Ja hem negociat la jerarquia.

Observant-nos la mestressa s'ho passa teta aquests dies. Des de l'arribada d'en Donald hem començat les nostres “guerres” jeràrquiques, i hores d'ara ja està ben clar qui és qui a casa.

Evidentment, jo sóc el gos alfa de casa. La mestressa va poder admirar com, en pocs menys d'una hora, i sense ensenyar ni una dent, vaig deixar-li ben clar a en Donald la meva superioritat. És ben fàcil, és com un ball de saló. Es tracta sobretot de tenir molta autoestima, estar molt segur d'un mateix i posar-se molt xulo i, sobretot, no deixar mai que el teu contrincant, que està intentant muntar-te, aconsegueixi el seu objectiu. El ball, que va durar, em sembla que ja ho he dit, més o menys una hora, recordava una mica el llenguatge de les abelles, tot gestual i postural.

En canvi, en Negrito, insegur per la seva ja rebaixada posició, va intentar el pitjor: guanyar en Donald amb violència. I en Donald, lluny de rendir-se, s'hi va tornar. Una lluita curta, fent més fressa que endreça, però que al final va tenir un clar guanyador: en Donald.

Ara en Negrito ja ha acceptat el seu paper, encara que hi ha alguns privilegis que té adquirits que encara defensa i no es deixa prendre. Però, tractant-se de sociabilitzar tres mascles, podem estar contents amb el resultat, encara que, en un futur, segur que apareixerà algún altre intent d'en Negrito per a escalar posicions.

No penseu però, que en Donald i en Negrito no són amics. Ans al contrari! Els haurieu de veure còrrer l'un darrera l'altre, o practicant aquests jocs socials de “ara et llepo la boca ara et mossego el clatell, ara et llepo les parts i ara me les llepes tú, ....” . Al carrer, quan els deixen còrrer lliurement, es munten unes curses que ni que fossin llebrers. Són joves i àgils els punyeteros! Això sí, però, aquí hi ha un servidor que els fa i farà anar a rega. Els humans de casa ja m'han rebatejar: El Master del Universo!

Un altre a casa!

Doncs sí senyors, ja som més arreplegats a casa. Aquest és en Donald, un altre petaner que ha robat el cor a la meva família. I aquí el tenim, compartint teulada amb nosaltres. En Donald té un any i prové del Refugi Bu-Bup Parc de La Bisbal. És mascle, com tots el arreplegats de la casa, només que a aquest li han extirpat allò que ens fa tan xuletons als mascles. Aquesta tarda l'hem anat a buscar.
La mestressa i els nens ja l'havien conegut la setmana passada, i després de donar-li el vist-i-plau ells, avui ens ha tocat el torn als quadrúpedes de casa. Així que, aquesta tarda, hem pujat al cotxe i ens hem anat a La Bisbal. Allí hem conegut en Donald, hem passejat amb ell, hem estat amb ell dins una habitació i tot semblava que podia funcionar. L'hem carregat al cotxe i apa som-hi!. Pels nens és una experiència extraordinària, se senten herois: acaben de salvar un gos abandonat i a partir d'ara el mimaran i el cuidaran. Quina satisfacció més gran!
Pel camí, però, hem hagut de parar dues vegades. Es veu que aquest noi no està gaire acostumat a viatjar, o que el nerviosisme del canvi li ha causat una mala passada, i ha vomitat dues vegades dins el cotxe. Després d'això, hem anat al Club d'Agility, a conèixer col.legues i que en Marc fardés una mica del seu nou gos.
Arribem a casa, pendents tots de la reacció dels altres. Cap problema! En Donald s'ha passejat per tota la casa i després de revisar-ho tot, ha triat un lloc on fer el seu jaç. Fruit del desordre dels nens ha trobat un lloc idoni on instal.lar-se: al seu despatx (o habitació d'ordinadors, escriptori, llibres, paper, paperots i altres trastos), on ha trobat uns papers a terra i s'hi ha estirat a sobre. La mestressa ha buscat un tros de roba per fer-li un jaç, però en Donald no s'hi volia estirar. La solució ha estat posar papers sobre la roba, i de seguida en Donald s'hi ha enroscat. A nosaltres no és que ens faci gaire cas, però està contínuament pendent dels moviments dels nens i busca la seva companyia (d'aquí que hagi triat aquest lloc per dormir).
En Donald ja té lloc on dormir, ja ha menjat i ha mogut les orelles al ritme de la cua, un moviment molt divertit que fa quan està content i que sembla que la cua i les orelles estiguin connectades i ballin al mateix ritme (extranyot el noi!) Sembla, doncs, que tot va bé a casa, tot i que tots estem canviant les nostres posicions. Jo per si de cas, m'he instal.lat estratègicament sota una tauleta al rebedor, des d'on ho veig tot i em sembla que ningú em veu i en Negrito, no perd la mestressa de vista, no sigui que aquest nouvingut li prengui. Doncs ja ho veieu, a casa la diversió està assegurada.
Ja us aniré explicant coses de la nostra coneixença i sociabilització. I per cert, vull aprofitar per donar les gràcies a:
-La meva família, per ser tan sensible amb l'abandonament i donar-nos una nova oportunitat de tenir família als que hem estat abandonats. També per educar els seus fills en l'amor i estima de tots els éssers que ens envolten, mirant-los sempre als ulls i prescindint de color de pell, races o aparença.
- A l'amo, que no només tolera els capricis de la mestressa i li permet tenir gossos a casa, sinó que ens rep amb les mans obertes i ens ofereix molta estima, llargs passejos, bona companyia i bon menjar.
- A la Fundació Altarriba i a totes aquestes associacions que, amb molt, moltíssim esforç, aconsegueixen donar una millor vida a aquells que, sense merèixer-ho, hem estat despreuats. I sobretot a totes aquelles persones, amb noms propis, com els que hem trobat al Bu-Bup Parc, que no només treballen pels meus companys abandonats mentre estan al refugi sinó que es preocupen de saber on van a parar i donar totes les facilitats perquè el gos adoptat estigui el millor acollit possible.
Mireu, m'he posat tendre, però què voleu que hi faci!. Després de sentir plorar desconsoladament un nen de vuit anys, abraçat al seu nou gos, dient que avui era el dia més important de la seva vida ...... ja podeu treure consoles i robots programables, que l'escalfor d'aquella abraçada i l'estrèpid d'aquell batec de cor no l'aconseguireu.

El gos dels nassos

Potser us penseu que és un gos esguerrat que té més d'un nas. o que és aquell que surt el 31 de desembre i té tants nassos com dies li queden a l'any. Doncs aneu molt errats. El gos dels nassos és, vés per on, el meu amic Negrito (no podria ser altre).

Ja he explicat alguna vegada la seva afició per les joguines dels nens, per raptar-les i dur-les sota el llit per després desquarterar-les. Ara, però, hem fet una descoberta. El què més li agrada a en Negrito és arrancar els nassos dels peluixos. He fet una foto a la seva última víctima perquè jutgeu vosaltres mateixos si en Negrito es just mereixedor del títol “Gos dels Nassos”.

Així que, ara que està tan de moda això de la cirugia estètica, si algú està descontent amb el seu nas i vol una rinoplàsia baratíssima, no aviseu en Negrito, que segur que us destrossa la cara.

La pau és possible

El primer problema que va aparèixer amb l’adopció d’en Cookie va ésser l’instint perseguidor d’en Negrito. Estava obsessionat amb el conill, i no el deixava viure. Algún cop que l’havia empaitat, l’acorralava i el pobre Cookie es posava molt nerviós. Fins i tot un dia va arribar a entretenir-se a arrancar-li pèl i va deixar-lo mig despullat.
L’amo va fer un tancat a la terrassa per en Cookie, perquè s’hi sentís protegit però tingués espai per còrrer i estirar les potes.
En Cookie, però, és un animal intrèpid i aventurer. Ha trobat la manera de sortir del seu tancat i a la nit, que és quan està més actiu, viu lliurement per la terrassa. Només entra al seu tancat per a menjar i fer els seus cagallons al seu water particular (és net el noi!)
Són escapades consentides pels amos, ja que el pobre animal no fa cap mal i s’ho passa pipa enfilant-se al safareig o amagant-se darrera el munt de trastos que els nens deixen a la terrassa.
Ara en Cookie ha aconseguit quelcom increïble: controlar en Negrito. Cada matí, quan la mestressa es lleva ens obre la porta de la terrassa i sortim esperitats. En Negrito busca com un boig en Cookie, que surt tranquil.lament del seu amagatall i s’acosta a en Negrito per donar-li el bon dia fregant-se els nassos. I tot això, lentament, amb calma, sense corredisses ni por, enmig de la terrassa, sense necessitar un lloc on protegir-se en cas de sentir-se amenaçat.
No sé quin llenguatge han fet servir per a entendre’s aquests dos, però el què és segur és que la pau és possible, essent d’espècies diferents, entre depredador i presa, amb llenguatges diferents, …. només cal posar-hi voluntat i ganes.

Delicatessen!!

Ahir, xerrant al Club d'Agility, la mestressa escoltava una noia que dèia que el seu gos tenia gustos molt extranys, que li encantava menjar xocolata, sobretot la xocolata Kinder. I què té això d'estrany? A la mestressa en qüestió se li va posar la cara de pòker quan la Montse va comentar-li els meus gustos culinaris. A l'estiu: gelats d'orxata i a l'hivern: CASTANYES!! Sí, sí. ho heu llegit bé. És la última descoberta que han fet els meus amos. Ara que ha arribat la tardor i que a casa encenem la llar de foc cada vespre després de sopar, sempre couen castanyes. Un dia en va caure una a terra i jo vaig còrrer a menjar-me-la. Mireu-lo que beneït, veu caure una cosa de la taula i se la cruspeix sense miraments! -comentava la familia. Doncs no, no es tractava d'un reflexe momentari. M'encanten les castanyes, ben cuites i calentones. I ara, al vespre, prop del foc, cada dia en menjo un parell o tres.

Mitja història d'una adopció

Vet aquí la història d'un gos anomenat Golfo, un braco de dos anys, amb molt bona estampa (amb estampa de caçador), però completament negat per a la cacera. El seu primer amo bé que va provar d'ensinistrar-lo en aquestes arts, però l'únic resultat va ésser un gos totalment desmantellat, físicament i psicològicament.

En Golfo va ésser abandonat, tancat en una pudenta i bruta gàbia, amb un herpes a l'ull, amb el coll cremat per tantes i tantes enrampades amb el collar d'ensinistrament, i amb un principi de leismania. En Golfo patia, a més de les seves ferides físiques, les ferides produïdes per l'abandonament, i cercava la carícia de tot aquell que s'acostava a la seva gàbia, intuïnt l'existència d'un gest humà que mai havia vist. En Golfo no havia estat sociabilitzat, ni havia compartit espai ni jocs amb altres gossos.

I per fi, la gàbia d'en Golfo s'ha obert i ha trobat qui li brindés aquest gest i amics canins amb qui compartir jocs. Ha estat curat de les seves ferides físiques i la seva leismania de primer grau, sense afectació orgànica, està essent controlada i medicada. En Golfo, després de dos anys, disfruta de la vida que tots mereixem. Ara només li falta una cosa: acabar la història de la seva adopció. Li cal una família humana estable, amb qui compartir jocs i tota aquesta energia positiva que desprèn.

Aquest és un video d'en Golfo, que penjo amb els millors desitjos per a ell i tants gossos que esperen dins una gàbia que arribi una mà amiga que li doni la oportunitat de viure feliç. Perquè sé què és que t'abandonin, sé què és viure en una gossera i, afortunadament, sé què és recuperar la felicitat enmig d'una familia humana que t'estima, et cuida i et dóna l'escalfor i seguretat que et fa viure feliç.

Si tens espai, temps i amor per oferir a un amic, ADOPTA! Hi ha un munt d'amics que t'esperen darrera freds barrots i el temps passa ......... (tic, tac, tic, tac, tic ....)

Vols acabar tú la història de l'adopció d'en Golfo?

http://es.youtube.com/watch?v=lVXK70zc9Ec

El passeig d'en Cookie

Ara que en Negrito ja té clar que és un gos, és en Cookie el que té problemes de personalitat. El conill es pensa que és un gos!! I el pitjor de tot és que fins i tot els humans de casa s'ho han cregut, i mireu-lo com el treuen a prendre el sol:

Vaja, que segons qui vegi això es pensarà que la meva família humana està malament del terrat. Però a mi em sembla que en Cookie s'ho passa molt millor així que no pas tancat en una gàbia, com la majoria de conills domèstics. Al principi li costava sortir del transportí, però el què costa ara és tornar-hi per anar cap a casa. Li encanta olorar l'herba i plantes fresques, i fa uns saltirons quan corre! Ja uns posaré algún video un dia.