divendres, 19 d’octubre del 2007

El petarding tricolor del gironès

Gos de talla mitjana (35-40 cms), de pèl curt, tricolor. Cua llarga i lleugerament peluda. Té el cos allargat amb una aparença esbelta, potes llargues, cap triangular amb orelles caigudes i arrodonides.

De caràcter “bosquimà”, amb bon olfacte, de moviments ràpids i amb instint d'escapament, especialment si a prop hi ha un conill o un gat.

S'adapta perfectament a la companyia de persones i a la vida en un pis (sabent fent bon us del mobiliari, especialment sofàs i llits). Necessita de llargs passejos en llibertat, sense corretja.

Els origens de la raça es remunten a l'any 2006, quan es va trobar per primer cop un exemplar d'aquesta raça en un bosc de Santa Cristina d'Aro. Actualment aquest individu viu a Sant Gregori, xulejant de la seva puresa de raça, aprofitant el desconeixement i la innocència de la majoria de gent.

Apa! Aquest és el meu regal per en Negrito. Ara ja compleix un standard i ha deixat de ser un “petaner” per ser un “petarding tricolor del gironès”.

Si algun altra gos es troba en la mateixa situació, que faci el mateix: t'inventes un standard, un nom “comercial” i ja tens raça!

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Intentant prendre posicions.

Ahir en Negrito es va passar en la seva gosadia. Ja fa temps, pobret, que intenta fer-se un lloc a l'escalafó de la família, però no hi ha maneres. Primer, ho va provar amb mi, i jo no vaig deixar-me pujar a sobre (jo trio on dormo, quan menjo, i no em deixo manar per un orellut).

Però, ahir, ui el què va fer ahir!

Fa uns dies va descobrir la comoditat del matalàs dels amos i que si era cautelós podia estar-se estirat sobre el llit, al costat de la mestressa, fins que venia l'amo. Quan ell venia, l'agafava en braços i l'apartava per poder-se posar al llit.

Però, ai ahir! Quan l'amo va voler anar a dormir, en Negrito va negar-se a baixar del llit, rondinant primer, roncant després i finalment ..... va voler mossegar l'amo!! Bé, més que una mossegada va ser una marcada, que si hagués volgut clavar les dents ho hagués pogut fer perfectament. Us imagineu la que es va liar?

L'amo, tot tranquil, però molt sever, va anar a buscar la corretja de llaç, molt seriós, molt i molt seriós, .... no l'havia vist mai tan seriós. Va agafar en Negrito, i amb una breu però contundent esbroncada va deixar-lo a la terrassa. I jo, burro de mi, que vaig seguir-lo i també m'hi vaig quedar tancat i he passat la nit a la terrassa (no es pot ser solidari).

Ara la cosa ja està més tranquil.la, però aquest migdia a l'amo encara li durava la rabieta. A sobre, quan la mestressa ha arribat de treballar, enlloc de dirigir-nos la primera salutació a nosaltres, que l'esperem a peu de porta, ha passat olímpicament de nosaltres i ha anat primer a petonejar l'amo. Avui tot ha estat molt tens i la cua d'en Negrito no ha passat de mitja alçada, però em sembla que tot plegat ha servit per definir definitivament les posicions a casa. Perquè, si és veritat tota aquesta teoria de l'individu Alfa de la manada, a casa ja tenim tots clar qui és el més fort, el més poderós, el què ens protegeix i ens dóna menjar.

Com que sé que l'amo llegeix aquest blog, aprofito per demanar-li perdó, per dir-li que l'estimem molt, que ens agrada molt fer-li companyia, sortir a passejar amb ell i que ens doni (d'amagat de la mestressa) les sobres d'aquests suculents plats que prepara. És un sol!

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Passejant per la pineda

Hola a tots!

Estem provant això d'afegir videos al post, i aquí en deixo un de molt curtet, que vam gravar aquest cap de setmana a la Pineda de Sant Gregori.




A més (no m'hi puc resistir) us poso una foto meva que em van fer el mateix dia, perquè estic guapíssim (accepto floretes).


divendres, 12 d’octubre del 2007

Zooteràpia

La Karina és una noia introvertida, de setze anys, a la que se li va diagnosticar un transtorn de psicosis que la mantenia desconnectada del món on vivia. La Karina no parlava amb ningú, no es comunicava i s'allunyava sempre del grup de teràpia.

Tot això fins que va aparèixer la Delfina, una gossa labrador, especialment ensinistrada per a tractar amb nens amb deficiències de comunicació. La Karina va començar a raspatllar-la, a passejar-la amb corretja i, mica en mica, va començar a parlar amb la Delfina.

Com va aconseguir la Delfina aquest miracle? Doncs estant contínuament pendent de la seva nova amiga. Cada vegada que la Karina s'allunyava la gossa anava a buscar-la, li agafava la mà amb la boca suaument fins que la portava cap al grup. Quan la Karina mirava a l'infinit, la Delfina la despertava de la seva letargia omplint-li la cara de llepades. Poc a poc, quan el grup feia passejos amb els gossos, els terapeutes van adonar-se que la Karina començava a parlar amb la gossa. Gràcies a les converses que va mantenir amb la seva nova amiga, els terapeutes van poder esbrinar molts aspectes sobre l'enfermetat de la Karina i va ésser molt més fàcil ajudar-la. La Karina encara no parla amb ningú més que no sigui la gossa, però la seva actitud ha canviat molt, expressa felicitat quan està prop de la Delfina i manté més contacte amb els altres nens.

El tractament amb animals (o zooteràpia) no té més secret que aprofitar l'alta sensibilitat i les ganes d'estar prop dels humans que tenen alguns animals. La teràpia es basa en l'estimulació mitjançant el joc i l'afecte que comparteixen malalt i terapeuta. Una relació cara a cara, sense instruccions i amb un únic objectiu: aconseguir el benestar del malalt.

Poder treballar en Zooteràpia seria la il.lusió de la meva mestressa. Una disciplina que inclou allò que més li agrada a ella: els animals i la psicologia (una carrera que té a mig fer i no pensa acabar mai). Mentrestant, a casa, en Nervi, en Negrito i en Cookie actuem de terapeutes moltes vegades. Perquè, a banda de la utilització d'animals “terapèutics” de forma professional, estem nosaltres, els animals domèstics, que compartim tots els moments (bons i dolents) d'una família i sempre tenim una llepadeta o un moviment de cua per a dedicar-vos a vosaltres, estimats amos.

Ah, per cert, la història de la Delfina i la Karina, prové de Buenos Aires (Argentina). Allí la zooteràpia és un servei que ofereix la sanitat pública. Així que potser n'hauriem d'aprendre aquí. Menys PROZAC i més GOSSOS!! I, alhora, potser seria una manera de buidar una miqueta les protectores i donar utilitat a tots aquests animals desamparats. És una idea ... !!

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Sessió fotogràfica

I com sempre faig, després d'un article emotiu i profund com l'anterior, i per empassar-nos el nus de la gola, us poso unes fotos molt divertides dels habitant de la casa (els de quatre potes).

Un primer pla d'en Cookie (que cada dia està més guapo el punyetero!)


En Negrito protegint-se del sol a la terrassa:I jo, amb el cap sobre el coixí, intentant agafar el son:

Recordant .....

En el número 135 de la revista “El Mundo del Perro”, de l'agost de 1991, apareixia, signat per la mestressa, un article dedicat a la Ketty, la seva primera gossa. Avui l'hem rellegit, i el transcric en el meu blog per compartir-lo amb vosaltres, mentre encara veig l'emoció de la mestressa en recordar aquesta especialíssima gossa:

Ya de cachorra enamoraba a la gente. Su carácter afable y cariñoso, que conservó durante toda su corta vida, hacía que su lejano parecido a una perra Pastor Alemán rozara la perfección de un perro de raza. Nunca me importó, y sigue sin importarme, la pureza de raza de un perro; y aún menos cuando la falta de pedigree se ve compensado con un gran carácter y buena predisposición en conectar con los humanos. Y Ketty (ése era su nombre) tenía todo lo que un perro debe tener para mi.

Existía entre nosotras una conexión difícilmente atribuible a dependencia física alguna. Yo para ella no era la camarera que le servía la comida; ella para mi era algo más que una perra, era una amiga, una compañera, alguien que me acercaba al mundo canino (en el que yo siempre había querido penetrar). Me hizo comprender qué es realmente la fidelidad canina y lo cerca que se encuentran nuestros mundos si somos receptivos.

Desde que la conocí (porque llegamos a conocernos) mis ojos miran de otra forma a los perros; ya no como objetos de escaparate, medidos por su belleza física, sinó como individuos a los que merece la pena conocer.

Llegó a mi vida de rebote. Había sido abandonada al lado de una carretera y un amigo de mi padre la recogió. Era todo pelo, pequeñísima, sólo sus grandes orejas parecían no poder pertenecerle. Fue creciendo a mi lado y pude ser testigo de la transformación de su cuerpo, tomando la forma de una grácil dama de su especie: cuerpo alargado, cuello enhiesto, patas largas y bien asentadas, ... todo lo que una señorita de su raza pueda desear.

Su fortaleza física le permitió seguir mis juegos, corretear a mi lado cuando paseaba a caballo, saltar cualquier obstáculo que le pusiera delante; en definitiva, podía haber llegado a ser una campeona de Agility. Por aquel entonces yo contaba diecisiete años, edad en la que una chica intenta evadir la inevitable tarea de convertirse en una mujer, en la que la incoherencia sale a la luz, combinando el comportamiento adulto con el infantil. Ketty compartió conmigo muchos ratos en los que nuestros juegos iban variando al son de mis pensamientos, a veces ambiguos, a veces totalmente infantiles. Me acompañaba con su mirada quieta, atenta a lo que yo le contaba, cuando yo miraba al futuro o criticaba el presente; jugueteando a mi lado cuando, en mis últimos juegos infantiles, me lanzaba a disfrutar de aquello que creía que iba a perder.

Fue un sábado cuando su horrible enfermedad me estremeció. Fue la primera vez que vi la muerte de cerca, y su visión fué horrorosa. Quizás ésta fue la señal de que debía ser consicente de que los cuentos de hadas habían terminado, que la vida era algo más que un juego. Nuestra despedida fué forzosa y urgente; no pude hablarle como había hecho en tantas ocasiones; quería decirle que no moriría, que era imposible, que no había fuerza en el mundo que pudiera separar una amistad como la nuestra. Había intentado levantarse, meneando su hermosa cola, y no supe percibir que aquello era su despedida, el último gesto que podía dedicarme para demostrar que mi amistad también le había valido a ella. Cuando más tarde regresé a visitarla toda opción de despedida se había desvanecido.

La posición de su cuerpo, ya frio y tieso (horríblemente tieso), denotaba el último esfuerzo que había podido realizar para acercarse al bote de agua. Rogué para que aquello no fuera cierto, intenté abrir sus ojos, mover su cuerpo, ... y hablé con ella, esperando aquel gesto que parecía indicarme que me había entendido. No he vuelto a ver gesto semejante en ningún otro perro. Y es que Ketty fué mi primera perra, la inolvidable, la insustituible, la perfecta, como, creo, serán mis otros perros. Pero su recuerdo, aunque muy lejano para otra personas, para mi está vivo, cercano e imborrable. siempre ha existido y seguirá existiendo aquel momento en que la necesitaré, desearé tocarla y juguetear con ella. Pero ahora todo es un sueño.”

Els que coneixeu la mestressa ja us imagineu com està ara, després de transcriure aquest text i recordar la Ketty, i els que van venir després i ja no estan amb ella (en Tarzan, la Nina i la Xispa). Però, tant de bo, tots els records fóssin tan bons i positius com els que han deixat aquests animals en el cor de la mestressa.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Sensibilitat cap als animals.

Una autèntica "xiuxejadora de cavalls" (i no pas de pel.lícula). Entrenant els cavalls primer a la mà, sense filet ni bocado, amb regnes llargues i sobretot, amb molt de contacte oral i visual. Donant instruccions amb la veu i lleus contactes amb la mà. Una ensinistradora francesa, sensible i amant de l'animal amb el que treballa, que ens ha donat una lliçó a l'Equus. Les seves premises, ben simples:

1. Procuro que els meus cavalls visquin molt bé, en un entorn agradable i sense cap estrés.
2. No em barallo mai amb un cavall
3. No has de deixar mai que un cavall acabi cansat d'una sessió d'entrenament
4. L'ensinistrament a la mà és molt més efectiu, perquè et permet un contacte més directe amb l'animal. Quan treballi bé a la mà és quan pots decidir-te a muntar-lo i ja no cal ni filet ni espueles.
5. No cal donar-li copets a un cavall per premiar-lo. Si és prou sensible per sentir una mosca passejant sobre el seu llom, la millor recompensa és una suau carícia.

Aquesta ensinistradora, a més, treballa sempre amb cavalls sencers (sense capar, perquè ens entenem). Així vol demostrar que és errònea la creença de que es treballa millor amb animals castrats, perquè són més dòcils, no es distreuen tant i és més fàcil treballar amb ells. El bon resultat de l'ensinistrament depèn de l'actitud que pren la persona davant l'animal. Si un cavall s'excita per la presència d'una euga en zel a prop, hem de procurar cridar-li més atenció nosaltres (i això no és fàcil i no s'aconsegueix precisament amb violència ni cops).

I dic això perquè fora del recinte on hi havia aquesta noia, l'amo d'un cavall espectacular el fuetejava enmig de la gent per provocar la seva excitació, i que la gent s'hagués d'apartar per evitar un accident i que, a la fi, es fixéssin més en el seu espectacularíssim cavall. Del què no se n'adonava aquest "senyor" és que el centre de l'espectacle no era precisament el seu cavall sinó la seva actitud i comportament.

D'ambos casos (el sensible i l'insensible) n'hi ha arreu: enmig de companys, amics, familiars, coneguts, desconeguts i afiliats. Es tracta d'acostar-se als primers, perquè del costat dels segons en podem sortir escaldats!!

divendres, 5 d’octubre del 2007

Els cavalls d'Alvaro Domecq

Amb motiu de la celebració de l’Equus Catalonia, aquest any Alvaro Domecq ha portat el seu espectacle a Girona. Cavalls preciosos i amb una doma impecable i un espectacle amb moltes mancances. El muntatge de l’espectacle és tot menys espectacular. Amb uns cavalls com els que porten, i amb l’execució tan impecable que fan dels moviments, falta una mica de posada en escena per treure-li tot el suc. L’ambientació musical: molt clàssica i gens original.
Potser forçat per haver de muntar el seu propi espectacle després de sortir de la Real Escuela de Arte Ecuestre, el nou muntatge es centra excessivament en la figura de Alvarito Domecq, que esdevé el protagonista indiscutible, i la resta de genets prenen el paper de figurants, galopant al voltant del mestre mentre aquest executa els moviments de doma clàssica.
El millor de tot, allò que busquem el agilitistes: CONCENTRACIÓ i COORDINACIÓ! El què hagi participat en un carrousel eqüestre sabrà com és de difícil coordinar-se els moviments, i més quan hi ha canvis i creuaments tan complicats com els que ahir van executar al galop onze genets. Més complicat sembla que un cavall doni una volta sencera a la pista fent canvis de galop al tranco, executant el passage o el pas espanyol, sense perdre la concentració i d’una forma impecable. Home i Cavall: Concentrats i Coordinats. A veure si ho aconseguim nosaltres fent agility!!

dimecres, 3 d’octubre del 2007

He posat uns videos de l'IMCA-PAWC

Aprofitant una de les eines d'aquest editor de blogs, he afegit al marge dret una serie de videos de l'IMCA-PAWC d'aquest any.
En un podreu veure la representació teatral que es va fer a l'acte de la innauguració. Si el mireu, ja podreu observar que els nens que adopten el gosset, són en Pau i en Marc. Ara bé, el què no apreciareu, i jo us ho desvetllaré, és que sota la disfressa de gosset hi ha la mestressa!!! Sí, sí!! Al Club van tenir molt clar que els nens sortirien en aquesta representació i quan es va demanar un voluntari per fer de gos, els nens van mirar la mare amb uns ullets ....!!! (je, je!!! ja ho deia jo que la mestressa té algún gen caní).
Després podreu veure l'entrada dels equips, i apreciar que hi ha gossos de tot tipus i tamany, i la quantitat de països que van venir a participar (alguns amb una nombrosa representació i altres només amb un membre).

Vinga, doncs, a entretenir-vos una estona!!