però sí que per bons moments.

Continuant el reinici ...

2011-03-28T16:59:00.002+02:00

En Negritu s'ha passat tota una setmana treballant només davant un únic obstacle. I un treball curtíssim. Es tractava de treballar la seva motivació, no donar cap ordre i esperar que en Negritu prenés la iniciativa de saltar per premiar-lo tot seguit.

Després d'estar una setmana sencera treballant això: salt-premi, salt-premi, salt-premi ... i fora!!, avui la mestressa ha volgut aprofitar la "suposada motivació" per allargar una miqueta l'exercici i jugar una estona. Crec que en Negritu s'ha mostrat prou motivat i content. Serà qüestió durant un temps de no abandonar aquests micro-entrenaments.

Veure video al youtube

Reiniciant en Negritu ...

2011-03-22T09:37:00.006+01:00

La mestressa, farta del problema etern d'en Negritu, ha decidit començar de zero. A partir d'ara, no s'acaba cap pista si hi ha una escapadeta. Ja no val recuperar en Negritu i acabar, perquè, finalment, les escapades són assumides com a part de la pista, i en Negritu no aprèn que no pot fer-les.

Ara es tracta (altra cop!!) de tenir paciència i ser constant. Aquest últim cap de setmana en Negritu ja va sortir de pista dos cops de forma inesperada per a ell, coincidint ambdues vegades amb la seva desconnexió (o excursioneta per la pista, també en podem dir).

A casa, ara s'està fent un treball molt curtet, amb l'únic objectiu d'aconseguir la concentració i atenció d'en Negritu en la feina (òndia, això em sona! em sembla que també n'he sentit parlar amb els nens i els seus deures!!).

I aquesta és la forma en què en Negritu s'ha guanyat l'esmorzar d'avui: Una petita rutina per començar la pista:

- posició de sortida (marcada per les cames de la mestressa)

- compte enrere (3,2,1 ..... ja!: que s'interromp quan en Negritu perd l'atenció, i es torna a començar fins que manté l'atenció)

- dos salts i .... premi!!!

Mica en mica s'aniran afegint obstacles, a mida que augmenti l'atenció.

El video està gravat després d'haver fet ja una primera sessió curteta en la que en Negritu, assegut davant el primer obstacle, aixecava el morro enlaire i flairava, sense estar gens atent. Sortia i saltava, però totalment desconcentrat. A la segona micro-sessió, em sembla que ho ha fet prou bé i s'ha guanyat un bon esmorzar! Jutgeu:

Veure el vídeo a Youtube

Les nenes de casa

2011-03-11T15:38:00.003+01:00

Quin atabalament!! Fa temps que no escric res i han passat un munt de coses!! Ara vivim en un altre lloc, ens hem traslladat a una casa de Sant Martí de Llémena, on tenim molt d'espai i tots plegats som molt feliços. Però, ai!!! Com que tenim més espai ... també han arribat nous gossos. Dues gossetes, dues cadelletes, dues esbojarrades que em fan anar de cul!!! Però són encantadores, divertides i molt simpàtiques.

La Nika (Derbake's Biònica) és una canitx negre, que en Marc ha començat a entrenar per fer agility. És molt coquetona ella i un xic tímida, però quan és hora de còrrer, és una bala. A més de ser una gossa molt intel.ligent i guapíssima.

La Tosca és una mena de border collie, molt menudeta ella, però amb molt bon caràcter, molt atenta i intel.ligent i una mica gamberra. La mestressa està treballant amb ella i li està ensenyant algunes ordres bàsiques. És una gossa molt receptiva i molt cognitiva i per ser tan joveneta treballa molt bé amb el clicker. Mireu, sinó, un video amb algunes de les seves primeres "habilitats": seure, donar la pota, estirar-se i fer "la croqueta"

Veure al Youtube

Una magnífica educadora canina

2010-07-30T16:07:00.002+02:00

Hi ha una persona que em té fascinada. Passeja en Quimet, un pomerània preciós, que és un dels gossos més equilibrats i ben educats que he conegut mai. La seva mestressa és una senyora gran, que va cada tarda a fer un llarg passeig amb en Quimet, vora el riu, tot cercant herbes remeieres. La senyora, amb un bastó a la mà i una bossa a l'altra, passeja al seu ritme, dirigint-se a en Quimet amb un to suau, i demanant-li tot "sisplau" i premiant el gos amb xuxeries que li porta dins la bossa.

Avui he presenciat la intervenció de la senyora amb un gos que ha atacat en Quimet. Sense posar-se gens nerviosa ha utilitzat el bastó per separar el gos que ha revolcat en Quimet. L'amo de l'altre gos, ha agafat el seu i, ruboritzat, anava demanant disculpes.

En Quimet s'ha espolsat la pols dels pèls i semblava no haver-li passat res, mentre la seva mestressa es dirigia a l'altra gos i li explicava "heu de ser amics. Vinga noi!" i ha acostat els dos gossos, que durant una estona s'han flairat el morro, s'han flairat el culet, han mogut la cua i s'han separat amistosament. Si les persones poden fer senyals de calma als gossos crec que aquesta senyora se les coneix totes.

I a la fi, quan ja hi havia calma i anava per despedir-me d'aquesta senyora, s'ha girat i m'ha dit: "Demanem als gossos el què nosaltres no som capaços de fer. O és que a tú et cau tothom bé?". "I tant que no, però si vostè fos capaç de fer amb les persones el què ha fet amb aquests gossos segur que mereixeria el Nobel de la Pau."

En Quimet, mentrestant esperava tot obeïnt un "seu quietet, sisplau" i ha marxat movent la cua quan ha sentit "apa nem Quimet!". Amb aquest mètode tan poc mediàtic segurament no crearia escola, ni li donarien cap programa de televisió, ni escriuria un llibre, però jo continuo pensant que hi ha qui té un mètode per entendre's amb els gossos i altra gent (molt poca) té un do.

Recordant els orígens

2010-06-18T08:35:00.003+02:00

Avui m'he llevat malencòlic. Ha vingut al meu record la imatge d'aquell refugi ple de gossos i de la visita de la mestressa i els dos nens que, des de l'altra banda de la valla van assenyalar-me, per carregar-me després al cotxe i dur-me cap a la seva casa.

I jo m'amagava sota el llit, i ensenyava les dents i roncava quan algú se m'apropava. Sort que els amos van decidir donar-me uns dies per veure si podia adaptar-me a la familia i ser un bon amic dels nens i no pas una amenaça com semblava al principi. I aquí em teniu!! D'això farà aviat cinc anys!!

I què dir d'en Negritu!! La mestressa no volia pas un gos per ensinistrar-lo, aprendre i fer agility. Però, mica en mica, qui era un gos assalvatjat s'ha convertit en un bon company, en un gos educat i amb una capacitat d'aprenentatge que no semblava que havia de tenir. Em ve al cap, per exemple, la feinada que la mestressa va tenir per ensenyar-li el “seu”, exercici que s'ensenya a qualsevol gos en molt poqueta estona. Però és que per en Negritu tot era nou, ell només coneixia el seu bosc i la seva manada de gossos assalvatjats.

Ai en Donald!!! Quin bitxo en Donald!!! Encara sembla que el veig pujant corrents el pati del Bú Bup Park. “És un gos alegre i molt pendent de les persones”, ens van dir. Sí, sí, molt alegre. Sí, sí, molt pendent, però un “boques” i un follonero amb altres gossos (però dels de “molta fressa i poca endreça”, eh?). S'ha convertit en el company ideal d'en Marc i s'ho passen pipa junts i fent agility.

I la nostra “floreta”, la Pixie, aviat farà un any que és amb nosaltres. És molt femenina ella, carinyoseta i mimosa, però té un lladruc molt greu que no sembla pas que surti d'ella. I és una cabra boja!! Quan sortim a passejar corre com una posseïda, és hiperactiva. A casa està sempre buscant alguna cosa per dur a la boca, i si són uns mitjons bruts, encara millor. Quan sortim tots plegats molta gent ens compara i es pensa que la Pixie és la més joveneta. I no, la Pixie ja té 10 anys, però el seu esperit i la seva alegria és el d'un cadellet encara.

I seguirem junts, aquesta familia tan especial, convivint en harmonia ... i us seguiré explicant més coses al meu blog .....

Jugant amb els nens a fer agility

2010-06-02T23:55:00.001+02:00

Aquesta tarda en Negritu i en Donald han participat en una exhibicio a la sortida del cole, juntament amb el seu col.lega Piru, un jovenet jack russell que fa uns mesos que practica l'agility.

I tots tres gossos han estat exposats al mateix ambient i han resolt de la mateixa manera el conflicte que els podia suposar estar enmig de tants nens que volien conduir-los per la pista. Ha estat xulo veure com els tres gossos han optat per mecanitzar l'execucio de la pista, sense fixar-se en quina criatura duia el premi o la pilota a la ma, perque dins la pista hi podien haver sis o set nens corrent alhora cridant “corre, salta, tub, roda!!”. Els gossos feien de forma mecanica la pista i esperaven pacients al costat de l'ultim obstacle a que vingues un nen de la colla i els dones el seu premi.

He de felicitar en Donald, en Piru i en Negritu per haver sabut adaptar-se al nou ambient tan facilment, pero estic segur que tots tres ho han fet per la senzilla rao que els agrada i disfruten fent agility. I ha estat maco tambe veure com una nena petitona que s'ho mirava tot de lluny al principi ha vingut a despedir-se d'en Donald i en Negritu abans de marxar, tot acaronant-los orgullosa d'haver vencut la seva por i haver aconseguit jugar a saltar amb una gossos desconeguts i acaronar-los confiada.

La nena rosseta ha marxat somrient i els gossos de casa han reposat de l'atabalament tot fent la migdiada al sofa. I despres, un passeig per uns camps amb olorosa herba acabada de tallar i on han fet, com diria la nostra amiga Miriam, ”una caca hermosa” (quina mania te la mestressa de fixar-se en les nostres caques despres d'haver estat treballant!!!)

Ensenyant el "back through" a en Negritu

2010-05-17T21:33:00.004+02:00

La mestressa fa dies que assaja un exercici amb en Negritu, que en diuen “back through”. Es tracta que el gos s'allunyi tirant enrere, faci un gir de 180 graus per quedar d'esquenes al guia, i torni anant enrere fins acabar enmig de les cames del seu guia.

És un exercici complexe d'ensenyar, perquè s'ha de fer en tres passes, i es comença a ensenyar al revés de com s'executa.

Comencem doncs, amb el gos entre les nostres cames (per això la mestressa ja li havia ensenyar a en Negritu l'ordre “cames”). Després se li ensenya al gos el gir de 180 graus. A aquest gir la mestressa l'ha anomenat “nine” (perquè? Doncs em sembla que ni ella ho sap, jejeje!!!)

El següent pas ha estat donar-li distància a aquest exercici, de manera que, un cop fet el gir de 180 graus en Negritu hagués de fer unes passes enrere per colocar-se a la posició final (enmig de les cames de la mestressa). Ja hi havia dues instruccions lligades: “nine”-”enrere”

Avui han començat a introduïr la tercera part de l'exercici: que en Negritu es separi de la mestressa anant enrere abans de començar a fer el gir de 180 graus.

I aquí hi ha el video, que aprofito per explicar-vos les fases d'una sessió d'entrenament que, com veureu en aquest cas, acaba amb el gos desconcentrat sense saber què ha de fer.

Primer la mestressa fa uns exercicis per a concentrar en Negritu. Quan en Negritu es troba centrar a la sessió, comença a introduïr-li l'”enrere” inicial. Sembla que en Negritu va pillant l'exercici i va lligant les tres fases: “enrere”-”nine”-”enrere”. Però .... ai!!! Què li passa a en Negritu que de cop no sap què ha de fer i comença a crear conductes sense atendre a la mestressa??: .... Doncs que els nens estan picant la porta de la terrassa per sortir i l'han desconcentrat. Final de la sessió!! Val més prendre-s'ho bé!!

Veieu el video:

Sensibilitat i ulls de gos

2010-04-19T00:15:00.001+02:00

Està clar que pel fet de compartir bona part del nostre espai vital amb el nostre gos, fa que també compartim un llenguatge que va més enllà de les “ordres”, carinyitus o paraules que dirigim al nostre ca.

La meva àvia (la meva primera gran mestra del món animalístic) sempre m'ho deia: et miren, t'observen, i saben més coses ells de tú que tú mai sabras d'ells. I tenia raó la iaia.

Avui hem estat competint, i com ens passa sovint, a la pista d'agility ens hem eliminat molt aviat. Així que, un cop recuperat en Negritu, hem pogut continuar la pista sense cap mena de pressió ni nervis. I l'hem acabat, i l'hem fet bé, i hem sortit tan contents que per la pista de jumping ens sobrava motivació. Ai! Llàstima que ja al final del jumping en Negritu ha entrat per la boca incorrecte al tub. Però, novament, hem acabat molt contents, havent superat el nostre gran problema: la concentració d'en Negritu dins la pista.

I altra cop, una persona que em porta molts anys, m'ha donat un savi consell. I aquest cop ha estat en Marc, que amb to prudent, m'ha fet notar que és culpa meva que en Negritu no es concentri, perquè quan ens eliminen de bon principi i tenim la oportunitat d'acabar la pista sense la pressió de “com sortirà” i només amb la intenció de “fer-la”, ho fem molt bé.

Està clar que en Negritu i jo tenim objectius diferents quan entrem a la pista, i a més ho fem amb una actitud diferent. Però, precisament perquè en Negritu és de la familia, i conviu amb nosaltres, i m'observa continuament, sap molt bé quin és el meu estat d'ànim quan ens posem davant el primer obstacle. I, malauradament, no aconsegueixo dissimular el meu estat nerviós, el meu dubte sobre si podrem fer tota la pista seguida i lligada. I aquest dubte, aquests nervis, es dirigeixen directament al Negritu que està a l'espera davant el primer obstacle. I després el veig girar-me la cara, i jo, atontadeta pel moment que estem visquem, penso que està desconcentrat i decideixo acostar-m'hi per sortir al costat d'ell.

En Negritu sap que estic nerviosa, i això el posa nerviós i intenta sortir d'aquesta situació. Se'n va a fer un volt per la pista, i quan ha saludat al públic, o al jutge, torna al meu costat per tornar-hi. Potser ja se n'ha adonat que quan s'escapa i torna al meu costat em troba ja més relaxada (és clar, normalment ja ha trepitjat algún altre obstacle i estem eliminats) i després fem la pista sense pressió, i ens ho passem bé, i em troba contenta al final de la pista.

En Negritu em coneix molt més que el què jo el pugui arribar a conèixer. Serà qüestió d'intentar posar “ulls de gos” i girar-nos d'esquena als nervis.

Gestionant i aprofitant l'estrés

2010-04-12T09:51:00.002+02:00

Hi ha gent que confón l'ensinistrament en positiu amb apartar el gos de qualsevol situació que pugui alterar-lo emocionalment. Però l'estrés conviu amb nosaltres, homes i gossos, a diari. No podem garantir que l'entorn es mantingui constant i comfortable i hem de saber-nos adaptar als canvis. Fer viure al nostre gos en un ambient inalterable i controlat no crec que li aporti cap benefici. Sí, sí, mentre mantinguem el nostre gos en aquest ambient el veurem treballar a la perfecció, concentrat i disfrutant. Però, tant si estem preparant el nostre gos per competir, com si pretenem dur-lo amb nosaltres a altres llocs on haurà de conèixer gent, animals i ambients diferents, hem d'ensenyar-lo a gestionar l'estrés que això li causarà.

Amb en Negritu aquest any hem començat a anar a competicions (que no vol dir que hem començat a competir). La intenció aquest any, precisament, no és fixar-nos en el resultat, sinó en la nostra evolució i la nostra adaptació a l'ambient de competició.

Un diumenge de competició comporta moltíssims canvis:

- ens aixequem més aviat
- viatgem en cotxe
- sortim contents però carregats de nervis
- arribem a un lloc diferent, amb molts gossos amb actituds i situacions molt diverses (alguns passejant calmadament amb els seus amos, altres tancats en transportins, dormint tranquils o bordant contínuament, femelles en zel, mascles excitats, ...)
- la meva actitud minuts abans de sortir a pista no és la mateixa que en un entrenament (vulguis o no, els nervis s'apoderen de tú) i això afecta directament l'estat emocional del teu gos (i més si parlem d'un gos altament sensible com en Negritu)
- a l'inici de la pista segur que no em coloco de la mateixa manera que en un entrenament al club. Al club, si en Negritu comença malament, senzillament el crido i tornem a començar. En competició vols evitar començar malament i el teu cos ja indica cert nerviosisme.
- Vulguis o no, canvies de xip: passes del “passem-ho bé” al “vinga, fem-ho bé”, ambdues actituds positives però amb una càrrega d'estrés diferent.

Doncs tot això per explicar-vos que aquest cap de setmana hem estat competint a Vinarós, una competició on tots els elements anteriors han estat presents en la seva màxima expressió. I ahir, quan vam acabar les nostres pistes, vaig asseure'm sota un parasol, per seguir la competició dels altres i vaig adonar-me que en Negritu estava relaxat plàcidament als meus peus, i que també ho havia estat el dissabte quan seguiem els títlings on no participàvem. I feia pocs minuts que en Negritu havia sortit a pista, acompanyat per una mestressa carregada de nervis i havien resolt favorablement el nostre principal problema i havien sortit contents i somrients.

És una feinada gestionar l'estrés (tant pel gos com per l'amo). Però treure sovint el gos de l'entorn que coneix i domina, li comporta un benefici, sempre que sapiguem observar el nivell d'estrés que el gos té. Perquè no podem deixar-lo arribar a un punt on els gos entra en un bucle d'on no sap sortir, on es va carregant i no atèn als senyals que puguem donar-li per a calmar-lo, i on li estem creant un record molt negatiu per a tornar a afrontar aquesta experiència en el futur.

Quan veus a venir que el gos pot entrar en aquest estat, o que ha començat a entrar-hi, val més ajudar-lo a sortir-ne i si cal agafar-lo en braços i endur-te'l (com he hagut de fer algún cop amb en Negritu dins una pista). Perquè he vist gossos bloquejats dins la pista i l'amo l'ha volgut mantenir a dins a fi de calmar-lo o per poder acabar el recorregut perque el gos se'n vagi amb un bon record. Però un gos que s'ha passat encara que sigui 20 segons o mig minut bloquejat dins la pista, no crec que el parell de salts que se li puguin fer després li comportin un record prou positiu com per relaxar-se, desbloquejar-se i no guardar allò en la seva memòria com una mala experiència.

I el gos, sortint de pista, SEMPRE ha de trobar-se amb el somriure del seu guia (encara que sigui forçat!!), un premi, una carícia i una estona de relaxació. I per un guia (que és humà i moltes vegades dominat per les seves emocions) és difícil mostrar-se prou positiu després d'haver aguantat una situació de bloqueig dins la pista.

I tot aquest rotllo, inspirada perquè tornant d'una competició (on pots observar moltes situacions i afrontar-ne d'altres) m'he trobat amb l'article de Carlos Alfonso López, parlant dels beneficis de l'estrés i la seva gestió. Us recomano la seva lectura.

Nova etapa i molts canvis!!!

2010-04-01T14:25:00.003+02:00

La mestressa està reconstruïnt i reconduïnt la seva vida, i es preveuen moltes novetats, moltes d'elles relacionades amb el món caní.

Després de conèixer la gent i la manera de treballar de l'Associáció d'Acció Social DISCAN , una de les seves primeres apostes ha estat incorporar-se com a voluntària d'aquesta associació, participant en sessions de Teràpia amb Gossos amb Autistes. I està fascinada!!!

A més, ara li han proposat integrar-se a l'equip d'aquesta associació, fent-se càrrec d'un dels seus projectes, on es treballarà amb gossos recuperats de gosseres i refugis. Un projecte molt interessant, que integra "protecció animal", "treball social" i "ensinistrament en positiu", un còctel que, com comprendreu, a la mestressa li fa molta il.lusió.

Mentre un mantinc a l'espera d'explicar-vos amb més detall aquest nou projecte, us deixo un fulletó dels Tallers Pràctics de l'Associació d'Acció Social DISCAN prepara pels mesos d'abril i maig a Cassà de la Selva. Tallers totalment recomenables enmig de tant d'intrusisme en el món de la formació en educació canina que corre pel món ("enteradillus" que actuen com a professionals, vaja!!). Si hi teniu interés i possibilitat d'assistir-hi podeu ampliar informació al web de l'Associació d'Acció Social DISCAN. Sinó, pregunteu a la mestressa, que de bon grat uns n'informarà.

Curs d'ensinistrament de Gossos d'Assistència

2010-02-21T19:09:00.003+01:00

Aquest cap de setmana la mestressa i en Negritu han acabat un curs amb l'Associació d'Acció Social DISCAN, a Cassà de la Selva. Aquest curs era introductori a l'ensinistrament de Gossos d'Assistència, i s'ha fet una introducció a l'ensinistrament en positiu i amb el mètode clicker, obediència bàsica i habilitats específiques per a un gos d'assistència.

Entre aquestes últimes habilitats s'ha treballat per exemple:

- trepitjat una manta, que feia la funció de “target” a terra
- recollir objectes que cauen a terra i dur-los al propietari (des del moneder fins a una crosa),
- tocar un interruptor amb el nas (o amb la pota, segons el tamany del gos) per a què pugui obrir i apagar llums
- agafar amb la boca una corda, a fi de poder-la posar en una porta o calaix i que el gos pugui obrir-lo
- amb la corda col.locada en una caixa (figurant el calaix) aconseguir que el gos agafi aquesta corda i estiri per moure la caixa.

Ha estat un curs entretingut i molt xulo i a més molt útil per alguns amos novells que han canviat totalment els conceptes d'ensinistrament que tenien i han marxat molt satisfets sabent treballar de forma positiva i interactuant amb el seu gos.

En Negritu tenia avantatge sobre els altres gossos assistents, perquè ell ja ha treballat amb clicker i perquè per ensenyar moltes conductes d'un gos d'assistència es treballa molt amb “target” i en Negritu també hi ha treballat força.

Però, de totes maneres, ha respost molt bé quan se li han introduït variacions a la conducta que se li demanava, com augmentar el temps o encadenar conductes (dirigir-se a una caixa, agafar una corda amb les dents i estirar), o efectuant el “target” amb el nas o amb una sola pota segons la situació (en Negritu tenia “target” amb les dues potes, perquè l'havia assajat amb les zones d'agility). I tot i que l'ambient podia ser molt estressant per ell, perquè hi havia un piló de gossos a la mateixa sala (alguns cadells inquiets) a l'hora de treballar ha gestionat molt bé el seu estrés i ha “pensat” i “resolt” molt bé.

Em sembla, amics, que a partir d'ara sentireu parlar més d'un cop de l'Associació DISCAN. Us mantindré informats!!

Abans d'entrar a pista

2010-02-18T21:03:00.002+01:00

A alguns agilitistes els preocupa que el seu gos estigui concentrat en el moment d'entrar a la pista, és a dir, que no faci com en Negritu, que de vegades entra a pista a saludar l'equip i fer de tot menys agility (cada cop menys, pobret!! jejeje!!!).

Per alguns és un problema de motivació, per altres un problema de concentració, i fins i tot s'apunten problemes d'estrés. I de la mateixa manera que la falta de motivació és un problema, també pot ser-ho un excés. Així que cal trobar el punt just en què el gos es trobi disposat a sortir a pista concentrat i a disfrutar amb el seu amo (que normalment és el que pateix més problemes d'estrés).

La mestressa ha llegit i sentit parlar de molts mètodes per tenir el gos “on” quan entra a la pista. En un seminari va escoltar que si li fas exercicis d'obediència al gos abans d'entrar a la pista, el gos no ha canviat de xip i no entra disposat a fer agility, sinó a continuar amb la seva sessió d'obediència.

Contràriament, a “In Focus” s'explica que és molt útil jugar amb el gos i fer uns quants exercicis d'obediència abans d'entrar a pista, perquè així el gos concentra l'atenció en el seu guia i comença a compenetrar-s'hi.

Altres ensinistradors apunten que perquè el gos entri tranquil a pista cal realitzar exercicis que el relaxin (com uns massatges o una petita sessió d'olfateig, per exemple).

Hi ha gent que té el seu gos al costat de la pista, perquè diuen que així es van “carregant” i motivant per sortir. Altres, li tenen per desensibilitzar-lo a l'ambient, o fins i tot al nerviosisme del propi amo. Alguns tenen el gos tancat dins el seu transportí, per assegurar-li certa tranquilitat i que no es carregui negativament.

Cal que el gos estigui enmig de l'ambient o l'hem d'apartar fins que no sigui hora de sortir?

Relaxació, motivació, estimulació, concentració, connexió ...? Què necessita un gos abans d'entrar a pista?

La professió d'Educador Caní

2010-01-31T15:09:00.002+01:00

Aquest matí en Negrito i en Donald havien de participar en una exhibició, a la inauguració d'una hípica de Sant Gregori. La mestressa havia parlat amb una “educadora canina” que farà classes allà i que deia utilitzar l'agility com a eina terapèutica. Molt interessant! - va pensar la mestressa-, i va quedar que col.laboraria en l'exhibició.

S'ha presentat l'”educadora” amb dos cadells i els seus amos (un golden mascle d'uns nou mesos i una dàlmata de set mesos, amb el seu primer zel). Ha començat a fer treballs d'obediència en una pista i la mestressa es mantenia al marge, pendent que es muntés la pista d'agility i es fés l'exhibició. Mentrestant, la mestressa ha dut en Donald al cotxe, per deixar-lo reposar i apartar-lo de l'exhibició, ja que estava molt nerviós per la presència dels cavalls i ella i en Marc han decidit que era millor que en Donald no hi participés. Però hi ha hagut un moment en que la mestressa ha decidit incorporar-se a la classe d'obediència. I perquè? Doncs perquè l'”educadora”, veient que la cadelleta en zel estava molt alterada, ha decidit canviar-li el collar i treballar amb doble corretja, ha dit.
Ha tornat l'”educadora” amb la cadelleta, AMB UN COLLAR DE CÀSTIG!!!!

La mestressa ja volia marxar, però s'ha rebotat en la direcció contrària: li ha tret collar i corretja a en Negrito, i només amb premis i sense ni tan sols parlar amb el gos, ha entrat a pista a fer la demostració d'obediència. S'ha d'agraïr a en Negrito lo bé que ho ha fet, lo concentrat que ha estat tota l'estona, les pistasses d'agility que ha fet .... total: en Negrito s'ha convertit en l'estrella de l'exhibició. Sense collar, sense corretja, sense càstigs, sense crits, fins i tot sense ordres: jugant, jugant i passant-ho genial i fent-ho passar molt bé al públic, que només esperava que en Negrito sortís a pista.

Altres joies de l'”educadora”:

Recomenava no deixar que els gossos oloréssin el terra, perquè això era senyal de dominància, i nosaltres som els alfa i no pas ells.

Per evitar que el gos olori el terra ... estrebada amb el collar cap amunt!! Ben fort!!

Quan ha vist que donava trossos de frankfurt a en Negrito com a premi ha dit: veieu, ja us ho deia. És típic d'agility treballar amb frankfurt perquè després el gos va seguint el rastre. Jajaja!!!

Ah! I després li ha ofert una comissió a la mestressa si li envia gent amb els seus gossos. Ho dubto!

I és que un estudi de fa uns anys ja apuntava que la feina d'”Educador Caní” era una feina de futur. Però em sembla que n'hi ha masses que s'ho han pres seriosament i corren fent-se dir “educadors canins” i no en tenen ni idea. Saben xerrar molt, han llegit molts llibres, han anat a molts seminaris i es saben moltes teories, però a l'hora de veritat no saben aplicar el mètode que cal a cada gos, no saben veure que cada gos és diferent, que no val el mateix per tots, que hi ha coses que a uns gossos els relaxa i als altres els posa nerviosos, que tenen diferents sensibilitats i umbrals de tolerància a l'hora de treballar i mantenir-se concentrats, ...

En Marc ha dit avui a la mestressa: “però si tú en saps molt més que aquesta tia!!!”. Però a la mestressa no se li acudiria guanyar-se la vida així, responsabilitzant-se de l'educació de gossos d'altres. Perquè la feina d'”educador caní” és molt seriosa, t'hi jugues la bona convivència entre una animal i els seus amos i la seva adaptació a la societat.

Ara els que fan dir-se “Educadors Canins” ja podem comptar-los a centenars. Molts fan un curs d'una setmana sobre “educació canina” i ja es creuen que poden treballar d'això; altres fan un curset una mica especialitzat i ja es creuen especialistes d'aquella disciplina i en donen classes sense haver-ho quasi practicat.

Us ben asseguro que no fan falta masses dits de les mans per comptar els que són realment professionals i fiables, aquells que han treballat amb centenars de gossos, que hi han conviscut prou i han tractat animals ben diferents, que saben les diferents maneres de treballar i com aplicar-los a cada individu.

Ah! Per cert!! Les exhibicions hípiques han estat fantàstiques, ha fet un matí genial, les instal.lacions són xulíssimes i aquest centre hípic pot tenir un gran futur.

Treballs d'eslàlom

2009-12-17T21:54:00.002+01:00

En Negrito ja ha assolit un nivell de comprensió de l'eslàlom que fa que la mestressa pugui treballar amb ell diferents maneres d'entrar-hi. A la llarga, aquest treball hauria de permetre assegurar una correcta entrada a l'eslàlom d'en Negrito, independentment de la posició de la mestressa a la pista. En aquest video es veu com en Negrito entra estant la mestressa en diferents posicions: quedant-se darrera, anant per davant, acompanyant en Negrito, i fent-li fer un gir de 180 graus per encarar l'obstacle en direcció contraria.

Em fa il.lusió ensenyar-vos com la Pixie ja està mecanitzant aquest obstacle. I dic mecanitzar, i no pas comprendre'l, perquè com podreu observar, la Pixie té diferents errors els primers cops, fins que recorda el moviment correcte i el mecanitza. La millora està en què ara mateix els pals ja estan alineats i la mestressa ja no li assenyala la porta per on ha d'anar passant, sinó que la Pixie quan entra correctament a l'eslàlom ja el realitza sense cap més indicació.

El Síndrome d'Estocolm en gossos de competició

2009-12-05T13:57:00.001+01:00

Ja fa un temps que la mestressa i en Marc es comencen a moure pel món de l'agility i la mestressa es sorprén agradablement quan veu que cada cop es generalitza més els mètodes positius per ensinistrar els gossos en agility. Gossos que entren motivats a la pista, que són voluntàriament retirats pel seu guia quan veuen que el gos no es troba cómode a la pista, gossos que són eufòricament premiats pels seus amos quan acaben (havent-ho fet bé o malament), .... No obstant, encara queden aquelles persones que tracten els seus gossos com a eines de treball, que els exigeixen el màxim rendiment i millors resultats sense tenir en compte l'estat de l'animal, que els criden, que els empenyen o els condueixen amb collars d'ofeg o de càstig.

Una pràctica, sortosament poc generalitzada, que es dóna també en alguns guies "exigents" és mantenir aïllat el seu gos i no deixar-lo sortir del transportí només que per entrenar i fer les seves necessitats. I diuen que així aconsegueixen un gos 100% atent i altament rendible a pista (grrrrrrrr!!!). La mestressa no entenia com aquests gossos podien mostrar tant de "vincle" amb el seu amo, estant tractats com estàven i portant la vida que portàven. I vet ací que, navegant-navegant, ha trobat un article interessant que dóna una resposta prou coherent: aquests gossos desenvolupen una mena de Síndrome d'Estocolm vers el seu amo.

Aïllar un animal social com un gos és la forma més ràpida de crear-li neurosis i conductes anormals. I això és fàcil mitjançant l'aïllament social i mantinguent-lo en un ambient sensorial estèril. L'amo tem que el seu gos prefereixi la companyia d'altres gossos o persones abans que ell i el què fa és procurar que el seu gos no interactuï (ni positiva ni negativament) amb cap altra ésser. Evidentment, si l'amo és el que el proveeix de menjar, joc, diversió, .... aconseguirà la màxima atenció del seu gos en ell. Però no pas perquè hagi establert un vincle sinó perquè ha desproveït el seu gos de les seves actituds canines, per acabar convertir-lo en un esclau, en un robot que no coneix altra cosa que les instruccions del seu amo.

Es dóna una comunicació 100% efectiva entre gos i amo, però una comunicació que només va en una direcció, la de l'amo vers el gos, i sempre en forma d'ordres o instruccions. Patètic!!!

I tan maco que és adonar-te que el teu gos no és que no vol obeïr-te en un moment donat, sinó que t'està intentant dir alguna cosa: que no es troba a gust en aquell ambient, que et veu nerviós i no li interesses, que hi ha una gosseta guapíssima en zel a prop, .... hi ha tantes coses que pot dir-te un gos si li cedeixes la paraula ....

Com reacciona un gos davant un eriçó

2009-11-25T11:46:00.002+01:00

Doncs últimament els voltants de casa són plens d'eriçons, que trobem sobretot quan fem el passeig del vespre.
I vet aquí, les diferents reaccions que un gos té davant d'un d'aquests animalons:

Jo (Nervi): Mantinc les distàncies (em fa por).
Negrito: Molt a prop d'ell, olorant-lo i observant-lo.
Donald: A poques passes, i lladrant com un desesperat.
Pixie: Ai, la Pixie!!! La bogeta Pixie!! No se li acut res més que agafar-lo amb la boca i jugar-hi com si fos una pilota. I el pobre eriçó es converteix en una pilota punxaguda, però a la Pixie no li importa i el llença enlaire i el torna a recollir.

I pel bé de l'eriçó, i per la meva tranquilitat, acabem el passeig tots lligats, tots mirant enrere, on hem deixat aquest animaló tan curiós.

Tots a treballar!!!

2009-11-17T19:09:00.004+01:00

Us penjo uns quants videos, dels diferents treballs que estan fent els gossos de casa (no sé perquè la mestressa no grava la meva feina, com si criar panxa i jeure tot el dia no costés prou, jajaja!!)

La Pixie s'està iniciant en l'eslàlom. En el primer video veureu com treballa passant entre els pals separats, i en el segon la mestressa ja els ha juntat una miqueta perquè la Pixie hagi de fer el gest de moure el cos per passar-los. Ho fa prou bé per ser el primer dia.

En Donald està aprenent a fer-se el "mort". El video no es veu massa bé, perquè s'estava ponent el sol i la llum és dolenta. En Donald comença fent un "demana", que és l'exercici que havien practicat ahir. Ho fa perquè veu el clicker a la mà de la mestressa, i sap que toca treballar i comença fent la última cosa que havien fet ahir. Però, mica en mica, es deixa dur per les indicacions de les mans de la mestressa, i acaba fent un "mort" bastant xulo per ser el primer dia que el practica.

Amb en Negrito la mestressa continua treballant el "toca". Ara ja ha retirat el target, i utilitza una mini-zona molt rudimentària que s'ha inventat (però que serveix per practicar). Avui, apart de la mini-zona, hi ha introduït un mini-eslàlom de quatre pals, per assajar l'entrada i que en Negrito el continuï sense necessitat que la mestressa el segueixi al costat. Amb quatre pals ho ha pillat força, a veure quan n'hi afegeixin més!!

Entrenant el "Toca". Següent pas

2009-10-19T22:01:00.001+02:00

Estem esmicolant l'exercici de tocar les zones en petites passes. Esperem que, un cop fet tot el procès l'aprenentatge sigui prou consistent com per fer-lo dins la pista enmig d'una cursa.

Fins ara el “toca” era el simple moviment de tocar l'objecte diana. En Negrito ho feia en un moviment ràpid, clicàvem quan tocava i immediatament se li donava el premi. Avui l'exercici consistia en aconseguir que en Negrito mantingués el “toca” fins que se li donés una senyal d'alliberament, i per això hem retardat el so del clicker.

No ens hem fixat en la posició en què el feia, ni si el tocava amb les dues potes o amb en una, o ho feia dret o estirat. Crec que això ho haurem de concretar practicant en una zona perquè no estic segura de quina és la posició més còmoda per a fer un “toca” mantingut baixant de la zona per a després continuar la pista. El més important d'avui, i crec que ho hem aconseguit, era que en Negrito toqués l'objecte diana i no deixés de fer-ho fins que se li digués. I ho hem aconseguit.

Buscant, buscant, .... amb el nas!!!

2009-10-17T18:41:00.000+02:00

Aquest cop li hem posat més difícil a la Pixie. Hem amagat una de les seves joguines sota un test. N'hi ha tres repartits per la terrassa.

Primer veureu que insisteix en el primer dels testos. I és perquè abans li haviem amagat el seu premi allí, però l'havia trobat tan ràpid que el video no té massa interés. Així doncs, quan torna a començar la recerca el primer que fa és assegurar-se que la seva joguina no continua allí mateix on l'havia trobat feia una estona.

A mitja recerca ella torna amb un dels seus nusos, que havia quedat descuidat en un racó de la terrassa, però aquesta no era la joguina que voliem que trobés. La Pixie no té cap problema en continuar la recerca quan se li indica que encara no ha acabat el joc.

Entrenant amb el clicker: "passa" i "toca"

2009-10-16T19:51:00.005+02:00

L'objectiu d'aquest exercici és aconseguir que en Negrito travessi un tauló de fusta sense haver-lo d'acompanyar fins el final, és a dir, que la mestressa li pugui donar l'ordre i ella quedar-se darrera. Aquest exercici serà molt útil per després dur-lo a les zones de contacte de la pista d'agility.

Primer de tot hem d'ensenyar-li a en Negrito a tocar un target (objecte diana). Per això agafem una tapa de plàstic, la deixem a terra i premiem en Negrito quan el trepitja. Quan veiem que ha relacionat aquesta acció amb el premi, introduïm l'ordre “toca”.

Després, tot acompanyant-lo, ensenyem a en Negrito a passar per sobre el tauló. Quan ja ha assumit els dos moviments (tocar un target i passar per sobre un tauló), juntem els dos exercicis en un per aconseguir el nostre objectiu. Li diem “passa” i “toca”, quedant-nos darrera.

Com podeu veure, s'ha aconseguit el resultat amb molt poques repeticions. Ara cal pulir coses, com per exemple la mala entrega del premi que fa la mestressa. En Negrito no hauria de girar-se i recular per recollir el premi, sinó que la mestressa li hauria de tirar per davant del target perquè en Negrito continuï en la mateixa posició i pugui, en un exercici posterior, continuar la pista.

El so del video és l'original. Podreu comprovar que no es fa cap mena de correcció, ni verbal ni física, a en Negrito. I és que és així com li han ensenyat a la mestressa que s'ha d'educar als gossos. Per sort, ha coincidit amb moltes persones que li han ensenyat que ensinistrar de forma positiva és molt més gratificant, tant per les persones com pels gossos, i tenir sort d'anar a petar a l'Agility Club Girona on va conèixer el métode clicker i la seva aplicació a l'agility.

Encara queda aquella persona que pressiona al seu gos o fins i tot el castiga. Però d'aquesta manera els resultats obtinguts mai seran tan consistents com els aprenentatges obtinguts de forma positiva i gratificant. Perquè,encara que no ho volgueu creure, el gos és una animal que no treballa mai per res, sempre ho fa amb l'objectiu d'aconseguir alguna cosa positiva: sigui menjar, una carícia, una paraula amable o una estona de joc.

Treballant així l'agility és diversió: diversió compartida per l'amo i el gos. I els amos que disfrutem d'aquesta manera de treballar també disfrutem compartint el nostre temps: xerrant i aprenent junts.

Treballant amb el nas de la Pixie

2009-10-12T19:29:00.002+02:00

La Pixie és una gosseta treballadora i molt activa. Necessita que se l'estimuli per fer-li fer coses noves, i disfruta molt fent-les i mostra una predisposició increïble.

Avui la mestressa se l'ha endut a la Pineda de Sant Gregori. Allí ha estat posant a prova el seu nas, tot amagant un nus de roba entre l'herba i donant-li l'ordre de "busca" a la Pixie. És curiós com, de vegades, la Pixie passa prop del nus i no el veu, perquè ella està treballant amb el nas i es guia pel trencament d'olors per a trobar la seva joguina. El trencament d'olor de l'herba que ha estat trepitjada a l'hora d'amagar la joguina és que el li dóna la pista a la Pixie d'on es troba.

Vet aquí un video d'una de les seves recerques:

Seminari de clicker amb Pere Saavedra

2009-09-21T14:07:00.005+02:00

Aquest cap de setmana la mestressa i en Marc han marxat altra cop a Vallgorguina, amb en Donald i en Negrito. Aquest cop han anat a un seminari d'iniciació al clicker, impartit per Pere Saavedra.

El seminari els ha interessat molt, sobretot a en Marc, que quasi no havia fet servir aquesta eina d'ensinistrament. A la mestressa li agraden alguns matissos que la Pere Saavedra fa sobre aquesta eina, adaptant-la a la seva forma particular d'ensinistrar i veure els gossos. Una manera de veure no tant rígida com els "clicker trainers" purs, però que dóna uns excel.lents resultats, potser fins i tot més ràpids i consistents.

A la mestressa li agrada la feina que fa Pere Saavedra i la seva manera de fer-ho. Llàstima, diu, que sigui molt racista en el món dels gossos i està aferrada a dues races (border collie i shetland), gossos amb unes característiques i forma de treballar que no es poden generalitzar a altres tipus de gos. Això sí, en el seminari ha hagut de treballar amb tot tipus de gossos, des dels nostres mestissos, fins a un minúscul rater mallorquí de dos mesos.

Tornada a l'escola (aquest cop amb reforç positiu!!)

2009-09-10T20:27:00.002+02:00

Resulta que la mestressa fa temps que té cert remordiment: ella ens ensinistra a nosaltres amb mètode positiu, però veu com a l'escola dels nens es continua utilitzant el càstig o les "amenaces" com a elements educatius. I és clar, a ella li remou la consciencia. Fins i tot va arribar a parlar amb una professora l'any passat, per demanar-li que enviés bones noticies a casa, per ella poder motivar els nens, felicitant-los i premiant-los pels esforços que ella no veia. Però, ai! Només en va rebre una d'aquestes notes, just dos dies després de la reunió. Després, l'acord amb la professora es va fondre. Educativament parlant, rebiem més bon tracte els gossos que els nens de casa.

Doncs resulta que en la reunió del nou institut d'en Pau es va presentar l'element comunicador pares-educadors: l'Agenda!. I van explicar que, apart de les amonestacions, aquest element també seria portador de bones notícies, perquè volien que els pares també compartíssin amb els seus fills les coses bones que passaven a l'institut. Biiiiiiiiingo!!!! Clic-clic-premi per l'institut!!!!

A veure si aquesta manera de fer ensenya als nens a ser més tolerants i dialogants, a tenir en compte tot a l'hora de jutjar una persona. Tots plegats som la suma dels nostres errors i acerts, però de vegades sembla que la gent només recorda els teus últims errors quan és hora de jutjar-te o perdre't de vista.

Així que "clic-clic-premi" als que utililitzeu el mètode positiu, no només amb els vostres gossos, sinó amb tota la gent que us envolta.

La crònica de FESTIGUAU

2009-09-07T22:58:00.004+02:00

Ahir diumenge va celebrar-se la primera edició de FESTIGUAU a Santa Cristina d'Aro. Tota una festa dedicada al gos, que va tenir una gran acollida. La mestressa hi va anar amb els nens, en Donald i en Negrito, per participar-hi amb el Club d'Agility Girona.

Feia calor, moltíssima calor! La plaça on es celebrava l'esdeveniment no tenia quasi ombra i la gent s'amuntegava sota els arbres que hi havia en un dels laterals. Hi havia moltíssima gent. De fet, van haver de tancar les inscripcions del Concurs de Gossos quan ja n'hi havia 80 d'inscrits i ja no quedaven més lots de regal per als participants.

La mestressa va haver-se d'empassar la vergonya i es va estrenar com a speaker, presentant tots els actes que es van celebrar durant tot el matí. Però ella contenta, per moltes raons, principalment perquè va poder juntar dues de les seves passions: l'agility i la protecció dels gossos.

Tots els membres del club van disfrutar molt fent l'exhibició d'agility, els gossos estaven molt centrats i tranquils i d'aquesta manera les pistes només poden sortir bé. Després, alguns dels visitants de FESTIGUAU van poder entrar a la pista i provar de fer algún salt i un tub amb els seus gossos. Alguns entraven dient que el seu gos era tossut i segur que no ho faria, i després sortien amb una cara de satisfacció!!

Van estar acompanyats per l'associació protectora Galgos112, que va muntar un estand informatiu i pel refugi del Centre d'Acollida d'Animals de Companyia de La Selva. Entre tots van portar un munt de gossos (alguns ja feliçment adoptats i altres en adopció) i van presentar-los a la gent per a conscienciar-la de la necessitat de pensar en l'adopció quan es vol tenir un gos.

La llàstima va ser que no va haver temps per fer tot el què estava previst, ja que van venir els de Televisió Espanyola a gravar un programa i a partir d'aquell moment van marcar el ritme dels actes segons les necessitats del seu reportatge. És aquest:

Per veure moltes fotos d'aquest esdeveniment, podeu entrar al web del Club Agility Girona.

Curset de natació.

2009-08-31T20:35:00.006+02:00

Aquest cap de setmana hem estat a Sadernes, acompanyats de bons amics, nedant, refrescant-nos i passant-ho molt i molt bé a les gorgues.

Això sí, cadascú amb el seu estil personal de natació:

A mi, tot i pesar-me la panxolina, no se'm dóna tan malament això de la natació:

En Negrito, després de moments d'indecisió (o pànic), va acabar nedant pel mig de la gorga:

En Donald, amb el seu estil de cocodril, només ensenya els ulls:

La Pixie buscava la seva pedra de la salvació, on ens enfilàvem per sortir de l'aigua:

I és clar, els que més van disfrutar, van ser els nens (i no tan nens), per acabar rendits (i alguns dormits) a la voreta del riu:

Reflexions sobre la meva adopció (en el seu quart aniversari)

2009-08-29T09:55:00.002+02:00

Sóc un gos petaner, d'edat imprecissa, però ja avançada. El meu cos porta les empremptes d'un passat desconegut pels meus amics humans, i a la meva memòria hi rauen mals records, d'un temps en què els humans no van tractar-me com em mereixo. Les males experiències han deixat empremtes al meu cos, però les ferides més greus les tenia a l'interior. Ara però no són res més que records que s'han difòs, han perdut tota consistència i han deixat lloc a un munt de sentiments i records tendres i bons, molt bons.

Formo part d'una família (d'una gran família). Vaig ser el primer arreplegat a arribar. Estava en el refugi d'una protectora, brut, prim, pelat i trist. Dos nens acompanyats de la seva mare van arribar al refugi amb el seu cotxe. Van parlar amb el meu cuidador i van començar a mirar a l'interior de la tanca. Vaig esforçar-me per acostar-m'hi tant com vaig poder. Sóc aquí, mireu-me, vull venir amb vosaltres! Formava part d'una munió de caps i cossos que s'amuntegaven al llarg de la tanca, intentant captivar aquella familia, que es fixéssin en mi.

Tenia cert punts a favor meu: era un gos de talla petita, amb una cara molt graciosa. Però, malauradament, la meva mala vida m'havia manllevat els meus encants. El meu cos era ple de clapes sense pèl i el poc que tenia era aspre i opac, sense cap brillantor. Els meus lladrucs no podrien servir per cridar els meus somniats amos, erem masses gossos cridant. Llavors, vaig utilitzar la meva arma secreta: la meva mirada. Quan un no sap parlar humà i vol comunicar-s'hi, utilitzar la mirada és una bona manera de fer-se entendre. Les mirades expressen quelcom que ens uneix a humans i animals: els sentiments. Sí, sí, els animals també tenim sentiments! I sabem expressar-los! I comunicar-los! Els meus ulls van creuar-se amb els ulls d'ella, i vaig aconseguir captivar-la!.

Mireu aquest, nens. És bonic, oi? Amb un bon raspatllat farà un bon canvi.

A la tarda ja era a casa. Van banyar-me (per cert, vaig deixar-los la banyera feta un fàstic), van desparassitar-me i em van dur al veterinari. Tenia tos, la tos de les gosseres. Tot plegat res greu i que no es pogués solucionar amb uns quants dies de tractament. El veterinari va tassar-me com a gos d'una edat ja avançada. Però a la meva nova família no els importava, havien començat a estimar-me tal com era.

Ben aviat vaig ser un gos net, amb collar nou, amb llit nou, amb un plat per mi sol, amb un menjar deliciós i el més important: una família humana que m'estimava. En no més de dos mesos vaig convertir-me en una alfombra amb potes, peludíssim, amb un pèl espès i llarg, i en poc més d'un any, havent treballat molt la meva ganduleria, vaig guanyar molt de pes, convertint-me en una bola de pèl amb potes. I així estic encara!

Perdura encara el record d' algun dels meus companys de refugi, qui sap què se n'ha fet! Hauran tingut tots la mateixa sort que jo? O, després de quatre anys, encara viuen entre reixes, tot esperant una oportunitat com la meva? Hi ha gossos que, després d'haver estat maltractats pels humans, despreciats i abandonats, no han tornat a tenir mai més una segona oportunitat. Alguns han acabat els seus dies a la gossera, morint de vells, de fred o d'enfermetat o, senzillament, de pena. Perquè, encara que costi de creure, hi ha gossos que, després d'haver viscut en companyia humana són incapaços de ser feliços entre altres gossos, i moren enyorant el calor i amor humà. Aquests gossos són animals que han estat estretament lligats a un amo, estimats i cuidats. La seva pèrdua els provoca una ferida en molts casos irreparable, fins i tot quan són adoptats per un altre humà que els dóna tot el què necessiten. Fidelitat canina, vet-la aquí.

I és clar, en un dia com aquest, no puc deixar d'animar-vos a que si teniu ganes de compartir la vostra vida amb un gos us passeu per una gossera. Segur que hi trobareu una mirada que us captiva!!

La intuïció: una eina d'ensinistrament

2009-08-27T23:11:00.003+02:00

La intuïció: aquesta és la millor eina per a un ensinistrador segons Silvia Trkman, una reconeguda agilitista eslovena.

La web de Silvia Trkman és plena d'idees i d'experiències, de lectura molt recomanable. Però una de les coses que diu i més li han agradat a la mestressa, és aquesta:

No tinguis por de fer les coses a la teva manera. Els llibres, els videos i els seminaris són útils, però ningú coneix millor el teu gos com tú, sobretot després d'haver-li ensenyat 100 trucs i de jugar i caminar amb ell cada dia, així que ... confia en la teva intuició i fes el què creus que és el millor pel teu gos. Evita els que pensen que només hi ha una manera de fer, que es necessita una raça en particular o un métode o unes eines per a tenir éxit.

Els que coneixeu la mestressa i heu parlat alguna vegada amb ella sobre ensinistrament segur que li haureu sentit dir alguna vegada que "qui millor coneix el teu gos ets tú mateix. I si no és així, és que alguna cosa falla en la vostra relació.". Així que ella va fent com sempre, "pillant" idees d'un costat i de l'altra, escoltant a tothom, llegint a tants com pot, ... i intentant aprendre una miqueta cada dia de l'experiència i la intuïció dels altres per entendre'ns millor als peluts de casa.

Una altra cosa tallaria als seus amos!!!!

2009-08-26T17:22:00.006+02:00

.... això és el que rondina la mestressa cada vegada que veu un gos amb les orelles retallades. Com se li acut a algú pensar que així el gos és més maco, o tindrà més bona salut o que no tindrà tants accidents? Grrrrrrrrrrrrr!!!!!!

Jo tampoc passaria pel tubo!!!!

2009-08-23T12:48:00.003+02:00

Us poso un video que m'ha ensenyat la mestressa. Es tracta d'una sessió d'ensinistrament de Ludovic Teurbane (un reconegut ensinistrador de ring francès) ensenyant a un malinois a passar pel tub cec.
Podreu veure quin atabalament d'ensinistrament: pilota, corda, tres persones movent-se, crits, gestos!!!! Si jo fos del malinois no tornaria a passar més pel tub!!!!!!

Veure des de Youtube

(Queda clar que no es pot ser bo en totes les disciplines)

De nassos!!!

2009-08-19T12:22:00.002+02:00

Una activitat molt divertida, relaxant i entretinguda que ens ha introduït aquests dies la mestressa, és el rastreig. Ens va bé a tots, fins i tot a mi, que no puc fer grans esforços físics.
Ja feia uns quants dies que la mestressa ens havia introduït en el món del nas (bé, nosaltres ja hi érem, era ella que no en tenia ni idea). Des que va aparèixer la Pixie per casa que, com tots sabeu, és una experta rastrejadora de tòfones, la mestressa va començar a buscar informació.
Després d'empassar-se els llibres d'en Santi Vidal i l'Anne Lill, els textos de Winkler, i de parlar amb caçadors i tofonaires, acostumats a estimular els nassos dels seus gossos, la mestressa ja s'ha vist en cor de posar-se a l'obra.
Ja fa dies que acabem els passejos amb una sessió de rastreig i ahir .... vam fer la primera sessió nocturna!!!!! Ahir sí que va quedar demostrat que, a les fosques, els nostres nassos hi veuen millor que els ulls. El problema que té la mestressa és que ni els seus ulls ni el seu nas són prou potents per a localitzar quatre gossos foscos com nosaltres en la foscor. A veure si ens haurà de penjar un llumet d'emergència!!!!

Seminari d'agility amb Pere Saavedra

2009-08-02T19:48:00.004+02:00

La mestressa i en Marc aquest divendres i dissabte a la tarda han desaparegut amb en Negrito i en Donald. On carai anaven que no tornàven fins la matinada? Doncs resulta que han estat fent un seminari d'agility amb la Pere Saavedra, i com que la temperatura de dia és molt alta per poder treballar amb els gossos, el seminari ha sigut nocturn.
A la mestressa li ha anat molt bé per renovar conceptes, per aprendre un mètode sistemàtic per a treballar totes les zones, per fer pensar al gos dins la pista i mantenir-lo així motivat, per sentir de boca d'una persona que no coneixia el seu treball, que en Negrito és un bon gos per l'agility, però que cal treballar amb ell amb mantenint una alta velocitat, perquè és en els moviments lents que el gos s'aburreix i perd interés pel recorregut. La Pere ha recomenat a la mestressa que surti amb el gos molt motivat a pista, i que un cop dins intenti executar-la el més ràpid possible. I per a demostrar-ho va agafar en Negrito i va executar un exercici que va deixar la mestressa bocabadada.
La mestressa també està molt contenta perquè ha estat treballant amb en Negrito dins una pista plena d'altres gossos i s'ha mostrat molt tranquil, relaxat i concentrat. Això també li dóna confiança a la mestressa per entrar a pista amb una altra actitud.
I per acabar de "rizar el rizo" un dels exercicis més difícils que han fet ha estat l'entrada a l'eslàlom vinguent en direcció contrària. Diuen que és l'entrada més difícil a l'eslàlom, perquè el gos ha de buscar la primera porta (i totes les portes són visualment iguals) i a més entrar-hi canviant la direcció de la seva trajectòria. La mestressa en principi no volia ni provar-lo perquè ho veia molt difícil, però finalment va decidir-se a provar i .... va sortir al segon intent!!! És espectacular!!! Hauran de continuar practicant-lo.
En aquest video podeu fer-vos una idea de quin és l'exercici:

Veure des de youtube
Ara bé, el què més li va agradar a la mestressa va estar poder anar-hi amb en Marc. Era el seu primer seminari, i el tema de l'horari nocturn era un handicap molt important per a ell, però tot i això en Marc ha aprofitat i disfrutat molt el seminari, i ha arrancat uns quants aplaudiments dels assistents cada cop que ha sortit a la pista. Però suposo que en Marc ja us ho explicarà ben aviat al seu blog ....

Història de la Pixie

2009-07-27T15:41:00.003+02:00

Legalment i definitivament la Pixie ja forma part de la colla dels "Arreplegats". Aquest cap de setmana la mestressa va trobar-se amb els seus antics amos, va recollir-ne la documentació i va esbrinar unes quantes coses del passat de la nostra gosseta.
La Pixie és filla d'una cocker i un setter irlandés. Ha viscut tota la seva vida en la mateixa familia, juntament amb la seva mare. És una gossa molt intel.ligent i que aprèn amb molta facilitat (això ja ho hem pogut comprovar nosaltres, jejejeje!!) i està ensinistrada (bé, de fet n'és una experta) per buscar tòfones.
La Pixie, encara que no ho sembli, té vuit anys. Ens va enganyar a tots la punyetera! La mestressa ja ho deia que el veterinari s'equivocava quan n'hi posava tres o quatre, però ella tampoc es pensava que en tindria quasi nou (a molt estirar, n'hi posava sis).
Els seus amos van explicar a la mestressa que la Pixie vivia en el pati de casa seva, amb la seva mare. Però des que la seva mare va morir la Pixie estava intranquil.la i no era la primera vegada que s'escapava. Al final van optar per lligar-la a un cable perquè pogués còrrer sense escapar-se, i tot i així, va marxar.
La mestressa de la Pixie va trucar a la nostra, i abans de cinc minuts ja li demanava si volia quedar-se amb la gossa, perquè amb els Arreplegats estaria molt millor. Els seus amos reconeixien, tristement, que la gossa ja no era feliç a casa seva. La Pixie a casa ha trobat la companyia, els estímuls i l'exercici físic que necessita una gossa hiperactiva com ella. Els seus amos han sabut reconèixer que la gossa actualment té unes necessitats que no poden cobrir, i tot i que, pel seu caràcter rastrejador té un alt valor econòmic, els seus amos han preferit que visqui bé amb els "Arreplegats" abans de vendre-la a un tofonaire que l'explotaria i segurament la faria malviure lligada o tancada.
Així que finalment la mestressa ha quedat amb l'amo de la Pixie que l'hivern que ve aniran plegats a buscar tòfones amb la gossa i li explicarà els secrets de l'ensinistrament d'un gos tofonaire. Ens estrenarem en un nou camp del món caní. Interessant!!
Per cert, en Marc ha ajudat a la Pixie a crear un blog. Podeu visitar-la a http://agility-pixie.blogspot.com

El cumple d'en Negrito

2009-07-12T12:06:00.003+02:00

Suposadament aquest mes en Negrito fa tres anys. I els nens, animats per l'esdeveniment i motivats per haver d'omplir les hores de vacances, van preparar-li una festa sorpresa.
Van dedicar-se a donar-li xuxes i molts mimos. Genial! Però el pitjor de tot és que després van aprofitar una bossa de cotilló de Cap d'any i van disfressar-lo. La mestressa va trobar-se'l amb aquesta pinta quan va tornar de treballar (I ella que diu que no li agrada que la gent disfrassi els gossos, jejejeje!!!!)
Ara que hi penso .... el mes vinent és el meu cumple. Ai, ai, ai, ai, ai !!!!!

TENIM UNA GOSSA EN ACOLLIDA!!

2009-07-05T17:02:00.004+02:00

Ahir els amos van sortir amb els nens a sopar i van tornar amb companyia. Es una cocker negra que es van trobar a la sortida d'un restaurant. Segons l'amo del restaurant, la gossa estava abandonada, anava coixa i estava ferida perquè perdia sang.

La mestressa va ajupir-se a acaronar-la i se li van encendre els ulls en sentir-li dir a l'amo: "ens l'haurem d'endur, no?". I és clar, un minut després ja estava carregada al cotxe.
Així que ara tenim companyia. Ha resultat que la sang que perdia no era res més que la gossa està en zel. I a mi em porta boooooooooooig!!

Té una ferida en una pota i per això va coixa i també té mal d'orella, perquè s'espolsa el cap. Però la mestressa ja ha començat amb les primeres cures i li està donant antibiòtic.

Avui han anat a comprovar si portava xip i, efectivament, sí que el porta. Però el xip no està registrat a la base de dades del Col.legi de Veterinaris. Hem rebut notícies d'un criador de cockers retirat que ja n'ha abandonat algún amb el xip anònim.

En Marc ja s'imagina fent agility amb ella!!

Ah! No us ho havia dit que es diu Pixie?. Doncs sí, en record a la nostra estimada Pixie que ens va deixar aquesta setmana.

Els millors mesos de la Pixie

2009-06-30T21:35:00.002+02:00

La Pixie ens tenia el cor robat. Vam dedicar-li la primera entrada de l'any 2008 en el nostre blog, desitjant que aquest fos el seu any de la sort. I així va ser. La Núria va conèixer la Pixie en el nostre blog i va anar a visitar-la al Bú Bup Park. En principi va decidir apadrinar-la, però pocs dies després anava al refugi per endur-se-la definitivament a casa i donar-li els que han estat els millors mesos de la seva vida.
La Núria va adoptar la Pixie mirant-la als ulls, deixant-se endur pels sentiments. No veia ni l'edat, ni la salut, ni la raça, ni la bellesa del gos que adoptava. Senzillament, va començar a estimar-la, va veure que la necessitava i va unir-la a la seva familia. Gràcies Nuria!!
Ara la Pixie ja no hi és i segur que ha deixat un enorme buid en la seva familia, però també ha omplert un tros dels nostres cors. Nosaltres, que la recordarem sempre, estem molt contents en aquest moment, perquè la Pixie ha trobat la mort dolça al costat d'una familia que se l'ha estimat bojament. Ha marxat sentint-se estimada, molt estimada. Petonets petita i dolça Pixie!!

Marxa Popular de Fontajau

2009-06-21T23:48:00.007+02:00

Aquest matí la mestressa, els nens, en Donald i en Negrito han anat a fer la Marxa Popular de Fontajau. Han pogut gaudir d'un matí molt maco i fresquet que els ha permès fer el recorregut a molt bon ritme i deixar molts participants enrera. Els gossos han pogut anar deslligats bona part del camí, perquè era molt ample i no hi havia perill de fer nosa als corredors.

En Donald i en Negrito jugaven durant el recorregut i els nens menjaven les xuxes que la mestressa sempre porta per animar-los:

En Marc, com sempre, buscant algún camí per poder fer drecera i avançar els altres participants:

I al final: un repòs amb l'esmorzar de reglament amb entrepà de butifarra i una motxilla per cadascú de regal.

Tot plegat, una estona molt relaxant, tant per gossos com per humans i un matí que convida a arribar a casa i carregar altra cop la motxilla. Aquest cop, però, per anar a la piscina a refrescar-se i relaxar la musculatura.

A reveure Kuit

2009-06-21T12:07:00.002+02:00

M'he posat davant l'ordinador, baixant les fotos d'una magnífica matinal que ha passat la mestressa amb els nens, en Negrito i en Donald, quan hem rebut una noticia que ens ha copsat, ens ha tret l'alè, ens ha encongit el cor i omplert els ulls de llàgrimes.
Ahir a la tarda va deixar-nos la Kuit, companya d'entrenaments al club d'agility i integrant d'una gran familia: en Xevi, l'Alba, en Sash i l'Axel.
Sabem que els nostres amics ho estan passant molt malament i per això volem donar-los el nostre suport, enviar-los tota l'energia necessària per superar aquest moment i que puguin recordar la Kuit no amb el dolor que ara senten sinó amb un somriure, pels bons moments que han passat junts disfrutants uns dels altres.
Us estimem, estem amb vosaltres. Una forta abraçada familia!!

Pels volts de Sant Joan

2009-06-20T14:57:00.002+02:00

I ara aquest ens parlarà de petards .... és el que esteu pensant, oi?
Doncs sí, això és el que vull fer, per no haver de narrar-vos el meu pas per la perruqueria i excusar-me de no posar alguna foto meva inventant-me que s'ha espatllat la càmara. Estic horrorós! M'han pelat completament i la meva panxona ara és la principal protagonista de la meva imatge, juntament amb un cap petitó exageradament desproporcionat amb el meu cos. Evito passar per davant dels miralls per no veure'm, encara que, he de reconèixer que des que m'han pelat estic molt més animat i fresquet.
Aaaaaaaaaaaaaaaaapa!! Ja se m'ha escapat el rotllo de la pelu. I jo que volia parlar-vos dels petards!

En Marc i en Donald a la tele!!!!

2009-06-07T20:42:00.003+02:00

... bé, en Marc, en Donald i un munt de companys de l'Agility Club Girona.

Fa uns dies Televisió de Girona va fer molt bona feina i va gravar aquest reportatge xulísim sobre l'agility a les instal.lacions de l'Agility Club Girona.

Felicitats al reporter (per la bona feina i per la suada!), a Televisió de Girona (per fer un muntatge tan xulo) i als companys de l'Agility Club Girona (per quedar tan guapos, jejejeje!!!)

Jornada de recreació i esport

2009-06-06T10:10:00.004+02:00

Cada any es celebra a Girona la Jornada de Recreació i Esport, per a promoure la pràctica de l'esport entre els gironins. L'Agility Club Girona hi té un espai reservat. Es tracta de passar un matí practicant agility i compartir-ho amb els visitants de les Jornades. En Negrito i en Donald hi van anar i van gaudir d'un matí assolellat però no massa calorós que convidava a divertir-se. I així ho van fer, en companyia d'altres companys dels club.

A pista també van entrar-hi gossos de visitants que s'acostaven al recinte i que, preguntant per la pràctica d'aquest esport, éren convidats a entrar a pista i provar-ho. I tots sortien riallers i satisfets després de veure el seu gos saltar obstacles o passar per dins un tub. I és que l'agility, per sobre de tot, és això: diversió compartida amb el teu gos!!

El bosc-agility

2009-05-24T22:19:00.001+02:00

Sense plans

2009-05-17T22:18:00.004+02:00

Així era com es presentava aquest cap de setmana: Sense plans a la vista!!. Per alegria de la mestressa, que últimament tenia tots els caps de setmana programats, aquest cop ha pogut improvitzar al seu gust les activitats.
Per a nosaltres ha suposat una excursió diària. Una el dissabte: amb l'amo i la mestressa, vorejant el riu al vespre, i que s'ha acabat amb la remullada d'en Negrito a la passera perquè s'havia revolcat sobre una merderada i feia un tuf!!! (tot i que quan hem arribat a casa ha hagut de passar per la dutxa, perquè la ferum no havia desaparegut)
Avui diumenge la mestressa ha agafat la bossa, en Donald i en Negrito i ha dit que, ja que ningú s'animava a anar-hi amb ella, marxava sola d'excursió amb els gossos. Jo no hi he volgut anar, feia massa calor, quina mandra!!
Doncs han tornat tots tres amb la llengua a fora, però molt contents. Resulta que han descobert una pineda molt propera i tranquil.la, que té tots el números per formar part de les nostres rutes estiuenques. És neta, fresqueta, planera, tranquil.la i des d'allà es poden agafar uns camins molt macos que transcorren enmig de frondosos i olorosos alzinars.
A la tarda la mestressa i en Marc ens han organitzat un joc molt divertit a la terrassa de casa. Es tractava de deixar el rastre de l'olor d'una salsitxa fins un amagatall, sense que nosaltres ho veiéssim. Després, d'un en un, sortiem i, guiant-nos per l'olfacte, haviem de trobar la salsitxa. Ens pensàvem que en Negrito seria el millor, però ens ha sorprès veure com ha estat en Donald el millor rastrejador de casa, el que ha entés primer el joc, ha seguit més bé el rastre i ha trobat abans la salsitxa. Ens ho hem passat xupi!! Ho tornarem a repetir, segur.

En Marc i en Donald sortiran a la tele!!!

2009-05-08T12:27:00.003+02:00

Doncs sí, aquesta setmana Televisió de Girona ha gravat un reportatge a les instal.lacions del Club d'Agility Girona. S'emetrà dilluns vinent en el magazine "T-d-Tot".
En Marc i en Donald, entre altres companys del club, van ser entrevistats i van gravar-los fent una pista.
Qui no sintonitzi Televisió de Girona, podrà veure-ho a través de la web d'aquest canal http://www.tvgirona.tv
Fent camí cap a la fama: jo guanyant concursos literaris, en Donald sortint a la tele ...... i en Negrito?. Espavila Negrito que quedes enrere, jejejejeje!!!

Controlant estímuls

2009-05-03T22:43:00.005+02:00

Fa quatre dies que la mestressa i en Negrito ens tenen abandonats. Han estat fent un seminari amb la Monique de Roeck (a la foto, treballant amb la seva gossa Amber). En Negrito hi participava per a fer pràctiques i així poder mostrar als assistents com s'ha de treballar la comunicació entre amos i gossos, sobretot quan hi ha estímuls adversos que poden causar por, inseguretat, irritabilitat o reactivitat.

La mestressa està entusiasmada, perquè ha conegut una persona que li ha sabut transmetre que existeix la possibilitat de llegir el llenguatge dels gossos i, de la mateixa manera que nosaltres comprenem què signifiquen alguns gestos o paraules humanes, els humans també poden aprendre a entendre'ns a nosaltres, perquè nosaltres intentem moltes vegades establir aquesta comunicació i no trobem resposta per part dels humans.

Durant el seminari en Negrito ha "demanat consell" a la mestressa davant un estímul que a ell li era desagradable, i la mestressa ha sabut donar-li la resposta i han solucionat conjuntament el problema, evitant un conflicte. També han pogut comprovar que poden augmentar enormement la seva compenetració i treballar plegats molt concentrats i sense atendre a estímuls adversos del voltant. I en només tres dies de treball, la seva comunicació i evitació de conflictes ha millorat molt.

I una altra cosa que m'empipa una mica que la mestressa vagi dient: Resulta que en Negrito, tot i la pallissa de llargues estones d'espera dins uns transportí i el llarg viatge de cada dia, ha estat molt més concentrat i ha treballat molt millor que de costum. I segons la mestressa (maniàtica ella!!) això es deu a que en Negrito ha disfrutat de moltes hores d'"exclussivitat" amb ella i el fet d'allunyar-se de mi i en Donald i d'estar només amb ella, l'ha ajudat a estar més relaxat i receptiu.

Conclusió: A partir d'ara la mestressa vol treballar cada dia una estona amb exclussiva amb en Negrito, seguint les premises del seminari de la Monique de Roeck. A veure si haurem de començar els tràmits de divorci a casa!!

Prenent el sol en companyia

2009-04-26T21:06:00.003+02:00

La mestressa té una taula vella fora la terrassa a la que, ni a mi ni a en Donald, ens agrada pujar. I és que sobre aquesta taula la mestressa ens pentina i, de vegades, ens tira aquella colònia amb aquell tuf que a ella li deu agradar molt, però que a mi em fa estornudar.

En Negrito, en canvi, hi puja cada dia. Però no només per a rebre la seva sessió de perruqueria, sinó també per a prendre el sol tranquil.lament. Allí enfilat, pot fer la migdiada sabent que ni jo ni en Donald l'empiparem. Però avui hi ha rebut una visita inesperada ....

En Negrito, que és un gran amic d'en Roy, lluny d'enfadar-s'hi, ha acceptat la seva presència i ha acabat amb el nas ple de pèls de conill. Així que, ell avui, també ha baixat de la taula estornudant!!

Cap a la pelu!!

2009-04-24T14:04:00.004+02:00

En Donald avui passarà per la perruqueria. S'ha acabat veure'l d'aquesta pinta quan sortim a passejar pel riu i es dedica a fer forats amb en Negrito:

El pitjor de tot és que m'ha semblat sentir que el proper sóc jo, i que em tocarà passar per la perruqueria la setmana vinent. Així que em queden pocs dies per disfrutar de la meva melena de lleó. Intentaré lligar-me alguna gosseta aquests dies que em queden, jejejeje!!

Una Robinson canina

2009-04-19T21:01:00.004+02:00

Sophie Tucker és una pastora australiana que va caure al mar des del vaixell dels seus amos. Les aigües estavan molt remogudes per poder-la rescatar i plenes de taurons. Malauradament, els seus amos van haver de donar-la per morta.

Quatre mesos després Sophie ha aparegut en una illa, a cinc milles marines del lloc on va caure al mar. Sembla ser que Sophie va nedar fins a la illa i va sobreviure-hi tot aquest temps caçant cabres salvatges. Això sí, quan Sophie va reunir-se amb els seus amos els va reconèixer immediatament i va mostrar-se molt contenta de retrobar-se amb ells. Ara sembla haver oblidat el seu passat asilvestrat per tornar-se a adaptar a la vida civilitzada i a l'aire acondicionat de casa seva.

Font: thememagazine

He guanyat!!!!

2009-04-17T00:31:00.003+02:00

Sí, sí, he guanyat!! Però què?

- Un campionat de bellesa? Nooooooo, que jo no tinc "rasa" ni "pedigrins" i només em diuen guapo a casa.
- Un concurs d'agility? Sí home!! Qualsevol es posa a còrrer com un desesperat dins una pista!!

He guanyat .... Un concurs literari!!!

L'avi Joan, o sigui, el pare de la mestressa, és una asidu lector del nostre blog i a més, un asidu a presentar-se a concursos literaris (n'ha guanyat uns quants, el molt murri!!). Doncs, inspirant-se en la història quotidiana d'uns arreplegats i la seva familia humana, ha fet un recull de les nostres aventures, tal com les explico a aquest blog, i les ha presentat als Concurs Literari de Sant Jordi de la ciutat d'Olot. I ha guanyat el primer premi de prosa amb el recull de les meves històries, i a més també ha guanyat el primer premi de poesia (aquí sí que jo no hi he tingut res a veure). Està fet un crack aquest home!!

Ara falta que em deixin anar a l'entrega de premis i que així em reconeguin a mi el mèrit d'aquesta història guanyadora. Estaria bé veure un jurat literari aplaudint l'ingeni d'un ca com jo. Si puc anar-hi, prometo moltes fotos i autògrafs per tot quisqui.

Efectes de la pluja

2009-04-12T19:14:00.003+02:00

És evident que la pluja té efectes en diferents en tots nosaltres. Mentre jo no tinc cap ganes de sortir al carrer i mullar-me els peus, sento rondinar contínuament els humans de casa: "Quina merda de temps!!"

En canvi, en Donald i en Negrito arriben ben satisfets dels seus passejos sota la pluja. Ahir van tornar-ne amb els morrets ben enfangats, i és que la mestressa va dur-los a la Pineda, on van dedicar-se una bona estona a seguir els caus dels talps, tot esgarrapant la terra i clavant-li el nas.

Avui la mestressa volia comprovar l'estat dels camins propers al riu. Així que han arribat al riu s'hi han trobat un bonic espectacle d'uns animals que també gaudien en un dia de pluja.

El riu era ple d'ànecs que nedaven relaxadament i de desenes d'orenetes que planejaven a un pam de les aigües. Val a dir que aquest tranquil i bucòlic paisatge l'han trencat els meus companys Negrito i Donald, que s'han afanyat a tirar-se a l'aigua i còrrer riu amunt i avall fent aixecar el vol a tot aquell bestiar.

I ja ho veieu: mentre alguns preferim quedar-nos calentons a casa, altres arriben xops, enfangats i satisfets dels seus passejos. De totes maneres, millor que vagi sortint el sol, perquè a casa es comencen a notar els efectes del "tancament". Els qui més se'n ressenten són els nens, que ja no saben quina més empescar-se per distreure's i ens utilitzen als quadúpedes com a joguines. Jo, pel cas, me'n vaig a amagar sota el llit dels amos ..... shhhhhhh!!!

Els gossos urbanites de Moscou

2009-04-08T18:33:00.002+02:00

A Moscou s'ha pogut comprovar una nova forma d'adaptació al medi dels gossos abandonats. Aquests gossos estan ocupant els habitatges dels suburbis, que durant el decceni de 1990 van estar abandonats per la nova classe capitalista.

Aquests gossos han après que el menjar es troba en el centre urbà i han desenvolupat recursos per a desplaçar-s'hi utilitzant el transport públic. Un cop allí, davant la quasi impossibilitat d'aconseguir menjar de les escombraries, han imaginat noves tècniques per aconseguir-lo.

Una tècnica ben curiosa consisteix en fer guàrdia davant els petits quioscs del carrer on es venen els “shawarmas”, un menjar oriental que s'ha fet popular a Moscou. El gos fa un fort lladruc i la persona en qüestió, amb l'espant, sovint deixa anar el menjar que, quasi abans d'arribar a terra ja ha estat cruspit pel gos famolenc.

Formen part del paisatge urbà gossos esperant a la parada del metro o travessant carrers quan tenen el semàfor verd (bé, més que pel color, ells es guien per la silueta que hi ha dibuixada).

L'article sencer que narra aquestes peripècies dels gossos urbans moscovites i alguna fotografia i video podeu trobar-lo al següent enllaç http://englishrussia.com/?p=2462

Les fotos oficials

2009-03-24T15:35:00.005+01:00

Aquest cap de setmana passat la meva familia es va estrenar en una competició oficial, una prova estrella de la Federació. I van arribar prou contents de l'experiència i els resultats. Ja us penjaré els vídeos de les pistes quan les tinguem.

El què sí tinc són les fotos que van fer-se en acabar la prova.

Educació i ensinistrament en positiu

2009-03-22T21:39:00.001+01:00

Aquesta tarda els nens éren a la plaça jugant amb uns amics. Disfrutàven amb un joc que semblava absurd, però que els matenia distrets i contents. Es tractava de llençar un tros de plàstic enlaire fins que quedava penjat a un arbre. Llavors, agafaven una pilota i la llançàven per fer-lo baixar.
Els nens no s'adonaven que quan tiraven la pilota podien trencar una branca, i ha aparegut una mare a explicar-los-hi: "Váis a romper una rama!! O dejas de lanzar el plástico o te pego dos ostias!!" - ha cridat amenaçadora la mare al seu fill. El nen i els seus companys, silenciosament, s'han escampat cadascú cap una banda. Però quan la mare en qüestió ha estat prou lluny i ha retrobat la conversa amb les seves amigues, els nens han tornat al joc d'abans.
I jo em pregunto, seguint els principis de l'ensinistrament en positiu: No hagués estat millor proposar als nens un joc millor enlloc d'amenaçar-los d'aquesta manera?
El què està totalment prohibit en l'ensinistrament en positiu s'aplica a diari amb els nens, ja sigui a la familia com a l'escola, on també s'utilitza contínuament l'amenaça verbal i el càstig per corregir-los.
No ho sé, però tinc un dubte: o alguns gossos són ensinistrats amb massa tacte, o alguns nens són tractats pitjor que alguns gossos. Perquè estic segur que molts propietaris de gossos ensinistrats en positiu permeten que els seus fills siguin renyats i castigats pels mestres, o per ells mateixos. Perquè? És potser la diferència entre ensinistrar i educar?

Cada loco con su tema

2009-03-15T15:20:00.008+01:00

Aquest cap de setmana la meva familia ha estat ocupada, cadascú amb lo seu, això sí.

- En Pau ha estat gravant un curtmetratge i s'ha passat tot el dissabte i bona part del diumenge fora de casa. Podeu veure algunes fotos al seu blog.

- En Marc va participar ahir en un títling d'agility i va aconseguir tots els punts per començar a competir. Està feliç!! Ho explica al seu blog.

- I la mestressa: fent tot allò que més li agrada. Una tarda conversant, escoltant i aprenent un piló sobre gossos i avui .... estrenant "primavera" i aprofitant el magnífic matí per dur-nos a fer una excursió vora el riu.

Aprofitant la bona temperatura, tots hem aprofitat per banyar-nos una mica:

En Marc, entrenava a en Donald perquè corrés al seu costat:

I s'aturava amb mi vora el riu, a escoltar la remor de l'aigua:

I la mestressa, contenta i orgullosa dels seus "bitxos":

Interioritats d'una agilitista

2009-03-10T20:40:00.000+01:00

L'estratègia estava pensada del dia abans. Quan comencéssin a saltar els grans havia d'agafar-me uns obstacles i dur-me en Negrito a “posar-li el xip”, a que es concentrés i pensés només en agility. Per ara, és un dels obstacles més grans que m'he trobat en aquest esport amb en Negrito: la seva falta de concentració.
Però va passar lo inesperat. Aprofitant que hi havia el medidor, vaig demanar-li a en Josep que m'ajudés a medir en Negrito. Encara no sé quan medeix, perquè vaig sentir el jutge que deia “Montse con Negrito a pista” i em va canviar la cara, vaig sentir pànic! No havia tingut temps de preparar en Negrito com haviem pensat!!
Mentre entrava a la pista vaig sentir companys meus del club com m'animaven i això va donar-me forces. Vaig seure en Negrito davant el primer salt, vaig ajupir-me per posar-me al seu nivell i mirant-lo als ulls vaig dir-li “vinga guapo, ho farem molt bé”.
En sentir el xiulet vaig aixecar-me i sense esperar ni un instant vaig començar a còrrer cridant en Negrito. Salt, salt i rampa .... i baixant de la rampa vaig veure en Negrito clavant-me el ulls: estava esperant les meves indicacions, estava amb mi a la pista, concentrat, motivat i jo m'anava creixent i disfrutant més a cada obstacle que passavem.
Al final de la pista, no podent atrapar en Negrito li vaig cridar “segueix” i quan vaig veure'l volar sobre l'últim obstacle se'm va escapar un crit i un salt d'alegria enormes. Estava feliç:
per mi, per en Negrito, per la feina que hem fet junts i els obstacles que hem superat, per la gent que m'ha ajudat i ha cregut amb nosaltres, per l'encert de la meva aposta personal ....
I jo, que no sóc gens competitiva, he descobert quelcom molt bo de la competició, que és la satisfacció que dóna el reconeixement de la feina ben feta i l'alegria de la gent que t'ha ajudat a aconseguir-la. Gràcies a tots els que m'heu animat i ajudat dins i fora la pista!

Montse

Renteu-vos les mans.

2009-03-04T21:55:00.002+01:00

Hi ha persones que permeten que els seus gossos dormin sobre els seus llits o que els llepin la cara (ejem, ejem!!!!). Doncs tots tranquils!!

La Dra. Kate Stenske de la Universitat de Kansas ha realitzat un estudi sobre la possibilitat de transmissió d'enfermetats entre gossos i persones.

Hi ha moltes enfermetats compartides entre els humans i els gossos. Prop del 75% de les enfermetats emergents són zoonòtiques, és a dir, són transferibles d'una espècia a l'altra. Ara bé, Stenske va analitzar el risc de transmissió entre espècies tenint en compte les estadístiques sobre l'estret contacte entre homes i gossos. Va centrar el seu estudi en la bactèria e-coli, comú en el tracte gastrointestinal d'humans i gossos, descobrint que l'e-coli té més resistència als antibiòtics comuns del què s'esperava, encara que les persones tenien més ceps farmacològicament multirresistents que els seus gossos.

Les estadístiques de l'estudi han mostrat que les conductes afectives de dormir amb el gos o deixar-se llepar la cara per ell, no significa un augment de ceps compartits de E-coli. En canvi, sí que s'ha mostrat una associació entre ceps d'E-coli resistents als antibiòtics i propietaris de gossos que no es renten les mans quan haurien de fer-ho.

Així que, dormiu amb els vostres gossos, deixeu-vos llepar, però renteu-vos les mans!!!

Font: Scitech-News

Describint cacones

2009-02-26T17:50:00.002+01:00

Això és el què li toca fer ara cada dia a la mestressa. Resulta que la Sra. Maria cuinava per en Xelín, perquè pobret té poques dents i la dona es pensava que així el gos menjava millor.
La mestressa finalment l'ha convençut que el millor per en Xelín es menjar pinso i s'ha cuidat de buscar-ne un que en Xelín pugui menjar-se'l bé.
Doncs ara resulta que, com que la mestressa va comentar que en Xelín ara feia unes cacones molt més maques des que menjava pinso, cada dia la Sra. Maria espera l'arribada del passeig tot preguntant: Què tal avui? Com ha fet la cacona?. Molt maca - respon la mestressa - ben compacte. Vet aquí la nova temàtica pels amos de gossos.
I els vostres, què tal fan la cacona?

El gos de Scottex

2009-02-16T23:27:00.003+01:00

El gos de la foto és en Xelín, un gos vellet d'una senyora també velleta. Tots dos encantadors. Com que la seva mestressa no pot treure'l al carrer, és la nostra mestressa la que va cada dia a passejar-lo i de pas, a donar-li conversa a la Sra. Maria, que l'espera amb tant delit com en Xelín.
Doncs l'altra dia, parlant d'en Xelín i de com havia aprés algunes coses, la Sra. Maria explicava a la mestressa que a ella no li agradava ser violenta (ni amb força ni amb la veu) amb els seus gossos i que sempre havia buscat maneres alternativa per a educar-los.
Un exemple que li va fer molta gràcia a la mestressa: un dia en Xelín, quan era un cadellet, va fer com el gos de l'anunci de Scottex i va desenrotllar el paper de vàter per tot el passadís. La Sra. Maria, volia renyar-lo i no sabia com fer-ho perquè en Xelín aprengués la lliçó i no hi tornés. I va trobar la manera!! Va seguir el joc d'en Xelín i tot jugant va anar-lo embolicant amb el paper de vàter fins a convertir-lo en una mòmia canina. Es veu que a partir d'aquell dia en Xelín no va voler convidar més a la Sra. Maria a jugar a les mòmies i va deixar estar aquest joc i el rotlle de paper.
Una solució imaginativa que segur que no sortiria a cap llibre d'ensinistrament en positiu, però que a la Sra. Maria li va funcionar i a en Xelín no li va causar cap trauma.
Imaginació i comunicació al 100%!!

Amics del Bú Bup

2009-02-14T15:26:00.012+01:00

Aquest matí en Donald ha anat al Bú Bup a passejar amb alguns amiguets i ens ha portat unes fotos.

Aquest és en Nus, i a la mestressa li ha agradat moltíssim aquest gos, diu que li'n recorda a un altre. Quin serà?

Han estat passejant amb la Seda (la gosseta preferida d'en Marc). Mireu-los a tots tres pendents dels premis que la mestressa els donava:

Hi ha molts gossos ara mateix, i alguns cadells i gossos petits que haurien de trobar família el més aviat possible:

La Xena en braços d'en Marc (si no l'arriben a vigilar la carrega al cotxe per endur-se-la a casa)

Bé, la Yaiza em sembla que també hagués pujat al cotxe. Preciosa, activa, juganera, carinyosa, ...

I aquest petitó es diu Clip. Ja veieu que ser de raça no et salva de ser abandonat. En Clip és un preciós yorkshire, massa petit per moure's enmig de tants gossos.

I els cadellets més petits de la colla, que encara prenen biberó.

De vegades (poques) surt guapo

2009-02-13T17:35:00.002+01:00

En Donald és el menys fotogènic de casa. Com que té la cara tan negra i no està mai quiet, sempre surt mogut, molt inexpressiu, amb els ulls vermells, o no saps ben bé on té el morro i on la cua.
Però, amb paciència i disparant moltes fotos amb una bona càmara, una amiga li va treure una foto bona. És aquesta. Ho reconec: en Donald està guapo!!

Ep! Però jo no em quedo curt. A la primera, vaig sortir així:

La venjança

2009-02-11T12:28:00.005+01:00

Davant l'allau de conyes i mofes que ha patit la mestressa per l'assumpte de l'aerobic, aquest diumenge va voler-se venjar preparant una pista dificileta.
La veritat és que s'ho van passar molt bé fent aquesta pista. I perquè veieu que la mestressa no és rancuniosa, em deixa publicar la que ella va fer amb en Negrito, amb les anotacions que ella mateixa ha fet per criticar-se.

L'Eva Nasarre de l'agility

2009-02-06T08:15:00.002+01:00

La mestressa, conscient de la seva falta d'agilitat i coordinació a la pista (i a la vida en general), s'ha posat mans a l'obra per a intentar solucionar-ho i està fent classes d'aeròbic. Com que sembla que, apart d'alguna prova puntual, el ritme de competició no començarà fins el mes de setembre, espera poder estar en plena forma per aquelles dates. Tremoleu agilitistes!!! Si la mestressa aconsegueix seguir el ritme d'en Negrito a la pista, seran la bomba, jajajajaja!! (perdó! aquest riure se m'ha escapat)
I d'on vé lo de l'Eva Nasarre? Doncs que alguns graciosets amb excés de confiança, ja han batejat la mestressa com l'Eva Nasarre de l'agility. No us en fotreu, és capaç de sortir a pista amb escalfadors de color rosa!!

La bellesa de la Shyla a debat

2009-02-04T14:24:00.006+01:00

Els Arrossegossos, apart de compartir diumenges amb els seus gossos fent activitats com excursions o agility, també mantenen el contacte durant la setmana. Gràcies a aquest invent de l'e-mail, fan plans, comenten videos o bé enceten debats que omplen les bústies de mails amb opinions ben diverses.

Aquesta setmana han estat parlant d'una entrevista que va aparèixer feta a quatre agilitistes d'alt nivell i amb punts de vista ben diferents sobre aquest esport i la seva relació amb els gossos.

L'altra debat es va centrar en les exposicions de bellesa, ja que havien convidat a una persona a presentar la seva gossa a una d'aquestes monogràfiques canines, i dubtava si fer-ho o no. Després de parlar-ne, aquesta persona va enviar la seva decisió, molt ben argumentada, i molt del gust de la mestressa. Per aixo, m'ha demanat que us la transcrigui, per què se sent molt orgullosa de l'amor que té la seva amiga per la seva gossa i perquè prioritza el què seria la opinió del seu gos sobre la seva pròpia.

“Mentre passejava a les gosses he pensat que no portaré a la Shyla a competir a bellesa per raons que he caigut al parlar amb vosaltres:

1.La shyla no s'ho passa bé.
2.S'estressa
3.Ha d'anar amb una corretja fina i comportar-se durant la competició
4.No ha de correr, ha de trotar
5.No ha de fer el seu ni trucs ni res, simplement s'ha d'estar quieta
6.Ha d'anar ben "emperifollada" i neta
7.He de mirar de que no trepitxi fang ni res que l'embruti
8.Ha de donar la talla "en bellesa" al ring
9.Els seus companys no poden jugar amb ella pq es despentinen.
10.És una avorriment

I el que he pensat jo referent a aquestes coses:

1. Si no s'ho passa bé és com si un gos a la pista d'agility no estigués motivat!! Això va en contra del que he dit sempre.
2. S'estressa només perquè jo vull que fagi allò, no penso en ella.
3. La Shyla comportar-se?? és el que menys li agrada!!! Ole a estirar de la corretja per entrar a la pista d'agility!
4. No ha de correr??????? Com es menja això??
5. La Shyla estar-se quieta és el que més odia!!
6. La shyla emperifollada i neta? JA JA JA
7. Q no s'empleni de fang?? Però si és el que més desitja!!!!!!!!!!!!
8. Això sí que ho pot fer jojo però ella prefereix guanyar per la seva inteligència!!
9. Quins companys sosos que no se'ls hi pot arrancar troços de pèl.
10. La shyla no es por avorrir!!!!!!! Això NHPP (No Ho Puc Permetre!)”

Passats per aigua

2009-02-02T14:37:00.004+01:00

Cap de setmana de pluges: Aburriment? No!!! Prohibit!!!
Aprofitant una estoneta de calma, i que sota casa hi havia mercat i la paradeta de les flors, la mestressa i els nens van anar a comprar unes quantes floretes per començar a preparar la primavera a la terrassa.

Esperem que quan arribi la primavera aquestes plantes estiguin ben grosses i florides i podem gaudir encara més de la nostra terrassa. I a veure si en Negrito i en Donald no escampen la terra i arranquen les flors quan amaguin algún dels seus premis!!

En Negrito, que és una mica rarot, cada migdia surt a la terrassa a "ensumar" l'aire. Sembla que estigui fent meditació. Perd la mirada a l'infinit i ensuma l'aire. No sé que hi pensa trobar el molt beneit!!
I aquest diumenge, per no perdre el costum, també ho va fer, però aquest cop ho va fer des de sobre la taula, no fos cas que es mullés el cul, el molt finet.

La fuga xinxillera

2009-01-31T20:32:00.006+01:00

Aquesta nit passada en Negrito i en Donald estaven molt neguitosos. S'aixecaven i es movien per casa sigilosament, com cercant alguna cosa.
Al cap d'una estona l'amo s'ha aixecat per veure què els passava. I s'ha trobat la Wink passejant per l'habitació dels nens. Per no despertar la mestressa i els nens l'ha volgut agafar ell tot sol, i se li ha acostat tot cridant-la. I la Wink, que és molt manyaga, ha anat cap a ell i s'ha deixat agafar. I en Pelut? On era en Pelut? Doncs l'amo se l'ha trobat al costat de la gàbia i també l'ha pogut agafar tranquil.lament. Mireu que manyagues són:

Això sí, l'endemà la casa era plena de pèl de xinxilla. Perquè per a una xinxilla passejar per una casa on hi ha tres gossos és tota una aventura, i cada trobada es converteix en un ensurt. I què fa una xinxilla quan s'espanta? Doncs fa com una pistola d'aquelles que tiren serpentines: una petita explosió i un munt de pèl que vola enlaire!

I per acabar, un primer pla d'en Pelut, lluint-se i de la Wink que, fent honor al seu nom, es despedeix fent-vos l'ullet:

Gestos humans

2009-01-28T17:27:00.010+01:00

Tenir una fotògrafa durant tot el matí disparant una càmara fa que reculli imatges inèdites i divertides. I aquest cop em posaré amb els humans (sense ànim de ridiculitzar-los, però per fer-vos riure una estona)

Per l'expressió d'en Miquel, diria que l'Ausa s'ha saltat l'últim pal de l'eslàlom:

L'Esther, coquetona ella, va lluint culet mentre corre:

La mestressa fa l'ànec per aconseguir que en Negrito retalli:

L'Anabel vol provar de fer un castell de tres amb els seus gossos (només li falta la faixa):

I per ensenyar alguna cosa, el millor és practicar amb l'exemple. Apa ... Tub!!!

Ensinstrament en positiu 100%:

I el glamour sobre la pista, somrient a cada obstacle:

Test per als amos de gossos

2009-01-24T21:54:00.002+01:00

Benvolguts "amos" lectors del meu blog. Us he preparat un test ben senzill. Contesteu SI o NO a aquestes qüestions i després valoreu-ne el resultat segons les indicacions del final:

1.- És l'aspirador (o escombra) un artilugi sobreexplotat a casa vostra.
2.- Trobeu justificació a que el vostre gos dormi a la vostra habitació o al sofà.
3.- Us agrada anar de compres a les botigues d'animals i tornar a casa amb xuxes o joguines per nosaltres.
4.- Jutgeu els vostres veïns segons la cara o comentaris que fan quan ens troben a l'ascensor o al carrer.
5.- Us agrada veure programes de TV sobre gossos, llegir llibres sobre gossos, veure pel.licules sobre gossos, .....
6.- Planifiqueu el vostre temps lliure per a poder-lo passar amb el vostre gos.
7.- A l'hora de canviar-vos el cotxe, valoreu si us agrada més o menys segons com ens hi podeu instal.lar.
8.- Sou asidus compradors de fundes per a sofà o per al cotxe.
9.- No teniu més gossos perquè no teniu més espai.
10.- Sou dels que penseu que la nostra amistat és de les que val, que és per sempre i que som millor que moltes persones.

VALORACIÓ:

Si heu contestat SI a totes les preguntes: Esteu pilladíssims com la meva familia.
Si heu contestat SI entre 7 i 9 vegades: Aneu camí d'estar pilladíssims com la meva família.
Heu contestat sí 6 o menys vegades: No sé què feu llegint el meu blog!!

El poder de les carícies

2009-01-22T20:43:00.002+01:00

Ja fa molts anys que, essent petita, la mestressa contemplava la iaia i el poder relaxant que les seves carícies tenien sobre els gats i gossos de casa. La iaia els acaronava fent un recorregut des del cap fins la cua, passant per tot el llom, acompanyat, això sí, de dolces paraules i un to de veu tranquilitzador. Els gats ronronejavem i els gossos s'estremien. I tots, es relaxaven i es mantenien al costat de la iaia.
Molts anys després, i sense poder-li preguntar ara a la iaia què sentia fent-los aquells massatges als seus animals, la mestressa s'ha retrobat amb aquesta llarga i somnífera carícia. I ha estat en el mètode de Linda Tellington-Jones. La carícia s'anomena "La marxa de Noé" i és el primer i últim moviment que es fa en una teràpia seguint el mètode Tellington TTouch.
I el millor de tot és que Linda Tellington també va descobrir aquesta i altres carícies terapèutiques a través del seu avi, que a principis del segle XX ja les feia als cavalls de curses que ell entrenava.
Linda Tellington-Jones ha estat a la universitat estudiant-ne i investigant les causes i els efectes dels seus massatges, i ha creat un mètode que, apart d' influir sobre el comportament i salut del teu gos, crea llaços afectius molt forts amb l'animal. Els mateixos llaços afectius que, segurament, van ser els causants i motivadors que els nostres avis acaronéssin els seus animals i els produíssin benestar.
I altra cop hem de confirmar que la sensibilitat és la millor eina per a mantenir relacions inter-espècies i per entendre'ns i conviure.

Prova Estrella de Federació a Girona

2009-01-18T23:14:00.006+01:00

Aquest matí en Donald i en Negrito han participat com a gossos "en blanc" (sense puntuar) a una prova estrella. Us deixo una foto que s'han fet amb la mestressa i en Marc abans de començar la prova.

En Negrito ha fet una bona pista d'agility, ràpid i molt segur a les zones, s'ha despistat un cop i s'ha recuperat de seguida. Després ha entrat malament al tub i ha estat eliminat. Aquest és el moment en que la mestressa comet l'error de posició i envia a en Negrito malament al tub i ell li dóna la volta per entrar pel costat contrari.

En Donald ha acabat les dues pistes sortint a saludar els gossos que corrien per fora. Estava lent i despistat, pendent dels desconeguts que bordaven fora, però en Marc s'hi ha esforçat i, tot i els nervis, ha fet molt bé la seva feina i ha rebut moltes felicitacions. Fixeu-vos quina diferència de moviments entre en Marc i la mestressa al mateix punt de la pista (la mestressa haurà d'anar a classes de ball amb en Marc, a veure si aprèn a girar com ell, jajajajaja!!!)

Han passat els Reis Mags

2009-01-06T20:30:00.003+01:00

Ahir al vespre vam tenir una sorpresa. Vam trobar-nos el menjador de casa ple de regals, i el millor de tot és que n'hi havia també per a nosaltres. Pels tres gossos hi havia xuxes i óssos d'aquells durs que ens entretenen tanta estona i a en Donald em sembla que els Reis li va portar deures, perquè en Marc estava molt content amb un llibre que diu que li servirà per ensenyar-li molts trucs a en Donald.
Els nens, és clar, eren els més contents. En Marc ha estrenat una guitarra elèctrica i en Pau té una maqueta d'un vaixell de vela per a muntar, apart de llibres, jocs i els mitjons, que mai hi falten.
Esperem que a tots vosaltres els Reis s'hagin portat tant bé com els nostres i, sobretot, que la felicitat que es viu en aquest moment ens quedi enganxada i ens duri tot l'any.

Jugant amb els amics

2009-01-03T14:48:00.015+01:00

Mestressa: "Apa, a veure qui l'agafa!!!"

Gaïa: "Jo arribo primer!!"

Gaïa: "Si me la menjo ningú la trobarà, jijiji!!"

Gaïa: "Glups, em sembla que m'han vist!!"

Duna: "meva!!" ; Jako: "mecatxis!!"

La Duna a la Nika: "Apa, anem a jugar tú i jo amb la pilota, que aquests són molt bésties"

Nika: "me la passes o no?" ; Duna:"Deixa'm respirar!!"

Kira: "Nervi, des de sobre la taula ho veurem bé sense còrrer perill"

Donald: "On carai és aquesta pilota?"

Eliot: "ja busco, ja busco, i no la trobo!!"

Shyla: "Segur que la tenen aquestes dues que corren tant!!"

Negrito: "jajajaja!! Ja els he enredat. Aquí dins puc jugar a pilota i ningú em trobarà"

Per fi s'ha acabat la pluja. Ah! Bon Any a tots

2008-12-31T16:23:00.002+01:00

Per fi avui, després de molts dies de pluja contínua, hem pogut gaudir del passeig anhelat durant tot aquest temps. La mestressa i els nens han tret les teranyines de les bicicletes i hem pogut gaudir d'un passeig assolellat i divertit. Ja tocava!!

A tots us desitgem que l'any 2009 comenci amb bona pota, i que la sort us duri, duri, i duri .... i se us faci eterna. Llepadetes i abraçades de tots els Arreplegats i la seva familia humana.

Per a tots els amics dels Arreplegats: Molt Bon Nadal i Gràcies per llegir-nos!!

2008-12-24T17:20:00.001+01:00

Mireu-nos als ulls.

2008-12-23T21:07:00.002+01:00

Mirar el teu gos als ulls té un efecte més dràstic del què es podia pensar. Quan científics japonesos van demanar a 55 propietaris de gossos que triessin entre evitar la mirada del seu gos durant mitja hora o mirar-lo, tocar-lo i parlar-hi, els que van triar interactuar-hi van experimentar un increment aproximadament d'un 30% del seu nivell d'oxitocina a l'orina. S'havia demostrat que aquesta hormona promou la confiança, el comportament maternal i altres llaços socials entre membres d'una mateixa espècie, però fins ara no quedava clar que actués en les relacions entre diferents espècies.
L'equip afirma que aquestes troballes podríen explicar estudis anteriors que demostraven que els gossos podem millorar l'estat físic i mental de les persones.

Font: ScienceDirect

Els Arrossegossos estrenem passarel.la

2008-12-21T20:07:00.013+01:00

Mica en mica la pista que muntem a Canet es va completant i aquest cap de setmana hem estrenat una passarel.la molt xula. Per ser el primer dia d'hivern cal dir que avui hem tingut un matí fantàstic, assolellat i templat. Si aquests dies de vacances tenim dies així aviat els obstacles que tenim en projecte (balancí i rampa) seran una realitat.

Aquí em podeu veure a mi estrenant la passarel.la:

Encara que avui hi havia molts Arrossegossos de vacances o amb compromisos que no els han permès venir, hem augmentat la colla amb en Patrick i la Boopy, que han vingut a passar el matí amb nosaltres:

I és clar, ells també han estrenat la passarel.la:

Bona retallada Donald!!

Corre Mar, que no atrapes la Shyla!!

Una bonica foto de la guapa Boopy en acció:

I en Jako ha estat la prova de foc pel nou slàlom:

Ui, me n'oblidava!! No he posat cap foto d'en Negrito. Aquí el teniu, a punt de finalitzar una pista:

També ens han acompanyat la Kira, la seva mare i una germana seva. Però no sabria dir-vos qui és qui a les fotos, aquí en van algunes:

Heroicitat policial, agressivitat animal?

2008-12-20T17:54:00.002+01:00

El titular és el següent: "Un becerro desata el pánico en A Coruña y causa cuatro heridos"

Era Orwell un profeta i s'està acomplint la seva profecia de Rebel.lió a la Granja? No, no senyors. A continuació us transcric l'article sencer publicat a "La Voz de Galicia" sobre aquest succés. I jutgeu vosaltres mateixos (el video, per respecte a les vostres sensibilitat, no el publico).

"Algo quedó abierto en el matadero municipal de A Grela, en A Coruña. Un hueco lo suficientemente grande como para que un becerro de 400 kilos se escapase y diera una vuelta por la ciudad durante unos 40 minutos. Se le vio en los barrios del Ventorrillo y los Mallos, hasta que, finalmente, se detuvo en la Sagrada Familia, a un kilómetro de distancia del matadero, en torno a la una de la tarde. Allí, frente a la iglesia de San Rosendo, vio hierba y se dispuso a pastar. Mientras, a su alrededor, se establecía un dispositivo policial para retener al animal.
No funcionó. El becerro, nervioso entre la gente y las sirenas, embistió contra un policía local, que resultó herido leve tras ser golpeado contra su coche patrulla. A partir de ahí tomó una de las calles contiguas hiriendo a tres personas más: a un policía nacional y a dos vecinos, A.R.A. de 75 años, que sufrió lesiones en la cabeza y cuello, y J.M.L., de 44, con diversas contusiones. A su paso, el becerro también ocasionó desperfectos en varios coches.
El animal encontró su final entre la expectación de un barrio que se dividía entre los que pedían que le dieran muerte, que eran mayoría, y los pocos que solicitaban su absolución. «!Matadlo!, !Matadlo!», se podían oír los gritos desde las ventanas, mientras los agentes disparaban para darle muerte. Fueron necesarias una decena de balas.
«Es un pura sangre salvaje, que viene de Zamora», comentaba Manuel Vázquez, un vecino que trabaja en el sector y vio toda la acción: «El animal se ponía nervioso cuando la gente lo quería parar y empezaba a correr». Otros justificaban la acción de la policía. Como Antonio Vilarís: «La gente esa que decía que no lo matasen, ¿qué le iba a hacer?, ¿llevarlo para casa? Es que no saben ya qué protestar".

Ja n'hi ha prou. Signeu tots

2008-12-18T22:34:00.004+01:00

Aquesta setmana ha començat una Iniciativa de Legislació Popular amb la que es pretèn que el Parlament de Catalunya modifiqui La Llei de Protecció dels Animals per tal que la prohibició de torturar animals afecti també a l´espectacle conegut com "cursa de braus".

En els propers quatre mesos, 880 persones repartides pel territori català participaran en una campanya de recollida de signatures per donar suport a aquesta proposta.

El Refugi del Bú Bup Park de La Bisbal és un dels punts on podeu anar a signar, de dilluns a diumenge de 9.00h a 17.00h.

A continuació hi ha un enllaç actualitzat en el que podeu consultar els altres punts i horaris en els que hi haurà sempre un fedatari per recollir el vostre vot.

http://maps.google.es/maps/ms?hl=es&gl=es&ie=UTF8&oe=UTF8&msa=0&msid=104700592165504021656.00045e3b42f949265368c

Si voleu més informació o podeu col·laborar amb els fedataris itinerants, dirigiu-vos a ara_si@prou.cat.

Nadal caní.

2008-12-18T12:56:00.000+01:00

Des del meu humild punt de vista caní aquestes festes em semblen una celebració de la hipocresia humana. Apareixen parents i amics vostres dels que no he sentit l’olor durant tot l’any, i tots semblen venir amb bons desitjos i regals. Quan s’acaben les festes s’apaguen els llums de colors i per a vosaltres s’apaguen també les esperances d’haver retrobar un amic o un parent, perquè es mantindrà, altra cop, desconnectat durant tot un any (com els llums de Nadal).

I durant l’any, som nosaltres, els fidels canins, que continuem fent companyia a la velleta cada dia, llepadetes al desanimat, empenyent cap a fora aquell que no vol ni sortir de casa, jugant amb la mainada, ...

Que passeu un Bon Nadal, i aquells que podeu i volgueu, allargueu-lo fins el Nadal vinent.

Així no vull estar al vostre costat.

2008-12-18T08:24:00.001+01:00

Som gossos voladors

2008-12-15T07:01:00.003+01:00

El petit heroi xilè

2008-12-09T18:59:00.002+01:00

A Xile hi ha més de 47.000 gossos que viuen abandonats i molts d'ells acabaran els seus dies agonitzant a la vora d'una carretera després d'haver estat atropellats. En un país on ni la legislació ni els seus mandataris són capaços de fer res al respecte, "el petit heroi" arriscant la seva vida tracta de salvar a un dels seus companys que ha estat atropellat a l'autopista.

Aquest gos sense nom, la proesa del qual va ser gravada per una càmara de tràfic, ha aconseguit que la seva gesta hagi estat coneguda per milions de persones. Molta gent s'ha interessat en adoptar-lo, però se'n necessita molta més per a deixar els carrers sense gossos destinats a una mort segura. I no cal un gest tant heroic per a fer-ho, per a nosaltres és molt més fàcil.

Veure video des de Youtube

Estic bojament enamorat

2008-12-09T14:23:00.003+01:00

Doncs sí, sí senyors, estic enamorat!! Ja fa temps que la conec, però ahir el nostre amor es va fer públic. Jo sempre havia pensat que a ella li agradava més en Negrito, perquè és una noia esbojarrada, a la que li agrada molt còrrer, i a més, per tamany, queda millor amb en Negrito. Però no senyors, ella m'estima a mi!!
Potser a l'hora de jugar prefereix fer-ho amb en Negrito, però els moments íntims, aquells que mantenen de veritat les parelles, els té reservats per a mi. I ahir va quedar més que demostrat.
Matí festiu i un munt de gossos en un pla amb una pista d'agility. Aquest cop van passar per la pista ni més ni menys que disset gossos, entre els de la nostra colla i els de els espontanis que van anar apareixent. Tot just és la segona vegada que anem a Canet, però ja sembla que ens esperin (com a mínim el Sr. Alcalde, que tot just passats cinc minuts des que vam arribar, ja va aparèixer amb el seu gos Nin disposat a practicar una mica el tub). Hi va haver moments en que es va aplegar més gent allí que en algunes proves oficials d'agility.
Hi ha un munt de fotografies d'aquest matí gràcies a la fins ara desconeguda obsessió de la Mercè per fer fotografies (quasi 500 fotografies en poques hores!!!). Però per a mi, la més important és aquesta, la que reflexa el seu amor por mi:

Jo reclús dins el meu transportí i ella al meu costat, xiuxiuejant-me coses maques. Mmmmmmm!!! Que maca és l'Ausa.
I qui vulgui veure més fotos ..... que se'n vagi a altres blogs que segur que en van plens!!

El meu retorn a l'agility

2008-11-30T23:18:00.013+01:00

Matí assolellat i cap caminada a l'agenda. Anem a muntar alguna pista en un prat? I a les onze del matí ens reuniem una colla davant el pavelló de Canet d'Adri, cadascú amb els obstacles que tenia a casa i una bossa amb esmorzar per compartir.

Mentre els gossos corriem i jugàvem els amos han muntat la pista i després ens hem posat a la feina. Molt bon ambient, els gossos hen estat molt relaxats i atents i han sortit unes molt bones pistes. Després, per a divertir-nos, hem fet uns KO (curses amb obstacles). Podeu veure a la foto com jo i en Pau hem guanyat a l'equip Marc-Donald, jejejejeje!!!

A destacar: En Rayo ha fet mitja pista sense perdre la concentració, l'Eliot s'ha iniciat fent un salt i jo, després de molts mesos sense fer res i del règim que m'ha deixat més agil, he fet una pista sencera a bon ritme.

La sorpresa del matí ha estat que mentre estavem entrenant ha aparegut un cotxe amb un senyor que es dirigia directament a nosaltres. “És xulo això que feu. Jo també faig una cosa semblant amb el meu gos. Mira, vaig a buscar-lo i us ho ensenyo”. Torna l'avi amb el seu gos (un mestís negre de tamany mitjà) i ens obre la porta del pavelló. I allí ens ha deixat bocabadats perquè ha tret un balancí, un salt altíssim i una rampa i li ha fet fer al gos (en Nin). Després, amb un aro metàl.lic a la mà ha fet passar el gos tot saltant (botant, més ben dit) i ha arrancat els aplaudiments de tots. Ha dit que li agradaria ensenyar el seu gos a passar pel tub i entre tots l'han ajudat a fer-ho. La veritat és que en Nin ho ha aprés molt ràpid i el seu amo estava tan al.lucinat que ha marxat per anar a buscar la seva dona i el seu fill perquè ens veiéssin. “M'ho he passat molt bé. Torneu quan volgueu, teniu permís del jefe, sóc l'alcalde”, s'ha despedit.

A les tres de la tarda tornàvem a casa on m'esperava el sofà per fer-hi una bona migdiada, que fa temps que no faig tant d'esport i avui m'he cansat una miqueta.

Exhibició a Vallgorguina

2008-11-29T22:27:00.003+01:00

Aquest matí ens hem llevat d'hora per anar a una exhibició d'agility a la Fira del Bosc de Vallgorguina. Ja esperàvem passar fred, però la sorpresa ha estat la pluja, que no ha parat en tot el matí.
Després que els humans es mengéssin una torrada amb una boníssima butifarra, ha estat el moment de saltar a la pista, o més ben dit, patinar per la pista. Havia estat ploguent tant que estava tot enfangat. Els amos havien de vigilar bé on i com posaven el peu, per no caure a terra enmig d'un bassal i en Negrito ha acabat coixejant al final de la seva primera pista, per una relliscada que ha fet abans d'entrar a l'eslàlom.
Però ha estat divertit i hi ha hagut molt bon ambient entre els agilitistes. El més positiu: veure com en Negrito es comportava en una pista diferent a l'habitual i envoltat de molta gent i soroll. Ha estat molt atent a la mestressa, no ha fet ni el més mínim intent d'escapada, al contrari, s'ha mantingut pendent de la mestressa tot el recorregut i tota l'estona que ha estat deslligat. Les pistes, evidentment, no han estat ni molt menys correctes, però és que la conducció era difícil i perillosa en aquell terreny tan moll i relliscós i tampoc era qüestió de prendre riscos.
Al final, xops, enfangats i contents. Sort que el Club d'Agility Vallgorguina ha estat previsor i ens ha obsequiat amb uns chubasqueros que, evidentment, els amos no han dubtat ni un moment d'estrenar allí mateix.

La mestressa s'avergonyeix de mi

2008-11-25T21:38:00.002+01:00

Sí, sí, com ho llegiu. Avui quan hem tornat de passeig la mestressa li ha dit a l'amo "quina vergonya m'ha fet passar en Nervi!!". El pitjor és que l'amo li ha donat la raó i ha dit que ell també havia sentit vergonya de mi un altre dia per la mateixa raó.

I què hi farem!! Si jo veig un tros gros i rodó de plàstic negre a terra, vaig i m'hi pixo!! I jo què sé que aquest tros de plàstic es posa al cap per anar amb moto!!

Els jovenets que contemplàven l'escena s'han quedat parats, però no tant com la mestressa que no sabia com excusar-se. Marranos ells que deixen el casc a terra!!

Després de l'ensurt ... un àpat de pinya

2008-11-24T20:32:00.004+01:00

Ahir en Roy va donar-nos un bon ensurt. Tenia una parada intestinal, no menjava, no bevia i no feia caques. En els conills això pot ser molt perillós i cal actuar inmediatament. Però, com sempre, les coses passen en el pitjor moment, i ahir diumenge era un mal dia per actuar amb un canvi de dieta o una visita al veterinari d'exòtics.

Però la mestressa, que sempre es guarda un as sota la màniga, va actuar a la seva manera i se'n va sortir. Durant una mitja hora va tenir a en Roy estirat de panxes enlaire sobre la seva falda, fent-li uns massatges circulars. I finalment, va sortir la cacona. Al matí, quan ens hem llevat, tots pendents d'en Roy, hem pogut veure com s'havia menjat tota l'amanideta que la mestressa li havia deixat. Bon senyal!!

Aquesta tarda la mestressa ha comprat pinya per a fer-li una dieta a en Roy i estimular-li els budells. I mentre la tallava petitona nosaltres ens ho miravem afamats i quan en Negrito ha rebut el primer tros de pinya, se l'ha menjat a poc a poc, sorprès per aquell nou gust. I després ha vingut un tall per en Donald i un per mi. I un altre tros que ens hem menjat més ràpid, i un altre, i un altre .... ens ha encantat la pinya!!

Un pas enrere per seguir endavant

2008-11-23T20:47:00.002+01:00

Aquest matí la competició d'agility ha estat un complet desastre, tant per en Negrito com per en Donald. Han sortit a la pista totalment desconnectats i han fet unes pistes nefastes.

Però, segons la filosofia de la mestressa no hem de deixar que les contrarietats ens tombin, sinó que hem d'aprofitar la seva força per empènyer endavant. I així serà. Cal analitzar perquè, després d'una setmana d'entrenament fantàstics i impecables avui, tant en Donald com en Negrito, no han estat gens centrats a la pista.

Potser la mestressa i en Marc sortien massa confiats? Doncs una bona lliçó d'humilitat s'han endut avui! Perquè a nosaltres, els gossos, hi ha molts factors que ens poden influir i per molt tranquils i confiats que estigueu vosaltres no vol dir que nosaltres també ho estiguem.

Apa! A pensar, a treballar i a continuar disfrutant de l'agility!!

Homenatge a l'Oki

2008-11-21T19:17:00.003+01:00

"Hi ha, en algun racó de l'Univers, un lloc sense temps
on tots el jocs acaben en rialles, on les llàgrimes són de riure,
on tots els éssers juguen entre ells, menystenint l'arrogància de la supervivència,
un lloc sense perills i sense ensurts, on la Vida va més enllà de la vida mateixa.
Hi ha, en algun racó de l'Univers, un lloc imaginari que només cap en la ment lliure d'un infant.
Avui hi ha arribat un gos alegre: feu-li una gran festa de benvinguda!!"

Laura: Una fortíssima abraçada de tots els "Arreplegats". Tant de bo tots els gossos que tú cuides cada dia al refugi aconseguissim viure, encara que només fos un instant, formant part d'una familia com la teva. L'Oki hi ha estat poc temps, però ha estat un gos afortunat de tenir-te com a millor amiga.

La recepta màgica

2008-11-16T18:02:00.004+01:00

INGREDIENTS:

- Un dia assolellat, magnífic.
- Massís del Montseny, esplèndides vistes i un camí pintat amb colors de tardor.
- Vuit gossos: Nala, Rayo, Duna, Jaco, Kira, Shila, Negrito i Donald
- Una colla d'humans amb ganes de passar-ho bé.

Tot plegat es barreja durant tres hores i en resulta un matí fantàstic, divertit, relaxat i, sobretot, reforça la gran amistat que s'ha format entre una colla d'enamorats dels seus gossos, que disfruten de la natura i de compartir-la amb els seus animals i amics. Tres hores de corredisses de gossos entre matolls, de revolcades dins les basses i curses pels camins. Tres hores d'acudits, xafarderies, projectes comuns, rialles i diversió.

La mestressa diu que la “selecció natural” els ha ajuntat i els ha unit, i amb ells ens ha unit també a la colla de gossos que tenim la sort de compartir la vida amb aquests humans, que només pensen en divertir-se amb nosaltres i fan plans, molts plans, sempre comptant amb nosaltres.

I tot això ja té:

Un nom: ELS ARROSSEGOSSOS
Un blog: arrossegossos.blogspot.com
Una cronista: l'Anabel
Molts plans per continuar fent coses junts, coses que us anirà explicant l'Annabel al nostre nou blog.

La trista i maleïda realitat

2008-11-13T13:20:00.005+01:00

Rebem, afligits, la trista notícia de la mort d'en Nerón, un gos que no ha tingut la sort que mereixia i la mort el qual ha omplert de llàgrimes els ulls de la mestressa. Llàgrimes vessades per ell, i per tants com ell, que moren sense conèixer el veritable escalf d'una familia.

Us transcribim el text que li han dedicat els seus cuidadors del Bú Bup Park que han lluitat tant per en Nerón i que, en aquests moments han d'estar molt i molt tristos. Una fortíssima abraçada de tota la familia dels arreplegats.

"A LOS QUE LO HABÉIS CONOCIDO, A LOS QUE OS HABÉIS PREOCUPADO POR ÉL Y A LOS QUE NOS HABÉIS AYUDADO A MANTENERLO :

El pasado lunes 10 de noviembre los cuidadores del Bu Bup Parc nos hemos reunido en la clínica veterinaria para tomar la triste decisión de poner fin a la vida de Nerón, evitándole una muerte dolorosa.

Nerón llegó al refugio hace casi ocho años, antes de que existieran las actuales instalaciones, de la mano de un tipo al que ya no le hacía gracia pasearse por la calle con un temible perro de presa.

Poderoso Nerón, que con sus 35 kilos de músculos y esa mirada seria era capaz de inspirar respeto a cualquiera que pasara por delante de su jaula por primera vez y, al mismo tiempo, hacerse querer por todos los que decidían pasar unos minutos con él.

Nerón compartió varios años de su vida con Berta, una alegre rottweillertan bruta como él, y a veces soñábamos que serían adoptados juntos.

A Berta se le paró el corazón en primavera. Ese día Nerón empezó a irse y ese día empezamos a resistirnos a que se fuera.

Durante algunas semanas su depresión era evidente y estuvimos presentándole a varias perritas para que le animara hasta que encontramos una nueva compañera para él. Pareció recuperarse durante un tiempo, pero algo se había roto y su salud se había resentido.

Poco a poco, su cuerpo fue enfermando y, aunque nos aferrábamos a los aparentes periodos de mejoría, los tratamientos no funcionaban.

La semana pasada Nerón dejó de luchar contra la leishmania y el cáncer y lo ingresamos en la clínica de La Bisbal, de donde salió para reunirse con Berta.

Esta mañana su jaula la han ocupado cuatro cachorritos que quizá adquieran la vitalidad de Nerón.

Y la vida sigue . . .

Refugio Bu Bup Parc

La Bisbal d´Empordà, 12 de noviembre de 2008"

A reveure estimat Nerón!!

Jornada agilitista

2008-11-09T21:15:00.015+01:00

Aquest matí hem anat tota la familia al club d'agility. Era un dia important, perquè en Marc i en Donald debutaven en una pista de competició i ningú de casa s'ho volia perdre.

En Negrito ha aconseguit els punts per a passar a la categoria Starter de Jumping i dos punts d'agility que l'han deixat a un sol punt de l'Starter d'agility.

En Negrito fent la taula

Galopant sobre la passarel.la

Baixant la rampa

Sortida de l'eslàlom

Últim salt i cara de satisfacció de la mestressa

En Negrito volador

Recuperant l'alè després de la cursa

Una preciosa imatge d'en Negrito que ha captat la Marta

En Donald i en Marc han aconseguit el seu primer punt per a Starter i han demostrat una bona compenetració a la pista. Però la crònica podeu seguir-la al blog d'en Donald i en Marc.

El millor de tot: tota la familia junta compartint una matinal d'agility (encara que l'amo i jo només hi haguem estat de públic), amb bona companyia, bon ambient i un temps fantàstic.

A l'ombra d'un rifle

2008-11-06T20:03:00.003+01:00

Segurament el propietari de l'arma i la gorra ha trobat en aquest cadellet allò que és tan difícil de trobar en una zona de guerra. I és que nosaltres estem sempre disposats a mostrar-vos el nostre agraïment, fidelitat i amor, quedant-nos prop vostre. I això, amics humans, perquè nosaltres no us jutgem pel què sou o pel què feu, sinó que valorem la vostra actitud vers nosaltres. I sota un fort sol, fins i tot l'aixoplug d'una arma de guerra i una gorra militar esdevenen un comfortable cau per a esperar-vos.

The journey

2008-11-04T20:56:00.003+01:00

Us confessaré una cosa (però no ho digueu a ningú). He vist la mestressa emocionadíssima veient aquest video de Susan Garret, homenatge als seus gossos.

"We learn that the lesson of experience are often hidden and that the limits of our own perception do not define life's infinitte possibilities"

Veure video des de Youtube

Innovar per força

2008-11-02T20:50:00.002+01:00

El tancament de la devesa de Girona ha fet que durant dues setmanes no haguem pogut anar al Club d'Agility. Però és que les pluges ens ho han acabat d'espatllar tot. I ara què? Ni tan sols podem muntar els obstacles a la terrassa perquè no deixa de ploure ni un moment. Doncs, a innovar toca!!
I dit i fet: hem estat fent coses noves, i ens ho hem passat d'allò més bé!! La mestressa ha estat practicant l'"ensinistrament a trio", que consisteix en fer-nos fer coses a tots tres alhora. La dificultat rau en fer que sigui un únic gos que obeeixi l'ordre mentre els altres esperen, o bé que quan la mestressa així ho indiqui ho fem tots tres al mateix temps. Però hem tingut temps d'entretenir-nos i alguna cosa ha sortit bé. Fins i tot, en Negrito ha acabat saltant per sobre d'en Donald que feia un "terra" mentre jo m'ho mirava fent un "seu i quiet". A veure si alguna estona de bon temps ho gravem a la terrassa i us ho podem ensenyar.
El més divertit de tot això és que se'ns premia a tots: als que realitzen l'exercici i als que ens sabem esperar quietons. I a mi ja sabeu que m'agraden molt els premis i més si no he de fer res per aconseguir-los. Quiet ho estic molt, però no paro de lladrar en tota l'estona, manant la pressa a en Donald perquè s'estigui quiet estirat a terra i a en Negrito perquè el salti el més aviat possible, que tinc moltes ganes de menjar-me una galetona.
Aquest migdia en Donald i en Negrito han tornat xops del passeig. Hi han estat molta estona i plovia molt. Segons diu la mestressa és que estaven practicant el salt d'allargada amb les basses del camí. Això ja és passar-se!!!

La màquina d'abraçades

2008-10-28T21:40:00.001+01:00

Temple Grandin, psicòloga, etòloga, zoològa i AUTISTA!! Un personatge extraordinari que ha descobert fa poc la mestressa i que la té totalment fascinada. Grandin diu que la seva condició d'autista l'acosta més als animals, perquè, a diferència de les persones sanes, els autistes pensen com els animals: en imatges. El pensament abstracte és d'ús exclusiu per a les ments humanes normals.

A Grandin van diagnosticar-li l'enfermetat essent un nadó, quan van adonar-se que no tolerava el contacte físic. Més endavant, visitant una granja d'un parent, va veure una màquina que oprimia suament les vaques per a tranquilitzar-les a l'hora de manipular-les. Ella va inspirar-se en aquella màquina quan va fabricar-se la seva pròpia “màquina d'abraçades”. Arribava a casa i es posava davant la màquina, que li feia l'abraçada que anel.lava però no podia rebre d'un humà, ja que el contacte físic li produïa enormes transtorns.

El seu autisme l'acosta al pensament animal. Per exemple, durant una conversa, Grandin es centra en el to de veu, no pot mirar la persona perquè, com passa a la majoria dels animals, per a ella el contacte visual significa una amenaça o repte. Els animals s'espanten de les mateixes coses que les persones autistes: coses fora de lloc (un paper a terra, una bassa d'aigua, ...). De la mateixa manera que un lleó al zoològic es passeja d'un costat a l'altra de la gàbia per falta d'estímuls sensorials, un autista reb una estimulació sensorial tan abrumadora que comença a caminar rítmicament o balancejar-se per a bloquejar els estímuls que li produeixen dolor

I continuariem parlant d'aquest extraordinari personatge molt més. Però sabeu què? Us recomenarem el seu llibre “Interpretar a los animales”. La visió d'una intel.ligentíssima autista que es sent més a prop dels animals que de les persones.

Caminada per Sils

2008-10-26T21:11:00.010+01:00

No us explicaré el què li ha passat a l'Esther, perquè prou mofa en fa en Marc al seu blog.
Aquest cop el grup de caminaires s'ha vist reduït, però igualment s'ho han passat molt bé, i el més important, han rebaixat la seva marca a dues hores i dos minuts. Bé, en Marc i en Donald ho han fet més ràpid, perquè han corregut l'últim tram i han arribat amb dues hores justes.

A la meta es veuen dues noies i enmig hi ha en Marc i en Donald. Els ha fet gràcia veure arribar nen i gos tots sols:
Al final, com sempre, ens mengem l'entrepà de butifarra. Aquest cop, estirats damunt la gespa, disfrutant d'un dia esplèndid.

Els "Rayitos" i en Marc esmorzant:

Ui, a l'Esther em sembla que li ha quedat un tros de butifarra entre les dents:

La mestressa medita: "A veure: sis gossos fent les seves cacones corresponents, ens han fet perdre .... uns quatre minuts!! La propera caminada els gossos han de venir cagats sinó no baixarem mai de les dues hores!!"

En Pau, fent recompte dels cromos de Phoskitos que ha recollit:

I una foto durant el recorregut. Hem de renyar la fotògrafa de la caminada, que avui s'ha oblidat d'immortalitzar els gossos i una de les imatges més importants: L'Eliot (del blog dels tofus) ens ha acompanyat i ha superat amb nota alta un difícil examen, sobretot quan els corredors ens han passat pel costat. Bravo Eliot, ets un valent i un campió!!

Perruqueria casolana

2008-10-26T19:42:00.003+01:00

La mestressa aquesta tarda s'ha dedicat a fer-nos la toilette a tots. A mi, que em dediqui cinc minutets cada dia a raspallar-me ja m'està bé i ja m'hi he fet. Però quan la veig amb tots els utensilis aquesta dona em fa mitja por.
Imagineu-vos quin procès: Primer em passa un rascló que diu que em treu el pèl mort. Després, amb una pinta de llargues dents diu que m'obre els nusos. Quan estic desnuat em passa un raspall amb pues metàl.liques a contrapèl. I ara ve la part més odiosa: m'omple d'una pols blanca que em fa estornudar. I no sé perquè carai ho fa si després em raspalla fins a fer-la desaparèixer.
I sabeu què és el pitjor? La colònia!!! Que faig una olor tan poc canina que les gossetes que em trobi ara pel carrer no em miraran ni de reüll!!
Qui pogués tenir el pèl d'en Negrito: curt, brillant i sense nusos. Això sí, de la ruixadeta de colònia no ens en salvem cap. Hauríeu de veure en Donald com fa la croqueta per la terrassa per treure's la ferum!!

La Linda s'ha perdut a Sarrià de Ter

2008-10-25T10:01:00.001+02:00

Avui, 24 d'octubre, ens acaben de passar l'avís de la pèrdua de la Linda a Sarrià de Ter (Girona).

La Linda és una galga de color daurat, de mida no molt gran i molt espantadissa.

S'ha perdut en una zona molt perillosa degut a la proximitat de la N-II.

Si la veieu, si us plau, contacteu amb Galgos112, al correu info@galgos112.com o als telèfons 616.66.23.61, 696.05.80.03 o 667.23.48.90

Cacones

2008-10-23T08:28:00.002+02:00

Sincerament, si jo hagués de collir les cacones dels meus amos, ho faria amb els ulls i el nas tapats. Quin fàstic i quina angunia!
Però la mestressa, no només les recull, sinó que se les mira i remira. I què voleu que us digui, a mi em talla molt que em mirin mentre faig les meves feines! No sé pas què hi busca aquesta beneita. Segurament, però, espera trobar rastre dels extres que ens dóna l’amo, per així poder esbroncar-lo tinguent proves del delicte.
Parlant d’extres (shhhhhh! no li digueu a la mestressa): ahir l’amo ens va donar un tastet de la seva fideuà amb calamars. Bonísima!

El món és un mocador

2008-10-19T22:17:00.003+02:00

Fa uns quants mesos va arribar al refugi Bú Bup Park un minúscul cadell negre, ple de sarna. El meu petit amo, en Marc, es posava uns guants de làtex per a jugar-hi i es rentava les mans amb alcohol quan acabaven els jocs. Jugar amb un cadell és irresistible, i més per a un nen. El gos es deia Fito, i va estar durant molts mesos al refugi esperant un adoptant.
Dies enrera van dir-nos que finalment en Fito havia estat adoptat per una família de Girona. I és el què té conèixer gossos d'un refugi, que quan els perds de vista és perquè han trobat una familia per a viure-hi feliços. Tot i això, hi ha alguns gossos que no deixes d'enyorar-los quan hi vas, i en Fito era un d'ells.
En el curs d'obediència del club d'agility havia començat un gos negre. Mira mare, s'assembla a en Fito! exclamava en Marc. I la sorpresa va ser quan la mestressa i els nens van acostar-s'hi i van preguntar el nom del gos. Es diu Fito, van dir-los, i els nens van començar a cridar: És en Fito, és en Fito!! Imagineu-vos la cara de sopresa dels seus adoptants. El món és un mocador!!
Aquest divendres la mestressa va donar la classe d'obediència bàsica i és clar, ella sempre disfruta ensenyant als gossos, però va disfrutar encara més ensenyant en Fito a saltar la roda i veient els seus progressos. En Fito és un gos feliç, que a més ha trobat una familia que es preocupa per a donar-li una educació i per a què sigui un gos equilibrat i sa. Tant de bo hi hagués prou gent amb aquesta sensibilitat i poguéssim buidar els refugis .... Us ho dic jo, que hi he viscut (o sobreviscut) i no hi ha res com l'escalf d'una familia!!