dimecres, 30 de gener del 2008

Amor de xinxilla

Les xinxilles són monogàmiques, és a dir, formen una parella estable per a tota la vida. En Pipo i l'Espavilada ja eren una parella de fet, fruit de la qual va nèixer la Xinxi. Però en Pelut era vidu, havia perdut la seva parella, i ara estava sol i no sabíem si acceptaria una altra femella prop seu, ni com li aniria els canvis d'aires després d'haver enviudat i canviat de casa.
Doncs, m'alegra molt comunicar-vos que, després d'uns quants estires i arronses inicials, en Pelut i la Xinxi han formalitzat la seva relació, són una parella enamorada que dorm abraçada en un racó de la seva gàbia i comparteixen jocs i moixaines, tal com han fet des de sempre en Pipo i l'Espavilada. Visca els nuvis!
A més, cada dia les deixen còrrer a totes quatre per una habitació i és divertidíssim veure-les saltar, còrrer i amagar-se en els llocs més estrets. Són animals fascinants aquestes xinxilles, de debó!

dimarts, 29 de gener del 2008

Do you speak dog? (*)


(*) títol del seminari que està impartint l'ensinistradora Monique de Roeck.

diumenge, 27 de gener del 2008

Una visita a la protectora

Avui hem estat al Bu Bup Park de La Bisbal, passejant tota la familia amb la Mariona, la Mami i en Titus, tres vellets encantadors que viuen al refugi tot esperant la seva adopció. Ha estat una experiència molt maca i que segur que repetirem aviat i tant sovint com poguem. A més, hem disfrutat també de la companyia de dos humans encantadors, en Javi i la Belén, que s'encarreguen de tenir cura de tota la colla i procurar-ne el benestar que tan es mereixen.
Veient la timidesa i la primera desconfiança que mostraven la Mariona i la Mami cap als humans, em preguntava quina amarga història viu a la seva memòria. De la majoria d'aquells gossos no se'n coneix la procedència ni com va produïr-se el seu abandonament ni el tracte que van rebre anteriorment però, en el fons de la seva mirada, pots llegir-hi el temor, la desconfiança, però també l'esperança de rebre un millor tracte. Perquè, això sí, quan la Mariona i la Mami ha vist que érem una manada de confiança han caminat tranquiles i disfrutat del passeig, les carícies i les paraules amables.
I com que he vingut especialment sensibilitzat, us explicaré la història d'un gos del qual sí en coneixem la història. Jutgeu vosaltres mateixos (als humans, és clar!)


Aquest és en Simón. Va nèixer en un poble de Toledo, juntament amb tres germans més. La seva mare no tenia casa ni amo, vivia al carrer i se'n sortia com podia per tirar endavant els seus quatre cadellets. Però, vés per on, aquesta gossa pudenta i famolenca feia nosa al veïnat, que va avisar la Policia Local, per treure-se-la de davant. I aquí ve la part més increible: la policia local (en minúscula) va arribar i va solucionar ràpidament el problema: amb quatre trets! Un per la mare i els altres per cadascun dels tres germans d'en Simón. No se sap com, però ell va salvar-se. No van ni recollir els cadàvers, amb els canons encara calents, van pujar al cotxe i allí va acabar-se el problema dels veïns. En Simón va estar-se al costat dels cadàvers fins que se'ls van endur. Ha estat un any pidolant pel poble, sobrevisquent gràcies a la caritat d'alguns veïns i gràcies també a ser tan esquerp que ningú podia agafar-lo.

Ara que està a la protectora potser trobarà una família que el vulgui, però qui repararà la ferida de la seva ànima? Doncs és possible. Els gossos sabem perdonar i tornar a estimar. El que fa llàstima però, és veure que hi ha alguns gossos que no gaudiran mai d'aquesta oportunitat que hem tingut els arreplegats de casa.

I per últim, un consell que vull donar-vos, estimats humans: acosteu els vostres fills de tant en tant a un refugi, per fer-los conèixer de prop la trista realitat de l'abandonament i el maltractament i així sensibilitzar una generació futura.

divendres, 25 de gener del 2008

De com va començar tot ...

Llegint un comentari de l'avi Joan al post de les xinxilles, m'ha entrat la curiositat. D'on li ve a la mestressa aquesta dèria per adoptar i protegir animalets? I li ho he preguntat.

Em diu la mestressa:

De fet, jo quan era petita no tenia animals a casa. Viviem en un pis i, com a molt, havíem tingut algún perico, tortuga d'aigua o hàmster. Però d'aquella manera, ja ho saps: en una gàbia o tortuguera i limitant-nos a donar-los menjar i mantenir-los nets.

Els caps de setmana i l'estiu eren diferents. Me'ls passava a Les Planes, a la casa de la iaia Nita, on sempre hi havíen hagut, sobretot, gats i gossos. La veritat és que, a pagès, la gent tenia (i continua tenint) una imatge dels animals molt peculiar. Els gats hi són per fer fóra rates i ratolins i els gossos, estacats en un tros de cadena, hi són per fer d'alarma si s'acosta algú a casa. Però a casa la iaia Nita era diferent, i me n'adono ara. En Tarzan, per exemple, un gos pastor alemany. Ell tenia la seva caseta, el seu tros de cadena i el seu plat d'aigua i menjar. Avisava quan algú arribava i si s'acostava massa un desconegut i passava davant d'ell, se li enganxava al tormell. Però cada dia, quan vesprejava, la iaia Nita o l'Angelina (una masovera) sempre treien a passejar en Tarzan i el deixaven còrrer vora el riu. Em sembla que era dels únics gossos de pagès que gaudia d'aquest privilegi, de banys regulars i cures especials. La mort d'en Tarzan va ser sobtada, vam haver de sacrificar-lo, precisament, un dia de Nadal. Us imagineu el panorama? Recordo que vaig passar el dinar dient-li “assassí” al meu pare, sense adonar-me de com es sentia ell, recordant la última mirada que va dirigir-li el fidelíssim Tarzan.

També hi va haver en Churri, un enorme gos d'aigües, fill d'una gossa que el pare va recollir a la Protectora de Figueres.: la Lusi. Pobreta Lusi, era epilèptica. Però sort que va anar a parar prop la iaia Nita. La Lusi va quedar embarassada, i va tenir quinze cadells! Un d'ells, en Churri, que va quedar-se a viure a casa.

I els gats i gates: tots es deian “minino” o “minina” (erem així d'originals). Però, a diferència dels altres gats veïns, els mininos de casa no menjaven ratolins, sinó que la iaia Nita els comprava fetge i altres trossos de carn a la carnisseria (que ara no identifico). Menjaven en un plat i sempre eren ben rebuts i acaronats dins de casa. Al vespre, tot mirant la tele, sempre hi havia el gat a la falda de la iaia, o entre les seves cames.

I la iaia m'havia parlat moltes vegades del seu gos Tom i del periquito del pare, que va ensinistrar mentre feia llit recuperant-se d'una meningitis. De la boca de la iaia, sempre havia sentit històries tendres sobre els animals, fins i tot dels porcs que es va veure obligada a aconduïr quan va casar-se i va arribar a casa els sogres.

I per últim, aquell canari, que va estar més de quinze anys en una gàbia, vora la iaia Nita. Quan ella havia estat fora i arribava a casa, s'acostava a la seva gàbia i el “tit” s'estofava, obria les ales i es posava a cantar.”

I mentre m'ho explica, veig l'enyor en el posat i els ulls de la mestressa. Enyorança de la casa de Les Planes, de la Iaia Nita i dels meravellosos moments viscuts allí. I jo, veient-la només puc fer que donar gràcies a aquesta iaia que va encomanar-li el seu amor pels animals, una dona que, si hagués viscut en altres temps, segur que hagués estat una activa proteccionista dels animals, n'estic segur!. Jo des d'aquí, només puc fer que donar-li les gràcies, i fer-li un sentit homenatge en nom de la mestressa i de tots els que, d'una manera o altra, podem disfrutar de les conseqüències d'aquesta lliçó que va donar-li a la mestressa.


diumenge, 20 de gener del 2008

Vols caldo? Doncs quatre tasses!

Això és el què ens ha passat: voliem una xinxilla i ara en tenim QUATRE!. Hem conegut la Laura, que tenia tres xinxilles en adopció perquè les seves circumstàncies no li permeten continuar tenint-les. Ja vam acceptar el seu oferiment de dur-les totes a casa, amb la seva gàbia, perquè no hagués de separar-les. Però abans d'anar-les a buscar, la Laura havia recollit un mascle que havia quedat vidu, i l'hem sumat a la nostra adopció.

Us els presento:

La femella grossa, rebatejada com a "Espavilada":



El "Pipo", el mascle de l'Espavilada:


Aquesta és la "Xinxi", filla d'en Pipo i l'Espavilada:



I per últim, en "Pelut", el xinxilla-vidu. Aquest, a diferència de tots els altres que són grisos, és de color beig (recessiu, amb els ulls VERMELLS), i té una cua llarguíssima:


Són animals molt manyacs. Els nens els han estat agafant sense problema i es queden molt quietons a la falda.

Jo no els faig gaire cas, en Negrito i en Donald es posen molt nerviosos al costat de les gàbies , inspeccionant els nous inquilins i en Roy (el conill) està encantat, s'acosta a les gàbies de les xinxilles i els fa llepadetes als morros. Em sembla que mantindran una bona relació i es faran companyia uns als altres.

Espero que la Laura estigui bé després de la separació de les seves xinxis. Jo li prometo que aniré posant notícies i fotos al blog perquè sapiga com estan.

dijous, 17 de gener del 2008

Prova d'agility a Girona aquest cap de setmana

Aquest dissabte a la tarda i el diumenge al matí es celebra una prova d'agility a Girona, a les instal.lacions del Club d'Agility Girona, just al mig del parc de La Devesa.
Si us animeu a venir podreu veure participant alguns dels nostres "compis" del club, entre altres gossos. A nosaltres no ens hi veureu, perquè encara no estem preparats, però la mestressa i els nens estaran per allà animant i ajudant en el què puguin.

dimecres, 16 de gener del 2008

Està fet!

Sí senyors. Aviat serem encara més a casa. Ens introduïm en el meravellós món de les xinxilles. Dic xinxilles, sí, en plural. La mestressa ha trobat una noia que havia de donar les seves tres xinxilles en adopció i han parlat. Aquesta noia li ha demanat que si us plau es quedés amb totes tres, que estaria molt tranquila de saber que les seves xinxilles estan juntes i en una bona casa, li ha ofert de donar-li la seva gàbia per poder instal.lar-les millor, i fet! Ara només falta anar a buscar-les a Palafolls, que és on viuen aquestes criaturetes.
Conclusió: L'amo no és un sant, és santíssim! Tot i que s'ha mostrat molt sorprès per la proposta de fer una triple adopció, ho ha acceptat amb molt bon humor. Només ha demanat una cosa: Compte a partir d'ara de quin animal us enamoreu que aviat hauré de buscar-me llit fora de casa.

dimarts, 15 de gener del 2008

Ens ajudeu a adoptar un altre animalet?

M'explico: Ahir en Marc va anar-se'n a dormir plorant, enrabiat perquè la gent maltracta i abandona els animals (aquest noi ho passarà malament!). I tot perquè s'havia dedicat a llegir històries d'animals abandonats a Internet. La mare li explicava que havia d'estar content, que feien el què podien, que tots els animals de casa eren adoptats i que els estaven donant una bona segona oportunitat. Però a casa hi ha una gàbia buida i en Marc ha decidit que encara pot haver-hi un altre animalet a casa.
Així que, comptant amb el vist-i-plau de tota la familia, estem a la recerca d'un nou animalet, tipus cobaia o xinxilla, que pugui ocupar la gàbia buida i un altre trosset del cor d'aquesta família.
He pensat que, entre els que em llegiu, potser hi ha algú que en sap d'algún. Si és així, feu-m'ho saber, que li donarem una alegria al meu petit amo proteccionista.
Per cert, Laura (mama de la Vivi), hem trobat en adopció unes ratetes domèstiques, com la teva. No és un hàmster gegant el què tens, sinó una rata domèstica, un animal extraordinariament dòcil i intel.ligent. La llàstima és que tenen una esperança de vida molt curta (1 ó 2 anys) i per això la mestressa no vol adoptar-ne cap, per estalviar-li a en Marc el disgust de perdre massa aviat una mascota per vella.

dissabte, 12 de gener del 2008

Començament de curs i un retrobament especial.

Doncs sí, avui en Donald ha començat el curs d'Obediència Bàsica al Club d'Agility. En Marc està molt il.lusionat i, tot i que a mi m'han retirat de l'agility, també he volgut anar-hi, per veure com anava tot. Quan he vist que preparàven la bossa de premis, les corretges i els clickers, jo ja m'he plantat al costat de la porta, no fos cas que s'oblidéssin de mi.

Hi ha molts gossos nous al curs, entre ells un de molt especial: en Dogui. És un gosset color canyella, d'uns set mesos, que havia estat company d'en Donald en el Refugi Bu Bup Park. Però què dic company? Havien compartit llit i tot! En Dogui i en Donald vivíen a la mateixa gàbia del refugi i ara que tots dos han estat adoptats, s'han retrobat.

Una altra novetat és la Nala, una gosseta que ha passat a formar part de la família d'en Rayete, preciosa ella. La Nala ha vingut des d'Andalusia i, casualment, va viatjar cap a la seva nova llar el mateix dia que en Roy, el nostre conillet. I és clar, la seva nova familia està molt contenta i orgullosa.

Després del descans de nadal, que ha fet que alguns gossos no es veiéssim des de feia un mes, hi ha cadells que han fet una gran estirada i estan enormes. Altres no han tornat a venir, i no sé si ho faran. El que no canvia, però, és el bon ambient i bon rotllo que es viu en aquest club. Més que un club, de vegades, sembla una família adoptiva. Una gran família. Perquè arribis rient o plorant, sempre en surts de bon humor. Que per molts anys ho podem disfrutar i compartir!

diumenge, 6 de gener del 2008

Una de conills.


Veritat que és moníssim? És en Roy, el nou conillet que hem adoptat. És un belier (d'orelles caigudes) i molt més gros que en Cookie. Normalment els beliers són conills tranquils i reposats, però en Roy és un terratrèmol, molt territorial i que no es talla a l'hora de clavar una queixalada al mosell de qualsevol gos que s'acosti massa a la seva gàbia. No és tan carinyós com era en Cookie (al que encara enyorem molt), però es deixa agafar i es passa moltes estones endormiscat a la falda d'en Pau mentre aquest juga a l'ordinador o mira la tele.

A l'hora de triar entre els conillets que hi havia en adopció la mestressa tenia dues coses clares: volia un belier mascle. La qüestió de la raça és perquè volia que el nou conill fos ben diferent d'en Cookie, per evitar-nos aquelles maleïdes comparacions quan un animal ocupa el lloc d'un altre que ens ha deixat. El tema del sexe era per estalviar-se el tràngol de l'esterilització d'una femella.

I és d'això del què us vull parlar: de la necessitat d'esterilitzar les conilletes.

Resulta que el conill és un animal “programat per la natura” per a reproduïr-se molt ràpidament i tenir moltes cries. Estan a l'escaló més baix de l'escala tròfica i són l'aliment principal per als carnívors, i per tant, necessiten reproduïr-se molt ràpidament per a conservar la seva població. Les femelles són polièstriques (tenen molts zels) i són d'ovulació induïda, és a dir, no ovulen si no hi ha coit.

Què passa si una conilleta no es reprodueix? Doncs que a cada zel puja el nivel d'estrògens a la sang, ella continua en zel però no ovula perquè no hi ha coit. El nivell d'estrògens continua pujant perquè l'ovari no para de produïr-los i això es produeix a cada zel. Resultats de tot això:

Hiperplasia de la mucosa de l'úter, que es transforma en úter poliquístic i poden produïr-se tumors a l'úter.
Aplasia medular: hi ha un dèficit de producció de cèl.lules sanguínees (hematies, plaquetes i leucòcits).

Tot plegat, pot acabat en un fatal desenllaç per la nostra conilleta. Vet aquí, doncs, la necessitat d'esteritlizar les conilletes domèstiques.

Així que ja ho sabeu, si voleu adquirir qualsevol animal, informeu-vos abans de les seves necessitats, no sigui que el nostre desconeixement acabi amb la salud o la vida de la nostra mascota.

divendres, 4 de gener del 2008

dimarts, 1 de gener del 2008

Bon any per la Pixie!


Vull dedicar la meva primera entrada de l'any 2008 a la Pixie, una gosseta d'uns 10 anys, que es troba al Refugi Bu Bup Park de la Fundació Altarriba de La Bisbal.

La Pixie és una gosseta encantadora, que enyora l'amor humà i per això quan anem al Refugi segueix a la mestressa i als nens buscant les seves carícies. És cega d'un ull i de vegades, intentant no perdre el contacte amb els visitants humans, s'entrebanca. Però sempre està allí, a prop, a un pam de les seves cames.

La Pixie necessita una llar calentona. No és una gossa problemàtica en cap sentit i no requereix cap tracte especial que vagi més enllà d'un bon plat de menjar i molt i molt d'amor. Ella en té molt més per tornar-te.

Sé que la mestressa pensa molt en ella, que li encantaria dur-la a casa, però és totalment impossible.Per això vull difondre aquest missatge, per veure si aquest 2008 li dóna a la Pixie la llar que mereix i així el fred de l'hivern no se li clava als ossos i li estalviem algún patiment a la seva vellesa.